Entrades amb l'etiqueta ‘fotògrafs’

Retrats sense retrets

dimarts, 27/01/2015

Els fotògrafs de premsa, de viatges, de festes, els cronistes gràfics de la realitat ja ho comencen a tenir clar. Fotografiar gent és quasi pecat, i si són nens, pecat mortal. Justament a l’època on bona part de la població llença la seva intimitat per la finestra de les xarxes socials i es despulla impúdicament, fer fotos on es puguin reconèixer persones, pot acabar sent un delicte. Excepte en els casos que s’estigui informant de l’actualitat, en els demés, segons la llei, cal l’autorització per escrit de les persones que apareguin a la fotografia.

S’imaginen al mig de qualsevol festa major demanar a la gent que comenci a ompli formularis per tal que cedeixin els seus drets d’imatge? Aquest no és un tema fàcil, ho reconec. És delicat, complex, enrevessat i altres amb major coneixement l’han abordat millor que jo. En tot cas però, comencin a repassar els grans noms de fotògrafs que han retrat la quotidianitat. Ara podrien estar arruïnats per les demandes o engarjolats (si Cartier-Bresson aixequés el cap!).

Alguns diran que les lleis busquen garantir de totes totes els drets de les persones. Jo però, crec que es tracta fonamentalment d’un acte de droperia. Allò que cal és perseguir i castigar  els abusos, no els usos. Però ja se sap, ens agrada més allò de “mort el gos, morta la ràbia”.  “No fotos, no problem” que dirien alguns. Els qui, des del futur, vulguin estudiar el nostre temps, es trobaran amb tones, tones i tones d’imatges (píxels, volia dir), però amb menys relats visuals meditats, serens, aprofundits de qui som i que fem. Paradoxal, oi? Un senyal més dels processos d’idiotització als quals estem exposats.

Tanmateix, com sol passar, es tanquen unes portes i s’obren d’altres. Qui escriu aquestes línies s’ha format com a fotògraf a l’aire lliure; a la muntanya, al camp i al carrer. Difícilment trepitjava un estudi on, per cert, els fotògrafs li semblaven més mags que altre cosa en mig de tants artefactes i equips. Quan des de Tarragona Turisme li van proposar fotografiar personatges per a una sèrie d’entrevistes que havien de ser publicades al bloc Tarragona Experience, li va semblar una d’aquelles oportunitats que et donen els altres per encetar nous camins. Un repte, sí senyor.

Val a dir que, novament, he tingut la sort de treballar amb gent molt bona. Parlo de l’Oriol Margalef, un excel·lent periodista amb el qual preparem prèviament les entrevistes. De la barreja dels nostres punts de vista, d’influenciar-nos mútuament han anat sorgint fotos i textos. I crec que es nota aquesta manera de treballar.

No cal dir que el genere dels retrat té diversos avantatges. Per començar, els subjectes hi estan d’acord i no tenen intenció de denunciar-te (a no ser pel resultat, és clar). Parlant seriosament, és un privilegi poder conèixer gent interessant i compartir, encara que sigui una estoneta, un bocinet del seu món (i com jo soc molt lent treballant…). Encaro recordo, per exemple, el petit concert que em va regalar Richard White (al mig d’una rotonda) mentre s’amagava el sol. Confesso que vaig allargar la sessió tant com vaig poder. Us deixo amb els personatges del 2014. Els text de cada entrevista el trobareu a Tarragona Experience.

 

 

“Objetivo Coruña”, una iniciativa d’èxit

dimarts, 2/07/2013

A Coruña celebra, a partir de demà i fins diumenge, la segona edició d’una iniciativa ben interessant “Objetivo Coruña“. Es tracta d’una trobada de cinc fotògrafs seleccionats a nivell nacional i contractats per tal que durant cinc dies fotografiin la ciutat.  Turismo Coruña busca així dotar-se d’un bon arxiu d’imatges per a la promoció de la ciutat, que inclogui mirades diverses de professionals amb experiència en la fotografia de viatges. En un moment en que sembla que tot val, que no cal invertir en fotos perquè es poden trobar gratis, que qualsevol foto —amb un bon filtre és clar—  ja serveix , no deixa de sorprendre l’aposta de La Corunya.

Ben mirat però, no ens hauria de sorprendre tant. En un món farcit de missatges i  d’imatges, afinar el discurs, resulta fonamental. A més sembla lògic intentar fer-ho amb prou qualitat per tal que el missatge arribi clar, precís, net, directe. Els professionals de la fotografia, amb major o menor encert, ens dediquem precisament a això, a traduir  idees i pensaments en imatges; a construir relats visuals.

Mirada així, la proposta ja és interessant, però a més, aquesta gent de La Corunya, han reblat el clau i l’han transformat en un esdeveniment social. Genial! Els fotògrafs donen xerrades i, a més, durant un matí, són acompanyats per grups d’unes quinze persones interessades en acompanyar els fotògrafs i veure com treballen, com plantegen els temes, com fan la seva feina. En només dos dies, les places per assistir a les xerrades i a les sortides, es van esgotar. Tot un èxit.

L’edició d’enguany us la podré explicar en directe (@lopezmonne) perquè he tingut la sort de ser un dels cinc fotògrafs seleccionats. A més de la satisfacció de participar en un esdeveniment que em sembla molt ben pensat, em fa una il·lusió tremenda compartir uns dies amb grans fotògrafs com són el Lucas Vallecillos, el Gonzalo Azumendi, el Ángel Martínez Bermejo, i l’Oscar Domínguez.

Us deixo un vídeo que recull part dels treballs dels fotògrafs de l’any passat. Sensacional!


 

Objetivo Coruña 2013.jpg

 

 

Bons desitjos… i alguna cosa més

diumenge, 25/12/2011
RLM Bon Nadal 2011BX.jpg

L'Aneto des de l'ermita de Sant Salvador del Pont de Suert, Alta Ribagorça. © RLM

 

M’agrada el Nadal (ho he reconegut més d’un cop). M’agrada, malgrat els inconvenients que comporta (el tema de les compres, regals… ja sabeu). M’agrada pel que comporta d’alteració de la quotidianitat. El Nadal és una magnífica excusa per fer coses que no fem habitualment i un bon exemple d’això són les felicitacions. Em sembla fantàstic poder enviar missatges de felicitat a la gent que apreciem, especialment a aquells amb els quals el contacte és més esporàdic. El Nadal ens ajuda a dir “Ep! som aquí i pensem amb vosaltres”.

Enguany, a més, aquest acte té quelcom de militància. Davant els auguris catastrofistes som moltes les persones que ens resistim a que en robin (a més dels diners) l’esperança en el futur. Això és pot veure reflectit molt explícitament en bona part de les felicitacions. De fet, el sols fet d’enviar-les ja és un acte de resistència. I em sembla sensacional.

Crec que és interessant recordar que, en economia, més importat que el grau de certesa de les anàlisis econòmiques, és que algú se les cregui i prengui decisions en base a elles. Una cosa és el realisme (indispensable per poder prendre decisions) i l’altre el pessimisme encomanadís que pot portar a la por. I la por és veritablement perillosa. Cal recordar que no es pot trobar cap sortida des del pessimisme (des de la por encara menys) i que hi han individus que viuen de generar-lo, que fan negoci —i grans negocis— amb les desgràcies dels altres.

No fa gaire, a la contra de La Vanguardia, Verne Harnish, un expert en creixement empresarial, ens deia: “Ara ja saben que tenen líders per retallar i que en necessiten d’altres per il·lusionar i guanyar mercats”. Espero que els bons Reis d’Orient ens portin aquests altres líders… Sinó és així, els haurem de crear.

 

Bon Nadal i millor 2012!

i algunes de les felicitacions que he rebut:

 

Llibres de dol

dimarts, 22/03/2011

Avui els llibres, els grans llibres, estan de dol. Ens ha deixat un bon amic que els coneixia com ningú. Els imaginava, els construïa, els donava vida. L’Andrés Gamboa ara viu en ells i en el cor dels qui vam tenir la immensa sort de conèixer. Caram quin home!

L’Andrés ha estat el director d’art de la prestigiosa editorial Lunwerg des de la seva creació. Alguns hi posen els diners, però allò que realment és valuós és el concepte, la idea, l’ànima, i la de Lunwerg era l’Andrés. Durant molt de temps, a l’aparador d’una llibreria, les portades de Lunwerg destacaven per sobre de les altres. Sense rivals. Eren sempre propostes sorprenents, captivadores, atrevides i alhora profundament elegants perquè partien d’un profund coneixement dels canons clàssics, dels fonaments dels conceptes de bellesa i de comunicació gràfica de la nostra cultura. De fet, ara que hi penso, les portades reflectien fidelment l’home que les pensava, sorprenent, captivador, atrevit i profundament elegant, a més de respectuós i honest (i espero que algú que havia estat molt proper amb ell no dormi bé aquesta nit).

L’Andrés era un home d’una enorme cultura, un gran humanista, un gran clàssic i probablement per això resultava ser  tant atrevit. Per exemple, va defensar sempre les cobertes netes, ni tant sols permetia el símbol de l’editorial, que el reservava pel llom i la contracoberta. Aquest atreviment, precisament, va ser un dels elements que van construir l’exquisida imatge de la editorial (la mateixa que amb els anys va fer que el Grup Planeta s’interessés en comprar-la). “Per contractar dissenyadors, abans que experts en programes de disseny, busco llicenciats en Belles Arts” em comentava; i és que resulta molt difícil construir un discurs visual sòlid sense conèixer els referents del llenguatge de l’art.

Vaig aprendre molt al seu costat, i no sols de llibres. Recordant-lo penso també amb l’estimat Joan Alberich, les sobretaules que vam passar els tres i l’enorme sort d’haver pogut compartir deliciosos bocins de la meva vida amb ells. Moltes gràcies per la vostra generositat, per haver cregut i alimentat la cultura d’aquest país, i per haver-me fet tant feliç.

Caram quins homes!

Alberich Gamboa BX.jpg

El Joan Alberich i l'Andrés Gamboa a Poetes, Tarragona. © RLM

La seva estimada filla Alejandra m’ha fet arribar un preciós i delicat text que Javier Ortega ha dedicat a l’Andrés Gamboa. M’ha emocionat la precisió i l’amor amb que descriu el nostre amic. El podeu descarregar clicant aquí Para ANDRES GAMBOA.

Moltes gràcies Javier.

Tinta grassa per recordar

dimecres, 26/01/2011
_BAL4718.jpg

© Jaume Balanyà

No deixa de sorprendre que ara, quan pràcticament tot el mon de la imatge resta dominat pel monopoli dels pixels, algunes persones decideixin fer un esforç per mirar enrere i recuperar tècniques fotogràfiques pràcticament oblidades. No crec que es tracti de qüestionar la supremacia de la tecnologia digital sinó més aviat de mantenir encès el foc de la reflexió sobre els orígens per no perdre la noció de perspectiva, tan importat sempre per copsar les dimensions i significats dels fenòmens.

Una d’aquestes persones és un extraordinari fotògraf que admiro sincerament, el Jaume Balanyà. És tracta, per exemple, d’una de les mirades que van marcar l’estil dels primers anys de la revista Descobrir, juntament amb noms com els d’Oriol Alamany o Ernest Costa. La seva és una mirada serena, elegant i especialment respectuosa amb la gent. Personalment m’encanten alguns dels seus treballs en blanc i negre sobre l’Àfrica.

D’un temps ençà, el Jaume s’ha capbussat en el mon del bromoli, un procediment fotogràfic del segle passat, pràcticament oblidat a hores d’ara. El diccionari la defineix com un “procediment fotogràfic, d’entre els anomenats pigmentaris, en el qual la prova final presenta un aspecte similar a l’aiguafort. Hom l’obté a partir d’una còpia al bromoli sobre superfície de gelatina. Hom aplica tinta grassa sobre la superfície en relleu que en resulta: les parts enfonsades admeten la tinta, i les inflades la rebutgen. L’estampació de la prova entintada i humida sobre paper de dibuix mitjançant la pressió d’un tòrcul de cilindres és anomenada bromoli transportat”.

Els qui estigueu interessats en veure els resultats, el Jaume Balanyà exposa fotografies del trekking a l’Annapurna positivades amb aquest procediment, fins el 18 de febrera la Saleta del Centre Golferichs (Gran Via, 491 Barcelona).

_BAL4704.jpg

© Jaume Balanyà

_BAL4691.jpg

© Jaume Balanyà

Els tresors que guarden les capses de cartró

dijous, 13/05/2010

Ja havia deixat constància de la curiositat i bon olfacte del Toni Orensanz al parlar del seu llibre El falsari. Novament, aquesta fantàstica tafaneria de bon periodista ha donat fruits deliciosos, entranyables, que tothom podrem assaborir  mercès a la col·laboració amb l’infatigable Josep M. Ribas Prous i la excel·lent tasca del Centre de la imatge Mas Iglesias de Reus. El proper dia 20 de maig, a les 20 hores s’inaugurarà  l’exposició “Les llums del Priorat” amb imatges captades per Josep Peris Llebaria.

Blog_20100513_imatge_01.jpg

© Josep Peris Llebaria

Li he demanat al Toni algunes imatges (no són les excel·lents còpies positivades per  Josep M. Ribas Prous per a l’exposició) i permís per mostrar alguns fragments del text que ell ha preparat per la mostra. Crec que servirà per obrir la gana i anar-la a veure. El treball d’en Peris s’ho val.

Josep Peris Llebaria (Falset, 1925) és, per damunt de tot, un home discret. Encara ara no entén per què es dedica una exposició a la seva obra fotogràfica. “Jo només feia fotos, m’agradava”, diu. Tant li agradava que s’ha passat la vida plegant imatges amb una càmera al coll, sobretot entre els anys 1950 i 1970, període al qual pertanyen la majoria d’instantànies que es poden veure en aquesta exposició.

Josep Peris és, com tota la seva generació, un nen de la guerra, un xiquet marcat per la contesa bèl·lica, que els va posar la vida damunt davall. Fill de paleta, la guerra i el franquisme el van deixar amb una escolarització de mínims.

Blog_20100513_imatge_02.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) La pintura ha estat una de les grans passions de la seva vida. “El meu amor per la pintura i el dibuix és anterior a la fotografia, que descobreixo més tard perquè no teníem ni diners ni càmeres”, s’explica.

(…) Aquesta vocació pictòrica –Josep Peris ha pintat tota la seva vida– fa que s’interessi per l’efecte de la llum damunt les coses. S’hi fixa. Observa els paisatges locals, urbans i rurals. Les teulades. Les cases caigudes. Els barrancs. Els nens que juguen als carrers i les places. Els capvespres. Els contrallums. I és aquesta manera de mirar la que també intentarà plasmar en el paper fotogràfic amb el pas dels anys.

Blog_20100513_imatge_03.jpg

© Josep Peris Llebaria

Els seus primers clicks també tenen a veure amb la guerra civil. Sempre, la guerra. Un dels seus amics de l’ànima era Domènech Estrem, fill del poeta Salvador Estrem i Fa (assassinat a Falset el setembre de 1936). El seu gran amic havia heretat del pare mort una càmera plegable de marca Agfa, amb la qual es van començar a fer fotos de grup, a retratar els amics, la sortida de rigor de la Mona de Pasqua, i poca cosa més. A l’Agfa plegable del malaurat Salvador  Estrem li seguirà una camereta de plàstic arreplegada a partir de juntar vals d’una casa de xocalata.

Blog_20100513_imatge_05.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) La llum mai és un element secundari en les seves fotografies. “En la majoria de fotos que he fet i m’agraden, primer descobria la llum del lloc i després mirava que hi passés alguna cosa”, s’explica. És el cas dels xiquets que, en pantalons curts, juguen a bales al carrer Davall de Falset mentre la llum dibuixa ombres intenses de traç arquitectònic a tot el seu voltant. “Sempre que tornava del Banc al migdia em fixava en aquella llum, que em tenia enamorat, i sempre em deia que havia de fer-hi alguna cosa, fins que un bon dia va sorgir la foto dels nens”, conta.

Les seves imatges, gairebé sempre, transmeten silencis, moments de recolliment, per molt que siguin imatges preses al carrer. Són imatges en què la llum i l’ambient de fotografia sembla que es puguin tocar. És el cas de la foto zenital de l’enterrament de Mossèn Vidal el 1959, camí de l’Església, que més enllà de la seva qualitat i del seu enquadrament calculat, més enllà del moment decisiu i de la llum que capta, té emoció. Perquè Josep Peris, a Falset, és un fotògraf que dispara a allò que l’emociona i li diu alguna cosa, i això es percep en les imatges que plega.

Blog_20100513_imatge_04.jpg

© Josep Peris Llebaria

(…) A Falset, des dels anys setanta, ningú no ha tornat a veure exposada una fotografia de Josep Peris i els seus amics. Mai més. Els negatius dormien en capses, i les còpies en paper eren escasses. Així que aquesta exposició fa aflorar un patrimoni fotogràfic i artístic de primeríssima qualitat que posa en evidència que a Falset, com en tants d’altres pobles d’aquest país, hi ha autèntics tresors documentals i fotogràfics que encara habiten en el món de les capses extraviades, en els abismes dels calaixos, en el desordre de les golfes, en el planeta de l’oblit.

Toni Orensanz

Si voleu llegir el text complert: Josep Peris Llebaria, per Toni Orensanz