Sang, vent i paisatges

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , ,

    Comentaris

    • Heberenc

      07/07/2012 - 21:31

      Dur comentari Rafel.
      Imagina els que cada dia, vulgues o no, tenim que conviure amb els monstres, molinets, sabent que hi ha tant mal us de l’energia elèctrica. Veure com els fills emigren ja que aquí ningú inverteix un euro per a profit de la gent que vivim.
      Com bé dius, malvivim per al luxe i el malbaratament dels altres mentrestant ells ens paguen amb més misèria..

    • Rafael López-Monné

      08/07/2012 - 10:45

      No em vaig atrevir a escriure això que comentes, però t’asseguro que ho vaig sentir amb cruesa. Vaig pensar amb els meus fills i en el cas que haguessin de viure en un territori que li han llevat (o s’ha venut) quelcom essencial per entendre’l, per valorar-ho, per estimar-lo, per fer-te’l teu. Tens tota la raó. Crec que cal treballar per tal que un dia, les noves generacions (no crec que ho veiem nosaltres) els desmuntin i celebrin la festa dels horitzons recuperats.

    • Miguel Muñiz

      08/07/2012 - 13:15

      Mirant cap al futur, cap un futur lliure de nuclears i tèrmiques que enverinen la terra i el camp deixant una empremta de destrucció invisible, la imatge dels gegants serà la imatge de la pau, el gir de les seves aspes serà la recollida de l’ofrena de la natura a una societat en pau amb el planeta, i els horrors i la sang de la guerra civil, ens semblaran tan llunyans com, avui ens semblen les croades i tants altres que marquen la història de l’home.

    • Rafael López-Monné

      08/07/2012 - 19:51

      Potser sí Miguel, potser sí. Espero que tinguis raó. A mi em preocupa però l’emprobriment cultural que suposa la pèrdua del paisatge i les conseqüències que te això per un país, per una societat. Em preocupa especialment la nova marginalització del sud de Catalunya. Però potser només són cabòries meves. Moltes gràcies per participar.

    • Jaume Morron Estradé

      09/07/2012 - 10:29

      Les renovables són energies poc denses, ocupen territori, ens obliguen a visualitzar el mal ús que fem de l’energia. Les plantes de generació elèctrica a partir d’energies fòssils i nuclears les podem amagar en una cala, com les nuclears de Vandellòs, o en el meandre d’un riu, com les d’Ascó. La major part de la població ignora llur existència, però en el seu funcionament normal emeten radiacions a l’aire i a l’aigua, contaminen tèrmicament mar i riu, i generen uns residus tremendament tòxics que caldrà vetllar centenars de milers d’anys. Les renovables, però, tenen una motxilla ambiental ben minsa i els seus impactes -fonamentalment visuals- els pateix la generació que utilitza l’energia que produeixen. Els impactes de les energies fòssils i nuclears -també visuals pel que fa a la mineria del carbó i l’urani, i a les extraccions de gas i petroli- i molt més importants des del punt de vista ambiental, trascendeixen més enllà de la generació que utilitza els kWh que generen. L’impacte de l’energia fòssil i nuclear sobre el paisatge no és a la Terra Alta, és a Namibia, al Níger, a Colòmbia, a Polònia, a Austràlia, al Gabón. Ens importa o no ens importa? El text no aporta una sola bondat de la tecnologia eòlica ni tampoc es qüestiona amb que obtindriem el 17% d’electricitat amb que contribueixen els molins de vent a la demanda elèctrica espanyola. Per suposat que cal aprofundir en l’ús eficient de l’energia i són moltes les iniciatives en marxa i els èxits assolits. Però, quin mix elèctric volem? Quines són les tecnologies que hem d’utilitzar? Cal escollir-les, perquè seguirem utilitzant electricitat per molt estalvi i eficiència que incorporem. I potser més que ara, malgrat l’estalvi i l’eficiència, perquè l’electrificació del transport serà un fet i hi ha 1.200 milions de persones al món que encara no tenen accés a l’electricitat i cal que el tinguin per a millorar les seves expectatives i condicions de vida. L’article parla de desmuntar aerogeneradors. Podrem fer-ho, potser, si descobrim una nova i millor manera de generar electricitat a partir de recursos autòctons, nets, barats i renovables. Entretant, però, n’haurem de construir i operar molts més. La generació d’electricitat eòlica és una de les millors solucions que tenim a mà i no n’hi ha prou amb uns quants molins. Cada kWh que no s’estalvii o que no es generi amb energies renovables es fabricarà amb energies brutes. Que escollim? Paguem nosaltres en forma d’impacte paisatgistic temporal o transferim el pagament als nostres descendents en foram de canvi climàtic, residus radioactius, atmòsfera contaminada i sequera? La generació que ha “llogat” el paisatge per a posar-hi els aerogeneradors i ha utilitzat llur electricitat, no haurà deixat cap hipoteca a les següents generacions en forma d’augment dels nivells de CO2 i substàncies tòxiques a l’atmosfera, residus radioactius, consum exagerat i contaminació de recursos hidrics, etc … Per tot això, em quedo amb les renovables, i seguiré treballant intensament per a fer-les crèixer fins que suposin el 100% de l’aportació d’energia.

    • Jeroni

      09/07/2012 - 15:43

      Estic d’acord amb Jaume, emfatitzant que aquesta es només la menys dolenta de les solucions en aquestos moments, un sacrifici necessari i mal repartit.
      En una societat capaç de sacrificar-ho tot pel consum i la ostentació, el paisatge és una víctima més. També estem sacrificant la nostra salut, la qualitat de vida, el futur dels nostres fills i, fins i tot, la vida de milions de persones. És difícil resistir-se perquè la publicitat no diu mai “estàs insatisfet, gaudeix d’aquet paisatge meravellós i et trobaràs millor”.
      Quan aprenem que no serem més lliures comprant un contxe, ni ens voldrà més per usar tal perfum, ni serem mes solidaris comprant tal xocolata, tal volta, donarem un altre valor a la llibertat, al temps, a la salut, a la família, tornarem a mirar el i paisatge i desmuntarem els molins. Però ara que ressona per tot arreu el mantra del sacrifici necessari en l’altar del capitalisme insaciable, em preocupa bastant més que deixen de posar molins.

    • Rafael López-Monné

      09/07/2012 - 23:59

      Gràcies Jaume per traslladar el gruix del debat que em tingut a facebook al blog. D’aquesta manera tothom que entri a veure l’entrada el podrà llegir. Copio les meves dues respostes. Moltes gràcies per enriquir les visions.

      “Completament d’acord amb tu Jaume, veig però, que no has llegit el meu article amb tranquil·litat. Em preocupa especialment els discursos totalitaris que consideren opcions absolutament dolentes o absolutament bones i que busquen inhibir la capacitat crítica. No conec res que sigui bo o dolent per naturalesa. Tampoc l’energia eòlica.”

      “Jaume, si has llegit amb atenció el text publicat, dues coses: en primer lloc, moltes gràcies, en segon, queda clara la meva escassa capacitat per comunicar allò que vull dir. D’altra banda, davant els aspectes que hi trobes a faltar, tens tota la raó. Reconec la meva incapacitat per abastar en un simple article tota la complexitat del debat sobre l’energia, les renovables, la insolidaritat nord/sud, etc. Únicament he volgut mostrar alguns aspectes que, segons el meu judici, són rellevants i, en canvi, sistemàticament són menystinguts: el valor del paisatge, la seva importància cultural. No —repeteixo— no estic en contra de la energia eòlica (a l’article confesso fins i tot la meva atracció pels molins) i, a més, estic d’acord amb la majoria dels arguments que exposes, estic d’acord amb l’objectiu que perseguim. Tant sols que (segurament estic equivocat) em sembla que no som capaços de canviar el paradigma essencial: el consum. Hem canviat Namíbia per la Terra Alta. Estic d’acord que això, com a mínim, és mes coherent, però seguim sense entendre la insostenibilitat del sistema i, per tal de seguir amb el mateix tipus de vida que sempre, estem disposats a sacrificar una bona part de les perifèries del país, de la nostra cultura. Per si mateixos, els molins no són un problema. N’hi han fins i tot parc molt ben situats, com el del Perelló. La industrialització sistemàtica i extensiva de tots els horitzons del sud de Catalunya sí que ho és (o com a mínim a mi m’ho sembla).”

    • Rafael López-Monné

      10/07/2012 - 00:11

      Hola Jeroni,
      Tant de bo que tingueu raó i els molins en arreglin el problema energètic. Jo no ho veig tant clar. Si no canviem la manera de pensar, mai tindrem prou molins i, en canvi, la pèrdua generalitzada i sistemàtica dels horitzons, la implantació massiva i desaforada de parcs eòlics, crec que provocarà una major marginalizació dels espais rurals, un major desarrelament (potser definitiu) de la gent amb el seu territori, perdrem l’auto estima necessària per abordar canvis, ens empobrirem culturalment i no conec cap societat que se’n surti amb aquestes deficiències (però segurament estic equivocat).

    • Oriol

      10/07/2012 - 11:19

      Home. D’acord que les energies renovables no generen residus. Però justificar l’expansió industrial d’aquesta -o qualsevol altre- font generadora d’electricitat amb l’argument de l’actual creixement sense límits de la demanda energètica mundial és, de fet, insistir en el mateix criteri que trenta i quaranta anys enrere va justificar la construcció de centrals nuclears. I de fet, és el mateix argument que de forma sostinguda ha inflat la bombolla del progrés fins que ens ha petat als morros.

      El món està canviant, però alguns s’entesten a jugar i a fer jugar tothom amb les regles de sempre.

    • Jeroni

      10/07/2012 - 21:09

      Rafel
      Jo no crec que arreglen el problema energètic. Tampoc pense que el problema siga energétic. Només espere que contribueixen a reduir l’escalfament global mentre que convencem uns quants més que la solució està en el decreixement. A més estic convençut que les meues filles els veuran desmuntar.

    • Josep Gironès

      24/07/2012 - 17:50

      A banda dels aerogeneradors que es noten de dia i de nit, la Terra Alta continua tenint un gran atractiu basat en el territori i les persones que l’habitem (alguns a temps parcial).
      Podem quedar-nos mirant com tomben les pales dels molins, però és millor treballar per aquest país de la millor forma que cadascú pàpiga fer-ho.

    • Rafael López-Monné

      24/07/2012 - 23:18

      Josep, completament d’acord. Cal treballar per tal que aquestes terres enforteixin la seva identitat, la seva dignitat. Sense autoestima no hi ha desenvolupament possible i el paisatge forma part de les identitats dels pobles.

    • Elías Bel Mestres

      05/08/2012 - 10:48

      Si Rafel, la clau està en recuperar la nostra autosestima i l’identitat, quasi l’hem perduda tota, ja que molts dels nostres germans s’han quedat a l’aragó i d’altres a la Comunitat Valenciana.
      Els molins han destrossat els nostres paissatges, es cert que hi ha una massificació, més dispersos fins i tot tendrien el seu encant, potser si condicionaràn el desenvolupament de les nolstres terres, però hem de recordar que no han acceptat declarar les nostres terres reserva de la biosfera i Per que ?. Perque tenim dos nuclears!!! En fi a gos prim tot puces i caparres.
      Fa molts anys la meva opció va ser seguir vivint a les Terres de l’Ebre i he treballat per elles, he publicat dos guies La ruta del tigre en BTT, La Tinença de Benifassà i una guia de l’Ebre que encara no està publicada, estic recollint llegendes de les nostres terres, perssonatges i èsssers fantàtics que van viure entre els nostres iaios.
      En fi tot això per a que ningú pugue dir que aquet parla i no fa res perque sigui diferent, però actualment només una cosa ha fet que continue vivin aquí, afortunadament sóc dels pocs que he trobat una feina i prou ben pagada, el que ha fet que momentàneament escampe la boira de la emigració que estava demunt de la meva família.
      I on he trobat la feina? Pos als molinets de vent!! Si, si treballo a una Parc eòlic!! En fi al menys puc continuar vivint a les Terres de l’Ebre amb un sentiment fruit de la barreja d’Orgull, vergonya i ressignació.
      Res més, només et vull felicitar pels teus articles i llibres. Xeiic, felicitats!!

    • Rafael López-Monné

      13/08/2012 - 11:02

      Elies, moltes gràcies pel teu comentari. No puc estar més d’acord amb el que exposes, fins i tot amb les paradoxes del teu cas. Aquesta és la complexitat de la realitat i les posicions tancades no ajuden a entendre les coses ni a trobar solucions. Una abraçada i moltes felicitats per la teva feina!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús