Arxiu de la categoria ‘arts i exposicions’

Vuitanta cobres, una mòmia i un cadàver

dimarts, 17/05/2016

Poster420x594.jpgEgipte, el Nil, els faraons… la fascinació per aquest món és ben antiga. Els nostres avantpassats romans ja van quedar atrapats per Kemet, la terra negra —el nom amb que els antics egipcis identificaven el seu país—, i no va ser només la personalitat de Cleòpatra allò que els va captivar. L’edició d’enguany del festival cultural TARRACO VIVA aborda les relacions entre aquestes dues grans cultures mediterrànies per acabar mostrant com —per a sorpresa de molts— alguns trets de la nostra personalitat provenen precisament de la vora del Nil. Al web del festival es trobar informació sobre la programació i descarregar el programa-catàleg.

El festival és ple de propostes molt interessants i, entre aquestes, estic esperant amb moltes ganes les representacions “MÒMIA. El viatge al més enllà”  i “SOPANT A LES PORTES DEL DUAT. El banquet funerari”. Aquests mesos previs he pogut seguir d’aprop els preparatius dels grups que les portaran a terme (Argos i MV Arte), i estic ben encuriosit. Puc assegurar-vos que aquella fascinació per tot el que té a veure amb Egipte i la mort continua ben present. Podeu veure’n un tastet en aquest vídeo que ha preparat la fotògrafa Gabriella Nonino.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Celebrar una nova edició del festival, tal com estan les coses, és un motiu d’alegria i d’optimisme (al com diu el lema de la família d’Ernest Shakelton: “resistir és vèncer”). Necessitem més que mai la cultura, la reflexió, el coneixement, però també ara més que mai costa convèncer els governants que la cultura és un element estratègic fonamental, precisament per poder superar la crisi amb èxit i construir un futur millor.

Permeteu-me transcriure la cita de Gregorio Luri amb la que es presenta enguany el festival. L’he trobat sensacional.

A començaments de la Segona Guerra Mundial l’armada americana va decidir ocupar els edificis del Saint John’s College d’Annapolis, a Maryland, per tal d’ampliar les instal·lacions de la seva acadèmia naval, la qual cosa feia impossible l’activitat a les aules en un moment en què les autoritats acadèmiques volien posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar a Washington el professor que havia dissenyat el pla d’estudis perquè s’entrevistés amb James Forrestad, secretari de Marina, que el va rebre d’una manera intimidatòria: «Té exactament un minut per a convèncer-me de per què no hem d’utilitzar els seus edificis per a ajudar l’acadèmia naval en temps de guerra.» El professor va treure la seva pipa i la seva petaca. Va atacar el tabac a la seva cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va comprovar que tirava bé. Havien transcorregut cinquanta-cinc segons. Aleshores li contestà: «Perquè sense el que el Saint John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis.»

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. El 1949 va ser nomenat rector del Saint John’s.

A continuació, algunes imatges del muntatge de l’exposició “KEMET, la terra negra”.

 

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Un any genial!

dijous, 22/01/2015

Diuen que per aconseguir quelcom, el primer és estar-ne convençut, oi? Doncs aquest 2015 serà genial! Com a mínim que no falti l’optimisme. L’inici m’enxampa amb la llengua fora (cosa que comença a ser massa habitual). La sensació que el món va més depresa que les meves cames és una evidència física i metafísica. La sensació de no arribar… comença a cronificar-se. No passa res, però. Estem al ball i haurem de ballar, oi? I el ball té a veure ara, per exemple, amb dos llibres que espero poder compartir ben aviat.

Una altra de les músiques que sonen cada cop amb més intensitat són les feines de preparació de la nova edició del festival Tarraco Viva . Un dels protagonistes de l’edició del 2015 serà novament la proposta de policromia de l’August de Prima Porta. Segons sembla, és probable que enguany incorpori complements (com la Nancy, suposo).

El nostre estimat August en colors va atreure l’atenció i va provocar l’admiració d’alguns dels millors especialistes de l’antiguitat clàssica que van assistir al passat II Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic, que va celebrar-se a Tarragona el passat mes de novembre. Al desembre, la edició espanyola de National Geographic, va dedicar una doble pàgina precisament a parlar de l’August policromat de Tarragona. Poc a poc, aquesta extraordinària proposta de divulgació històrica va sent coneguda arreu. Enhorabona als seus creadors —Emma Zahonero i Jesús Mendiola— i al festival i el seu director —Magí Seritjol— que van impulsar el projecte. Per algú com jo, “obsessionat” per la policromia en el món antic, aquesta proposta ha estat un regal sensacional que permet començar a percebre l’art clàssic des d’una altra perspectiva. Visca el colooooor!!!

Aquesta propera edició del festival també oferirà una exposició molt especial en la qual hi estic involucrat molt directament. Però això ho començarem a descobrir una mica més endavant…

NG12.AugustExploraBX.jpg

August, els colors i els perills d’empetitir un país

dimarts, 19/08/2014

D’acord, ho reconec, la policromia en l’art antic és una de les meves debilitats (i obsessions). Segur que exagero però em fa l’efecte que, des del maig passat, i gràcies al festival Tarraco Viva, en aquests moments Tarragona és probablement capdavantera mundial pel que fa a les interpretacions de la policromia en l’art clàssic. No és broma. Ho tenim tant a prop que ens costa reconèixer-ho i, a més a més, hi juguen en contra certs complexes d’inferioritat i la incapacitat manifesta de les grans capitals de mirar fora dels seus límits estrictes, com si la cultura només hi pogués créixer allí.

 

Encara hi ha molta gent que continua pensant en l’escultura i l’arquitectura clàssica, com l’art del marbre blanc. Res més allunyat de la realitat. El món antic era un món en color. Color, color i més color. Durant segles, ens han “estafat” la veritable història de l’art. D’una banda, les modes enamorades de la fàcil i elegant abstracció que regala el blanc marmori i, de l’altra, la incapacitat o covardia generalitzada de la majoria de responsables de museus per anar mes allà de les restes trobada i atrevir-se a interpretar —amb tot el rigor és clar— la realitat primigènia dels objectes, la seva estètica, les seves funcions, la ideologia a que responia cada obra. És a dir, parlo de l’aclaparadora absència de voluntat per intentar copsar la mirada dels nostres avantpassats.

 

images.jpegFa un temps va sortir a la llum les investigacions sobre les escasses restes de policromia que havien estat trobades a l’estàtua de l’August de Prima Porta, mercès a la utilització de les tecnologies d’investigació química més avançades que mai s’havien utilitzat. A partir d’aquests resultats, els investigadors dels Museus Vaticans van llençar una proposta de com podia haver estat pintada l’estàtua. Una proposta, certament impactant que va donar la volta al món. Malgrat el rigor científic aplicat però, aquesta proposta patia d’una enorme mancança: no s’havien tingut en compte les tècniques pictòriques de l’època i, malgrat el rigor científic, el resultat, probablement, era molt lluny de l’aspecte que l’estàtua podia haver tingut. Nomes una apreciació, els artistes antics no pintaven barrejant colors en la paleta, sinó que els obtenien a partir d’aplicar-ne diferents, un damunt un altre, en capes molt fines —veladures— que permetien que el color de sota es barregés visualment amb el de sobre.

 

I ves per on, aquí, a Tarragona, comptem amb uns excel·lents restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola (madrilenys d’origen), especialistes en aquestes tècniques clàssiques. El festival Tarraco Viva, dins de l’edició especial per commemorar el bimil·lenari d’August, els va encarregar obtenir una rèplica en resina de l’estàtua en bronze que hi ha a les muralles de la ciutat (a la vegada rèplica de l’original romana). L’objectiu era pintar-la, mostrar una nova proposta de com podia haver estar policromada. El resultat és fantàstic, realment es tracta d’una hipòtesi molt ben argumentada i molt interessant que està despertant l’interès d’altres especialistes arreu del món.

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Procés d'elaboració de la proposta policromada de l'estàtua d'August de Prima Porta  a l'estudi dels restauradors Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte a Cabra del Camp (Alt Camp). TARRACO VIVA, el festival romà de Tarragona. XVIa ed.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

201407 TGN Historia Viva_Página_01.jpgAquesta mateixa setmana, en el marc de les activitats que durant l’estiu es realitzen als monuments de Tarragona —Història Viva— encara es pot assistir en directe a les xerrades que els propis restauradors realitzen davant l’estàtua. Amb el títol “Els colors d’August” coneixereu el què, el com i els perquès d’aquesta proposta. Si teniu un mínim interès o curiositat pel món clàssic, per l’art, no perdeu aquesta oportunitat. Probablement, mai més tornareu a veure igual l’art de l’antiguitat.

 

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

D’altra banda, avui 19 d’agost, dia de la mort d’August i festa a Tarragona (el naixement, el 23 de setembre, també fem festa) al diari Ara, apareixen una plana dedicada a l’emperador. L’enfocament és August i Barcino. Em sembla interessant que es toquin els aspectes més poc coneguts d’un tema si abans però, se n’ha mostrat els principals. És cert que, de passada es parla d’August i Tàrraco, i fins i tot del festival Tàrraco Viva, però obliden mencionar, per exemple, tots els actes que encara s’estan fent aquest estiu i que, a més de les xerrades sobre la policromia de l’estàtua d’August, inclouen uns excel·lents monòlegs a càrrec d’actors que donen vida als personatges que van conèixer l’emperador, tals com Mecenes, Marc Antoni, la seva esposa Lívia, la seva filla Júlia, etc. Res, ni una línia.

Mecenes. L'ideoleg del règim. Carles AlcoyGent d'August.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

 

Els 130.000 espectadors que van assistir al festival Tarraco Viva en la seva XVI edició —que els experts consideren com el festival de divulgació històrica romana més important d’Europa— tampoc van ser prou per tal que la majoria de mitjans barcelonins giressin el cap vers el sud. Estic convençut però, que la responsabilitat és fonamentalment nostra i dels nostres representants. Tanmateix, com a país, tenim un problema.

 

Fa uns mesos, en una auto-entrevista per parlar del seu darrer llibre (molt poc elegant, per cert), el director de La Vanguardia va vindre a dir que l’essència de Catalunya residia a l’Empordà, que si un cataclisme arrasés el país, aquest es podria reconstruir a partir d’aquesta comarca. Res a dir davant una opinió personal, sinó fos perquè aquesta l’expressa el director del diari més influent del país i rebla el clau d’una visió que considero pobre, tòpica i reduccionista (malgrat que l’Empordà em sembli fantàstic). La meva reacció no va ser d’indignació sinó de profunda tristesa.

 

Catalunya és, en efecte, un país de dimensions petites. Ara bé, aquesta incapacitat per mirar el sud —i l’oest, per cert— l’empetiteixen mentalment d’una manera especialment greu en els moments històrics que estem vivint. No crec que cap català discuteix la importància de Barcelona i de tenir una gran capital. Al contrari, n’estem ben orgullosos. Tanmateix, una cosa és tenir una gran capital i l’altra que només existeixi una gran capital. Si el problema d’Espanya és Madrid, seria bo evitar que el de Catalunya acabi sent Barcelona (i en aquest punt, el nou periodisme hi té molt a dir a l’hora de proposar noves mirades, noves perspectives que enriqueixin la imatge simplificada que ara tenim del país).

 

La idea de Catalunya nascuda de la Renaixença és, en essència, profundament carolíngia i, des del punt de vista polític, és evident que Catalunya neix a l’Edat Mitjana. Tanmateix, culturalment, venim de molt més enrere. De fet, encara parlem llatí. I això em porta a preguntar-me quin serà el nou relat per una Catalunya independent? Serem capaços de superar Guifré el Pilós? D’anar més enllà? De recuperar les nostres arrels clàssiques i convertir-nos en una veritable capital de la mediterraneïtat? Un bon amic meu fa temps que diu que som hereus i estem en millor situació que ningú per capitalitzar els valors universals sorgits d’aquest petit racó del món. Jo me’l crec i, si una cosa podem recuperar del que ens va ensenyar August, és a pensar en gran.

Els colors d'August. Emma Zahonero i Jesús Mendiola, MV Arte.Tarragona Història Viva, estiu 2014. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Arrenca Tarraco Viva

dijous, 8/05/2014

cartell-20-12-13.jpg

Ja ha començat el festival TARRACO VIVA, que enguany s’allarga 3 setmanes —fins el 25 de maig— per commemorar el bimil·lenari d’August. Els soferts seguidors d’aquest blog ja coneixen la meva debilitat per aquest festival (aquesta és l’entrada que vaig dedicar-li l’any passat Roma desembarca a Tarraco). Pels que no n’hagin sentit parlar, us en faig cinc cèntims i penjo algunes de les meves imatges preferides de l’edició del passat any. Si la feina dins el festival m’ho permet, m’agradaria anar compartint els moment que més m’emocionin. I recordeu, encara som romans!

TARRACO VIVA és un festival cultural internacional, nascut a Tarragona el 1999, dedicat i especialitzat en la divulgació històrica del món d’època romana. Com a festival cultural, els plantejaments i els formats l’allunyen dels models de festa històrica, de fires o mercats ambientats històricament.

L’objectiu principal és divulgar la Història, fer-la accessible a tothom. L’historiador John Elliott assegurava que la Història serveix per a ser lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Sens dubte, el coneixement del passat ens permet descobrir nous futurs.

Rigor i divulgació són les màximes de TARRACO VIVA. El festival beu de la tradició anglosaxona del reenacment i del living history, basada en la utilització de figurants caracteritzats històricament i de manera fidel per tal de mostrar esdeveniments històrics. Un segell propi de TARRACO VIVA ha estat la incorporació i potenciació de la figura del narrador que explica i contextualitza l’acció dels figurants.

A més d’actuacions basades en la reconstrucció històrica, el festival programa altres formats com lectures dramatitzades, visites comentades, tallers, xerrades, degustacions, jocs, i activitats especialment pensades per a grups d’escolars. Hi han activitats gratuïtes i altres de pagament. Els preus de les entrades van des dels 3 € als 15 €.

El festival se celebra durant el mes de maig. Les activitats programades es desenvolupen preferentment en els recintes patrimonials d’època romana, declarats Patrimoni Mundial per la Unesco i en els propis museus, a més de recintes escènics.

El festival també programa actes a altres localitats al voltat de l’antiga Tàrraco que compten amb restes romanes o escenaris vinculats a la romanitat, com ara Constantí (vila romana dels Munts), Cambrils (vila romana de la Llosa) Altafulla (vila romana dels Munts), i la comarca del Priorat (culte a Dionís).

La revista catàleg de l’edició 2014 es pot descarregar del web del festival TARRACO VIVA o bé la podeu consultar-la còmodament a issu clicant la imatge de sota.

Captura de pantalla 2014-05-08 a les 19.57.25.jpg

La fundació de la colònia Tàrraco. Recreació històrica. Projecte Phoenix (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La fundació de la colònia Tàrraco. Recreació històrica. Projecte Phoenix (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

TARRACO FIDELIS. L'últim baluard de la Hispània romana Legio I Germanica Septimani Seniores (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

TARRACO FIDELIS. L'últim baluard de la Hispània romana Legio I Germanica Septimani Seniores (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

TARRACO FIDELIS. L'últim baluard de la Hispània romana Legio I Germanica Septimani Seniores (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

TARRACO FIDELIS. L'últim baluard de la Hispània romana Legio I Germanica Septimani Seniores (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. T © RLM

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

MUNERA GLADIATORA, Lluites de gladiadors Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

La fundació de la Colònia Tàrraco. Projecte Phoenix Legio VII Gemina (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La fundació de la Colònia Tàrraco. Projecte Phoenix Legio VII Gemina (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

FABULA CLODIANA o quan les banyes de Cèsar són un assupmte d'estat. Nemesis ARQ (Tarragona). Restes romanes del fòrum de la Colonia. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

FABULA CLODIANA o quan les banyes de Cèsar són un assupmte d'estat. Nemesis ARQ (Tarragona). Restes romanes del fòrum de la Colonia. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

FABULA CLODIANA o quan les banyes de Cèsar són un assupmte d'estat. Nemesis ARQ (Tarragona). Restes romanes del fòrum de la Colonia. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

FABULA CLODIANA o quan les banyes de Cèsar són un assupmte d'estat. Nemesis ARQ (Tarragona). Restes romanes del fòrum de la Colonia. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

NAVIGIUM ISIDIS. La cerimònia del mar. Recreació històrica. Nemesis ARQ (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

NAVIGIUM ISIDIS. La cerimònia del mar. Recreació històrica. Nemesis ARQ (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

Representació de titelles romans: "La fi de Juli Cèsar", Genovesa Narratives Teatrals. Tàrraco Viva, El festival romà de Tarragona, XI edició, festival de divulgació històrica,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Representació de titelles romans: "La fi de Juli Cèsar", Genovesa Narratives Teatrals. Tàrraco Viva, El festival romà de Tarragona, XI edició, festival romà de Tarragona. © RLM

LUDI APOLLINARES, Jocs en honor a Apol·lo. Nemesis ARQ (Tarragona) i Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

LUDI APOLLINARES, Jocs en honor a Apol·lo. Nemesis ARQ (Tarragona) i Ars Dimicandi (Itàlia). Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

DE MUSICA ANTIQUI NARRABANT. Els homes de l'antiguitat parlen de música.Concert. Ludi Scaenici (Itàlia).  Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

DE MUSICA ANTIQUI NARRABANT. Els homes de l'antiguitat parlen de música.Concert. Ludi Scaenici (Itàlia). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

DE MUSICA ANTIQUI NARRABANT. Els homes de l'antiguitat parlen de música.Concert. Ludi Scaenici (Itàlia).  Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

DE MUSICA ANTIQUI NARRABANT. Els homes de l'antiguitat parlen de música.Concert. Ludi Scaenici (Itàlia). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

CARMINA CANERE. ConcertThaleia. Grup de reconstrucció històrica  (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

CARMINA CANERE. Concert Thaleia. Grup de reconstrucció històrica (Tarragona). Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia. Grup de reconstrucció. Recreació històrica. Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia. Grup de reconstrucció. Recreació històrica. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SEQVERE ME! Prostitució a Roma. Thaleia (Tarragona). Voltes del circ de Tàrraco, patrimoni mundial UNESCOTàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

SPECTACULA I MAGIA AL MÓN ROMÀ. L'origen d'alguns mites del cinema de por. Nemesis (Tarragona). Rstes arqueològiques del Parc Central. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

SPECTACULA I MAGIA AL MÓN ROMÀ. L'origen d'alguns mites del cinema de por. Nemesis (Tarragona). Restes arqueològiques del Parc Central. Tàrraco Viva, el festival romà de Tarragona. XVa edició. © RLM

 

 

 

 

 

 

 

La catedral de Tarragona: inabastable

diumenge, 6/10/2013

El número d’octubre de la revista Descobrir publica un reportatge dedicat a la catedral de Tarragona, amb un text molt interessant d’Oriol Margalef i fotos d’un tal Rafael López-Monné.

Tarragona.jpg

Aquest és un d’aquells reportatges però, que per molt bé que quedin, no et deixen satisfet del tot. L’Univers no cap en vuit planes i la catedral de Tarragona tampoc. Els racons i les històries són inesgotables i voldries compartir tot el que els entesos t’expliquen en especial els petits detalls rera els que s’amaguen ves a saber quins personatges.

La catedral és plena de relats, i també també de contradiccions. Algunes amb centenars d’anys i altre més recents. Per exemple, la recent restauració del retaule de la capella dels Sastres, del segle XIV, que ha permès recuperar una policromia sorprenent . Una meravella! (felicitats als experts de MV Arte). Per contra, la nova il·luminació instal·lada en algunes capelles és francament horrorosa. És a les antípodes del que creiem que caldria els qui pensem que, per entendre l’art antic, resulta imprescindible apropar-se a les il·luminacions originals.

De fet, la Catedral exemplifica molt bé la història i caràcter dels tarragonins; les nostres grandeses i misèries. Capaços d’aixecar una gran catedral quan la Tarragona medieval era no gaire més que un poble, i de tancar el claustre amb reixes al segle XVII per tal que la canalla no robés les taronges (les mateixes reixes de ferro que ara estan fent malbé el preciosos capitells romànics d’un dels claustres més grans de la Península).

Fotografiar la catedral és una de les meves debilitats —aquest edifici és història pura— i val a dir  que aquesta vegada ha estat especialment agradable mercès a l’ajuda i la fantàstica col·laboració de l’empresa DNA que gestiona les visites (gràcies Francisco Javier i Laura!) i gracies a mossèn  Martínez Subias, responsable de patrimoni. A més a més, el reportatge també va  ser l’excusa per a que a Siqui Sánchez i el seu  fill Guillem, provessin les possibilitats de filmació dels petits helicòpters dins els grans monuments. No us perdeu el video.

Us deixo amb alguns dels éssers i personatges de la Catedral que no van poder “entrar” en les pàgines de la revista. Us esperen però, per conversar pausadament, entre els sons de l’espectacular orgue (sempre que no hi hagin helicòpters sobrevolant l’espai sacre, és clar).

 

RLM130817_310BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

RLM130817_257BX©.jpg

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'artesonat gòtic del sostre de la sagristia menor i sala del Tresor, s. XIV.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de l'escena del Judici Final, timpà gòtic de la porta principal de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona2001.07

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Detall de tres cares a un dels capitells romànics del claustre.Catedral de Santa Maria, catedral de Tarragona.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

Teofania de Mambre, capitells romànics, historiats, del claustre de la catedral de Tarragona,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Catedral de Santa Maria, Tarragona. © RLM

El Priorat sota les bombes

dimecres, 7/08/2013

Si aquest país funciona, malgrat tot el que ens ha caigut a sobre, és pel neguit de fer que tenen alguns individus. És per les passions que ens mouen per dins, barrejades amb conviccions, però passions al cap i la fi. I el Priorat, afortunadament, és un territori fèrtil en passions.

Cartell horari bo.jpgUn exemple recent d’això és l’exposició ‘Bombes al Priorat’, una mostra que commemora el bombardeig que durant la Guerra Civil Espanyola van patir Falset i altres pobles prioratins a l’estiu del 1938. Es pot veure fins el 11 de setembre a l’absis del castell de Falset i està organitzada per l’Ajuntament de Falset, l’Arxiu Comarcal del Priorat i la Biblioteca de Falset. De tota manera, en un moment de recursos quasi inexistents, l’exposició es fa, bàsicament, per la dèria dels seus comissaris, el Toni Orensanz, el Miquel Perelló Segura i el Josep Munté Mateu, a més de la col·laboració altruista de tots els que s’han creuat pel seu camí.

El passat més de juliol es va acomplir el 75è aniversari del bombardeig de pobles del Baix Priorat, com a primera rereguarda de la Batalla de l’Ebre. Les imatges que s’exposen mostren edificis i carrers de Falset castigats per l’aviació franquista el 29, 30 i 31 de juliol de 1938, així com les seqüències aèries de diversos dels atacs sobre Marçà, Falset, Masroig i els Guiamets. El bombardeig que va patir el Priorat va deixar anar, en només dos dies (29 i 30 de juliol de 1938) fins a 62.000 kilograms de bombes.

El principal atractiu de la mostra és la presència d’una vintena d’imatges —inèdites, en la seva majoria— dels bombardeigs de Falset procedents de diversos arxius i entre les quals n’hi ha del cèlebre fotoperiodista Agustí Centelles. Al marge de les imatges de Centelles, la resta de fotos exposades provenen de la Biblioteca Nacional de España i de l’Arxiu de la Biblioteca de Montserrat, on es troba el Fons Ramon Perera (l’enginyer que va construir els refugis de Barcelona).

458 copy.jpg

© Arxiu de la Biblioteca de Montserrat (Fons Ramon Perera)

L’exposició també mostra, per primera vegada, imatges del refugi antiaeri de Falset. A qui has d’enredar en les aventures personals sinó als amics? Aquest cop, em va tocar agafar la càmera, el trípode, un frontal i un llum de carburo, i baixar sota la plaça de la Quartera. Us deixo amb algunes de les imatges d’aquesta petita sessió històrico-subterrània.

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera.Falset, Priorat, Tarragona

Refugi antiaeri de la Guerra Civil, situat sota la plaça de la Quartera. Falset, Priorat. © RLM

 

Romànic amb espelmes. Tardor a la Ribagorça (III)

divendres, 7/12/2012

Si no aprenem a il·luminar, no entendrem mai l’art antic. Habitualment, il·luminem els espais arquitectònics com si es tractés de la taula d’un metge forense. És a dir, volem veure-ho tot. Ens mou un esperit científic, seccionador, higienista; lloable, però parcial en excés. Ens encanta aprofundir en els detalls, però sovint ens oblidem del que a mi em sembla més important: les atmosferes. El fonamental d’un quadre, per exemple, no és el tipus de pigments que utilitza (que pot ser interessant i important, no ho nego). Alló essencial d’una obra d’art són les emocions que provoca, la ideologia que mostra, la cosmovisió que hi ha al darrera. Això és l’art, un dels grans sistemes humans per crear realitats.

Hem il·luminat moltes esglésies antigues, romàniques per exemple, de manera no gaire diferent de com il·luminaríem una granja (m’he passat, ho se). L’objectiu buscat la majoria de vegades és que s’hi vegi, com més millor, sense que sembli que hi hagi cap reflexió sobre la il·luminació amb que havia estat pensat l’edifici en qüestió. En els casos que es conserva alguna peça important (pintures, retaules, etc.), l’opció passa per col·locar un nombre com més gran millor de focus per tal que no quedi cap racó sense llum. Que es vegi tot i que es vegi bé. Que llueixi. Sovint sota una llum freda, blavosa, quan no verdosa… Com sempre, hi han excepcions, però no són gaires.

Sembla que hem oblidat que una església és un espai arquitectònic creat específicament amb l’objecte de representar-hi un “misteri”. L’espai de culte és un espai profundament escenogràfic. I els escenògrafs saben bé que tan important com la llum és l’ombra. Els qui aquesta idea els resulti atractiva fruiran amb l’excel·lent —i breu— assaig de l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki El elogio de la sombra, publicat en castellà per Siruela. En transcric un fragment que em resulta especialment suggeridor: ” Un cofre, una bandeja de mesa baja, un anaquel de laca decorados con oro molido, pueden parecer llamativos, chillones, incluso vulgares; pero hagamos el siguiente experimento: dejemos el espacio que los rodea en una completa oscuridad, luego sustituyamos la luz solar o eléctrica por la luz de una única lámpara de aceite o de una vela, y veremos immediatamente que esos llamativos objetos cobran profundidad, sobriedad y densidad” (p.35). Probablement, el text  portarà a més d’un a entendre  perquè resulta tant difícil admirar un altar barroc hiperil·luminat , oi?

En el número de novembre de Descobrir Catalunya dedicat a la Ribagorça romànica, ens vam proposar abordar l’extraordinari patrimoni romànic d’aquest territori a partir de dues idees fonamentals i encara desmitificadores de la visió més estesa: l’arquitectura romànica no és l’art de la pedra sinó del color i no és l’art nacional de Catalunya sinó l’art que ens fa europeus. Com a fotògraf, em resulta més que evident que el color depèn de la llum. Per tot plegat, vaig proposar a la directora del Centre del Romànic de la Vall de Boí al seu equip realitzar un petit experiment: il·luminar Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí amb les espelmes (les que poguéssim trobar). No es tractava d’un experiment amb rigor històric, però vam pensar que, si més no, els resultats ens aproparien als ambients que haguessin pogut tenir aquests temples a l’antiguitat més que no pas la llum elèctrica (em cal agrair molt especialment l’entusiasme del fantàstic equip del Centre).

Com ja havia escrit en una entrada anterior on parlava d’aquestes “neures” meves, espero el dia que algú s’atreveixi a edificar una petita església romànica, de manera rigorosa, i la ompli de policromia, arrebossi les parets exteriors, les decori amb els motius de l’època i torni a il·luminar el seu interior amb llums d’oli, una llum càlida, que es mou i mou les ombres, que fa olor i que ens evoca el passat més llunyà dels homes. I viatjarem en el temps, ens emocionarem i, probablement, descobrirem un altre romànic. És clar que jo no soc cap expert en tot això i demano disculpes als experts i acadèmics per les bestieses que hagi pogut dir (eppur si muove).

 

Les sardines, l’omega3 i el festival romà de Tarragona

dijous, 17/05/2012

Aquest era l’any perfecte per abandonar… Les circumstàncies (i algunes persones) ho havien posat fàcil. Aquest discurs pessimista, que tan bo deu resultar per alguns especuladors, hauria ajudat a que la major part de la gent assumís com a inevitable que el Festival Tàrraco Viva no hagués celebrat la seva XIVa edició  (s’hauria quedat amb XIII per a joia dels supersticiosos). Però no. Potser és el famós omega3 de les sardines tarragonines o potser per massa sol a la closca, però el cas és que en aquesta ciutat i ha gent tossuda i molt entusiasta. Penso en els grups de reconstrucció històrica de la ciutat, en tots els que participen al Festival i, és clar, molt especialment, en l’equip organitzador del Festival. No són perfectes, però són bons, molt bons. Entre ells hi ha una professional que m’ha sorprès especialment per la seva capacitat de pensar constantment en el públic, especialment davant les dificultats, i per posar-lo davant de tot. D’aquesta gent s’aprén. Sí senyor.

Aquest l’any, per exemple, podríem haver-nos quedat sense el programa-revista del Festival, o haver-lo hagut d’editar de qualsevol manera. En canvi, hem apostat per canviar-lo i provar de millorar-lo en un temps record (impossible diria jo). Moltes, moltes gràcies al grapat d’empreses que han confiat (quasi a cegues) i han col·laborat per fer-lo possible. De fet, parlant de dificultats, si us fixeu, la tria de la imatge del cartell d’aquesta edició no és casual.

 

Pessebres, obsessions i elitismes intel·lectuals

dissabte, 14/04/2012

Estem de sort. El festival de divulgació històrica Tàrraco Viva ha passat de ser una representació de pastorets a un pessebre vivent. En l’article d’opinió publicat a La Vanguardia el passat 7 d’abril “Sin la soga al cuello”, Quim Monzó continuava la tesi de l’article “Pastorets cada dia del año” al qual vaig dedicar-li una entrada en aquest blog. Segons Monzó: “Espectáculos de recreación histórica”, los llaman. Desde hace décadas, media Europa se dedica a pantomimas parecidas, que arguyen reconstrucciones de un pasado a menudo imaginado a base de péplums y donde las más rigurosas llegan a la categoría de los muchos pesebres vivientes que hay en algunos lugares de Catalunya.”

Aquest cop, a més, li ha tocat el rebre als pessebres vivents. Entenc perfectament que hi hagi molta gent que no els digui res o que directament no els agradin. Jo mateix em trobo incòmode amb els missatges religiosos d’aquesta i altres festes (soc un ateu convençut que les grans religions monoteistes han segrestat la dimensió espiritual de l’ésser humà, per crear una poderosa i lucrativa maquinaria de control social). Tanmateix, els anys m’han portat a veure que la realitat sol ser més complexa del que sembla, i que una de les responsabilitats dels intel·lectuals és, precisament, provar de mostrar-la i no banalitzar-la. Pessebres com el de Castelló de Vandellòs o el de Sant Guim de la Plana, per exemple, no són sinó la millor fórmula que aquelles comunitats han trobat per recuperar la memòria d’un poble abandonat (Castelló) o la riquesa del seu passat agrari. Potser hi han altres maneres de fer-ho, però la feina que fan han fet és digníssima i em mereix un respecte enorme.

D’altra banda, em sorprèn l’obsessió d’en Quim Monzó per negar el caràcter i el rigor que té el festival Tàrraco Viva (sense citar-lo explícitament, això sí). Amb els seus encerts i errors, el festival té com a principal objectiu explicar la història, la nostra cultura clàssica, els nostres fonaments, convençuts que la reflexió sobre el passat ens fa més lliures, que els ciutadans sense memòria històrica són més manipulables. Ara més que mai necessitem reflexionar sobre els elements essencials de la nostra civilització. Per això el festival fa samarretes amb aforismes de Sèneca com “SAPIENTIA, QUAE SOLA LIBERTAS EST” (La saviesa, que és l’única llibertat) o amb aquest altre que m’encanta SI VIS AMARI, AMA (Si vols ser estimat, estima).

Espero que l’opinió d’un escriptor del nivell de Monzó continuï sent resultat de la manca d’informació. D’altra manera, l’actitud seria molt propera a la que manifesten determinats intel·lectuals que s’esforcen a mantenir la inescrutabilitat de la història per reforçar el seu paper sacerdotal d’intermediaris entre el saber del passat i el poble inculte. Un exemple: els que es van oposar a la reconstrucció d’una cel·la de la Cartoixa d’Escaladei. La visita al monestir ha canviat radicalment i els visitants ara entenen com vivia un cartoixà i molt més.

El menyspreu per Tàrraco Viva i el seu rigor suposa també, encara que sigui indirectament, la desqualificació d’opinions d’entusiastes del festival com la directora del prestigiós Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) Isabel Rodà de Llanza, o del reputat catedràtic d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili Joaquín Ruiz de Arbulo, de Fernando Quesada Sanz, de la Universidad Autónoma de Madrid, de Juan Francisco Martos Montiel, de la Universitat de Màlaga, de Xavier Martí i Oltra, Director del Museu d’història de València, d’Anna Maria Liberati, directora del Museu della Civilità Romana de Roma, d’Alfredo Jimeno Martínez, de la Universidad Complutense, o de periodistes especialitzats com Enric Calpena. (Després de les imatges he afegit  fragments escrits per alguns aquestes persones parlant de Tàrraco Viva; de fet, informar-se i trobar aquestes referències costa tant com entrar al web de  Tàrraco Viva. També he inclós la carta, no publicada, que Joaquín Ruiz de Arbulo va enviar al director de La Vanguardia).

Donat que després del primer ha arribat aquest segon article sobre “señores disfrazados” (això promet ser una sèrie), em pregunto cóm de rígides són les màscares dels personatges que ens construïm nosaltres mateixos? o és tracta d’una obsessió autèntica senyor Monzó? És clar que potser, efectivament com diu vostè, no som més que “guiris y camacos de nivel lelo”.

 

Juan Francisco Martos Montiel

Universitat de Màlaga

Encara que ja havia sentit a parlar de les jornades Tàrraco Viva, sobretot a bastants blogs de cultura clàssica que parlaven del festival amb termes molt elogiosos, no va ser fina a l’edició de 2007 que vaig poder visitar les jornades personalment i conèixer, in situ i amb més detall, aquest fet cultural que any rere any s’està convertint en un referent europeu en l’àmbit de la reconstrucció històrica romana i la divulgació del nostre passat, a nivell dels més importants festivals culturals, no només d’Europa, sinó m’atreviria a dir, de la resta del món.

La quantitat i qualitat de les activitats programades, la seva òptima organització i la seva perfecta conjunció amb el ric patrimoni històric i artístic de la ciutat de Tarragona, ha donat com a resultat, i com a merescuda recompensa al treball dels seus promotors i organitzadors, un èxit de públic sense precedents al nostre país, el que confirma que la divulgació històrica del món romà, i de l’Antiguitat en general, si es fa amb serietat, rigor i qualitat, pot copsar l’atenció i l’interès de la gent, com a mínim, en la mateixa mesura (i millors resultats, sens dubte, pel que fa a l’augment del nivell cultural dels nostres ciutadans) que qualsevol altra festa popular, per multitudinària que sigui. Felicitats doncs, a la ciutat de Tarragona per a poder seguir gaudint y aprenent amb aquestes jornades que enguany fan deu anys i enhorabona també als seus organitzadors, que amb la seva tasca auguren a Tàrraco Viva molts més anys de fructífera vida.

 

Desiderio Vaquerizo Gil

Catedràtic d’Arqueologia Universitat de Còrdova

Avui ningú dubta que l’Arqueologia és una ciència històrica capaç de recrear la cultura de qui ens han precedit en el temps, a partir de l’estudi rigorós de les seves restes materials. Això requereix d’un cos teòric i un mètode propis, que tenen com a objectiu la recollida de dades, l’anàlisi i la interpretació de les mateixes, sometent tot segut els resultats obtinguts a la comunitat científica. Però els arqueòlegs també hem de fer arribar a la societat els avenços històrics que aconseguit amb la nostra feina, revertint en la societat el que ella mateixa ens dóna.

Tenim la obligació de difondre i, una de les maneres més efectives de fer-ho son les jornades de recreació històrica , entre les quals Tàrraco Viva ocupa un lloc de privilegi pel seu caràcter pioner, el seu extraordinari rigor, el seu abast, la seva repercussió (social, cultural, professional…) i la seva magnífica organització.. Son milers de persones les que gaudeixen cada anys de les “conferències il·lustrades” que en realitat suposen la major part de les activitats programades en el seu marc, imbuint-se al temps de l’Antiguitat i de l’Arqueologia. Moltes d’elles fan arribar a l’àmbit familiar o laboral, l’interès per la història i la seva preocupació per la conservació del patrimoni arqueològic: les dues premisses bàsiques per a començar a canviar les coses. En conseqüència, soms molts els que pensem que es tracta d’un model a seguir. Per això, ara que feu els vostres primers deu anys de camí us felicito efusivament i em congratulo de la vostra existència, animant-vos a seguir endavant. Salve Tàrraco Viva.

 

Xavier Martí i Oltra

Director del Museu d’història de València

Des de l’any 2004, el Museu d’història de València ha participat en Tarraco Viva, estant present al stand de la fira “Roma als museus del món” i asistint als nombrosos actes i representacions que cada any es programen dins del festival. Per a mi, com a director del MhV, va ser tota una sorpresa poder descobrir el Reenactment, que només coneixia per referències anglófones o com a complement d’experiències didàctiques en alguns museus. De la mà dels germans Seritjol vaig endinsar-me en la disciplina i vaig tenir el privilegi de contemplar, des de dintre, una presentació de la Legio VII Gemina al MhV, que va gaudir d’un extraordinari èxit de públic. Pocs mesos després acudíem per primera vegada a Tarragona i comprovàvem que allò que havíem vist a València era només una petita part d’un festival gran, consolidat i ben programat, que pren a l’assalt durant una setmana la ciutat vella, i que atreu grups de recreació històrica d’arreu del món.

El festival es completa amb una fira de professionals al voltant de la recreació històrica, i una fira de museus sobre l’època romana. Tot i que el nostre museu no és específic d’aquest període, doncs abasta fins a l’actualitat, hi dediquem un apartat especial a tractar-ho i per això acudim a la fira ben honrats per la invitació. Any rere any, és una ocasió per donar a conèixer les nostres activitats i publicacions, i una oportunitat magnífica per intercanviar experiències amb altres professionals de museus. Considere que Tarraco Viva és una de les millors propostes didàctiques que es poden comtemplar actualment al voltant del patrimoni i l’arqueologia romana, que ha ultrapassat en molt els seus plantejaments inicials per esdevindre una oferta turística de primer ordre per a la ciutat de Tarragona i la seua comarca. Un exemple de com es poden oferir productes alternatius al turisme tradicional, que prenguen com a base el patrimoni, que generen empleament i que atreguen de debó al visitant. Un exemple a seguir.

 

Anna Maria Liberati

Museu della Civilità Romana

Vaig arribar a Tarragona fa molts anys gairebé per casualitat. Com arqueóloga conec be la importancia d’aquesta ciutat romana, però haig de reconeixer que Tàrraco Viva ha estat per mi una experiencia fora del comú. L’entusiasme i la gran preparació cientifica de la organizació, unida a la resposta del pùblic fan de Tarraco Viva una experiencia molt extraordinària: el que aquí es mostra anula la distancia temporal i apropa la vida dels romans a la gent, amb la convicció que només del coneixement neix el respecte per el propi passat i l’esperança de construir un futur millor

 

Alfredo Jimeno Martínez

Universitat Complutense. Pla Director de Numancia

Al llarg d’aquests deu anys, Tàrraco Viva s’ha convertit en un referent mundial dels grups de reconstrucció històrica (re-enactment), com a mitjà per a la difusió del patrimoni arqueològic i històric, en establir lligams de contacte entre el treball científic dels arqueòlegs i historiadors i la seva presentació didàctica, atractiva i comprensible. Tàrraco Viva, en incentivar la trobada de grups i tallers de reconstrucció històrica, amb el suport de l’arqueologia experimental, ha propiciat una nova dimensió en el camp de l’educació, els museus i el turisme, portant el coneixement del passat directament a la societat, utilitzant els espais públics i jugant un paper important al transmetre, reconstruïts amb molta exactitud i documentació fidedigne, les restes arqueològiques i la manera de viure del passat. Com a responsable de la investigació y presentació didàctica del jaciment arqueològic de Numancia, desitjo ressaltar aquesta valuosa contribució de Tàrraco Viva, que ofereix l’exemple a seguir per tal de realitzar amb major eficàcia els objectius de l’Arqueologia, centrats en aportar a la societat un major i millor coneixement del passat, per a entendre millor el moment que ens toca viure.

 

Carta al director de La Vanguardia (no publicada)

Tàrraco Viva 2012

En la seva columna d’ahir, Quim Monzó reflexionava sobre els espectacles de recreació històrica com a simples actes lúdics i muntatges per a turistes. Dins de la columna es fa esment del festival Tàrraco Viva i encara que l’escriptor admet que mai no l’ha vist —això espero de cor que pugui solucionar-se ben aviat— ho posa en el mateix sac. Per això el voldria ara explicar que “Tàrraco Viva” és avui dia una activitat d’alta divulgació. El model en què es basa i aplica de forma rigorosa es el que correspon a un Museu de la Ciència. Aquest professor, com molts altres col·legues de la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i els diferents Museus de la ciutat, col·laborem des de fa anys amb cicles de conferències, organització d’exposicions, visites comentades als monuments i, com no, també assistim encantats a les activitats i espectacles de reconstrucció històrica. Tots ells estan mesurats al mil·límetre, res s’ha deixat a l’atzar ni a la improvisació. A Gran Bretanya i Alemanya fa ja molts anys que aquestes activitats representen una forma important de compartir amb els ciutadans els estudis del passat. Aquest és el model aplicat a Tarragona pel Museu d’Història i el Patronat de Turisme. No es tracta d’una festa, ni tampoc un joc, vol ser un Museu a l’aire lliure amb múltiples sales obertes en els diferents monuments de la ciutat. Convido sincerament a Monzó i els seus lectors a que es facin la seva pròpia opinió. Ja queden poques setmanes per Tàrraco Viva 2012.

Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona
Catedràtic d’Arqueologia
Universitat Rovira i Virgili