Entrades amb l'etiqueta ‘món rural’

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Foc pirinenc pel solstici d’estiu

dimarts, 23/06/2015

Reconeguem-ho, ens agrada el foc. I això ve de lluny, lluny. Ja sigui a l’hivern (com a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) o l’estiu, com les que es celebren al Pirineu. Estic a punt de marxar de sopar de Sant Joan i no és moment per submergir-me en simbolismes que, d’altra banda, ja hom coneix si fa o no fa. En canvi, sí que m’agradaria compartir unes imatges recents (calentetes, calentetes…) de les Falles de Durro, les primeres del calendari de les que es celebren a la Vall de Boí, ara que precisament opten a ser declarades Patrimoni Mundial. Que la nit mes curta de l’any us sigui generosa!

Elogi de les pedres

dimecres, 11/09/2013

explorar_1_4.jpgAcabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).

El llibre m’ha enamorat per moltes raons, i una és precisament aquesta universalitat. És un llibre poderós. Parla d’introspecció personal, de relació íntima amb l’entorn, de valoració i de respecte pel treball de les anteriors generacions, per exemple.

L’obra descriu uns espais i un univers que em són molt propers, molt familiars. Reconec personatges, reconec indrets i, sobretot, reconec sensacions, sentiments. I tot en una clau interpretativa que comparteixo. I és clar, les sensacions són molt agradables.

A banda d’aquestes sensacions més personals, segons jo ho veig, un dels grans valors de l’obra és la seva contribució a la construcció present del paisatge prioratí i, molt concretament, a la de Margalef i el seu entorn, aquesta part de Montsant, per a molts, encara massa poc coneguda.

És l’art qui crea els paisatges, és a dir, qui construeix una determinada manera de veure i interpretar estèticament i emocionalment el territori; i la literatura ha jugat un gran paper en aquests processos. Abans que arribessin els pintors, van ser els poetes i escriptors de finals del XVIII els que van iniciar el canvi de percepció dels europeus sobre la muntanya, sobre els Alps concretament.

La construcció cultural del paisatge prioratí és quelcom més recent. De fa dos dies podríem dir. I les contribucions literàries —tot i haver-les i de molt interesants—, en conjunt, encara no han jugat el paper que poden arribar a representar. En aquest sentit, val la pena destacar el paper dinamitzador que està jugant a la comarca el Centre Quim Soler de la literatura i el vi i les magnifiques trobades d’escriptors Priorat en persona.

Només per donar més credibilitat als elogis descrits, crec que em sobra el petit apèndix fotogràfic. Les imatges són interessants des d’un punt de vista informatiu, però queden molt lluny d’un text que atrapa, que sedueix. Permeteu-me compartir un bocinet d’aquest text:

“Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els qui hi van treballar en altres èpoques.”

Moltes gracies Roger per aquesta preciosa obra. Us deixo amb algunes imatges de marges prioratins i pedra seca.

Poda de vinyes velles a la serra de la Figuera.Jaume Roca, Celler Ficària Vins, DO Montsant.La Figuera, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinyes del celler Mas de Sant Rafel.DO Montsant.La Torre de Fontaubella, Priorat, Tarragona

© RLM

Vinya de l'Ermita, celler Alvaro Palacios, DOQ PrioratTorroja, Priorat, Tarragona2004.01

© RLM

Vinyes de coster, llicorella, partida dels Masos d'en Ferrer,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona2001.11

© RLM

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat,La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.02

© RLM

Barranc de les Escomelles, camí del Mas de la Plana del Sebes, costers de llicorella, vinyes del celler Vall Llac, DOQ Priorat, Porrera, Priorat, Tarragona

© RLM

Bancals d'oliveres al barranc del Coll de Manxa, Montsant,La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Camí del Grau GranLa Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

© RLM

Serrall de les Roques, antic camí ral de Cabacés a Margalef Parc Natural del Montsant.Cabacés, Priorat, Tarragona

© RLM

 

 

Propostes a peu que vénen de gust

dimecres, 9/05/2012

Porto ja uns quants dies “esclavitzat” pel meu estimat festival Tarraco Viva, col·laborant colze a colze amb l’equip organitzador que navega en plena tempesta, diluviant, amb vent desfavorable i amb una administració preocupada per si els rems compleixen la normativa… Com deia Ciceró: “com més gran sigui la dificultat, major la gloria” (ves per on que no m’ho acabo de creure).

Tinc amics em fan arribar propostes per “alliberar-me” (o per tocar-me els nassos, ves a saber). Propostes fantàstiques però en les que difícilment podré participar. Per això he pensat que potser algú que ho llegeixi s’animarà i ens ho podrà explicar (val la pena aprofitar aquesta magnífica primavera).

El proper dissabte dia 12, El Brogit guiatges organitza una sortida a peu resseguint un tram del vell camí del Lloar a la Figuera i tornant pel camí de la Font de Minfami. Els camins són preciosos i l’itinerari deliciós, un dels que recomano quan no s’ha estat mai al Priorat. L’excursió acaba com cal, amb un tast de vi en un celler. Aquesta és una de les millors empreses de senderisme guiat que conec. Passió per la feina i treball, molt treball.
image001.jpgEl mateix dia 12 organitzen una altra excursió a peu pel Priorat que també val molt la pena i que uneix Mas Ardèvol (un dels allotjaments rurals més fantàstics que conec) amb Mas Sinén, el celler Burgos-Porta. Per arribar-hi reseguiran un dels camins recuperat recentment que més estima tinc (i que més va costar de trobar), el camí vell de Porrera a Poboleda. Sensacional! I amb un final immillorable: l’esmorzar i el vi que fa el Salvador Burgos i la seva família.

tast-guiat.jpgTots els camins porten a Roma i, del 17 al 27, passen per Tàrraco. És veritat però, que n’hi ha un que el dia 26 també porta a Borredà. Aquest petit poble del Berguedà poc a poc va convertint-se en capital dels formatges catalans. La proposta és tota una provocació: un itinerari guiat per conèixer —i tastar— formatges. No crec que calgui ni motxilla, ni crema solar (es fa dins una carpa). Podeu, això sí, portar una mica del vi del Salvador, sense desmerèixer, és clar, els del celler Oller del Mas.

 

 

Boscos amagats

dilluns, 21/11/2011
Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, GR 211Canejan, Val d'Aran, Lleida

Capcelera de la vall de Toran, camí de Liat per les gorges d'Ermèr, Val d'Aran. © RLM

Quins són els boscos més valuosos de Catalunya? El passat dia 15 de novembre és va presentar a l’Institut d’Estudis Catalans la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya. L’estudi ha estat coordinat pel prestigiós CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), per encàrrec de la Generalitat de Catalunya. Han estat inventariats un total de 292 boscos singulars a partir de criteris com la poca intervenció humana, l’existència d’espècies rares protegides o amenaçades, l’interès sociocultural i educatiu que puguin tenir, o bé  la gestió modèlica que s’hi du a terme. La informació  d’aquest estudi, sens dubte, serà molt útil i molt valuosa tant per la comunitat científica, com pels gestors d’espai forestals i d’espais naturals protegits.

Boscos de la vessant nord del Matagalls vists des de la Creu.
Viladrau, Osona, Barcelona
1994

Boscos de la vessant nord del Matagalls des de la Creu, Osona. © RLM

Al web del projecte s’hi pot trobar informació de l’estudi, la metodologia, la manera de participar-hi però, en canvi, enlloc és pot trobar quins són aquests boscos, és a dir, el llistat dels espais inventariats. El Josep Gordi, un geògraf enamorat dels boscos, es fa ressó al seu blog de la presentació de l’inventari i comenta que, en general, hi han importants reticències per part dels impulsors d’aquests tipus d’estudis per facilitar les dades a la societat. Aquesta prevenció sol justificar-se adduint els possibles impactes negatius que es podrien ocasionar sobre els ecosistemes forestals.

Puc entendre aquestes reticències. Jo mateix les he tingut i les continuo tenint a l’hora d’impulsar la recuperació d’un antic camí (se perfectament que es converteix en un reclam per molts motoristes, malgrat la il·legalitat de circular-hi), i fins i tot existeix algun indret tant fràgil i indefens que he considerat més prudent no divulgar-lo. Ara bé, personalment he arribat a la conclusió que només difonent el valor de les coses serem capaços de preservar-les. La incultura, la barbàrie o la banalitat, només es combaten amb cultura, civilització i passió.

Rouredes als voltants de Solanell, des del camí de Sendes a Solanell,
Montferrer i Castellbó, Alt Urgell, Lleida

Rouredes als voltants de Solanell, Alt Urgell. © RLM

Entenc el dilema entre difondre i protegir. Entenc que cal valorar cada cas, entenc la prudència, les excepcions i no m’estic referint a aquest estudi en concret perquè encara el desconec. De tota manera, tot el que soni a reservar dades, a amagar coneixement, em resulta, com a mínim, qüestionable (a banda de poc realista). Em fa pensar en aquella famosa frase de “tot pel poble però sense el poble”, la qual em sembla, a hores d’ara, una estratègia per mantenir privilegis per part dels consideren que la societat és immadura i que han de ser ells els qui la condueixin pel bon camí. És un fet que tots els estaments de professionals que tenen a veure amb l’estudi i gestió del patrimoni pateixen i patim el perill, la temptació d’establir vedats només per entesos, només per iniciats.

El bosc de la Grevolosa (el nom ve del català boix grèvol, "grèvol" en castellà (Ilex aquifolium) es troba en una vall de la serra dels Llancers, del Prepirineu català, entre les serres de Curull, San Miguel i Cabrera i al sud del cim de Puigsacalm (1515 m), en el massís de Collsacabra. El bosc, d'unes poques hectàrees i a una altitud mitjana d'1.000 metres, posseeix un gran nombre de fajos centenaris d'una grandària que aconsegueix els quaranta metres d'altura gràcies al microclima i a l'aïllament de la tancada vall. Es tracta d'un lloc recòndit, al que només es pot accedir a peu des del nord per la collada de Bracons, venint de Sant Andreu de la Vola o de Joanetes, o pel sud, des de la ermita de Sant Nazario (documentada des de 1382, d'estil barroc), a la qual s'accedeix per una sendera des de Sant Andreu de la Vola.
Sant Pere de Torelló, Osona, BarcelonaEl bosc pertany actualment al PEIN (Pla d'Espais d'Interès Natural de Catalunya) serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i Savassona.

El bosc de la Grevolosa, Osona. © RLM

Estic convençut que la voluntat d’aquest estudi i la dels seus impulsors va per una altra banda i aviat podrà servir per augmentar la sensibilitat social vers el nostre patrimoni forestal. Respecte al dilema de la protecció dels boscos més valuosos, estic molt d’acord amb el que apunta en Josep Gordi  quan afirma que la qüestió clau és cóm es regula la circulació motoritzada pels espais naturals. “Si per arribar a un bosc calgués caminar entre una i dues hores, i només s’hi pogués arribar a peu, no hi hauria mai cap problema de massificació ni impactes sobre l’ecosistema”. A peu, les muntanyes i els nostres boscos es fan més grans, immensos!

Salt d'aigua a la vall de ToranCanejan, Val d'Aran, Lleida

Vall de Toran, Val d'Aran. © RLM

Uns fan i altres desfan

dimecres, 22/06/2011
_RLM3954.jpg

Camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Hi ha qui, fins i tot, d’aquesta expressió en fa categoria i assegura que el món es divideix entre persones que construeixen i les que destrueixen, entre els que sumen i els que resten. No m’atreviria a anar tant lluny (els humans som contradictoris i complexos) però voldria parlar d’uns fantàstics exemples del grup dels que fan.

En la darrera entrada del blog vaig tornar a fer èmfasi en la gravetat del procés de destrucció del nostre patrimoni viari tradicional. No em cansaré de repetir que  trànsit de motos per antics camins de ferradura accelera vertiginosament la seva destrucció. Continuo sense trobar cap, absolutament cap raó que pugui justificar la circulació d’aquests vehicles per aquests camins. Al meu parer, és un dramàtic episodi més de la vella lluita entre civilització i barbàrie que acompanya a l’home des del seu orígen.

A l’altra banda, a Catalunya, trobem cada cop més exemples de conservació i restauració d’antics camins. Són esforços encara insuficients per aturar la tragèdia, però enormement esperançadors. De manera paradoxal, la majoria són potenciats per l’administració pública, la mateixa que després es mostra tan feble a l’hora de protegir aquest patrimoni. Entre els diversos exemples que conec, per la meva implicació directa, permeteu-me parlar del cas del Priorat.

Camí ral de la Morera a Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí ral de la Morera de Montsant a Poboleda, Priorat. © RLM

A hores d’ara, a la comarca, han coincidit treballant fins a quatre brigades —més o menys grans i amb major o menor intensitat. Quelcom inaudit, inimaginable anys enrera. El Consell Comarcal, l’impulsor del projecte de recuperació d’antics camins, ha aconseguit novament destinar un petit grup de persones a la neteja i senyalització de camins, a partir de plans d’ocupació. El grup d’enguany el formen dos nois i una noia que s’han entusiasmat amb el projecte i que estan realitzant una magnífica tasca. També aprofitant un pla d’ocupació, l’ajuntament de la Morera de Montsant —un dels més sensibilitzats  i compromesos amb aquest projecte— han abordat la recuperació d’un magnific camí de ferradura entre la Morera i Poboleda.

Antic camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés. Xarxa de camins del Priorat. La Bisbal de Falset, Priorat, Tarragona

Camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés, Parc Natural Serra de Montsant, Priorat. © RLM

El Consorci de la serra de Llaberia fa anys que està impulsant una impressionant tasca de recuperació d’antics camins a les seves muntanyes, part de les quals són al Priorat. A més, han arribat a constituir una empresa especialitzada que dona feina a persones amb discapacitats.

Fa també temps que la brigada del Parc Natural Serra de Montsant està reobrint i conservant els camins d’aquesta altra muntanya (que no són pocs). Sovint dic que, només el seu treball justifica amb escreix la declaració del Parc Natural. Hem tingut la sort que els dos caps que ha tingut la brigada, el Biel Roig i el David Martra, són dos entusiastes dels camins antics, i es nota. Caram tu si es nota! La feina de desbrossament és excel·lent però, allò que realment sobresurt —i a mi m’emociona— és que ja han començat a abordar tasques de restauració utilitzant la tècnica tradicional de pedra seca. Un magnífic exemple és la recuperació d’una bona part del camí ral de la Bisbal de Falset a Cabacés. Fantàstic!

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant arreglant el camí de l'ermita de Santa Magdalena. Filmació de TV3 pel programa El medi ambient. Ulldemolins, Priorat, Tarragona

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant, camí de l'ermita de Santa Magdalena, Priorat. © RLM

Fa uns dies, per mostrar la seva feina a un equip de gravació del programa de TV3 “El medi ambient“, van empedrar un petit tram del camí de l’ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins. Estic segur que les sensacions emocionals i estètiques que provoca veure tornar a empedrar un camí  tenen quelcom de revolucionari. Tota una declaració de futur. No és virtual, no senyor. Pedra, mans, terra i habilitat. És de veritat!

Brigada del Parc Natural Serra de Montsant arreglant el camí de l'ermita de Santa Magdalena. Filmació de TV3 pel programa El medi ambient. Ulldemolins, Priorat, Tarragona

David Martra, Brigada del Parc Natural Serra de Montsant, camí de l'ermita de Santa Magdalena, Priorat. © RLM

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”

divendres, 1/04/2011
Vinyes del mas de Sant Antoni. DOQ Priorat. Al fons, el camí de Cabacés i els cingles de la serra Major del Montsant. Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de Cabacés sota els cingles de la Serra Major del Montsant i vinyes del mas de Sant Antoni, Parc Natural de la Serra de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

“Beu vi, que l’aigua espatlla els camins”, això diu la saviesa popular i segur que té raó. L’aigua és, en efecte, el principal enemic dels camins tradicionals, a més de l’abandonament i la ignorància, és clar. I pel que fa al vi, les noves anyades ja estan llestes al Priorat i els camins per passejar entre vinyes també.

PS_PortadesCat.jpg

Fa pocs dies que es van presentar un seguit de tríptics que recullen una desena de propostes per assaborir sense presses i intensament els paisatges d’aquesta comarca. Petites píndoles per aconseguir moments de felicitat. Podeu descarregar-vos-en una aquí i les trobareu totes penjades al web: www.turismepriorat.org. Alhora també és va presentar un singular cicle d’excursions a peu, guiades, que inclouen visites i tast en cellers prioratins. Unes propostes, sens dubte molt suggerents, que volen barrejar el millor dels dos mons.

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat,  Gratallops, Priorat, Tarragona

Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Fa un temps el Priorat es va proposar recuperar alguns dels seus vells camins per tornar a connectar pobles, vinyes, oliveres, cellers, molins… per poder circular —ara que tenim alta velocitat— amb el mitjà de transport més humà: les cames. Respon a un exercici de repensar la modernitat, sense renunciar als avenços, però sense perdre els elements fonamentals que a les persones ens ajuden a trobar sentit a l’existència.

Aquesta és una opció agosarada, és veritat. Implica destinar recursos econòmics i humans per recuperar vells camins en desús, ara que hi han tantes necessitats. Tanmateix, és una opció que connecta amb els corrents culturals més avançats de les societats modernes i, alhora, amb els fonaments d’aquest territori, és a dir, amb la ruralitat. És una opció que reforça coherències. Algú s’imagina degustar un vi prioratí amb presses? Quina ruralitat pot experimentar-se des de l’asfalt?

Camí del Mas de la Plana del Ceba, xarxa de camins del Priorat. Vinyes a la zona del mas de la Rosa, DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de la Plana del Seba, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Aquest és un territori tossut, d’arrels profundes, com les de les vinyes que penetren els sols pissarrosos metres i metres, buscant la humitat. Aquest és un territori que està vivint un riquíssim procés de presa de consciència de qui és, on està i cap a on vol anar. I això li dóna un força enorme, formidable.

En termes d’estratègia turística l’opció del Priorat és clara. Lluny de voler explorar-ho tot —un error— ha optat per impulsar els aspectes relacionats amb el món del vi, de l’oli i el turisme a peu. Tanmateix, no es reobren camins només per convidar als visitants a conèixer pausadament aquest singular territori. La recuperació d’aquest patrimoni va molt més enllà i es revela com una aposta identitària. El text de presentació de la Xarxa de camins del Priorat ho deixa ben clar:

“Diuen que són els fils de la memòria, que els vells camins guarden els secrets de la història, i no només la de les grans gestes o desfetes, sinó la de la gent senzilla, la que cavava solcs, podava la vinya i maleïa el cel i tots els sants quan no plovia.

Al Priorat estem capficats en recuperar-ne un bon grapat perquè volem que la canalla pugui tornar a seguir els camins dels seus padrins, perquè pugui veure el futur de la seva terra amb els ulls dels qui la van treballar durant segles. Perquè hi han secrets que només es revelen a peu, pausadament.

Sabem que cada dia són més els que gaudeixen del plaer de caminar, els que aposten per defugir banalitats i recuperar la pell, el tacte, la intensitat i la grandiositat de les experiències bàsiques: el soroll del propi cor, el descobriment d’un horitzó rera un turó, el vent que juga a fet i amagar entre les vinyes, la llum que daura les oliveres…

Volem que el Priorat es pugui creuar a peu i compartir la profunda dimensió humana d’aquest petit territori. La xarxa de camins del Priorat es una invitació a descobrir i gaudir intensament d’aquest racó de muntanya mediterrània on l’agricultura encara dóna vida i on les aromes i els sabors són de veritat.”

Camí de l'Ermita de la Consolació, DOQ Priorat, La Vilella Alta, Priorat, Tarragona

Camí de l'Ermita de la Consolació, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí dels Trossets, xarxa de camins del Priorat. A fons, Porrera. Vinyes DOQ Priorat. Porrera, Priorat, Tarragona

Camí dels Trossets i Porrera al fons, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí de la Drecera, antic camí de ferradura que connecta La Morera amb Poboleda. Xarxa de camins del Priorat. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Drecera, la Morera de Montsant, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Mas de Cabaló. Vinyes de la  DOQ Priorat. El Molar, Priorat, Tarragona

Camí del Mas de Cabaló, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camí del Pinell, antic camí de ferradura, xarxa de camins del Priorat. DOQ Priorat. Torroja, Priorat, Tarragona

Camí del Pinell, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Bassa i font del Mas de Sant Antoni.  Parc Natural de la Serra de Montsant. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona

Camí de la Font de Sant Antoni, Xarxa de camins del Priorat. © RLM

Camins amb olor de llana

divendres, 11/02/2011
Sagàs, el Berguedà, Barcelona

Josep Armengol amb un corder extraviat prop de Sagàs, el Berguedà. © RLM

Hi han coses que valen més pel que representen que pel que són. Aquesta és una de les definicions que més m’agraden del concepte de patrimoni. No se si un mapa acabat d’editar fa només uns mesos podria ser considerat patrimoni però, en tot cas, tinc clar que és molt més que un mapa. Camins ramaders de Catalunya, eixos principals 1:50.000, editat per la Fundació del Món Rural i l’Institut Cartogràfic de Catalunya és resultat d’una iniciativa que ha donat lloc també a un document molt interessant Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Tal com s’explica al seu web, l’informe “és un recull de recomanacions i propostes elaborat per un grup de treball impulsat per la Fundació del Món Rural amb l’objectiu de promoure la recuperació d’aquest tipus de vies. El document va ser presentat en la jornada “Els camins ramaders i la transhumància a Catalunya” el 7 d’octubre a Lleida.”

Ramat d'ovelles i pastor,Horta, Terra Alta, Tarragona

Ramat d'ovelles prop d'Horta, Terra Alta. © RLM

Els camins ramaders, cabaneres, carrerades o lligallos, són els camins destinats a la transhumància del bestiar, sobretot d’ovelles. Els camins ramaders són un lligam entre les pastures d’hivern, a la terra baixa, i les d’estiu, a muntanya.  Els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic que és imprescindible preservar. Segons la llei 3/1995, de 23 de març, de Vies Pecuàries, els camins ramaders han d’estar classificats, fitats i senyalitzats. Es tracta d’un patrimoni públic, la titularitat del qual correspon a la Generalitat de Catalunya, i, per tant, tenim una responsabilitat moral i legal indefugible de preservar-lo (a banda de les evidents funcions que poden acomplir a hores d’ara, desconeixem quin paper que poden arribar a tenir en el futur).

En aquest sentit, el mapa posa en evidència un fet alarmant: el flagrant retard  en el compliment d’aquest mandat després de més de 15 anys. A Catalunya, actualment, hi ha 3.056 km de camins ramaders reconeguts oficialment (camins classificats segons la legislació de vies pecuàries), però la seva extensió real ha de ser molt superior. Un inventari de l’any 1999 recull 700 km de cabaneres a la comarca del Pallars Sobirà i un altre, de l’any 2007, 900 km de camins ramaders a la del Berguedà, mentre el catàleg d’Eusebi Martí Lamich, de l’any 1926, identificava gairebé 7.000 km de camins ramaders, només a la província de Lleida. En base a aquestes dades es pot estimar l’existència a Catalunya d’una xarxa de camins ramaders amb una extensió aproximada d’uns 20.000 km.

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pirineu català,Sort, Pallars, Sobirà, Lleida2004.09

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pallars, Sobirà. © RLM

Tal com ha remarca Xavier Campillo a El llibre dels Camins, amb el ritme de classificació dels darrers trenta anys (un expedient anual), Catalunya sabrà els quilòmetres que té de vies pecuàries l’any 2845. En canvi, la comunitat autònoma d’Andalusia ha aprovat una mitjana anual de 11 expedients entre 1998 i 2007 i té classificats més de 30.000 km de vies pecuàries (la pràctica totalitat de la xarxa).

El mapa editat per la FMR no és una classificació, sinó una recopilació d’informació oficial i no oficial en la que han participat entitats diverses i una bona colla d’especialistes. No té una validesa oficial però, en canvi, té un enorme valor referencial per sensibilitzar i difondre la dimensió d’aquest patrimoni i per mostrar, malauradament, que no hem fet els deures (el darrer mapa que recollia una informació similar té més de 50 anys).

Pastor dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija,Saldes, el Berguedà, Barcelona

Ceferino Ballesteros, pastor, dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija, el Berguedà. © RLM

I una agradable coincidència: acaba de ser publicat el llibre Camins ramaders del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Es tracta d’una obra de caràcter divulgatiu coordinada per l’Àlex Farnòs, estudiós i veterà defensor d’aquest patrimoni a les Terres de l’Ebre. Ha estat publicada dins la col·lecció Difusió cultural de la Diputació de Tarragona la qual facilita gratuïtament exemplars a tothom qui els demana.

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov i el seu gos, prop del coll de la Bona, pastures de Nevà, Ripollès. © RLM

“Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”

dilluns, 6/12/2010
Camps de cereal a la primavera als voltants de Senan,Senan, Conca de Barberà, Tarragona

Camí agrícola a Senan, Conca de Barberà. © RLM

Camins humils, camins plens de vida, de històries, de paisatges, de mirades… Els qui em coneixen saben de la meva passió pels camins i per caminar-los. Aquesta és un gust compartit amb nombrosos companys i lectors i, molt especialment amb el Xavier Campillo i Besses, qui sens dubte —a més d’un bon amic— és un dels majors experts en aquesta matèria a Catalunya.

Fa temps que, quan es trobàvem,  acabàvem parlant que ens calia esforçar-nos per reunir en una publicació l’experiència que anàvem acumulant durant anys de treball professional en el camp dels camins, dels seus conflictes jurídics, de l’accessibilitat al medi natural i del senderisme.

Camps al terme de Nulles, Alt Camp, Tarragona

Camí particular, Alt Camp. © RLM

No ha estat fàcil però, finalment, el llibre està a punt de veure la llum. La presentació està programada pel dilluns dia 20 de desembre, a les 19 h, a Barcelona, a la sala d’actes del Museu Melcior Colet (C/ Buenos Aires, 56-58). La presentació anirà a càrrec del Ferran Miralles —un altre vell amic—, un dels grans experts en transhumància i camins ramaders. Segur que valdrà la pena. INVITACIÓ El llibre dels camins coberta.jpg

Com és habitual, publicar un llibre és una aventura col·lectiva que va molt més enllà dels autors. En aquest cas, ens cal agrair especialment el suport rebut pel CADS (Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible), pel seu director el Ramon Arribas i per l’infatigable Xavier Cazorla.  El dia a dia sovint acaba frustrant molts projectes que demanen un temps que no saps d’on treure. En aquest cas, el compromís amb el CADS i el seu entusiasme ha estat clau per tirar el projecte endavant. D’altra banda, Arola Editors, novament ha posat tot l’esforç i molta il·lusió per fer un bon llibre que, a més d’útil, sigui bonic.

La publicació porta el títol de El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Tot i ser fruït del treball en equip, val a dir que beu principalment de la rica experiència del Xavier com a geògraf i com a pèrit judicial especialitzat en camins.

Empedrat del camí vell de Colldejou a Montroig (Falset a Reus pel coll del Guix). Camí de ferradura. Darrera la serra de LlaberiaColldejou, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de Colldejou a Mont-roig, Baix Camp. © RLM

A continuació trobareu un breu text de resum de l’obra i, els qui tinguin curiositat, poden descarregar-se’n un FRAGMENT.

“Els camins —i no les carreteres— són la categoria més extensa de la xarxa viària, però també la més menystinguda. I tanmateix els camins satisfan al medi rural necessitats socials i econòmiques fonamentals i plenament actuals, no solament en el camp de l’agricultura i la ramaderia, o de la silvicultura, ans també en àmbits com l’accés als nuclis de població, la gestió ambiental, la lluita contra el foc i la protecció civil.

Els camins públics constitueixen la infraestructura essencial que permet al comú dels ciutadans a exercir dos drets fonamentals i complementaris que són el dret a circular i el dret a gaudir del medi ambient d’una forma respectuosa i responsable. Sense camins no hi ha llibertat.

Els camins constitueixen un patrimoni cultural de primer ordre, essencial per entendre la història dels nostres territoris. A més, avui dia, a través del turisme i del senderisme, poden acomplir noves funcions socials i esdevenir un recurs econòmic per als municipis.

Aquesta obra, rigorosa i didàctica alhora, posa en mans del públic una reflexió actualitzada sobre aquesta infraestructura viària, analitzant la problemàtica que l’afecta, presentant-ne les potencialitats i apuntant les estratègies possibles per integrar els camins dins les polítiques generals d’infraestructures i mobilitat.”

Camino de Stockalper. Senyalización de senderos en Brig, alpes suizos,Valais, Suiza

Senyalització de camins a Suïssa. © RLM

Evocacions càtares entre pastures ripolleses

dijous, 10/06/2010
Sant Marcel de Planés, església romànica  construïda a finals del segle XI, amb una sola nau amb absis i campanar de cadireta Té les teulades de llosa antiga i el seu absis mostra una planta de ferradura o arc molt obert a l'interior.Planoles, Ripollès, Girona

Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM

Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes.  No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada, sota, el coll del Remoló,  muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Un dels itineraris  transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.

Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM

Camí ramader del coll de la Bona, muntanya i  plans de Nevà,  senyals d'Itinerània,Toses, Ripollès, Girona

Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XIToses, Ripollès, Girona

Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, església romànica consagrada el segle X (es conserven murs preromànics).Toses, Ripollès, Girona

Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM