Avui el mestral ha fet vacances i la xafogor ha tornat a ser molt considerable. Si bé, la temperatura no ha estat tan desmesurada com el dimarts i dimecres, el sol ha picat de valent. El tram entre Aiguablava i la platja de Pals resseguint el cap de Begur ha resultat ser més aviat prescindible sinó fos que algunes raconades són magnífiques. La primera pujada al cap de Begur, el GR s’enfila com pot per un vessant molt dreterut on, temps enrera, segur hi havia hagut un camí de ferradura entre vinyes. Ara però, l’experiència es salvatge i mancada de cap lògica. Tanmateix, la vista sobre Aiguablava acaba sent magnífica. Més endavant ve l’urbanització de la Borna. Déu meu! horrorós i lamentable el que han fet amb aquest vessant del cap de Begur. Després, l’encantadora platja de l’Illa Roja ens ha reconciliat amb el paisatge, just abans d’entrar en la immensitat de la platja de Pals. A l’arribar a l’Estartit ens esperava una altra sorpresa. Hem sortit a passejar i a donar la volta a les illes Medes gràcies a una senyora riallera, però molt reservada, la Mare de Déu del Carme. Ni el nen Jesús ni la cobla s’han marejat.

I demà tornem a casa.

Tatuatge d'una dependenta en una botiga de records de l'Estartit, Baix Empordà. © RLM

Si algú ha seguit el dia a dia d’aquesta singular singladura, haurà comprovat que ahir no hi van haver notícies. L’hotel que havien volgut reservar-nos l’Aiguablava —un clàssic de prestigi— era ple i l’altre únic hotel  a la petita cala —el Bonaigua— no tenia internet, ni aire condicionat i eixugar-se amb les tovalloles era un exercici delicat per no endur-se la pell que el sol havia castigat durant hores (masses hores). En canvi, han estat molt, molt amables. Vam perdre el bus per puja a Begur i, sense esperar-ho, un responsable de l’hotel va aparèixer amb les claus d’un cotxe dient: —Jo no el necessito fins demà a les quatre. A més, no vam pensar en avisar a temps que volíem alguna cosa per esmorzar a quarts de set. A l’anar a dormir (passades les 12 h), després d’un suculent i encantador sopar amb Martí Sabrià, la cuina del nostre hotel era, lògicament, tancada. Doncs bé, l’avia de la família propietària de l’hotel ens ha atès fantàsticament bé quan tot l’hotel dormia.

El dijous va bufar una mica de mestral que, a més de netejar el cel, va fer baixar la humitat i va refrescar una miqueta. A les set del matí ja feia una estona que caminàvem i la jornada entre Palamós i Begur va resultar, probablement, la més bonica (és clar que el fet d’haver tancat la porta del forn va ajudar). Novament van ser més de vint kilòmetres, però aquest cop ens vam aturar al migdia, a refrescar-nos amb un inoblidable bany a les refrescants aigües de Tamariu. Després, un entrepà, una cervesa i 15 minutets de migdiada reparadora sota l’ombra de pins i alzines sureres. Una jornada cansada però plaent, per recordar. I Begur, amb molt d’ambient d’estiu entre uns carrers endreçats que recorden més Europa que casa nostra.

Mercat d'artesans als carrers de Begur, Baix Empordà. © RLM

El temps segueix igual d’esplèndid. A les 7 h del matí ja portava la camisa xopa de suor. Déu meu, la humitat és tan alta que netejar-te les ulleres ja et fa suar. No cal explicar doncs l’aspecte que teníem quan, a les 14 h i sota un sol egipci, hem arribat a l’hotel de cala Fosca, passat Palamós, després de vint i no se quants kilòmetres (no recordava haver suat així des de fa molts anys).

Val a dir però, que el paisatge ha estat preciós. Les cales, els camins de ronda, les platges… La bellesa de s’Agaró però, m’ha deixat un cert neguit. Comprovar que una arquitectura dels anys 30 del segle passat va ser admirada en el seu dia i ho continua sent avui dia, t’enfronta de manera descarnada amb la realitat de l’arquitectura que hem estat fent les darreres dècades (cal començar a considerar com un ofici de futur el de barrinador i tècnic d’explosius) .

Aquesta tarda hem visitat el Museu de la Pesca de Palamós. Molt bé, si senyor. És realment recomanable i amb un horari adaptat al públic d’estiu (de 10 h del matí a les 9 h del vespre). En un moment m’han vingut al cap moltes lliçons pendents que encara tenim a Tarragona (per exemple).

Demà tenim una altra etapa ben bonica, igual o més suada, i jo tinc el genoll esquerra ben emprenyat. Espero que la nit faci de bàlsam.

Comprant més crema de protecció solar a Platja d'Aro, Baix Empordà. © RLM

Les previsions s’han complert. Totes. Hem patit molta calor  i, tot i que hem sortit aviat, hem arribat tard, a les 2 de migdia, amb els peus bullint, completament amarats de suor i més morts que vius després de vint i tants quilometres i un desnivell gens menyspreable per tractar-se d’una ruta costanera. Primer la dutxa i després la piscina però, han fet miracles i sembla que reviscolem.

El massís de Cadiretes ha de ser un lloc ben interessant…, però a l’hivern potser. Avui, massa sol, massa llum i pistes massa amples. Només ha faltat l’aspecte decadent del que havia estat el gran santuari de Sant Grau d’Ardenya. Tanmateix, caminar entre alzines sureres sempre resulta sorprenent, amb aquells troncs mig despullats de pells d’aram.

Sant Feliu de Guíxols transmet unes sensacions molt agradables; principalment la d’una població turística que no ha esta fagocitada per aquesta activitat i que manté la seva personalitat.

Demà partim cap a Palamós i, no se perquè no deixo de pensar en aquell acudit de l’Eugenio

—…a  ti te parió una madre

—Y a ti una gamba, bandarra!

Mirador de l'Ermita de Sant Telm, Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà. © RLM