Entrades amb l'etiqueta ‘Pirineu’

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Foc pirinenc pel solstici d’estiu

dimarts, 23/06/2015

Reconeguem-ho, ens agrada el foc. I això ve de lluny, lluny. Ja sigui a l’hivern (com a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) o l’estiu, com les que es celebren al Pirineu. Estic a punt de marxar de sopar de Sant Joan i no és moment per submergir-me en simbolismes que, d’altra banda, ja hom coneix si fa o no fa. En canvi, sí que m’agradaria compartir unes imatges recents (calentetes, calentetes…) de les Falles de Durro, les primeres del calendari de les que es celebren a la Vall de Boí, ara que precisament opten a ser declarades Patrimoni Mundial. Que la nit mes curta de l’any us sigui generosa!

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

Tardor a la Ribagorça (II), tardor al Parc Nacional

dijous, 29/11/2012

Uau! com estava la vall de Sant Nicolau. Durant la preparació del dossier central  del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya, dedicat a la Ribagorça, vam poder dedicar una escapada a l’interior del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. No teníem gaire temps, però vam arribar-nos fins l’estany Redó, al costat del Portarró d’Espot. Feia molts, molts anys que no hi havia tornat i vaig  recordar moments molt intensos de la meva descoberta adolescent del Pirineu. Passejar per aquests escenaris sempre és una meravella. És una natura potent, salvatge, amb força i caràcter. A més però, fer-ho acompanyat d’un bon amic que, és guia interpretador del Parc, és un privilegi. Ho reconec.

 

T’agrada que et cuidin?

dimarts, 30/10/2012
Centre termal Baronia de Les.Les, Val d'Aran, Lleida

Tractament amb caviar. Centre termal Baronia de Les, Val d'Aran. © RLM

–”Tu si que tens sort”. Em diuen sovint els amics quan parlem de feina —i és veritat— i podeu imaginar-vos la seva cara quan els vaig explicar que me’n anava de balnearis… El número d’octubre de la revista Descobrir ha estat dedicat als establiments termals del Pirineu català i jo vaig rebre l’encàrrec de realitzar bona part del reportatge. La veritable sort però, no van ser els massatges (encara estan pendents…) , sinó, com sempre, el privilegi de conèixer gent interessant, amable, gent amb anhels i experiències per compartir que acaben enriquint-te.

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

Vaig conèixer personalment l’Elisenda Roca, la periodista i presentadora de televisió. Ella havia d’escriure un reportatge de l’estada en el balneari dels Banys de Sant Vicenç i jo fotografiar-la. M’encanten aquests reportatges en que s’uneix redactor i fotògraf (en deien periodisme d’això?) És clar que hi ha el risc de no entendre’s però, sempre que ho he fet ha sortit bé, molt bé. I també en aquest cas. L’Elisenda em van encantar. Ofici, sensibilitat, i una conversadora brillant (i incansable).

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. El lloc es esmentat des del segle X i des del 1775 que ha estat regentat ininterrompudament per la familia Pal.Els Banys de Sant Vicenc Pont de Bar, Alt Urgell, Lleida

La periodista Elisenda Roca a l'Hotel Balneari Sant Vicent. Pont de Bar, Alt Urgell. © RLM

L’indret triat va ser una sorpresa per a mi. El balneari Banys de Sant Vicenç és el paradigma de l’hoteleria familiar ben entesa. Sensacional el treball que porten a terme les germanes Marta i Anna i la família sencera. En pocs llocs he vist innovar tant bé i alhora mantenir l’essència del passat. Amabilitat, intel·ligència i treball, molt treball. Es podrien organitzar uns quants màsters sobre turisme i hoteleria amb l’exemple d’aquesta família i aquest establiment.

Balneari de Caldes de Boi.Vall de Boi, Alta Ribagorca, Lleida

Balneari de Caldes de Boi. Vall de Boi, Alta Ribagorça. © RLM

Coneixia de fa molt, molts anys el balneari de Caldes de Boí, però mai havia estat dins les seves instal·lacions. Aquesta va ser la ocasió. Em vaig quedar parat de la riquesa d’aigües termals i vaig quedar en deute amb l’amabilitat dels treballadors que em van ajudar a fer les fotografies, especialment l’Estrella. La placeta de les botigues, davant l’església del balneari, d’origen romànic, em va encantar. Guarda encara algun regust dels segles d’història i m’he quedat amb ganes de saber més del passat medieval d’aquest indret .

Pla dels Banhs, vall d'AiguamogL'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos.Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers.Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant MauriciNaut Aran, Val d'Aran, Lleida

Pla dels Banhs, vall d'Aiguamog. L'edifici groc es l'Hotel Balneari Banhs de Tredos. Al fons, les muntanyes del cercle de Colomers. Parc Nacional d'Aiguestortes i Estany de Sant Maurici. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Els Banys de Tredós són un caramel. Estan situats en un lloc sensacional, privilegiat, sota mateix del cercle de Colomers i la seva mida, petita, els fa especialment encantadors. No vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment els seus gestors però, novament, els personal que hi treballa es va desviure per facilitar-me la feina. Finalment van dinar plegats, i va ser un d’aquells dinars que desborden els límits de la feina per relacionar persones. Preciós. Ara només em falta deixar algun dia la càmera i anar a tastar els plaers que vaig fotografiar. Perquè a tothom ens agrada que ens cuidin, oi?

Dutxa Vichi.Hotel balneari Banhs de Tredos.Naut Aran, Val d'Aran, Lleida

Dutxa Vichi. Hotel balneari Banhs de Tredos. Naut Aran, Val d'Aran. © RLM

Camins de Tarragona, el projecte

dijous, 15/12/2011
La punta de la Creueta, espai natural protegit, extrem nord de la platja Llarga, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, camí de ronda a extrem nord de la platja Llarga, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

La qualitat de vida de les ciutats més avançades del món ja no es mesura només pels quilòmetres asfaltats, sinó pels camins que disposen els seus ciutadans per passejar, anar en bicicleta i gaudir d’entorns ben gestionats. Camins humils, sense pavimentar, però que, quan plou, fan olor de terra.

Tarragona arrossega tot un seguit d’endarreriments fruit d’una visió de ciutat que volia semblar-se més a la Miami dels EEUU que no pas a les ciutats europees del segle XXI.  Un dels endarreriments més notables és el que fa a la mobilitat alternativa, lenta, o”dolça” com alguns l’han anomenat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Monnars al Mas de Sorder, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

A finals de l’any passat vam rebre la confiança de l’ajuntament de Tarragona per tirar endavant el projecte de senyalització dels camins de l’Anella Verda (aquest nom fa referència als espais no urbanitzables del municipi), un dels projectes impulsats pel grup d’ERC que va governar durant quatre anys juntament amb el PSC. Val a dir que la relació amb els responsables polítics i, especialment amb els tècnics, ha estat francament excel·lent.

El projecte inicial, bàsicament contemplava la senyalització d’un itinerari que unís els dos rius i donés el tomb al municipi. Els vam proposar replantejar-lo, fer-lo més ambiciós (amb els mateixos recursos)  i anar més enllà, amb l’objectiu que fos el primer pas per  la consolidació d’una veritable xarxa de mobilitat alternativa. El vam rebatejar amb el nom de Camins de Tarragona.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Camí de Boscos a Monnars, Xarxa de Camins de Tarragona. © RLM

En primer lloc es va ser encarregar un inventari complert de camins a un especialista (el Xavier Campillo i Besses). El resultat va sorprendre a més d’un al trobar-nos amb 90 vials de titularitat pública, més de 140 km, amb més del 80 % encara amb ferm de terra. El següent pas va ser recorre’ls per seleccionar un primer conjunt dels més interessants per satisfer les necessitats de la població de passejar, practicar esports, mantenir contacte amb la naturalesa i conèixer i gaudir del patrimoni del municipi.

Vam optar des de bon començament pel concepte de senyalització de xarxa de camins, segons els qual no se senyalitzen itineraris —és a dir, propostes d’excursions concretes—, sinó un veritable conjunt viari —com si es tractés d’una xarxa de carreteres— que permeti que usuaris de molts tipus i amb interessos diversos en puguin fer ús, recórrer múltiples itineraris i gaudir-ne . Un tret característic d’aquest concepte és el reforçament del valor del propi camí. A les banderoles dels encreuaments sempre es pot llegir, en primer lloc, el nom tradicional del camí.

banderola_TGN3BX.jpg

Exemple de banderola de la senyalització de la Xarxa de Camins de Tarragona

La senyal de continuïtat és la mateixa marca rectangular groga amb que estan sent pintades les xarxes de camins del Priorat, del Berguedà, de la Garrotxa, del Ripollès, de l’Alt Empordà, del Pallars Sobirà, del Pallars Jussà o de la Val d’Aran, per exemple. Alhora, s’han respectat les senyals dels itineraris de la FEEC (GR i PR) i no s’ha duplicat la senyalització.

El resultat més visible ha estat la senyalització de 76 km de camins que formen aquesta primera xarxa de Camins de Tarragona. N’hi han d’altres però, menys vistosos però tant o més importants, com per exemple, la il·lusió i la implicació de tècnics municipals —que  segurament resultarà fonamental per la continuïtat del projecte— o la sintonia, suggeriments i recolzament obtingut de diversos col·lectius ciutadans que han anat seguint el projecte. Tenim l’esperança que el projecte ajudi a despertar la consciència dels usuaris dels camins com a tals i que participin de l’ambició d’aconseguir una ciutat més amable, més viscuda, més sentida. Esperem una participació activa a través del web per tal que acabin transformant-se en un veritable grup de pressió que empenyi els polítics a comprometre’s i actuar.

Si us ve de gust, podeu visitar la primera versió del WEB dedicat al projecte. Podeu descarregar-vos el fulletó de presentació del projecte el mapa de la xarxa Camins de Tarragona el track de tota la xarxa (preparat per veure’l amb Google Earth).

 

 

 

 

 

Per debatre i aprendre

dijous, 14/04/2011
Vall d'Asua, Pallars Sobirà, LleidaPastures a la vall del riu de Caregue, Espot. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Pastures a la vall del riu de Caregue, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Seria agosarat assegurar que és la comunitat capdavantera; que, a hores d’ara, els tècnics de les comarques del Pirineu català formen el grup més avançat, a nivell estatal, en matèria de reflexió tècnica i conceptual sobre models de gestió de xarxes de camins per a mobilitats alternatives. Tanmateix, jo no conec una altra experiència igual.

A casa nostra comptem amb una comunitat —no oficial— de tècnics i professionals que regularment es troben per debatre i compartir experiències en el camp dels camins i la mobilitat de muntanya. La consecució d’aquest petit —gran— miracle es deu directament al bon fer de l’Institut pel Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran (Felicitacions al govern actual que n’ha valorat la utilitat abans de caure en la temptació de liquidar-lo). Ha estat el procés engegat per l’IDAPA el que ha permès generar debat, reflexió i transferència de coneixement —el famós know how— i la construcció d’aquestes xarxes de relacions personals de col·laboració —tant importats com el coneixement—.

Vall d'Asua, camí del port de Triador. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici, projecte Camins ViusLlessuí, ,Pallars Sobirà, Lleida2002.07

Camí del port del Triador, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

El 2009 vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb l’IDAPA a dissenyar un curs específicament enfocat a tècnics que tinguessin responsabilitat en matèria de camins i ús públic, deixant expressament en un segon pla els aspectes més turístics. En qualsevol procés resulta fonamental, abans que res, situar les coses al seu lloc, aclarir la dimensió conceptual i pràctica dels principals elements, si es vol evitar desenfocar els plantejaments que ens han de permetre avançar i superar dificultats. Parlem d’aclarir conceptes com, què és un camí? de qui són? i un itinerari? un GR és una infraestructura o un equipament? quins són els principals models de senyalització? quins són els seus avantatges i inconvenients.

Espot, Pallars Sobirà, LleidaCamí vell. Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici2002.07

Camí dels Prats de Salvente, Vall d’Àssua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Com a fruit d’aquella experiència s’han dut a terme dos viatges formatius (el primer a Suïssa i el segon als alps italians) i un seguit de trobades a les diferents comarques que permeten als diferents tècnics trobar-se, conèixer de primera ma que fan els companys de les comarques veïnes i debatre aspectes relacionats amb la seva feina. El 2010 és van fer dues, una a l’Alta Ribagorça i l’altre a la Cerdanya. La propera Jornada tècnica sobre gestió de camins, mobilitat i turisme està programada pel 28 i 29 d’abril al Pallars Sobirà, amb el títol “De la gestió de camins a la comercialització de productes de senderisme”. L’evolució del procés seguit ha portat a incorporar progressivament la dimensió turística dels camins i els reptes d’aquesta activitat. A Sort, a mes presentar i debatre els models de gestió de camins de la comarca, és vol avançar cap a la definició d’una estratègia conjunta pel que fa a la comercialització dels productes de senderisme a l’Alt Pirineu i l’Aran.

Pastures a la vall d'Assua,Sort, Pallars Sobirà, Lleida2002.09

Pastures a la vall d'Assua, Pallars Sobirà. Camins Vius, el Tomb al Parc nacional d'Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. © RLM

Són especialment dirigides a tècnics d’espais protegists, consells comarcals, ajuntaments i professionals turístics. Són obertes a tothom, de dins i fora del territori IDAPA. De fet, s’han establert relacions molt enriquidores amb comarques com el Berguedà, o la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà i el seu projecte Itinerànnia.  Podeu descarregar-vos el tríptic en aquí.

La vall d'Àsua, Sort, Pallars Sobirà, Lleida 2002.10

La vall d'Àssua, Pallars Sobirà. © RLM

A peu per camins de càtars

dijous, 7/04/2011
El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, La Seu d'Urgell, Alt Urgell, Lleida

El Cadí sota la llum de la lluna des de la Seu d'Urgell, Alt Urgell © RLM

La història de la Humanitat és, en bona part i malauradament, la història de les seves guerres i crueltats. Com diu Eudald Carbonell, encara no som plenament humans, i això que pensadors com ell defensen que el progrés de la Humanitat es deu més a ser competents que no  pas a ser competitius, més a saber  col·laborar que  no pas a la confrontació.  Tanmateix, la sang dels innocents alimenta rius cabalosos i el pitjor càstig que poden rebre és l’oblid.

Església romànica de Sant Serni de Coborriu fou consagrada el 1137. És un edifici del s. XII, de nau única i absis semicircular, amb dues finestres de doble esqueixada amb l'arc de mig punt i una decoració constituïda per una corona de cartel·les motllurades en forma de tor. La porta és a migdia. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. La capella, al mur de migdia, fou afegida al s. XVII juntament amb una altra al mur de tramuntana, de la qual resten senyals a la paret. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Església romànica de Sant Serni de Coborriu, consagrada el 1137. En una pedra del muntant dret hi ha gravat el bust d'un orant. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

En aquest sentit, es interessat constatar que es manté ben viu l’interès despertat fa unes dècades per conèixer la ignominiosa creuada contra els albigesos —també anomenats catars. Bona prova és la salut de la grau ruta a peu entre Berga i Montsegu, el Camí del Bons Homes, la nombrosa literatura existent o iniciatives com, per exemple, l’interessant cicle de conferències celebrades al Centre Excursionista de Lleida el passat febrer amb el títol “Episodis Temàtics del catarisme“.

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà, Lleida

Ermita romànica de Santa Eulàlia, camí vell de Tírvia a Alendo, Farrera, Pallars Sobirà. © RLM

L’exili càtar a Catalunya és, precisament, el tema de la darrera guia de la col·lecció De ferradura d’Arola Editors que va ser presentada a Bagà el gener passat. A peu per camins de càtars al Pirineu català ha estat impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes i busca apropar-se a peu, pausadament, a la dramàtica història dels exiliats occitans —els anomenats «bons homes»— que a l’edat mitjana van haver de deixar les seves terres i cases per salvar la vida, tot fugint de la intolerància religiosa, l’ambició dels poderosos i la barbàrie de la força. Alhora, el llibre vol ser també una petita incursió en el món medieval català dels segles XIII i XIV, fonamentalment.

S’han dissenyat un conjunt de 14 excursión —de mig dia i de dia— repartides per set comarques: el Ripollès, el Berguedà, la Cerdanya, el Solsonès, l’Alt Urgell, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran. Es tracta de propostes per a caminadors diversos: per als que volen una passejada tranquil·la, per a qui vulgui fer-la amb nens i també n’hi han per als més experimentats.

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell, Lleida

Carrer del Clos, Vilamitjana del Cantó, municipi de Montferrer i Castellbò, Alt Urgell. © RLM

L’objectiu principal ha estat evocar uns fets i un territori de tal manera que el lector s’animi a recórrer els itineraris proposats, els quals compten tots amb un petit relat on es barregen personatges històrics amb altres d’inventats per la imaginació de la Montse Subirana i magnífiques il·lustracions de Llorenç Brell. Si la història serveix per aprendre del passat, aquesta és una lliçó que seria bo tenir sempre present.

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el s. X, el campanar és de finals del s. XVII, Bellver de Cerdanya, la Cerdanya, Lleida

Santa Maria de Talló, església romànica documentada el segle X. Bellver de Cerdanya, la Cerdanya. © RLM

Ens agradaria pensar, tal com va manifestar Antoni Dalmau a la presentació de Bagà, que aquesta humil obra pugui contribuir a un rescabalament, una mena de compensació històrica per honorar les víctimes. Ens agradaria pensar que la guia, a més de fer passar unes bones jornades als seus lectors, pugui ajudar a rescatar la memòria d’aquells homes bons de l’oblid que van esforçar-se –i molt– a teixir els seus poderosos botxins, el Papa i el rei francès, principalment.

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus, camí de ferradura. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, GR 211 Arres, Val d'Aran, Lleida

Camí vell d'Arres de Jos a Arres de Sus. Al fons, Arres de Jos. Ruta del Camin Reiau, Val d'Aran. © RLM

Pels qui els pugui venir de gust , aquest dijous 7 d’abril, a 2/4 de 8 del vespre, tornem a presentar la guia a la seu del Centre Excursionista Catalunya (Paradís nº 10, Barcelona) i el dissabte 9, a les 8 del vespre al Consell Comarcal de l’Alt Urgell (Passeig Brudieu nº 15, La Seu d’Urgell).

Catars_inviatcio CEC+CCAU.jpg