Arxiu de la categoria ‘turisme a peu i senderisme’

Camins amb gust de lava i oceà

dijous, 23/03/2017

Puntas de Gutierrez, la Isla Baja,Frontera, El Hierro, Canarias

La illa canària del Hierro és, sens dubte, un paradís pels excursionistes. Ara bé, és una destinació per a veritables amants de caminar. Els desnivells per baixar dels pobles a la costa, per exemple, són considerables. A canvi però, l’experiència de recórrer els seus camins resulta inoblidable. El Hierro compta amb un dels camins més formidables que mai he recorregut, el camí de Jinama. Es tracta de la via que han utilitzat durant segles els habitants de l’illa per traslladar-se temporalment —les famílies senceres amb el ramats—, des dels pobles situats a la part alta de l’illa fins a peu de mar. És el que es coneixia com a “mudadas”.

Camino de Jinama, camino histórico, siglo XVII, el Golfo,Frontera, Isla del Hierro, Canarias

Si us ve de gust, al web de Kamaleon hem publicat un article sobre el Hierro y el camí de Jinama, amb un excel·lent text de la Sara Sans i imatges d’un servidor.

Camino de las Playas a Isora, Valverde, El Hierro, Canarias

 

Estanys singulars i rutes inoblidables: “El Cinquè Llac”

divendres, 28/10/2016

224-portada-36811.jpgAra és un moment perfecte. La tardor al Pallars i al Pirineu és, sens dubte, un dels grans moments per deixar-se seduir per boscos acolorits i camins humits. Aquest mes d’octubre la revista Descobrir ha dedicat el seu dossier central als camins del Pallars on es tracta amb detall la proposta de ruta coneguda com “El Cinquè Llac”. Les imatges ha estat responsabilitat d’un servidor i hi trobareu textos de la Sara Sans (que ha caminat els més de cent kilòmetres de la ruta), del Pep Coll (profund coneixedor del substrat màgic de la ruta i del Pirineu), del Xavier Valls (encarregat de parlar de pobles i patrimoni)  i un darrer —dedicat als camins— escrit per un tal Rafael López-Monné.

Val ha dir que ha estat un dels reportatges que més temps hi he dedicat i, alhora, que més he gaudit. Es podria pensar que ha estat perquè els paisatges per on transcorre la ruta són encisadors. I és veritat. La ruta transcorre per la falda del Pirineu, amb els grans cims com a decorat de fons. És a dir, per la part que històricament ha estat més viscuda pels habitants d’aquestes muntanyes. Així, la ruta descobreix ponts construïts pel diable, tombes que havien estat la casa de gegantes o un estany on es submergien els ossos de petits màrtirs quan calia demanar pluja. El resultat és recorregut magnífic per un territori profundament humanitzat, amb una xarxa de camins tradicionals sensacional, amb un enorme poder d’evocació. Tanmateix el paisatge no explica tot l’encant d’aquesta proposta.

Personalment crec que el gran secret de l’èxit del Cinquè Llac són les persones, els somriures, l’hospitalitat, la calidesa dels seus allotjaments, els sabors de la seva cuina i l’honestedat de tot plegat. La ruta i els seus amfitrions (els allotjament que la promouen) destil·len un profund compromís amb el país, amb els seus valors, un veritable respecte pel seu passat i unes enormes energies per arremengar-se i implicar-se en la construcció d’un futur que posi en valor el millor d’aquestes muntanyes. I això no són només paraules. Quan conegueu les filles de la Mireia corrent davant de Casa Leonardo ho entendreu tot.

Us deixo amb algunes de les imatges que no van trobar espai en el paper.

Tres racons

dimecres, 17/06/2015

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

Fragment del mur exterior del témenos, el recinte de culte imperial de Tàrraco, aprofitat per construir el claustre de la catedral de Tarragona, l'arqueòloga responsable de les excavacions, Imma Teixell,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona.  Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

 

Antiga pedrera romana de la Punta de la Creueta. Espai natural protegit a l'extrem nord de la platja Llarga.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res,  que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

 

Camí del Francolí,tram que transcorre dins una part de l'antiga sèquia Major en desús.Xarxa de Camins de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

Muntanyes de Prades i reivindicacions eternes

divendres, 8/11/2013

portadadescobrir188-22898.jpgLes Muntanyes de Prades és el territori que ocupa el dossier central del número de novembre de la revista Descobrir Catalunya. Val a dir que vaig acceptar la responsabilitat del reportatge fotogràfic amb una certa por i, a l’hora, amb molt, molt de gust. La temor ve donada perquè sovint és més difícil fotografiar allò que coneixes que no pas un territori desconegut, on la sorpresa ajuda a triar. La proximitat fa més difícil prioritzar, és inevitable. Tanmateix, em venia molt de gust poder mostrar la meva visió d’aquest territori. Som molts els que ens sentim aquestes muntanyes com a nostres, i no pas per una qüestió de propietat, sinó perquè formen part de la nostres vides, dels nostres escenaris vitals, que dirien alguns.

188Dobles2_Página_1.jpg

Descobrir ja havia parlat de les Muntanyes de Prades en altres ocasions, però aquest és el primer cop que els hi dedica el dossier central. Fantàstic! Alhora però, que el dossier arribi després de 182 números pot ser llegit com un indicador del pes d’aquest territori en l’imaginari col·lectiu català. Poquet, hi pesa poquet. I no és per falta de valors, no. Per començar, part d’aquestes muntanyes estan estretament vinculades amb un dels monestirs cistercencs més importants d’Europa, declarat patrimoni Mundial (el dossier dedica un article a parlar del bosc de Poblet). Altres serres envolten Siurana, el darrer reducte musulmà de Catalunya, en mig d’uns escenaris absolutament corprenedors, d’aquells que els anglesos qualifiquen de “dramàtics” (la foto de portada està feta des d’allí).

Fa quasi trenta anys, quan estudiava Geografia a la Universitat, que sento parlar del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Pot semblar que en aquest país hi han coses que van una mica massa lentes… o potser el territori no és prou madur, o ja li està bé aquesta situació. En tot cas, el nostre govern continua sense considerar-ho prioritari, malgrat els mil i un estudis realitzats.

Val a dir que la por a perdre capacitat de decisió sobre el propi territori ha frenat bona part de la població local a llençar-se a reclamar el Parc. I no deixa de ser comprensible. Un exagerat biaix biologista en la gestió dels espais naturals por portar a situacions on els habitats se senten estrangers. Sovint s’oblida que la figura del parc natural, en la legislació catalana, és un figura especialment destinada a afavorir el desenvolupament territorial d’àrees rurals. La protecció dels valors de l’indret ha de ser en l’eix de les estratègies, sí, però han d’estar dirigides a fixar població —a atreure’n si es pot— i a millorar-ne la qualitat de vida. Si l’objectiu només és la protecció, hi han altres figures més adients.

Entre les coses que crec que valdria la pena reflexionar sobre el món dels parc hi ha el fet que les figures de director (de parcs naturals o nacionals) siguin càrrecs pràcticament de per vida. Això significa que, si no t’hi entens, has begut oli (tècnics, veïns, institucions local, etc.). Sembla més prudent que aquest tipus de càrrecs de gestió (directors de parcs, de museus, de patronats, de consorcis, etc.) estiguessin associats a un projecte de direcció acotat en el temps. Vuit o deu anys per desenvolupar-los i després, un nou destí, amb nous reptes, nova gent i noves possibilitats. Potser estic equivocat, però em sembla més interessant i, sobretot, més higiènic, més saludable tant pel territori com per les pròpies persones, per evitar-ne, per exemple, l’esclerosi professional.

Sigui com sigui, les Muntanyes de Prades encara no son Parc Natural. Més enllà dels beneficis i inconvenients d’aquesta possibilitat, i ha un fet important que un parc (o alguna altra opció aglutinadora) podria ajudar a aconseguir: consciència, identitat i imatge conjunta. Aquesta encara no existeix, i probablement això té molt a veure amb la feblesa de la seva projecció exterior. Aquestes serres s’estenen dins quatre comarques (Alt Camp, Baix Camp, Conca de Barberà i Priorat) i a cada banda es tendeix a veure només una cara, un vessant. Recorden la faula dels savis cecs i l’elefant? És comprensible, però aquest país necessita visions més àmplies, més ambicioses. Necessitem un servei de globus aerostàtics.  Hi ha bon amic meu que sempre em diu que per evitar capelletes el millor és construir una catedral.

Us deixo amb algunes de les imatge que no van poden sortir en el reportatge.

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp, Tarragona

Capafonts des de la serra Plana. Al davant, el Picorandan i darrera, els Motllats. Muntanyes de Prades.Capafonts, Baix Camp. © RLM

 

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Mas de Flassada, vinyes de Torres.Barranc de Vallerdú, serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Al fons, els vessants del puig d'en Cama.La Selva del Camp, Baix Camp. © RLM

 

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp.  Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp, Tarragona

Les muntanyes de Vandellòs i el Baix Camp. Vista des de camí vell de Reus a Prades sota el pla de la Mola.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.L'Albiol, Baix Camp. © RLM

 

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp, Tarragona

Vall del riu Brugent. Al fons, la torre d'en Petrol. Muntanyes de Prades.Mont-ral, Alt Camp. © RLM

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp, Tarragona

Museu d'Alcover, secció de Palentologia. Visita guiada per a famílies i escolars.Alcover, Alt Camp. © RLM

 

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona2003.04

Mas d'en Carles, serret dels Avencs, barranc de la Baridana, Muntanyes de Prades,Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona

Centre d'Interpretació d'Art Rupestre Muntanyes de Prades - Montblanc (CIAR).Montblanc, Conca de Barberà. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat,. © RLM

 

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat, Tarragona

Escalada a les parets de la Siuranella, davant Siurana, sector esperó de Primavera. Dani Celma a "Se m'acaba la baldufa" 7a.Serra de la Gritella, Muntanyes de Prades.Cornudella de Montsant, Priorat. © RLM

 

 

 

 

A peu per Tàrraco: la guia

dijous, 11/07/2013

Ja la tenim a les mans! Ja ha arribat la guia A peu per Tàrraco i en les seves quatre edicions: català, castellà, anglès i francès. I estem molt contents!

Atenció: la primera presentació de la guia serà a Tarragona, el proper dilluns dia 15, a les 19 h, a l’espai Turisme, situat al capdamunt del carrer Major. Si algú li ve de gust unir-se a l’arròs que farem per sopar al restaurant El Llagut, pot trucar-hi (977 22 89 38) i reservar plaça directament (hem acordat un menú tancat de 25€).

El gran epigrafista Geza Alfoldy parlava de Tàrraco com una ciutat oberta, a semblança de Roma, un indret atractiu per gents vingudes d’Hispània i de tot l’Imperi. Aquest cop, a través de la guia, seran els propis habitants de Tàrraco els qui us presentaran la seva ciutat i us acompanyaran pel voltants. Les excursions per l’ager de Tàrraco, a més de donar a conèixer els principals vestigis romans que es conserven, pretenen també enfortir els lligams entre les poblacions d’aquest entorn i el seu territori. Altafulla, Constantí, Berà i moltes més, són ara les hereves del ager tarraconensis.

coberta.jpg

La guia ha estat  impulsada pel Pla de competitivitat turística de la Tàrraco romana i editada per Arola Editors. Forma part d’un projecte més ampli que vam batejar com TARRACO, URBS ET AGER, que ha comportat també l’elaboració d’inventaris de camins en els municipis propers a Tarragona, l’ampliació de la xarxa de camins senyalitzats, plafons interpretatius  i l’elaboració d’un mapa excursionista. Ha estat un projecte ambiciós, dut a terme a partir dels plantejaments que ja vam posar en pràctica al Priorat, amb la creació d’una xarxa de camins i amb l’edició també d’una guia basada en la interpretació del patrimoni: A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli. Novament ha estat un plaer treballar colze a colze amb el Jordi Tutusaus i, a l’igual que amb el projecte dels Camins de l’Anella Verda, les tasques d’adequació dels camins les han dut a terme l’Associació Aurora, un centre especial que dona feina a persones amb alguna incapacitació.

La llista de deutes adquirits amb tothom que ens ha ajudat és molt, molt llarga. Permeteu-me però, agrair la confiança (i la paciència) del gerent del Pla, el Quim Queralt i de la seva presidenta, la Patricia Anton, així com la implicació dels alcaldes de Constantí i d’Altafulla, el Josep M. Sabaté i el Fèlix Alonso i de regidors entusiastes com el Guillermo Alonso i la Montse Castellarnau o tècnics com el Marc Antillach o l’Oscar Francés. D’altra banda, la guia no hagués estat la mateixa si la ciutat no comptés amb el festival Tarraco Viva i amb Tarragona Història Viva. Moltíssimes gràcies als grups de reconstrucció històrica que hi participen, especialment a Nemesis, Projecte Phoneix, Thaleia i la Legio I Germànica. Quina sort tenim en aquesta ciutat de comptar amb aquests enamorats de la història i de com transmetre-la!

La guia ha comptat amb l’assessorament històric de Joaquín Ruiz de Arbulo, catedràtic de la URV i autor del pròleg, i amb arqueòlegs de l’ICAC, com l’Anna Gutiérrez o la Diana Gorostidi, que han aportat el rigor que entenem imprescindible en una guia històrica. Els textos estan escrits a quatre mans entre la Sara Sans i jo i esperem que us resultin prou suggeridors, així com les imatges. Per nosaltres, la capbussada en la història de la nostra ciutat ha estat sensacional. La guia compta, a més, amb una fantàstica col·lecció d’ il·lustracions (algunes desplegables) dibuixades per Hugo Prades (m’encanten!). Per acabar, Magí Seritjol, el director del festival Tarraco Viva, ha escrit tres excel·lents textos introductoris que segur us sorprendran (moltes gràcies Magí!).

No estaria bé acabar això així, sense més, i per aquest motiu, clicant AQUÍ o sobre la portada, podreu descarregar-vos un fragment de la guia on trobareu aquest capítol introductori i el primer itinerari.

Salve!

 

 

Pyrenades, Gourdon i gpx

dissabte, 16/03/2013

Tots els qui ens agrada pujar muntanyes, recorre vells camins a peu, o embadalir-se amb les fantasies de les boires matinals, compartim quelcom molt significatiu: som hereus directes d’un canvi revolucionari esdevingut a la cultura europea, no fa tant de temps. Un canvi que ens va ensenyar a mirar les muntanyes d’una manera com mai abans ho havíem fet.

Fossin conqueridors de l’inútil, com va anomenar-los Terray, o aquella colla de sonats, com molts altres pensaven, aquells pioners, que cercaven la bellesa que els poetes cantaven o que els pintors plasmaven, van obrir un camí que encara recorrem a hores d’ara.

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties, vista des d'Arties, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida2002.07

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties des d'Arties, Val d'Aran. © RLM

Què va succeir? Què va provocar que les “muntanyes horribles”, rebutjades per la gent es convertissin en indrets, admirats, somiats, capaços d’atreure a milers i milers de persones? I per què ara, que poden arribar en cotxe pràcticament a tot arreu, hi ha tanta gent que vol caminar? Coneixeu la íntima relació que existeix entre un track (gpx, plt o kmz, és igual) i els calendaris amb el paisatge de la Heidi, que regalava la botiga de pollastres de la cantonada?

Provarem d’esbrinar-ho i parlarem de tot plegat la setmana que ve, el diumenge 24, en un lloc molt especial, en el refugi Rosta de Salardú. El mateix on es va allotjar, per exemple, Maurice Gourdon, l’explorador dels cims aranesos. I ho farem dins un festival que em sembla fantàstic, Pyrenades, que aquest any es celebraran del 23 al 30 de març.

D’entrada, els cartells del festival són preciosos i un bon preludi de la sensibilitat d’aquest esdeveniment. Pyrenades és un festival sobre el Pirineisme, és a dir, el moviment cultural que va portar al mirar, recórrer i difondre el Pirineu amb els nous ulls que va adquirir la cultura europea. Així com la descoberta dels Alps —i l’alpinisme— ha estat un fenomen àmpliament difós, en el cas del pirineisme, encara resta molta feina per fer.

El festival té un format molt interessant: excursions i passejades pel matí, xerrades i conferències al vespre i cicles de pel·lícules a la nit. I exposicions. La d’enguany és especialment interessant: “El Pirineu en profunditat”. Elaborada amb fons propis, està dedicada a la fotografia estereoscòpica i 3 D. El festival compta també amb música tradicional, un ingredient més que col·labora a crear aquells ambients que fan sentir-se a gust, amb vetllades que voldries que no s’acabessin mai.

A3 triptico_2 [1600x1200].jpg

Com sempre passa, tot això té un secret: el Manel Rocher i la Mari Àngels. Ells són l’ànima de les jornades i del refugi, és clar. I és que aquest refugi és excepcional, però no sols pel seu passat i perquè conserva admirablement la mateixa l’estructura arquitectònica i el caràcter des de fa més de cent anys. La clau de la seva singularitat, en aquests moments, està en la mentalitat dels qui el dirigeixen.

Davant els reptes que plantegen els estàndards actuals de la hoteleria, l’opció més habitual hagués estat una completa remodelació interior (és a dir, tirar-ho tot a terra) i mantenir la façana. Ells, en canvi, van optar per conservar i revaloritzar l’ambient centenari de l’hostal. I van anar més lluny, l’han convertit en el Pyrenmuseu, el museu del Pirineisme, sense deixar de ser un hostal. En efecte, avui podeu dormir a la mateixa cambra que ho va fer Gourdon i reviure una època — i tocar-la— sense que calguin gaires virtualitats. Tot un luxe. Moltes gràcies Manel i Maria Àngels!

postal rosta.jpg

L'hostal Rosta. © Pyrenmuseu

Podeu descarregar-vos l’entrevista que va fer-los Josepmaria Rispa per El Portarró, el butlletí del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.

Recordant l’Enric Aguadé, el “Doctor”

dimecres, 16/01/2013
Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

“…I quan veia que algú desapareixia de la vista, ho anotava. Això volia dir que allí hi havia una trinxera”. Això m’explicava Enric Aguadé quan recordava la feina de cartografiar les defenses feixistes de l’altra banda de l’Ebre, que li havia encomanat el comandament republicà mesos abans de la famosa batalla. Soldats que tinguessin nocions de cartografia i topografia no en devien haver gaires. Aquell jovenet de Reus, de la Quinta del Biberò —havia nascut el dia de Nadal de 1920—, resultava que era excursionista i que els mapes l’apassionaven.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

De fet, el mapes el van acompanyar tota la seva vida. Els apreciava molt perquè li mostraven els seus estimats camins. Ara farà deu anys, quan en tenia 82, vaig entrevistar-lo pel Vivir en Tarragona de La Vanguardia. Recordo que vaig preguntar-li si era imprescindible comptar amb camins senyalitzats per poder caminar. Em va contestar: ” És clar que no. Facilita les coses, però allò veritablement important són el mapes. Gràcies a ells hem pogut realitzar excursions fantàstiques, com la Reus-Lurdes, sempre a peu per camins de muntanya. Recordo molt bé la cara d’alguns pagesos francesos quan descobrien que haviem arribat a un o altre lloc seguint un camí antic —Però si fa més de vint anys que ningú no el seguia!— ens deien”.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920), lleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baixa Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Aquest metge de professió, enamorat del caminar, és especialment recordat per ser el gran impulsor dels senders de Gran Recorregut —els GR— a Catalunya i, per extensió, a Espanya. És cert que no va estar sol, que molts altres van fer pinya per arrencar i senyalitzar els primers grans recorreguts, però també és cert que el carisma del “Doctor” era enorme. Quan li van lliurar la medalla de Sant Jordi, Jordi Pujol va preguntar-li què havia fet per mereixer-la. “Enganyar a més de tres-cents catalans per a que treballessin gràtis” va contestar-li, en referència als voluntaris que havia convençut per mantenir les rutes senyalitzades.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Era difícil resistir-se davant l’energia que contagiava. També era difícil portar-li la contraria. A tot deia “si, si, si…” però finalment acabava fent el que tenia pensat. El recordo sempre somrient, tranquil, asserenat. Algun cop vaig preguntar-li per les disputes i enveges personals que —com a tota empresa humana— també existien entre excursionistes en relació als GR i PR. Em va contestar que no valia la pena enfadar-se per unes marques de pintura. Que allò veritablement important era la salut, la família i la professió de cadascú.

El vaig conèixer el 1987. Jo tenia 22 anys i em tocava organitzar  i dirigir un parell de camps de treball. Un era per pintar els GR que travessen el Montsant i el segon per  senyalitzar la Ruta del Carrasclet (el PR-C 88). Va ser llavors que em va regalar el meu primer podall i, anys després, em va ajudar, i molt, en la investigació de la meva tesi de llicenciatura (Senderisme: camins i senyals. Activitats recreatives i turístiques en espais rurals i naturals. Arola Editors 1999); especialment en tot el que fa al naixement dels Senders de Gran Recorregut. De fet, a ell està dedicat el llibre que recull la investigació.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) davant els participants d'un Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé, davant els participats del Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. Antiga rectoria de la Morera de Montsant. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé i Ramon Quadrada durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

 

Aquest passat dilluns el “Doctor” ens va deixar. Estic segur que som més de tres-cents els qui el recordarem amb gratitud, emoció  i un gran respecte. Enric Aguadé és de les persones que han marcat la meva vida. D’ell vaig aprendre moltes coses, com per exemple la voluntat de tirar endavant projectes, la necessitat d’engrescar i sumar esforços i, molt especialment, un sensacional testimoni d’estimació pels camins. De fet, és un deute que em cal mirar de pagar transmetent una mica de la seva il·lusió a d’altres.

Per acabar aquella entrevista vaig preguntar-li quin era el secret per arribar tan lluny com ell havia arribat. “No tenir pressa. Caminar per no cansar-se, sense fer carreres, sense voler arribar el primer. Al final acabes atrapant als que corrien”. Vaig comentar que semblava tota una filosofia de vida, i va dir: “En efecte, sí que ho és”.

(El web de Desnivel publica una nota ben interessant i un apunt biogràfic escrit per Lluís Simó. D’altra banda, si us interessa, podeu descarregar-vos aquí l’entrevista que vaig fer-li el 1999 per a la revista Grandes Espacios.)

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Priorat i pell… més Priorat que mai

dijous, 20/09/2012

Tinc un bon amic que afirma que la propera revolució important en el món del turisme, de la cultura i de les relacions socials, no vindrà de la tecnologia, sinó que serà “la de la pell”. Sí, la revolució de la pell, de la proximitat, d’allò que no és virtual, que és pot tocar, que és imperfecte però autèntic, que és humà, que és de veritat.

L’evolució de les pràctiques turístiques, les noves tendències, no són sinó un reflex de la nostra evolució com a societat. Ara que segurament tenim centenars d’amics al facebook, de seguidors al Twitter, val la pena pensar quants d’ells estarien disposats a escoltar els teus problemes amb un ampolla de vi sobre la taula, o arreglar el món en una tarda, o riure com a marrecs per qualsevol collonada i… deixar-se anar, deixar-se anar… És temps de recuperar la paraula, la conversa, la tertúlia, la proximitat. Temps de retrobar els sabors de les coses fetes amb il·lusió, amb passió, els petits grans plaers que ja coneixem i que tan feliços ens han fet. En efecte, estic convençut que són molts els que coneixen els secret de la felicitat. A què esperem?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

El Priorat és precisament, un territori de pell, un territori d’intensitats, de duresa i d’autenticitats (pregunteu-ho als cellers de grans personatges que venien a menjar-se’l i han sortit escaldats). Amb l’actual context de crisi, la major part de gent del Priorat té clar que aquí no aterrarà Eurovegas, ni Barcelona World (ni ho volen). Al Priorat no caben les grans operacions, les grans ostentacions. El paisatge cataclismàtic que deia Josep Pla no ho posa fàcil. Els prioratins (nascuts o arrelats) saben que no vindran de fora a salvar-los. S’han de reinventar. I ho fan a partir del que són, del que tenen.

Al Molar, la Roser Vernet, lletraferida de mena i prioratina compromesa fins a la medul·la, regenta el Perxe, un dels allotjaments rurals amb més personalitat del Priorat (la seva). Perxe és també la seu del Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi,  una associació cultural que, d’una bada, recull el fons de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i vol fomentar l’estudi i la difusió de la seua obra; i de l’altra, vol ser un espai que vinculi la literatura i el vi, dos realitats, dos passions, que al llarg de la història de la humanitat han tingut molts vincles.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

Perxe i Centre Quim Soler de la Literatura i el Vi. El Molar, Priorat. © RLM

La Roser acaba de llançar una proposta que em sembla fantàstica, excel·lent, vinculada amb el món de la literatura, l’art i la cultura: Priorat, versió original. Us imagineu poder parlar tranquil·lament, per exemple, amb algun dels escriptors que us agraden? És tracta de compartir un cap de setmana al Priorat amb un convidat (un escriptor, un pensador, un artista…), i com a molt 10 persones més. Com diu la proposta, “una estada feta al gust i les ganes de qui convidem, per  enraonar de la seua obra, d’allò que, més ençà o més enllà s’hi relaciona o la caracteritza, i de  tot allò que es vulgui proposar durant l’estada”. La primera convidada, el 5, 6 i 7 d’octubre serà l’escriptora Maria Barbal i ja estan confirmats Sílvia Alcántara (novembre) i Ramon Solsona (desembre). Sensacional.

Prop de Porrera, un dels allotjaments rurals de més prestigi del país, Mas Ardèvol, està a punt de llençar una proposta també molt temptadora. Mas Ardèvol és regentat per la Gemma Peyrí, una altra de les grans dones d’aquesta comarca, pionera en el turisme rural i incansable emprenedora. És ella, per exemple, la impulsora i ànima de la línia de productes cosmètics d’alta qualitat Nina Mas Ardèvol, basats en el vi i les avellanes. Podeu imaginar quelcom més arrelat a la terra?

Mas Ardevol, allotjament rural de Porrera.Falset, Priorat, Tarragona

Mas Ardèvol, Priorat. © RLM

En aquest cas, la iniciativa va de vi, de paisatge i també de tertúlies. Amb el nom de Vins Panoràmics és proposa un cap de setmana per descobrir algun dels grans vins que s’elaboren a Porrera de la ma dels propis enòlegs, tot passejant entre vinyes d’alçada i participant en un sopar amb els creadors dels vins. L’estada inclou una passejada amb guia per camins entre vinyes  per contemplar els grans horitzons dels paisatges del vi —que tan identifiquen al Priorat— i conèixer les històries humanes que van transformar la comarca. A mig camí, entre les vinyes, es fa un tast del vi proposat que, per iniciar la sèrie sembla que serà del prestigiós celler Cims de Porrera.

Ambdues propostes respiren coherència, honestedat i sensibilitat. Ambdues persones viuen del turisme, però no el conceben únicament com una activitat econòmica, sinó com una activitat que posa en relació persones, una activitat on la satisfacció d’uns és també la satisfacció dels altres; una activitat que persegueix un objectiu d’una enorme transcendència: intentar ser una miqueta més feliços. Bona sort!

Ara sí! Ja ha sortit la guia del Priorat

dijous, 12/07/2012

Ja tenim a les mans la guia A peu pel Priorat del vi i l’oli, una nova guia de la col·lecció “De ferradura, guies per a caminants curiosos”, que publica Arola Editors. De fet, no és un primícia. Se m’ha avançat a explicar-ho pel Facebook el meu bon amic José Luís Ordovás, l’autor de la georeferenciació de les excursions, els tracks per a GPS.

Fa temps que vaig publicant entrades que tenen a veure amb el Priorat, els seus camins tradicional i el projecte que hem dut a terme aquests darrers anys, per exemple: “Beu vi que l’aigua espatlla els camins”. També sobre les amenaces que els afecten, com és el cas del motorisme il·legal de muntanya o sobre el recent mapa excursionista. Concretament, sobre la guia, vaig parlar-ne el passat Sant Jordi, avisant que finalment ens caldria esperar una mica més per veure-la en paper. Llavors vaig destacar el magnífic pròleg que ens ha regalat l’Eduard Punset i vaig a penjar un pdf amb la primera part de la guia, per si algú tenia ganes de donar-li un cop ull  (pots descarregar-lo clicant AQUÍ).

D’altra banda, temps enrere, a través d’aquest blog vam fer una crida a voluntaris que volguessin comprovar els recorreguts. La resposta va ser fantàstica. Moltes gràcies un altre cop. En pocs dies rebreu un exemplar de la guia com a mostra del nostre agraïment. Esperem que us agradi.

No crec que sigui prudent atabalar gaire més sobre aquesta guia, però sí voldriem tornar a donar les  gràcies a tothom qui ha participat (que són molts) i especialment al David Esteller, veritable ànima de la guia i de tantes altres coses al Priorat. Nosaltres, els autors, el Toni Orensaz i jo mateix estem molt satisfets (i això no és gens senzill). L’editorial ha fet una bona feina.

Estem treballant per presentar-la al setembre al Priorat (amb passejada inclosa pels qui ho vulguin) i al Centre de Lectura de Reus. Us deixo amb el text que apareix a la contracoberta (la darrera frase té avui més sentit que mai si pensem en les noticies que porten els diaris):

Al Priorat els camins tenen gust de vi i d’oli. Els empedrats, polits a força de ferradures i d’espardenyes, encara guarden el so de les mules, els renecs dels traginers, els salms dels cartoixans, les cançons de les mosses… Aquest és un territori ric en camins i en històries. Aquesta guia vol precisament explicar alguns d’aquests relats i ajudar a entendre i fruir a peu del Priorat que ha arribat fins els nostres dies.

Tenim l’esperança que, quan tasteu un vi d’aquesta terra i escampeu damunt el pa torrat un bon raig del seu oli, ho acompanyeu amb els records dels camins prioratins i degusteu també porcions del paisatge d’aquest bocí de mon. De fet, això no és una guia. Voldríem que fos un manual per ser una mica més feliços.

Portada_punset.jpg

Els camins del Priorat estrenen mapa

dissabte, 2/06/2012
Camí ral del Molar al Masroig, vinyes DO Montsant,El Molar, Priorat, Tarragona

Camí ral del Molar al Masroig, El Molar, Priorat. © RLM

 

Quants mapes excursionistes recordeu que incorporin els noms dels camins tradicionals? No és gens habitual. Obsessionats com estem per reivindicar aquest patrimoni viari, hem fet tot el possible per incorporar els que hem pogut en el nou mapa excursionista Camins del Priorat 1:30.000, que fa pocs dies ha sortit al mercat publicat per l’Editorial Piolet. Es tracta d’una publicació impulsada pel Consell Comarcal del Priorat, i com darrera de les obres hi han persones (les coses no es fan soles), val la pena recordar que tenim aquest mapa a les mans gràcies a l’esforç i tossuderia del que fins fa poc va ser el tècnic comarcal de turisme, el David Esteller. De fet, es tracta d’una de les accions que vam dissenyar conjuntament, ja fa uns anys, quan vam establir les estratègies per impulsar el turisme a peu i la recuperació d’antics camins al Priorat (la guia A peu pel Priorat per camins del vi i l’oli, que està a punt de sortir, és també una conseqüència d’aquest projecte).

 

IMG_0001.jpg

 

Aquest mapa és també el fruït d’un laboriós treball col·lectiu. A banda del David Esteller i de la meva col·laboració, hi han participat directament, per exemple, els tècnics del Parc Natural de la Serra de Montsant, els del Consorci de la Serra de Llaberia, la pròpia editorial i excursionistes i amants dels camins prioratins, com el Joan Queralt o el Ricard Pasanau, que ens han ajudat a recollir toponímia. Em cal fer però, un agraïment especialment al José Luís Ordavás. Sovint parlo de l’enorme “generositat cartogràfica” d’aquest bon amic de Mora d’Ebre i aquesta és una altra ocasió obligada.

 

Antic camí ral de Falset a Gratallops, vinyes DOQ Priorat, Gratallops, Priorat, Tarragona

Antic camí ral de Falset a Gratallops, Gratallops, Priorat. © RLM

 

Es tracta d’un mapa que recull la xarxa de camins del Priorat i també la de la Serra de Llaberia. La Xarxa de camins del Priorat la formen antics camins rals, vells camins de ferradura, senderes i també camins de carro i agrícoles més actuals. Una bona part han estat recuperats recentment i són mantinguts pel Consell Comarcal, els ajuntaments, el Parc Natural de la Serra de Montsant i el Consorci de la serra de Llaberia, a més de la col·laboració de voluntaris i de cellers de la comarca.

 

Camí ral entre Cabacés i la Vilella Baixa,Cabacés, Priorat, Tarragona

Camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa, Cabacés, Priorat. © RLM

 

Tant al Priorat com al conjunt de la serra de Llaberia, ambdues xarxes han estat senyalitzades amb marques de continuïtat grogues, tret que coincideixin amb trams de GR o de PR on es mantenen les marques dels itineraris de la FEEC sense afegir-ne cap altra (ja tenim prou pintura a la muntanya). Aquest mateix model de senyalització de camins el trobareu a la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà (impulsat pel projecte Itinerànnia), al Berguedà, la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà el Pallars Jussà i a municipis com Tarragona o Altafulla. Aquest és un model que no es basa en marcar propostes d’excursió, sinó en senyalitzar una veritable xarxa viària per a que tothom que vulgui pugui dissenyar els seu propis itineraris. Un model que reivindica directament el valor dels antic camins.

 

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals. Camí de ferradura.Serra de la Figuera.El Lloar, Priorat, Tarragona

Antic camí ral del Lloar a la Figuera per sobre dels Rogerals, el Lloar, Priorat. © RLM

 

Per aquesta raó trobareu que al mapa el conjunt de la xarxa de camins està grafiada amb un sol color, si bé els GR i PR estan adequadament identificats. Els mapes però, mai estan acabats. Sempre s’escapa alguna cosa o altra i, a més, la realitat no para de canviar. Per aquest motiu, us agrairem que notifiqueu qualsevol incidència rellevant o errors del mapa a: oit@priorat.cat. I ara, a caminar. Podeu consultar diverses propostes al web de turisme del Priorat.  I, si us plau, recordeu, si trobeu motoristes circulant per antics camins, infringit la llei i destruint aquest valuós patrimoni col·lectiu, no dubteu en trucar al 112 i notificar-ho als agents rurals o als mossos d’esquadra. Més important que els pugin detenir o no, és la constància de la queixa ciutadana. Si no es recullen queixes, no existeix el problema.

 

Celler Mas d'en Gil, antiga masia Barril.DOQ Priorat.Bellmunt del Priorat, Priorat, Tarragona

Camí de Bellmunt al Masroig o camí de lo Sarraí, Bellmunt del Priorat, Priorat. © RLM

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat, Tarragona

Camí vell del Mas d'en Cubells,DOQ Priorat,Porrera, Priorat. © RLM