Entrades amb l'etiqueta ‘platges’

No tothom vol que arribi el bon temps

dijous, 2/03/2017

La idea de bon temps que la majoria de gent té al cap, coincideix amb dies assolellats, temperatures agradables, calma… Si a més es pensa en Salou, per exemple, el més habitual és vincular aquesta ciutat amb l’estiu, les vacances, la platja, els banyistes, la cervesa freda…

En canvi, l’hivern és el moment més interessant i esperat per un col·lectiu pels quals, el mal temps sol ser sinònim d’alegria. Els vaig poder veure en acció fa no gaire i, la veritat és que és tot un espectacle. Ho explico en un petit article publicat al web especialitzat en viatges Kamaleon.

RLM170122_093©.jpg

T’has oblidat la crema?

dijous, 23/02/2017

Fa unes setmanes vam presentar el vídeo que ens van encarregar el 2016 per donar a conèixer Terres del Mestral, el territori que agrupa els municipis d’Hospitalet de l’Infant i Vandellòs, Pratdip i Tivissa. El fotògraf i periodista Rafa Pérez i jo vam assumir el repte de mirar de plasmar en tres minuts la diversitat i riquesa de paisatges, patrimoni i possibilitats de lleure  a l’àrea,  que va des de l’Ebre a les platges del Coll de Balaguer (apa!).

Aquest és un d’aquells projectes que necessàriament han de preparar-se pensant en dos grans públics alhora: els visitants i la població. És a dir, a banda de la seva capacitat per contribuir a construir una determinada imatge de destinació, aquests materials audiovisuals, si es fan bé, si procuren fugir de la banalitat, poden contribuir als processos de construcció i reforçament d’identitats. És a dir, la gent la zona ha de sentir-se a gust i contenta amb el vídeo, sense caure però en cofoismes buits de continguts.

Aquest és un territori molt interessant, on estan succeint coses també interessants. Una d’elles és la mateixa MIDIT —el nostre client—, la mancomunitat que agrupa els tres municipis citats i que, a més, pertanyen a dues comarques diferents. No és gaire habitual encara trobar exemples com aquest al nostre país i tinc la sensació que  són a les beceroles del que pot arribar a donar una col·laboració d’aquest tipus (sempre que hi hagi prou voluntat política per apostar-hi, és clar).

Com vam plantejar el projecte? D’entrada teníem només una premissa clara: volíem intentar anar més enllà dels vídeos purament descriptius i mirar de crear una estructura narrativa, per petita que fos (és a dir, complicar-nos la vida). En segon lloc, tractant-se d’un vídeo de promoció turística, vam concretar amb l’equip tècnic de la MIDIT, a quin segment de visitants es dirigiria principalment el vídeo. El públic familiar va ser l’opció triada. Val a dir que la col·laboració  ha estat especialment agradable i fluida (no és habitual trobar equips que respectin tant la feina dels professionals).

En tercer lloc calia definir el missatge principal a transmetre. En aquest cas han estat els paisatges la font d’inspiració: “Un territori de muntanyes amb caràcter amb el blau de la Mediterrània per horitzó”. A més, el vídeo havia de mostrar un ventall ampli de les diferents possibilitats de lleure que ofereix el territori, des del descans rural glamurós als esports nàutics.

El següent pas però, era tocar de peus a terra (això ens costa molt, cal reconèixer-ho). Calia plantejar un guió que fos realitzable. Hem tingut la sort de comptar amb un fantàstic equip tècnic (Laura Folch, Toni Orensanz, Guillem i Sergi Sánchez, Rafa P. Garcia i Berna Rios). Ara bé, val a dir que hauríem naufragat si no hagués estat per la col·laboració generosa i entusiasta de veïns, amics, institucions i empreses. Estem amb deute especialment amb la família del Pau Lanceta i l’Anna Vernet (i amb la Judit, el Martí i la Jordina), els quals —sense saber gaire on es posaven—, van acceptar encarnar els protagonistes del vídeo. Els crèdits finals permeten comprovar el suport, l’ajuda i el compromís que vam trobar arreu. De tot el cor, moltes, moltes gràcies. Pot sonar a tòpic però és absolutament cert que sense ells aquest vídeo no hagués estat possible.

 

La platja regeneradora

divendres, 19/08/2016

M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.

Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.

Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.

Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.

En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?

Platja Llarga des de la Punta de la Creueta. Espai natural del Bosc de la Marquesa.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.

No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.

Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

_Expo platges.jpegRecorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en  sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges?  com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

I love Salou, nou llibre per a la platja d’Europa

dissabte, 22/08/2015

portades_senseLogos_Página_2.jpgAquest estiu Salou ha estrenat llibre: I love Salou; en qual tingut el privilegi de coordinar i il·lustrar. L’obra és el resultat d’un gran treball col·lectiu i pretén ser una invitació a anar més enllà dels tòpics que arrossega aquesta ciutat.

Admetem-ho, això de pensar fa molta mandra i els tòpics són fantàstics, sempre a punt, sempre preparats precisament per això: no haver de qüestionar-se les coses. Sempre és més còmode deixar-se dur pel corrent, pel mainstream que es diu, i no portar la contrària. Humanament és un fet comprensible, que fins i tot els científics expliquen en clau d’evolució de l’espècie. Tanmateix, segueixo pensant (dieu-me il·lús) que alguns sectors professionals i formadors d’opinió haurien de ser capaços de qüestionar i d’anar més lluny dels discursos simplistes. És allò que en dèiem esperit crític, oi?

M’esglaia veure com suposats intel·lectuals i professionals de la comunicació menyspreen directament o indirecta els milers i milers de persones que a l’estiu decideixen passar las vacances a la platja en indrets com Salou. A mi, per exemple, el futbol o el Barça m’atreuen ben poc— per no dir gens—, però aquesta orientació personal no em porta a desqualificar a la gent que sí els agrada. A més, no em costa gaire diferenciar els brètols que de tant en tant surten a les televisions i diaris, del milers i milers de persones normals, amb seny, que cada diumenge omplen els estadis.

Salou, per començar, no és un resort, és una ciutat de prop de 30.000 habitants a l’hivern, sense turistes. Al llarg de la història les ciutats han sorgit per motius diversos: militars, comercials, cruïlles de comunicació, etc. En aquest cas, estem assistint al naixement d’una ciutat originada pel fenomen de desenvolupament social i econòmic més important a Europa d’ençà de la II Guerra Mundial: el lleure i el turisme.

Tal com assenyala Salvador Anton, “Salou no s’explica sense el turisme. Qualsevol imatge de Salou té a veure amb les vacances, l’entreteniment i la platja. Són més de 150 els anys d’història com un espai de vacances. Els mateixos que separen aquest llibre de la construcció de les primeres casetes de bany a l’actual platja de Ponent, l’any 1863”.

El fenomen del turisme, les vacances i la platja està directament connectat amb els importantíssims canvis culturals que durant el segle XVIII i especialment el XIX, transformarien radicalment la percepció dels europeus respecte al seu espai, especialment vers les muntanyes i la costa. Va ser a partir de llavors que vam aprendre a veure paisatges allí on només hi havia territori. Va ser des de la cultura que la visió de les costes es va transformar radicalment. Així, d’espais perillosos, lletjos, resultat de la violència del Diluvi Universal —és a dir, del càstig diví—, d’espais sense interès si no era per anar a cercar restes de naufragis; va anar transformant-se en espai de desig i somnis. Avui dia, milions de persones miren de trobar vora el mar un bocí del Paradís en el que tots somniem.

 I love Salou és un llibre prou singular. Neix de la voluntat del consistori i del patronat de turisme de comptar amb un nou “llibre de prestigi”. Tanmateix, va molt més enllà que la majoria d’aquestes obres (no hi trobareu, per exemple, les usuals salutacions oficials, quelcom molt intel·ligent d’altra banda). El seu principal impulsor, en Benet Presas, regidor de turisme de l’ajuntament, va apostar en ferm per aconseguir un llibre diferent. Fugir de la comoditat implica però, haver de gestionar reptes i dificultats. Treballar amb ell i amb l’equip del Patronat ha estat realment molt gratificant (gràcies per tot Berta!).

Un cop rebut l’encàrrec d’impulsar-lo, el primer va ser sumar al projecte el Salvador Anton, catedràtic de Geografia a la URV, un reputat expert internacional en turisme i, a més, un bon amic. El Salvador no només havia de ser qui escrivís els textos, sinó que el discurs del llibre havia de sortir d’un treball de reflexió conjunta (a partir de nombroses trobades en despatxos, cafeteries i bars). Textos i imatges havien d’estar al servei d’un relat que en cap cas no podia ser banal. No podíem perdre aquesta oportunitat per intentar anar més enllà de les idees preconcebudes. Així, de seguida vam tenir clar que el llibre no parlaria tant de Salou sinó d’allò que Salou representa a la nostra societat. L’index dels capítols del llibre ja permet intuir-ho: Salou, la ciutat; Beaching; Holiday making; Entertaining; Living i Celebrating.

Tanmateix, l’encàrrec comportava més d’un repte. En essència, els llibres institucionals han de fer patxoca, és a dir, ha de ser de tapa dura, han de pesar una mica i han de dur moltes fotos en colors i poc text. Habitualment s’obren al ser rebuts, es fullegen una vegada, es tanquen i, malauradament (o no) molts resten per sempre més abandonats en un prestatge (disculpeu la simplicitat i cruesa de la descripció). Com aconseguir que el llibre fos obert més d’una vegada? El meu amic Magí Seritjol em va donar la clau: amb la literatura. A I love Salou trobareu cinc fantàstics relats curts obra dels escriptors Joan Todó (“La samarreta”), Albert Vilaró (“C-14”), Toni Orensaz (“L’augur”), X. R. Trigo (“L’arquebisbe a la Torre”) i Roger Vila (“El vell caminaire”). L’objectiu no ha estat només provocar l’interès del lector, sinó contribuir a la creació d’espais simbòlics en una ciutat que tot just està naixent. La coordinació de l’apartat literari va recaure en el bon olfacte i experiència del Toni Orensanz. Al calaix han quedat alguns relats sensacionals, d’autors que no desvetllarem encara, que esperem puguin ser publicats en breu.

A més, cadascun dels relats compta amb un dibuix de la il·lustradora Cinta Vidal que ajuden a crear un espai singular dins el conjunt de l’obra. En aquest sentit, la responsabilitat de com havia de respirar el llibre ha anat a càrrec del dissenyador gràfic Xavier Gasol, de Simbòlic Comunicació. La feina no era fàcil en el cas d’un llibre tant complex. Él resultat a mi em sembla sensacional. No hi ha res com treballar amb gent extraordinària.

En aquest tipus de llibre, on la lectura visual és tant important, la responsabilitat de les imatges i la fluïdesa del discurs visual resulta fonamental. En aquest cas, el repte que tenia per davant era ben clar: les fotografies havien de reflectir Salou en la seva complexitat i riquesa. Ha calgut fotografiar la vida de Salou durant totes les estacions de l’any, i des de totes les perspectives que en han estat possibles: des d’helicòpter (i també penjat d’un parasailing), barques, catamarans, piragües… Hi ha un espai però que hem privilegiat conscientment per considerar-lo essencial: la platja, el gran escenari que ha donat vida a la ciutat i on es reflecteixen, any rera any, les expectatives i els somnis de felicitat de tantes i tantes persones. Val a dir però que la feina ja l’havíem començat a fer un any abans d’iniciar el projecte del llibre, per tal d’obtenir un bon arxiu fotogràfic per al Patronat de Turisme. Això explica en bona part la riquesa i matisos del treball fotogràfic.

Lunwerg Editores ha estat l’editorial triada per dur a terme l’edició (per cert, l’absència de logos a la portada és un petit homenatge al qui va ser l’ànima d’aquesta editorial, el meu amic, el gran Andrés Gamboa). Finalment però, seran els lectors qui jutjareu en quina mesura o no hem aconseguit allò que ens proposàvem: oferir una visió de Salou més complexa, rica, menys tòpica, més contrastada, en definitiva, més humana. De moment, us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar al llibre.

Tres racons

dimecres, 17/06/2015

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

Fragment del mur exterior del témenos, el recinte de culte imperial de Tàrraco, aprofitat per construir el claustre de la catedral de Tarragona, l'arqueòloga responsable de les excavacions, Imma Teixell,Tarragona, Tarragonès, Tarragona

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona.  Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

 

Antiga pedrera romana de la Punta de la Creueta. Espai natural protegit a l'extrem nord de la platja Llarga.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res,  que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

 

Camí del Francolí,tram que transcorre dins una part de l'antiga sèquia Major en desús.Xarxa de Camins de Tarragona. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

48. La platja. Julián acomiada l’estiu

divendres, 31/08/2012

47. La platja. Volant milles darrera l’estel

dijous, 30/08/2012
Sant Pere Pescador, Alt Empordà, Girona

Sant Pere Pescador, Alt Empordà. © RLM

Aquest estiu en Jordi estrena estel. És molt gran. No és un estel qualsevol. És un “nasa” i és capaç d’arrossegar a qui el manega des de l’aigua. En Jordi aprofita el vent de la platja de Sant Pere Pescador per deixar-se arrossegar i sempre hi ha algún voluntari disposat a ajudar. Conduir aquest artefacte no és tan fàcil com sembla. / ENRIC ALFONSO

Totes les fotografies d’aquesta sèrie —apareguda a La Vanguardia ara fa 10 anys— es van fer amb el consentiment i col·laboració dels seus protagonistes. D’altra banda, si algú s’estima més no aparèixer al blog, només cal enviar un correu i es retirarà la imatge immediatament. Moltes gràcies novament per la vostra complicitat.

46. La platja. La partida inacabable

dimecres, 29/08/2012

45. La platja. Tot per un bocí de mar

dimarts, 28/08/2012