Entrades amb l'etiqueta ‘fotografia’

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Qui té un amic… aprèn a fer anar el flash

dimarts, 1/04/2014

Tots venim d’un lloc o altre, oi? Com a fotògraf jo vinc de les muntanyes, dels paisatges, dels trípodes i de les llums daurades dels capvespres. També dels viatges i de remirar una vegada i altra els National Geographics quan era jovenet. Després van arribar les festes tradicionals, el foc dels diables, el llibre de les Festes de Catalunya de Lunwerg, la col·lecció Post Festum d’Arola Editors… Gaire bé sempre espais oberts i  reportatges periodístics. La contraposició entre les solituds i calmes dels grans paisatges i la tensió i les dificultats de la fotografia de festes, ha resultat molt positiva i inspiradora. Funciona.

En canvi, he tingut molt poc contacte amb el món de la fotografia que en diuen d’estudi. Si cal, endavant, però m’agrada més que em toqui l’aire. A més, confesso una nul·la atracció pel món tecnològic de la fotografia, més enllà dels aspectes que em resulten imprescindibles. Això no vol dir però, que no sigui conscient que sempre hi han coses per aprendre i millorar. El món del flash era un d’aquestes assignatures, però la solució  d’apuntar-me a un curs (la més lògica i recomanable), en el meu cas, era molt complicada.

És llavors (com tants altres cops) que recorro als meus amics (i en aquest sentit confesso que soc molt afortunat). Per exemple, estic en deute permanent amb el José Carlos León, o amb el Rafa Pérez (sort que vivim en un gran país de vi). Amb el tema del flash vaig anar a buscar el millor, el Síqui Sánchez. El Siqui és un mestre dels flashos (a més dels waters, és clar). Certament hi han molts bons fotògrafs especialistes en il·luminació amb flashos, però la barreja d’atreviment i classicisme del Síqui m’encanta. Mireu, per exemple, el darrer retrat que ha penjat al seu blog: “Retrato (no tan) clásico” o bé el “Retrato de verano“. Té treballs exquisits.

Us deixo amb uns quants dels retrats apareguts al blog de Tarragona Turisme on vaig provant això dels flashos (els textos de les entrevistes —de l’Oriol Margalef— sí que són bons).  Estic a “Flash, nivell pàrvuls”, però hi poso moltes ganes, de veritat.

 

A peu per Tàrraco: la guia

dijous, 11/07/2013

Ja la tenim a les mans! Ja ha arribat la guia A peu per Tàrraco i en les seves quatre edicions: català, castellà, anglès i francès. I estem molt contents!

Atenció: la primera presentació de la guia serà a Tarragona, el proper dilluns dia 15, a les 19 h, a l’espai Turisme, situat al capdamunt del carrer Major. Si algú li ve de gust unir-se a l’arròs que farem per sopar al restaurant El Llagut, pot trucar-hi (977 22 89 38) i reservar plaça directament (hem acordat un menú tancat de 25€).

El gran epigrafista Geza Alfoldy parlava de Tàrraco com una ciutat oberta, a semblança de Roma, un indret atractiu per gents vingudes d’Hispània i de tot l’Imperi. Aquest cop, a través de la guia, seran els propis habitants de Tàrraco els qui us presentaran la seva ciutat i us acompanyaran pel voltants. Les excursions per l’ager de Tàrraco, a més de donar a conèixer els principals vestigis romans que es conserven, pretenen també enfortir els lligams entre les poblacions d’aquest entorn i el seu territori. Altafulla, Constantí, Berà i moltes més, són ara les hereves del ager tarraconensis.

coberta.jpg

La guia ha estat  impulsada pel Pla de competitivitat turística de la Tàrraco romana i editada per Arola Editors. Forma part d’un projecte més ampli que vam batejar com TARRACO, URBS ET AGER, que ha comportat també l’elaboració d’inventaris de camins en els municipis propers a Tarragona, l’ampliació de la xarxa de camins senyalitzats, plafons interpretatius  i l’elaboració d’un mapa excursionista. Ha estat un projecte ambiciós, dut a terme a partir dels plantejaments que ja vam posar en pràctica al Priorat, amb la creació d’una xarxa de camins i amb l’edició també d’una guia basada en la interpretació del patrimoni: A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli. Novament ha estat un plaer treballar colze a colze amb el Jordi Tutusaus i, a l’igual que amb el projecte dels Camins de l’Anella Verda, les tasques d’adequació dels camins les han dut a terme l’Associació Aurora, un centre especial que dona feina a persones amb alguna incapacitació.

La llista de deutes adquirits amb tothom que ens ha ajudat és molt, molt llarga. Permeteu-me però, agrair la confiança (i la paciència) del gerent del Pla, el Quim Queralt i de la seva presidenta, la Patricia Anton, així com la implicació dels alcaldes de Constantí i d’Altafulla, el Josep M. Sabaté i el Fèlix Alonso i de regidors entusiastes com el Guillermo Alonso i la Montse Castellarnau o tècnics com el Marc Antillach o l’Oscar Francés. D’altra banda, la guia no hagués estat la mateixa si la ciutat no comptés amb el festival Tarraco Viva i amb Tarragona Història Viva. Moltíssimes gràcies als grups de reconstrucció històrica que hi participen, especialment a Nemesis, Projecte Phoneix, Thaleia i la Legio I Germànica. Quina sort tenim en aquesta ciutat de comptar amb aquests enamorats de la història i de com transmetre-la!

La guia ha comptat amb l’assessorament històric de Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV i autor del pròleg, i amb arqueòlegs de l’ICAC, com l’Anna Gutiérrez o la Diana Gorostidi, que han aportat el rigor que entenem imprescindible en una guia històrica. Els textos estan escrits a quatre mans entre la Sara Sans i jo i esperem que us resultin prou suggeridors, així com les imatges. Per nosaltres, la capbussada en la història de la nostra ciutat ha estat sensacional. La guia compta, a més, amb una fantàstica col·lecció d’ il·lustracions (algunes desplegables) dibuixades per Hugo Prades (m’encanten!). Per acabar, Magí Seritjol, el director del festival Tarraco Viva, ha escrit tres excel·lents textos introductoris que segur us sorprendran (moltes gràcies Magí!).

No estaria bé acabar això així, sense més, i per aquest motiu, clicant AQUÍ o sobre la portada, podreu descarregar-vos un fragment de la guia on trobareu aquest capítol introductori i el primer itinerari.

Salve!

 

 

“Objetivo Coruña”, una iniciativa d’èxit

dimarts, 2/07/2013

A Coruña celebra, a partir de demà i fins diumenge, la segona edició d’una iniciativa ben interessant “Objetivo Coruña“. Es tracta d’una trobada de cinc fotògrafs seleccionats a nivell nacional i contractats per tal que durant cinc dies fotografiin la ciutat.  Turismo Coruña busca així dotar-se d’un bon arxiu d’imatges per a la promoció de la ciutat, que inclogui mirades diverses de professionals amb experiència en la fotografia de viatges. En un moment en que sembla que tot val, que no cal invertir en fotos perquè es poden trobar gratis, que qualsevol foto —amb un bon filtre és clar—  ja serveix , no deixa de sorprendre l’aposta de La Corunya.

Ben mirat però, no ens hauria de sorprendre tant. En un món farcit de missatges i  d’imatges, afinar el discurs, resulta fonamental. A més sembla lògic intentar fer-ho amb prou qualitat per tal que el missatge arribi clar, precís, net, directe. Els professionals de la fotografia, amb major o menor encert, ens dediquem precisament a això, a traduir  idees i pensaments en imatges; a construir relats visuals.

Mirada així, la proposta ja és interessant, però a més, aquesta gent de La Corunya, han reblat el clau i l’han transformat en un esdeveniment social. Genial! Els fotògrafs donen xerrades i, a més, durant un matí, són acompanyats per grups d’unes quinze persones interessades en acompanyar els fotògrafs i veure com treballen, com plantegen els temes, com fan la seva feina. En només dos dies, les places per assistir a les xerrades i a les sortides, es van esgotar. Tot un èxit.

L’edició d’enguany us la podré explicar en directe (@lopezmonne) perquè he tingut la sort de ser un dels cinc fotògrafs seleccionats. A més de la satisfacció de participar en un esdeveniment que em sembla molt ben pensat, em fa una il·lusió tremenda compartir uns dies amb grans fotògrafs com són el Lucas Vallecillos, el Gonzalo Azumendi, el Ángel Martínez Bermejo, i l’Oscar Domínguez.

Us deixo un vídeo que recull part dels treballs dels fotògrafs de l’any passat. Sensacional!


 

Objetivo Coruña 2013.jpg

 

 

Caramels termals

dijous, 31/01/2013

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

Records de l’atemptat que va aterrir Tarragona

dijous, 14/06/2012
Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Dimarts va fer 25 anys de l’atemptat  d’ETA al rack d’Empetrol de Tarragona. Sara Sans, periodista de La Vanguardia, ha escrit un petit, però excel·lent article, que recorda el desconcert i veritable terror que va viure bona part de la gent de Tarragona aquella nit. Tanmateix, m’he quedat amb les ganes de llegir més en relació al pànic desfermat per les flames de més de 150 metres que van il·luminar el cel de la ciutat aquella negra nit. El dia següent, els mitjans, especialment la televisió, van minimitzar considerablement el que havia passat. No recordo que ningú expliqués que la gent corria pels carrers aterrida o que algunes mares van arribar a demanar als conductors dels vehicles que provaven de marxar que, si us plau, prenguessin i salvessin els seus fills…

Jo tenia 22 anys, volia ser fotògraf i m’enlluernaven els grans fotoperiodistes. Vaig agafar la càmera, l’únic rodet de diapositives que tenia a casa, el Seat Panda d’una amiga i vaig dirigir-me cap al foc. Suposava que la policia hauria tallat la carretera d’accés al polígon des de Tarragona i vaig decidir jugar-me-la i donar una volta per entrar des de La Pineda. I va funcionar! Només vaig trobar un petit control més preocupat pel que podia passar que per aturar a un jove fotògraf inconscient.

Un cop dins, ningú no em va posar cap obstacle. Tothom tenia massa feina com per tenir-me en compte. La cosa era molt greu. Vaig aconseguir arribar fins al final de la principal línia de bombers i, a més a més de fotografiar-los, vaig poder parlar amb ells. Em van explicar que, francament, no les tenien totes. D’una banda temien que els dipòsits de gas propers poguessin explotar per simpatia degut a les altes temperatures però, sobre tot, que el foc s’estengués i pogués passar a l’altra costat de l’autovia. L’ambient era molt tens, jo estava nerviós, però no recordo haver passat por. Suposo que estava massa excitat per tot el que estava veient. A més, no em vaig trobar amb cap altra fotògraf en aquell indret (alguns d’ells em van explicar després que no havien pogut passar la barrera de la policia) i tenia la sensació que havia captat quelcom important.

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Aquella nit vaig dormir ben poc. Al matí següent vaig agafar un tren per anar a Barcelona i portar a revelar el rodet de “diapos”. A Tarragona no havia cap laboratori que revelés transparències. Eren altres temps. Quan finalment les vaig tenir a les mans, vaig trucar a alguns mitjans per si podien estar interessats, però arreu la resposta va ser negativa. Temps després, el desaparegut diari Catalunya Sud en va publicar una.

Tot plegat va resultar molt alliçonador. La principal ensenyança però, va ser  constatar que la notícia no estava entre les flames i els bombers —per molt espectacular i perillós que això fos. La “foto”, la imatge realment important, la tenia molt més a prop de casa. Era als carrers de la ciutat, era el pànic dels meus veïns intentant fugir d’un desastre que, probablement, vam tenir més aprop que no ens pensem. No crec en Déu, però sí en la Mare de Déu del Polígon (per constatació empírica, és clar).

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), pol·ligon industrial Entrevies,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Atentat d'ETA al rack d'Empetrol (12.06.1987), Tarragona. © RLM

Fotos, camins i caminadors: el taller de fotografia i senderisme de Fotonature

dimecres, 28/03/2012

— ¿Quant s’han apuntat?—

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

La Palma: fotografia, naturalesa i camins

dimarts, 7/02/2012

El Paradís que ens han promès dubto molt que existeixi però, mentre no arribi el moment de comprovar-ho, tenim l’oportunitat de visitar  les illes Canàries. Estic segur que, si poguéssim barrejar parts d’unes illes i d’altres, aconseguiríem quelcom molt similar a la Terra Promesa. Pels amants de la naturalesa i del paisatge, pels entusiastes de la fotografia, aquest arxipèlag és una bogeria, però també pels amants de l’excursionisme, pels enamorats dels camins.

Totes les illes comptes amb escenaris i amb camins fantàstics, però hi ha una que ha fet una aposta especialment decidida pel turisme de naturalesa i el turisme a peu: La Palma.

Si us cal una excusa per fer una escapadeta, aquest març es celebra una nova edició del prestigiós festival de fotografia FOTONATURA. La Maria Rosa Vila, l’editora gràfica del Descobrir ha escrit al seu facebook:

” Ya está a punto uno de los grandes acontecimientos fotográficos del año, el Fotonature 2012. 6 ponentes de lujo, 6 temáticas diferentes y 1 taller práctico, impartidos por los mejores profesionales: Hugo Rodríguez, Manel Soria (Agrimensor Frikosal), Rafael López-MonnéRafa Pérez, Javier Selva, Tino Soriano y el editor gráfico de National Geographic Todd James. Y todo a un precio muy asequible. Un lujazo de curso, vamos. Yo no me lo perdería”.

Imagen 1.png

Condueix el festival el Tino Soriano, l’excel·lent fotògraf resident a Banyoles (quan no està donant la volta al mon), un dels fotògrafs de la revista americana National Geographic (aprofita aquesta relació per portar a Todd James i a Jane Menyawi, editors gràfics de la prestigiosa revista). En Tino Soriano imprimeix al festival un tarannà que, al meu entendre, el fa molt interessant. Lluny de quedar-se reduït únicament al mon de la fotografia de naturalesa, el festival s’obre al món del paisatge, els viatges i les persones. I si algú sap captar la humanitat amb una càmera, aquest és el Tino Soriano.

Aquesta edició compta amb la participació de amb experts en la fotografia de paisatges hiper realistes de 360º (Hugo Rodríguez), de la fotografia nocturna d’estels (Manel Soria Agrimensor Frikosal), de la fotografia de viatges més antropològica (Rafa Pérez), de la fotografia d’aventures i grans expedicions (Javier Selva), de l’assaig fotogràfic (Tino Soriano) i de la fotografia els camins i el senderisme (Rafael López-Monné).

A més, hi han dues classes gratuïtes a càrrec de Jane Menyawi, editora de fotografia de la divisió de llibres de National Geographic, i de Todd James, editor de la revista.

En el meu cas, a més de la sessió més teòrica dedicada a parlar de paisatge, camins i fotografia, m’han demanat la realització d’un taller que em fa molta il·lusió: una passejada fotogràfica per alguns dels antics camins de l’illa.

No he estat mai a la Palma i en tinc moltes ganes. Mentre arriben les imatges del març, us deixo amb algunes imatges de la illa del Hierro, una altra de les peces del puzle paradisíac somiat per tots.

 

Visions esfèriques i prestidigitadors (anònims?)

dimarts, 31/01/2012

Un dels avantatges que ha portat la revolució digital a la fotografia, ha estat la facilitat per unir imatges sense necessitat de equips gaire sofisticats. Com sempre però, hi ha un bon tros d’allò que tècnicament és possible, fins arribar a una bona foto. Primer van ser les fotos panoràmiques (personalment però, enyoro molt la meravellosa XPan de Hasselblad). I després  van arribar les imatges de 360º. Una foto que, en realitat, és una esfera. Uau!

Sortosament, aquestes imatges no han alterat per a res l’interès que desperta una imatge clàssica. Si el futur de la fotografia convencional està assegurat (a mi m’ho sembla) és pel caràcter amable de la proposta comunicativa que representa. No atabala, no mareja, no és invasiva —tot i que pot ser molt directa i incisiva— i permet mirar-la i remirar-la, una i altra vegada, pausadament. Les imatges esfèriques proposen una altra cosa: entrar dins una gran bola visual i delectar-s’hi passejant per ella. Fantàstic!

Tinc un bon amic que s’ha especialitzat en aquest tipus d’imatges fins al punt que s’ha convertit en un mestre, amb un nivell, que l’ha de fer sobresortir fins i tot internacionalment. És el Mateu Salvat i viu a Riudoms. Porta un estudi de fotografia dels de tota la vida, d’aquells que ara costa tant de tirar endavant. El Mateu però, no és home de conformar-se, de plegar-se davant les dificultats. Tot el contrari, lluny d’estar content només amb unir —i unir bé— fotografies per construir una bona imatge esfèrica, va tenir la idea de suspendre la càmera a l’exterior de grans balconades per —des del buit— fotografiar els 360º. Les fotos són increïbles, espectaculars, però més encara el procés seguit per acabar dissenyant els aparells i la tècnica que li permeten aquestes imatges dignes d’un veritable prestidigitador. I com a bon mag, sap que els trucs no es revelen…

Es pot veure una vista espectacular de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig al web del IVRPA, la International VR Photography Association, entitat americana que agrupa fotògrafs de tot el mon especialitzats en imatges panoràmiques i esfèriques (VR correspon a les sigles de Virtual Reality).

També el portal tarragoní Tinet disposa d’una bona col·lecció d’imatges esfèriques del Mateu Salvat, tot i que només algunes han estat realitzades amb aquesta darrera tècnica de la càmera suspesa al buit (mireu la del castell de Miravet).

Fa uns dies, el gestor portal, la Diputació de Tarragona, va enviar un comunicat a la premsa anunciant les imatges al portal (ja estaven penjades però, molt encertadament, les van recol·locar per fer-les més accessibles). Incomprensiblement però, enlloc del comunicat es citava l’autor de les imatges (glups! es fan soles). Sort que  la la LEY 22/1987 de 11 de noviembre de Propiedad Intelectual, obliga a citar els autors de les obres… Dies després va aparèixer un article al Diari de Tarragona on no es cita l’autor de les imatges de les quals es parlen, i les que acompanyaven el text anaven signades com a Tinet (¿qui és Tinet?, ¿és el dit de Tinet qui apreta l’obturador? Déu meu!). Impressionant l’agudesa del mitjà de comunicació que no va perdre un minut en provar d’esbrinar l’autoria (ja se sap que el periodisme d’investigació és molt car…).

Encara ens costa —o no volem— diferenciar l’autor d’una obra de qui té els drets per exposar-la. ¿Las Meninas las va pintar El Prado? L’anonimat del comunicat de premsa i de la noticia posen en evidència, a més d’una manca absoluta de sensibilitat per la creació i pel treball dels altres, una greu manca de professionalitat (compareu-la amb el web del  IVRPA). Després de conèixer el treball que hi ha darrera de cada imatge, l’esforç, la passió, la capacitat per sumar voluntats i l’extraordinari enginy per resoldre reptes (si el Mateu hagués nascut el segle XIX hagués inventat el submarí per poder fer fotos sota l’aigua), després de tot això, l’anonimat em fereix i em resulta insultant.

 

Fotografia i festes

dimecres, 18/01/2012

AnunciCursFestaDCbaixa.jpg

La revista Descobrir i l’Escola superior de fotografia GrisArt s’han unit per dissenyar tallers pensats pels lectors i amics que vulguin millorar i les seves habilitats com a fotògrafs. Pel proper mes de febrer està previst realitzar-ne un dedicat a la fotografia de festes i han confiat en mi per dur-lo a terme. No cal dir que és obligatori passar-s’ho bé per poder aprendre.

Podeu trobar més informació a l’apartat Cursos del web del Descobrir. A l’apartat de Galeria Fotogràfica, trobareu  una petita serie d’imatges de festes. Si voleu començar a ambientar-vos amb el Carnaval, podeu donar un cop d’ull a la galeria dedicada al Carnaval de Tarragona i la dedicada al Carnaval de Sitges.

D’altra banda, si voleu estar al dia sobre festes hi ha un web imprescindible: www.festes.org, una veritable meravella que destaca pel seu rigor i sensibilitat en relació al valor patrimonial del fet festiu. El seu responsable, Manel Carrera, té un web personal, El Tirabou, on descobrireu a més d’interessants apunts d’etnografia, el vast coneixement que aquest expert té sobre les festes tradicionals del Nepal. Fantàstic!

A continuació, us deixo amb una altra selecció variada per anar fent boca. Prepareu la càmera!