Entrades amb l'etiqueta ‘arts i exposicions’

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Les sardines, l’omega3 i el festival romà de Tarragona

dijous, 17/05/2012

Aquest era l’any perfecte per abandonar… Les circumstàncies (i algunes persones) ho havien posat fàcil. Aquest discurs pessimista, que tan bo deu resultar per alguns especuladors, hauria ajudat a que la major part de la gent assumís com a inevitable que el Festival Tàrraco Viva no hagués celebrat la seva XIVa edició  (s’hauria quedat amb XIII per a joia dels supersticiosos). Però no. Potser és el famós omega3 de les sardines tarragonines o potser per massa sol a la closca, però el cas és que en aquesta ciutat i ha gent tossuda i molt entusiasta. Penso en els grups de reconstrucció històrica de la ciutat, en tots els que participen al Festival i, és clar, molt especialment, en l’equip organitzador del Festival. No són perfectes, però són bons, molt bons. Entre ells hi ha una professional que m’ha sorprès especialment per la seva capacitat de pensar constantment en el públic, especialment davant les dificultats, i per posar-lo davant de tot. D’aquesta gent s’aprén. Sí senyor.

Aquest l’any, per exemple, podríem haver-nos quedat sense el programa-revista del Festival, o haver-lo hagut d’editar de qualsevol manera. En canvi, hem apostat per canviar-lo i provar de millorar-lo en un temps record (impossible diria jo). Moltes, moltes gràcies al grapat d’empreses que han confiat (quasi a cegues) i han col·laborat per fer-lo possible. De fet, parlant de dificultats, si us fixeu, la tria de la imatge del cartell d’aquesta edició no és casual.

 

Pastorets, romans i patinades

dijous, 29/03/2012

Estic completament d’acord amb Quim Monzó: bona part dels mercats medievals no han fet sinó banalitzar la Història. Seria més digne i honest parlar de mercats d’artesania, o simplement mercats, i deixar d’obligar als comerciants a fer el “paparina”. Malauradament, aquest pòsit de franel·les, de roba de sac barrejada amb tergal no facilitarà gaire refer la divulgació històrica d’època medieval.

Em fa l’efecte que aquest és un dels missatges de fons de l’article publicat ahir a La Vanguadia amb el títol “Pastorets cada dia del año“. L’altre missatge que m’ha semblat llegir també és prou important: tractar d’idiotes als turistes ens idiotitza. Sempre he cregut que un turista no és una nova especie del gènere homo, sinó una persona, un ciutadà que viatja. És clar que n’hi ha de molts tipus —els humans som molt diversos—, però tots som turistes. Menyspreant-los ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Les coincidències s’acaben però, quan Monzó desqualifica obertament el festival de divulgació històrica Tàrraco Viva i el programa de recreacions històriques que està sent preparat per aquest estiu. Resulta ben curiós que fos precisament un article del mateix Monzó “La vida disfrazada”, publicat a l’any 2000 al Magazine de La Vanguardia, un dels textos que més van ajudar al creador de Tàrraco Viva (em consta) a explicar allò que no havia de ser el festival.

Paradoxes a banda, Tàrraco Viva beu directament de la tradició anglosaxona i germànica del re-enacment i del líving history, que tant important ha estat per a divulgar el passat a partir del rigor dels coneixements arqueològics i històrics. Els principals museus d’Història del món programen esdeveniments de recreació històrica. Tàrraco Viva en ha demostrat, any rera any, que la Història és atractiva, que és útil, que ens ajuda a reflexionar sobre qui som i d’on venim i ens facilita repensar el present per incidir sobre el futur. Tàrraco Viva ens ha seduït.

El festival ha estat alabat per nombrosos directors de museus i acadèmics (la Complutense i l’Autonoma de Madrid, Còrdova, Màlaga, València …) i sobretot, compta amb el suport i la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica). És més, Tàrraco Viva participa en un dels Campus d’Excel·lència de la URV. D’altra banda l’alt nivell dels grups de reconstrucció històrica nascuts a Tarragona, no fa sinó posar de manifest l’arrelament del festival a la ciutat (no és la primera vegada que parlo de Tàrraco Viva: i, ii, iii, iv, v)

Els entesos solen dir que el futur del patrimoni es sustenta en tres pilars: la conservació, la investigació i la divulgació. En aquests temps difícils que ens han tocat viure, és probable que la divulgació acabi convertint-se en una de les vies destacades d’obtenció de fons pels altres dos pilars. Som molts els que creiem que Tarragona té un gran futur en el camp de la divulgació seriosa de la Història (i no només del periòde romà) i del turisme cultural. Tarragona està en condicions de crear una veritable indústria cultural a partir, entre d’altres coses, precisament del know how acumulat en més d’una dècada del festival Tàrraco Viva. Una indústria capaç de crear llocs de treball, capaç de generar riquesa, basada en el coneixement, la investigació rigorosa i la divulgació atractiva. Una industria a partir d’allò que som, d’allò que tenim.

Finalment, al meu entendre, l’article de Quim Monzó posa de manifest dues qüestions:

— Escriure cada dia un article atractiu i rigorós és complicat.

— Cal seguir treballant per difondre el veritable caràcter cultural del festival.

Ara més que mai, rodejats com estem de discursos negatius, reduccionistes i covards, iniciatives valentes com Tàrraco Viva necessiten complicitats. Estic convençut que aviat podran comptar amb la de Quim Monzó.

Tinta grassa per recordar

dimecres, 26/01/2011
_BAL4718.jpg

© Jaume Balanyà

No deixa de sorprendre que ara, quan pràcticament tot el mon de la imatge resta dominat pel monopoli dels pixels, algunes persones decideixin fer un esforç per mirar enrere i recuperar tècniques fotogràfiques pràcticament oblidades. No crec que es tracti de qüestionar la supremacia de la tecnologia digital sinó més aviat de mantenir encès el foc de la reflexió sobre els orígens per no perdre la noció de perspectiva, tan importat sempre per copsar les dimensions i significats dels fenòmens.

Una d’aquestes persones és un extraordinari fotògraf que admiro sincerament, el Jaume Balanyà. És tracta, per exemple, d’una de les mirades que van marcar l’estil dels primers anys de la revista Descobrir, juntament amb noms com els d’Oriol Alamany o Ernest Costa. La seva és una mirada serena, elegant i especialment respectuosa amb la gent. Personalment m’encanten alguns dels seus treballs en blanc i negre sobre l’Àfrica.

D’un temps ençà, el Jaume s’ha capbussat en el mon del bromoli, un procediment fotogràfic del segle passat, pràcticament oblidat a hores d’ara. El diccionari la defineix com un “procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

Els qui estigueu interessats en veure els resultats, el Jaume Balanyà exposa fotografies del trekking a l’Annapurna positivades amb aquest procediment, fins el 18 de febrera la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

_BAL4704.jpg

© Jaume Balanyà

_BAL4691.jpg

© Jaume Balanyà

Perifèries bucòliques i estigmatitzades

dijous, 4/11/2010
Berga.jpg

Josep Berga i Boix, "Veïnat de Sangles" 1871, aquarel·la sobre paper, Museu de la Garrotxa

Gasolinera a la N-240. Al fons, el polígon industrial petroquímic Nord, Perafort, Tarragonès, Tarragona

Carretera Tarragona-Lleida i polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.

El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.

Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.

El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.

Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.

L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper  dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.

Polígon industrial petroquímic Nord.El Morell, Tarragonès, Tarragona

Polígon petroquímic nord, Tarragona. © RLM

Mas enrunat al costat de l'autovia de Tarragona a Salou (C-31B), al fons el port de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Port de Tarragona. © RLM

Molí abandonat del riu Gaià al costat de l'antiga carretera N-340 aprop d'Altafulla.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

N-340 i molí abandonat del Gaià a l'entrada d'Altafulla. © RLM

Records d’Antínous. Roma III

dijous, 28/10/2010
Escultura romana. Antinus.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

La feina se’m menja però no volia deixar de “revelar”  les fotos de Roma. Tanta bellesa… Us proposo un petit —i necessàriament breu— itinerari per l’impressionant museu Palazzo Massimo alle Terme. Son imatges preses durant una visita corrent, d’un matí, sense trípode, sense guió i absolutament abassegat i aclaparat per la força de les escultures i de la millor col·lecció de mosaics i pintura al fresc romana que es pot contemplar a Roma. Són fotos d’aquelles que es fan sols pel desig irrefrenable d’intentar “robar” l’objecte, de capturar la seducció que emana de l’obra, quelcom ben difícil, és clar. No podia però, deixar d’intentar-ho.

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana. El boxeadorMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM
Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Escultura romana.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Frescos provinientes de la Casa de Livia en el Palatino.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

FrescosMuseo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Mosaicos romanos.Museo Palazzo Massimo alle TermeRoma, Italia

Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM

Records de Mussolini. Roma II

dimarts, 12/10/2010
Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

La primera edició de les jornades de divulgació històrica a Roma han portat el títol de Ludi Romani, Festival internazional della civilta’ e cultura romana i pràcticament totes les activitats s’han dut terme dins el Museo della Civiltà Romana, situat en la zona EUR.

Es tracta d’un museu ben singular, molt poc visitat pels turistes que arriben a Roma. No hi han peces originals sinó una quantitat impressionant de reproduccions i de maquetes. Va néixer a la primera meitat dels segle XX amb la voluntat d’oferir en un mateix indret una visió de la romanitat que tingués caràcter permanent. L’edifici, projectat durant el règim mussolinià, havia de formar part de l’Exposició Internacional de Roma de 1942 (EUR), concebuda per glorificar els 20 anys de fascisme i que mai es va arribar a celebrar.

Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma antiga, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Acabada la II Guerra Mundial, als anys 50, l’ajuntament de Roma va reconsiderar el projecte gràcies al fet que la FIAT es va fer càrrec de completar l’edifici, de finançar el projecte i la primera part de les obres de rehabilitació. Així és com va neixer el 1952 el Museo della Civiltà Romana. És obvi que la força de les peces autèntiques no es pot comparar amb el d’una rèplica, però també és veritat que la capacitat de lectura i d’interpretació de les maquetes és fantàstica. Els anys no perdonen i el museu ha quedat antiquat (com també el nostre Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). Tanmateix, des d’un punt de vista educatiu, segueix sent molt interessant. Cal recordar, per exemple, que aquí es troba la immensa maqueta de la Roma imperial, absolutament impressionant (només per veure-la val la pena arribar-s’hi).

Gran maqueta de la Roma romana. Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma imperial, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Gran maqueta de la Roma romana. Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Maqueta de la Roma imperial, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Pel que fa al festival Ludi Romani, és evident que aquest era el primer any, és a dir, una edició de rodatge. Malgrat el que pugui semblar, no és fàcil dur a terme un esdeveniment d’aquestes característiques a Roma per diverses raons. Per exemple, la mida de la ciutat. En aquest sentit, la dimensió de Tarragona és més idònia. Hi van participar grups força interessant, alguns ben coneguts a Tarragona com els Ludi Scaenici, i es probable que altres vinguin a Tàrraco Viva en properes edicions. L’acceptació i assistència del públic va ser força bona i els responsables en va quedar contents (algun reconeixia obertament que mai havia vist tanta gent al museu). Els tarragonins que hi vam assistir ens vam sentir contents de compartir vincles i especialment orgullosos del reconeixement que des de Roma es va fer del nostre festival.

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Médico romano. Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Extracció d'una punta de fletxa amb instrumental d'època romana. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Médico romano. Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Extracció d'una punta de fletxa amb instrumental d'època romana. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Ludi Romani. Festival internazional della civilta ' e cultura romana. 1a edición, Museo de la Civilización Romana (Museo della Civiltà Romana), situado en la zona EUR.Roma, Italia.

Jocs d'estratègia. Ludi Romani, Museo della Civiltà Romana, Roma. © RLM

Austeritat o una història de l’art escapçada?

dijous, 1/07/2010
Portal nord de la catedral de la Seu.  Mercat dels dissabtes. La pared fa de contrafort, aixecada per damunt de la volta de la nau lateral. Es troben nombroses espitlleres a l'indret de les torres i a la part alta, cosa que parla de la funció defensiva que sovint hagué de realitzar.La Seu dUrgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, porta nord i mercat dels dissabtes. Alt Urgell. © RLM

Aquests darrers mesos he estat col·laborant amb Enciclopèdia Catalana en un obra dedicada a les joies del romànic català. Les coordinadores del projecte —la Roser i la Gemma— són un encant i treballar amb elles ha estat molt fàcil i agradable, tot i que no han faltat els entrebancs (algun dia caldria parlar del concepte de propietat privada que exerceixen els responsables eclesiàstics en relació a esglésies que formen part del patrimoni nacional i que són restaurades i mantingudes amb diners públics).

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, nau principal. Alt Urgell. © RLM

El projecte m’ha portat a fotografiar la catedral de la Seu d’Urgell, una obra grandiosa, magnífica. Abans d’anar-hi vaig llegir diversos textos que en parlessin, tal com procuro fer sempre (intento primer entendre allò que vaig a fotografiar per tal de poder generar un discurs propi que després procuraré traduir en imatges). Em va cridar l’atenció que, a la majoria de textos, es destacava com un tret característic l’austeritat de l’església. Fins i tot, mentre treballava a l’interior vaig sentir una conversa entre un dues persones precisament en aquest sentit.

— Es molt austera.

— Sí que ho és, sí.

És evident que no soc cap expert però suposo que si a la basílica de Sant Pere del Vaticà repiquessin totes les parets fins deixar al descobert el mur de base, també ens semblaria austera. La gran majoria de textos només fan referència a l’aspecte actual del temple i —intencionadament o no— acaben per deixar que els lectors creguin que aquest era l’aspecte del temple romànic en l’època que va ser construït. En alguns casos es parla de “decoració escassa” i jo penso, Mare de Déu! algú pot imaginar-se més decoració que un temple pintat i acolorit molt probablement de dalt abaix?

Església de Sant Quirze de Pedret, preromànica, s. IX i X, amb aportacions d'època romànica. Conté la reproducció d'importants pintures murals dels segles X i XII (propietat de l'Ajuntament de Berga). A l'absidiola del sud, trobem una reproducció de les pintures romàniques que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen, a l'esquerra de la finestra hi ha la paràbola de les verges prudents i a la dreta, les verges nècies i l'Església personificada. La part inferior està decorada amb greca i cortinatges.Cercs, el Berguedà, Barcelona

Església de Sant Quirze de Pedret, reproducció de les pintures romàniques de l'absidiola sud que varen ser traslladades al MNAC el 1922. S'ha fet una simulació del seu estat original amb els vius colors que devien tenir fa 1000 anys. Representen un màndorla que envolta una imatge entronitzada de la Mare de Déu del Nen. Cercs, el Berguedà. © RLM

I això no es tot, per exemple, les columnes estan decorades amb una franja de perles o ulls esculpits en granit, que en alguns indrets es transformen en petits caparrons i, amb una mica d’atenció, es descobreixen detalls ben divertits, com personatges fent ganyotes, al capdamunt de les columnes. I em pregunto si tot plegat són també signes d’austeritat?

Interior de catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, detall d'una de les columnes. Alt Urgell. © RLM

Quan toca parlar de les pintures romàniques de la catedral, la majoria de textos no van més enllà de dir que les que es van trobar, són ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla com si l’únic important fos la dimensió estructural del temple i poca cosa més. Cap intent —que jo hagi estat capaç d’identificar— per apropar-se a l’ambient escenogràfic i ideològic que va caracteritzar el temple.

De fet però, la idea de decorar les parets amb pintures murals no és només propi del romànic. En un dels braços del creuer n’apareixen unes de renaixentistes molt interessants, (s. XVI),  que van ser pintades per decorar les parets on es va col·locar la tomba del bisbe d’Urgell Joan Despés.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Les de la paret on es troba la discreta tomba, mostren motius funeraris medievals —els plorants— i altres de renaixentistes —les torxes cap per avall– emmarcat tot en un dramàtic fons negre molt efectista.

Pintures murals renaixentistes i tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, torxes cap per avall, símbol funerari renaixentista. Catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

A la paret del costat, formant part del mateix conjunt funerari, apareixen una serie d’elements grotescs, realment fantàstics que, d’altra banda, permeten corroborar fil per randa la idea d’austeritat del temple, és clar!

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM

Pintures murals renaixentistes amb grutescs, formen part del conjunt de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI, catedral de la Seu d'Urgell.La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

Catedral romànica de la Seu d'Urgell, pintures murals renaixentistes de la tomba de Joan Despés, bisbe d'Urgell, s. XVI. Alt Urgell. © RLM