Entrades amb l'etiqueta ‘Tarragona’

La platja regeneradora

divendres, 19/08/2016

M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.

Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.

Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.

Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.

En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?

Platja Llarga des de la Punta de la Creueta. Espai natural del Bosc de la Marquesa.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.

No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.

Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.

Vuitanta cobres, una mòmia i un cadàver

dimarts, 17/05/2016

Poster420x594.jpgEgipte, el Nil, els faraons… la fascinació per aquest món és ben antiga. Els nostres avantpassats romans ja van quedar atrapats per Kemet, la terra negra —el nom amb que els antics egipcis identificaven el seu país—, i no va ser només la personalitat de Cleòpatra allò que els va captivar. L’edició d’enguany del festival cultural TARRACO VIVA aborda les relacions entre aquestes dues grans cultures mediterrànies per acabar mostrant com —per a sorpresa de molts— alguns trets de la nostra personalitat provenen precisament de la vora del Nil. Al web del festival es trobar informació sobre la programació i descarregar el programa-catàleg.

El festival és ple de propostes molt interessants i, entre aquestes, estic esperant amb moltes ganes les representacions “MÒMIA. El viatge al més enllà”  i “SOPANT A LES PORTES DEL DUAT. El banquet funerari”. Aquests mesos previs he pogut seguir d’aprop els preparatius dels grups que les portaran a terme (Argos i MV Arte), i estic ben encuriosit. Puc assegurar-vos que aquella fascinació per tot el que té a veure amb Egipte i la mort continua ben present. Podeu veure’n un tastet en aquest vídeo que ha preparat la fotògrafa Gabriella Nonino.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Sessió preparació Tarraco Viva 2016.

Celebrar una nova edició del festival, tal com estan les coses, és un motiu d’alegria i d’optimisme (al com diu el lema de la família d’Ernest Shakelton: “resistir és vèncer”). Necessitem més que mai la cultura, la reflexió, el coneixement, però també ara més que mai costa convèncer els governants que la cultura és un element estratègic fonamental, precisament per poder superar la crisi amb èxit i construir un futur millor.

Permeteu-me transcriure la cita de Gregorio Luri amb la que es presenta enguany el festival. L’he trobat sensacional.

A començaments de la Segona Guerra Mundial l’armada americana va decidir ocupar els edificis del Saint John’s College d’Annapolis, a Maryland, per tal d’ampliar les instal·lacions de la seva acadèmia naval, la qual cosa feia impossible l’activitat a les aules en un moment en què les autoritats acadèmiques volien posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar a Washington el professor que havia dissenyat el pla d’estudis perquè s’entrevistés amb James Forrestad, secretari de Marina, que el va rebre d’una manera intimidatòria: «Té exactament un minut per a convèncer-me de per què no hem d’utilitzar els seus edificis per a ajudar l’acadèmia naval en temps de guerra.» El professor va treure la seva pipa i la seva petaca. Va atacar el tabac a la seva cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va comprovar que tirava bé. Havien transcorregut cinquanta-cinc segons. Aleshores li contestà: «Perquè sense el que el Saint John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis.»

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. El 1949 va ser nomenat rector del Saint John’s.

A continuació, algunes imatges del muntatge de l’exposició “KEMET, la terra negra”.

 

Palla, es necessita més palla

dijous, 4/02/2016

La Baixada del Pajaritu és, sens dubte, un dels actes més divertits i esbojarrats del Carnaval de Tarragona. Com explicava a l’anterior entrada del blog, es tracta d’un acte que ha vingut sent organitzat directament des d’associacions ciutadanes, la Colla Pajaritu i la Pipel Entertaiment. Enguany, és la XI edició. A més de les inscripcions, el finançament necessari s’ha aconseguit a partir d’un Verkami. És una mostra fantàstica del millor humor i dinamisme d’aquesta ciutat.

Es tracta d’un cursa d’andròmines i disfresses que es celebra el dissabte de Carnaval. És completament oberta a la imaginació i atreviment de tothom, infants i adults. La diversitat és la norma, també amb la velocitat. Atenció amb els espitats! Si a casa us sobra una bala de palla, porteu-la, segur que farà servei. Enguany la cursa es previst que acabi amb una paella (a la qual no es descarta que hi acabin posant rodes).

Lluentors, focus i ungles mossegades

dimecres, 3/02/2016

Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.

Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.

Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami.  En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!

Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).

Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.

Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat”  hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.

L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.

També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els  esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .

De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!

Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!

 

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!

dimarts, 29/09/2015

Setembre ja es a les acaballes i això vol dir que l’olor de pólvora de Santa Tecla és a punt de desaparèixer. Com a totes les festes arrelades i viscudes, les persones acabem generant les nostres pròpies litúrgies. A banda de treure a pasejar el braç de la Santa, la festa gran de Santa Tecla deixa moments per al gust de tothom (i també pel disgust). Precisament, en això d’emprenyar, el Ball de Diables de Tarragona té ofici i tradició. Un dels moments més adients per tocar els nassos és, sens dubte,  la lectura dels versots, en tornar d’Ofici el dia 23. És costum que es llegeixin sota el balcó de l’Ajuntament, on, els polítics aguanten —amb millor o pitjor cara— l’estracanada verbal dels diables malcarats.

Des de fa un parell d’anys que bufen aires atrevits i renovadors. I s’agreix. Sense deixar l’estructura tradicional, la posada en escena és més satírica que mai, i alguns comentaris afilats punxen de debò (a banda que algunes caracteritzacions poden acabar cremant retines sensibles).

Enguany els versots han girat al voltant dels Jocs del Mediterrani. Sens dubte, la natació sincronitzada és, també a Tarragona, una de les disciplines que generen més expectació. I és que, quan hi ha glamur… D’altra banda, les incerteses i els costos d’oportunitat que s’albiren prometen, em temo, més d’una edició monogràfica de versots dedicada als Jocs. “Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!” Ai! Sant Miquel, perseguidor de blasfems i irresponsables, em temo que se us gira feina.

Els mes curiosos, després de les imatges, podreu llegir el text complert dels versots d’aquesta Santa Tecla 2015.

Tres racons

dimecres, 17/06/2015

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

Fragment del mur exterior del témenos, el recinte de culte imperial de Tàrraco, aprofitat per construir el claustre de la catedral de Tarragona, l'arqueòloga responsable de les excavacions, Imma Teixell,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona.  Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

 

Antiga pedrera romana de la Punta de la Creueta. Espai natural protegit a l'extrem nord de la platja Llarga.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res,  que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

 

Camí del Francolí,tram que transcorre dins una part de l'antiga sèquia Major en desús.Xarxa de Camins de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

Tarraco Viva, les rotondes i el salami

diumenge, 3/05/2015

Poster_TRA-2.jpgArriba el maig i també el festival Tarraco Viva. Un any més. I van disset. Els catàlegs (en català i castella) i la programació dia a dia, es poden consultar i descarregar del web del Festival. Si us ve de gust, una petita recerca dins el blog, us portarà a diverses entrades d’anys anteriors dedicades aquest singular festival.

Probablement, la majoria pensaran que, amb disset edicions i un progressiu augment d’espectadors —més de 100.000— es tracta d’un festival plenament consolidat. Potser sí, però jo no ho acabo de veure clar. En les actuals circumstàncies, municipals, catalanes, europees i més enllà, res està tant en risc com la cultura. Anys de crisi i unes elits tramposes, que han saquejat el sistema i han socialitzat les pèrdues, ens han deixat un panorama no gaire encoratjador que se suma a canvis més profunds.

La idea que la cultura és quelcom prescindible, quelcom de més a més, ha anat calant. L’augment de l’IVA al 21% és un bon exemple, però no l’únic. El repartiment de pressupostos ho deixa molt clar a tots els nivells de l’administració. Per exemple, podem gastar-nos el que no tenim en infraestructures, en formigó; en canvi,  els pressupostos en cultura han quedar reduïts a un tall transparent de salami, i de no gaire bona qualitat.

Amb més infraestructures, amb més trens d’alta velocitat, per exemple, guanyarem uns minuts per arribar a la feina, per anar de vacances… i? No em malinterpretin, no dic que no calguin millorar les carreteres, les comunicacions. Són importants i ens fan la vida més còmoda, és cert però, les rotondes ens fan més feliços? (en una prop de casa meva s’han gastat més de 50 milions d’euros, segons tinc entès). La cultura, els valors, el pensament, l’art, són el grans instruments que hem creat els humans per donar sentit al món, per donar sentit a la nostra existència. I això no és poca cosa. Per exemple, són els valors nascuts de la nostra cultura els que ens han portat a organitzar una sanitat pública com la que tenim. Els diners són necessaris, és clar, però no és una qüestió de diners.

Malauradament però, el problema amb la cultura va més enllà d’un o altre alcalde, d’un o altre govern. En un recent article  de  diari l’Ara titulat L’agonia de la classe creativa cultural, el seu director es feia ressò del llibre Culture crash: the killing of creative class, de Scott Timberg; un assaig amb “un punt de depriment per realista” on es fa “una descripció de com la crisi, els canvis socials i la tecnologia estan matant de gana els creadors culturals“. És un clam, una alerta vers un procés que crec que molts estem constatant dia a dia. Jo sovint parlo de l’afebliment del múscul cultural i considero la gratuïtat com una veritable arma de destrucció massiva.

En una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la fotografia de natura. El tema va motivar uns excel·lents comentaris de lectors que van enriquir el debat. El que està passat però, va molt més enllà del paper que puguin tenir els nous productes turístics pensats per a l’observació d’aus en llibertat, els quals, val la pena subratllar-ho, habitualment són molt escrupolosos pel que fa a minimitzar els impactes que pugin tenir sobre la fauna observada.

El repte, com assenyala Timberg, és la desaparició dels professionals creadors de continguts culturals. Realment creiem que podem prescindir d’escriptors, de músics, de fotògrafs, de pensadors, d’artistes… de bons periodistes? Què no passarà res? De veritat creiem què tenim prou amb els continguts fabricats i controlats pels grans imperis mediàtics? No cal ser gaire llest per saber on porta aquest camí, tant a nivell individual com a col·lectiu. I en el nostre cas, no podem oblidar les dimensions del nostre país.

El valor d’un festival cultural com Tarraco Viva va més lluny del seu contingut directe. Va molt més enllà i té a veure amb la gent que relaciona, amb el pensament i les reflexions que provoca, amb les atmosferes que genera, o, per exemple, amb les propostes que a partir d’ell comencen a sorgir per tal de generar una veritable indústria cultural a la ciutat, basada en la divulgació de la història,. Sense adonar-nos, molts dels milers de persones que hi han assistit i participat s’han emportat alguna cosa del festival dins seu. Potser és el gaudi d’una bona estona viscuda, el plaer d’experiències que busquen tenir sentit i allunyar-se de la banalitat. Potser són reflexions que, inconscientment, motivaran decisions futures que resultaran transformadores.

La cultura ja ho té això, ens humanitza i canvia realitats. Tanmateix, sembla que arriben temps que ens exigiran major compromís en els valors que considerem fonamentals. Com deia aquell pensador, si creiem que invertir en cultura resulta car, esperem a veure el preu de la incultura. Ens cal estar disposats a pagar i defensar la cultura, a exigir un major pes dins l’acció dels nostres governants i ens cal també recuperar el prestigi que dona invertir-hi per aconseguir més mecenatges que mai.

Com diu el lema del festival, esperem que el passat ens permeti descobrir nous futurs. Us deixo amb algunes imatges de l’any passat  i amb el convenciment que  fruireu molt d’aquesta nova edició de TARRACO VIVA!

T’agraden les gambes?

dilluns, 23/03/2015

Pocs aliments tenen el poder de seducció i l’atractiu de les gambes. Segur que si cada dia en mengéssim un quilo la cosa canviaria però, no és el cas precisament. A Tarragona tenim la sort de pescar-les davant de casa. I la qualitat és altíssima. De fet, no només a Tarragona sinó al conjunt del Mediterrani les gambes solen ser exquisides. Donada la seva fragilitat, el repte de la qualitat de les gambes rau en com es tracten un cop pescades (en l’absència o no de conservants per a que puguin viatjar, per exemple).

Des de 13 de maig al 29 es celebren les primeres Jornades gastronòmiques de la Gamba de Tarragona, una excusa excel·lent per tastar-les de la ma dels cuiners de la ciutat. Els organitzadors van confiar en el Rafa Pérez i amb mi per a l’obtenció de les imatges per a la campanya i la gravació del vídeo promocional. Totes i les advertències, vam decidir embarcar-nos amb els pescadors de L’avi Victoriano per compartir una jornada de pesca. Ja se sap, a l’hivern, les possibilitats de “pescar” un mal dia s’incrementen. Sense ser dels pitjors, ens va tocar un de força “mogudet” i ja teniu a dos fotògrafs —que presumien de no haver-se marejat mai— absolutament K.O. només sortir del port, a les 6 del matí, amb tot el dia pel davant (vaig poder experimentar per primer cop la sensació d’un estomac volen sortir per la boca). Uf, uf!

Treballar en aquestes condicions no és fàcil, i menys després de perdre’s el magnífic esmorzar que van preparar. Val a dir però, que va ser magnífica l’amabilitat dels germans Orts —el Quico, el Rafel i el Victoriano— i del Joan i el Juan Antonio. Treballar amb ells va ser molt agradable. Moltíssimes gràcies! Finalment, em quedo amb una sensació: el gust de menjar una gamba crua acabada de pescar. Indescriptible!

Aquí teniu una selecció d’imatges i els dos curts que vam preparar. Bon profit!

Benaurats somriures (Carnaval de Tarragona II)

dijous, 12/02/2015

I arriben les rues de Carnaval! Diuen que a Tarragona aprofitem qualsevol excusa per sortir al carrer i desfilar amunt i avall. I possiblement és cert. Ens agrada trobar-nos al carrer, ens agrada lluir, ens agrada mirar, ens agrada criticar… Diuen aquesta dèria de les desfilades és una herència del nostre passat romà. Potser sí. M’agrada la idea. El fet és que, en el cas del Carnaval, som davant les poques festes que no van poder assimilar completament el poder que ha estat hegemònic durant tots aquests segles. Hi han investigadors que els vinculen amb les saturnals, també amb les lupercals, i fins i tot amb els ritus en honor a Isis, com l’obertura del mar.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAAl món romà, cada primavera s’obria la navegació pel Mediterrani amb una cerimònia que tenia origen egipci: el Navigium Isidis. Després dels mesos d’hivern, en què la navegació era perillosa, a molts ports de la Mediterrània i a través d’un magnifica cerimònia en honor a la deessa Isis, s’obria el període de navegació, el mare apertum. La festa de Navigium Isidis es celebrava el 5 de març i es coneix amb gran detall, ja que Apuleu la va descriure fa quasi dos mil anys a la part final de la seva novel·la L’Ase d’or. Es tractava d’una gran festa de primavera que començava amb la processió d’Isis per arribar al mar, on es celebrava la cerimònia principal. La comitiva anava precedida per una mascarada carnavalesca de persones disfressades amb màscares, entre d’altres la del fidel gos guardià Anubis. D’alguna manera els podem considerar probablement origen dels grups de gegants i capgrossos que obren els seguicis de les nostres festes.

Probablement, és de la barreja de records de festes alegres i transgressores que Carnaval ha aconseguit arribar fins els nostres dies. El Carnaval ha estat, durant segles, un forat per respirar en un ambient de profund control i ofec moral, una oportunitat de reivindicar l’alegria. Estic convençut que el d’ara continua acomplint funcions similars. Funcions balsàmiques. D’acord, és ple de contradiccions. Són les nostres com a societat. Però quan veig una rua (a qualsevol localitat), el que veig és una expressió de profunda humanitat, veig esforç, treball, molt treball en comú per aconseguir il·lusions, anhels; esforç per sortir a buscar la felicitat en comptes d’esperar a que vingui.

Us deixo amb algunes imatges de la rua del Carnaval de Tarragona del 2014 i amb el (tradicional) portfoli que he preparat. També podeu veure la col·lecció d’imatges al web de Tarragona Turisme.

 A tots els que ho fan possible, moltes gràcies pels vostres somriures!