Arxiu de la categoria ‘paisatges’

Sabors del Camp de Tarragona

diumenge, 2/04/2017

portada-descobrir-230-40215.jpgJa sortit el número d’abril del Descobrir. El dossier central de la revista està dedicat als pagesos i pescadors del Camp de Tarragona amb el títol “Sabors del Camp, productes de terra i mar per assaborir les comarques de Tarragona“. Hi trobareu històries personals amb gust d’oli verge, calçots acabats d’arrencar, vins generosos i gambes vermelles per llepar-se els dits!

Josep Pla la va encertar de ple amb aquella frase de “la cuina és el paisatge posat a la cassola”. Ara bé, a hores d’ara, els paisatges que veig a la cassola no sempre m’agraden gaire. És clar que, afortunadament, n’hi ha de magnífics i que tota una colla de gent arreu del país treballa intensament per reivindicar sabors i productes (llegiu, per exemple, el text de la Cristina Serret quan parla amb el Berna Rios i la recuperació de l’Embotada).

Tanmateix, a Catalunya en general, encara hi han masses restaurants on trobes a la taula olis molt justets, més si tenim en compte que aquí produïm alguns dels millors olis del món. Hi ha, per exemple, excesives cartes amb arròs de llamàntol (arribats en avió des del Canadà) i, en canvi, costa trobar un bon arròs de sardines, de crancs, de peix de roca… I no parlem de les paelles precuinades que inunden els nostres bars i que posen de manifest la més absoluta absència de cap escrúpol culinari, de cap respecte per allò que és (o que havia estat) la cuina del país. Quan veig els turistes menjant-se-les m’agafa una profunda tristor. Quasi que m’estimo més els barrets mexicans.

Som un país amb una riquesa vinícola excepcional. Només les comarques de Tarragona i l’Ebre compten amb sis denominacions d’origen (Tarragona, Conca de Barberà, Terra Alta, Priorat, Montsant i Penedès). Tanmateix, la seva presencia a les cartes dels restaurants, si bé ha millorat, escara és lluny de la que hauria de ser en un país orgullós dels seus productes i dels seus pagesos.

La darrera epidèmia que està assolant la gastronomia més bàsica, la més quotidiana —i per això absolutament fonamental— és el nou costum d’utilitzar tomàquet ratllat per fer el pa amb tomàquet. Ho trobo una veritable abominació! Amb aquest sistema, l’aigua del tomàquet mulla el pa i en destrueix completament la seva textura. Avui mateix, en el bar de la cooperativa d’un petit poble, que a més fa propaganda de preparar cuina casolana, he demanat el pa només amb oli… Que trist!

No puc entendre que permetem que es faci això amb el producte probablement més identitari de la nostra gastronomia. No diu res de bo de nosaltres com a país. De res serveix tenir un Ferran Adrià si no podem menjar un entrepà digne.

Sortosament hi ha motius d’esperança. Als reportatges d’aquest número del Descobrir en trobareu alguns. Si podeu, no deixeu de fer un vermut al bar El Safareix de Valls (us ho explica la Gemma Casalé) o tastar algun dels vins naturals que trobareu al restaurant Almosta, a Tarragona, amb verdures i carns ecològiques (la Cristina Serret en parla). Si passeu pel Serrallo de Tarragona i voleu menjar peix, deixeu-vos aconsellar pel Xavier Veciana, un antic pescador que respecta i estima la cuina marinera (a l’article de l’Isaac Albesa).

Com sempre, els bons productes estan lligats a persones honestes, orgulloses de la feina que fan. Ho entendreu bé a l’excel·lent article de l’Esteve Giralt, on coneixereu l’Alejandro Llauradó (fixeu-vos en el cognom). Coneixeu els enciams del Negre? L’article parla fonamentalment de l’oli, però jo tinc gravat a la memòria del plaer el gust d’un enciam que mai no havia tastat. Increïble!

Us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar en el reportatge en paper.

Hort d'enciams, varietat: enciam negre. Alejandro Llauradó, pagès de Maspujols. Maspujols, Baix Camp, Tarragona

Josep Maria Llauradó, propietari del Celler Mas del Botó.Poda de vinyes velles de coster. Vall del Cortiella (Priorat). DO TarragonaAlforja, Baix Camp, Tarragona

Quico Amill, pagès.Conreu de calçots.Valls, Alt Camp, Tarragona

Quico Amill, pagès.Conreu de calçots.Valls, Alt Camp, Tarragona

Pesca de la gamba de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Pesca de la gamba de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

La platja regeneradora

divendres, 19/08/2016

M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.

Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.

Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.

Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.

En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?

Platja Llarga des de la Punta de la Creueta. Espai natural del Bosc de la Marquesa.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.

No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.

Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Tenen ànima els paisatges?

divendres, 13/11/2015

acc9787860395c4cbed62adfb0921694_400x400.jpegTenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?

És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.

El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.

El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.

Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!

 

 

Paisatges civilitzats. Cròniques toscanes

divendres, 25/07/2014

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

La Toscana. La vall d’Orcia, Pienza. Culte a les harmonies, a les proporcions. Harmonies en el paisatge, en la població, en les dimensions turístiques. Calma. Repòs. Mesura. Taules petites al carrer que no obturen l’espai públic, que el respecten. Res és invasiu. El respecte forma part del ingredients bàsics de la bellesa del lloc.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquest és un paisatge essencialment agrícola. Un paisatge de pagesos. Sense ells no existiria. Un paisatge mosaic, de conreus diversos —amb colors diversos—, de conreus i clapes d’arbres i també de boscos. Tot el contrari d’un paisatge  homogeni. La bellesa, l’harmonia sorgeixen de la diversitat. De la diversitat i de la proporció. Aquí, la mesura de tot és el l’home. Essència renaixentista.

L’altre element fonamental rau precisament en l’absència. Resulta essencial la inexistència de grans artefactes, de grans infraestructures o edificis que alterin les harmonies. Això no vol dir que no hi hagin carreteres, línies elèctriques, habitatges … Em fa l’efecte que hi ha de tot, però res no és desmesurat. No veig que la població que hi habita (ni els visitants) hagin hagut de renunciar a cap element substancial de progrés.

Ves per on, potser sí que es poden fer les coses d’una altra manera (i em vénen al cap un bon grapat de persones amb capacitat de decisió que m’agradaria que ho veiessin). I d’una altra manera que no implica transformar antics pobles en pessebres falsos, inventat una ruralitat que mai no ha existit, ple de façanes amb pedra vista que no són sinó horrorosos crocants.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Aquí a la vall, la rellevància de l’agricultura es tal —visualment, és clar—, que els il·lustrats espanyols del segle XIX s’emocionarien davant les “vistes” que es divisen des dels pobles. La majoria van ser bastits dalt de turons, no pas pensant en turistes sinó en les necessitats defensives, i generalment encara conserven part de les muralles antigues que avui s’ha reconvertit en deliciosos miradors. Em fa l’efecte que sense balconades no hi ha paisatge.

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Prendre una copa de vi mentre el sol de tarda daura els pujols conreats de la vall d’Orcia pot resultar una experiència intensament reveladora o fins i tot pertorbadora. Depèn, és clar, de l’observador. Una advertència, la bellesa pot resultar excessiva, irreal (mentre contemplo l’horitzó, no m’estranyaria veure aparèixer els crèdits de la pel·lícula impresos al cel).

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Vall d'OrciaToscana, Itàlia

Al capdamunt de la majoria de turons hi apareix un mas, més o menys gran. Alguns són magnífics. Un bon grapat han estat reconvertits en allotjaments turístics, Tanmateix, una bona colla mantenen clarament l’activitat agrària. Hi han coberts, pallisses, tractors… Què bé! Quin goig!

Aquest gran nombre de masos em fa pensar que la propietat de la terra deu ser prou repartida. Els paisatges latifundistes no són així. Ves per on, potser la bellesa —com a mínim aquesta— té a veure amb el repartiment de la riquesa.

Muntanyes de Prades i reivindicacions eternes

divendres, 8/11/2013

portadadescobrir188-22898.jpgLes Muntanyes de Prades és el territori que ocupa el dossier central del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya. Val a dir que vaig acceptar la responsabilitat del reportatge fotogràfic amb una certa por i, a l’hora, amb molt, molt de gust. La temor ve donada perquè sovint és més difícil fotografiar allò que coneixes que no pas un territori desconegut, on la sorpresa ajuda a triar. La proximitat fa més difícil prioritzar, és inevitable. Tanmateix, em venia molt de gust poder mostrar la meva visió d’aquest territori. Som molts els que ens sentim aquestes muntanyes com a nostres, i no pas per una qüestió de propietat, sinó perquè formen part de la nostres vides, dels nostres escenaris vitals, que dirien alguns.

188Dobles2_Página_1.jpg

Descobrir ja havia parlat de les Muntanyes de Prades en altres ocasions, però aquest és el primer cop que els hi dedica el dossier central. Fantàstic! Alhora però, que el dossier arribi després de 182 números pot ser llegit com un indicador del pes d’aquest territori en l’imaginari col·lectiu català. Poquet, hi pesa poquet. I no és per falta de valors, no. Per començar, part d’aquestes muntanyes estan estretament vinculades amb un dels monestirs cistercencs més importants d’Europa, declarat patrimoni Mundial (el dossier dedica un article a parlar del bosc de Poblet). Altres serres envolten Siurana, el darrer reducte musulmà de Catalunya, en mig d’uns escenaris absolutament corprenedors, d’aquells que els anglesos qualifiquen de “dramàtics” (la foto de portada està feta des d’allí).

Fa quasi trenta anys, quan estudiava Geografia a la Universitat, que sento parlar del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Pot semblar que en aquest país hi han coses que van una mica massa lentes… o potser el territori no és prou madur, o ja li està bé aquesta situació. En tot cas, el nostre govern continua sense considerar-ho prioritari, malgrat els mil i un estudis realitzats.

Val a dir que la por a perdre capacitat de decisió sobre el propi territori ha frenat bona part de la població local a llençar-se a reclamar el Parc. I no deixa de ser comprensible. Un exagerat biaix biologista en la gestió dels espais naturals por portar a situacions on els habitats se senten estrangers. Sovint s’oblida que la figura del parc natural, en la legislació catalana, és un figura especialment destinada a afavorir el desenvolupament territorial d’àrees rurals. La protecció dels valors de l’indret ha de ser en l’eix de les estratègies, sí, però han d’estar dirigides a fixar població —a atreure’n si es pot— i a millorar-ne la qualitat de vida. Si l’objectiu només és la protecció, hi han altres figures més adients.

Entre les coses que crec que valdria la pena reflexionar sobre el món dels parc hi ha el fet que les figures de director (de parcs naturals o nacionals) siguin càrrecs pràcticament de per vida. Això significa que, si no t’hi entens, has begut oli (tècnics, veïns, institucions local, etc.). Sembla més prudent que aquest tipus de càrrecs de gestió (directors de parcs, de museus, de patronats, de consorcis, etc.) estiguessin associats a un projecte de direcció acotat en el temps. Vuit o deu anys per desenvolupar-los i després, un nou destí, amb nous reptes, nova gent i noves possibilitats. Potser estic equivocat, però em sembla més interessant i, sobretot, més higiènic, més saludable tant pel territori com per les pròpies persones, per evitar-ne, per exemple, l’esclerosi professional.

Sigui com sigui, les Muntanyes de Prades encara no son Parc Natural. Més enllà dels beneficis i inconvenients d’aquesta possibilitat, i ha un fet important que un parc (o alguna altra opció aglutinadora) podria ajudar a aconseguir: consciència, identitat i imatge conjunta. Aquesta encara no existeix, i probablement això té molt a veure amb la feblesa de la seva projecció exterior. Aquestes serres s’estenen dins quatre comarques (Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat) i a cada banda es tendeix a veure només una cara, un vessant. Recorden la faula dels savis cecs i l’elefant? És comprensible, però aquest país necessita visions més àmplies, més ambicioses. Necessitem un servei de globus aerostàtics.  Hi ha bon amic meu que sempre em diu que per evitar capelletes el millor és construir una catedral.

Us deixo amb algunes de les imatge que no van poden sortir en el reportatge.

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp, Tarragona

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp. © RLM

 

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp. © RLM

 

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp.  Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp, Tarragona

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp. Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp. © RLM

 

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp, Tarragona

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp. © RLM

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2003.04

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat,. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat. © RLM

 

 

 

 

Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

Pyrenades, Gourdon i gpx

dissabte, 16/03/2013

Tots els qui ens agrada pujar muntanyes, recorre vells camins a peu, o embadalir-se amb les fantasies de les boires matinals, compartim quelcom molt significatiu: som hereus directes d’un canvi revolucionari esdevingut a la cultura europea, no fa tant de temps. Un canvi que ens va ensenyar a mirar les muntanyes d’una manera com mai abans ho havíem fet.

Fossin conqueridors de l’inútil, com va anomenar-los Terray, o aquella colla de sonats, com molts altres pensaven, aquells pioners, que cercaven la bellesa que els poetes cantaven o que els pintors plasmaven, van obrir un camí que encara recorrem a hores d’ara.

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties, vista des d'Arties, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida2002.07

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties des d'Arties, Val d'Aran. © RLM

Què va succeir? Què va provocar que les “muntanyes horribles”, rebutjades per la gent es convertissin en indrets, admirats, somiats, capaços d’atreure a milers i milers de persones? I per què ara, que poden arribar en cotxe pràcticament a tot arreu, hi ha tanta gent que vol caminar? Coneixeu la íntima relació que existeix entre un track (gpx, plt o kmz, és igual) i els calendaris amb el paisatge de la Heidi, que regalava la botiga de pollastres de la cantonada?

Provarem d’esbrinar-ho i parlarem de tot plegat la setmana que ve, el diumenge 24, en un lloc molt especial, en el refugi Rosta de Salardú. El mateix on es va allotjar, per exemple, Maurice Gourdon, l’explorador dels cims aranesos. I ho farem dins un festival que em sembla fantàstic, Pyrenades, que aquest any es celebraran del 23 al 30 de març.

D’entrada, els cartells del festival són preciosos i un bon preludi de la sensibilitat d’aquest esdeveniment. Pyrenades és un festival sobre el Pirineisme, és a dir, el moviment cultural que va portar al mirar, recórrer i difondre el Pirineu amb els nous ulls que va adquirir la cultura europea. Així com la descoberta dels Alps —i l’alpinisme— ha estat un fenomen àmpliament difós, en el cas del pirineisme, encara resta molta feina per fer.

El festival té un format molt interessant: excursions i passejades pel matí, xerrades i conferències al vespre i cicles de pel·lícules a la nit. I exposicions. La d’enguany és especialment interessant: “El Pirineu en profunditat”. Elaborada amb fons propis, està dedicada a la fotografia estereoscòpica i 3 D. El festival compta també amb música tradicional, un ingredient més que col·labora a crear aquells ambients que fan sentir-se a gust, amb vetllades que voldries que no s’acabessin mai.

A3 triptico_2 [1600x1200].jpg

Com sempre passa, tot això té un secret: el Manel Rocher i la Mari Àngels. Ells són l’ànima de les jornades i del refugi, és clar. I és que aquest refugi és excepcional, però no sols pel seu passat i perquè conserva admirablement la mateixa l’estructura arquitectònica i el caràcter des de fa més de cent anys. La clau de la seva singularitat, en aquests moments, està en la mentalitat dels qui el dirigeixen.

Davant els reptes que plantegen els estàndards actuals de la hoteleria, l’opció més habitual hagués estat una completa remodelació interior (és a dir, tirar-ho tot a terra) i mantenir la façana. Ells, en canvi, van optar per conservar i revaloritzar l’ambient centenari de l’hostal. I van anar més lluny, l’han convertit en el Pyrenmuseu, el museu del Pirineisme, sense deixar de ser un hostal. En efecte, avui podeu dormir a la mateixa cambra que ho va fer Gourdon i reviure una època — i tocar-la— sense que calguin gaires virtualitats. Tot un luxe. Moltes gràcies Manel i Maria Àngels!

postal rosta.jpg

L'hostal Rosta. © Pyrenmuseu

Podeu descarregar-vos l’entrevista que va fer-los Josepmaria Rispa per El Portarró, el butlletí del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.