patrimoni- Descobrir.cat

Entrades amb l'etiqueta ‘patrimoni’

Somnis al vell molí de l’Escala

dimarts, 9/07/2019

Façana de l’hotel restaurant El Molí de l’Escala. © ÒM

La mainada jugava a fet i amagar entre les ruïnes del vell molí. Aquest era un bon racó on passar la tarda perseguint sargantanes o tirant pedres al rec o a la bassa. Però aquestes pedres eren plenes d’història. La Via Heraclea d’origen grec, la primera gran via de comunicació, creuava els terrenys de l’edifici. Aquest havia estat el molí fariner del marquès de Dou i, a principis de segle XX, havia tingut una petita central hidroelèctrica que va ser pionera i va fer de l’Escala el primer poble amb enllumenat de tota la comarca.

Vista posterior del molí, amb la bassa i una petita terrassa inaugurada aquest any. © ÒM

Un cop de sort va fer que l’actual propietari pogués adquirir la finca i rehabilitar les restes del molí. Avui, El Molí de l’Escala és un hotel gastronòmic amb molt d’encant. L’ànima del projecte és en Jordi Jacas, que després de passar per l’Albareda, el Jean Luc Figueras, la Casa Irene d’Arties i el Bulli de Roses, es va convertir en el responsable del Molí al 1999 defensant una cuina de proximitat i de temporada, amb un punt de creativitat, basada en el producte de qualitat.

Sala del restaurant El Molí de l’Escala. © ÒM

Hi arribem el divendres al migdia per assaborir el seu menú diari de 22€. Entre els primers, es pot escollir entre una crema de carbassó amb guarnició, gelat de gorgonzola i cruixent d’herbes, un tàrtar de salmó amb amanida taboulé i salsa de iogurt i menta, i uns tagliatelle al pesto amb tomàquet semisec, olives de Kalamata, formatge marí i alga codium. Entre els segons, es pot triar entre un marmitako de pop de roca amb bunyols de sobrassada, blat tendre i carreretes confitades; secret de porc ibèric amb xutney de préssec i brots de coriandre, i un suculent arròs melós de costella de vedella i calamars. Per postres, panacotta de cirera amb umeboshi, gelat de violeta i confitura de remolatxa i gerds; cremós de coco amb gelat de fruita de la passió, escuma de xocolata blanca i crumble de cítrics, o un típic recuit amb mel i anous. S’hi inclouen el vi, el pa i l’aigua, així que és una magnífica opció per inaugurar l’escapada.

Arròs melós de costella de vedella i calamars. © ÒM

Després de dinar, ens instal·lem a l’habitació i aprofitem per descansar una estona. Allunyat de la façana marítima, aquest hotel ofereix el bo i millor del camp empordanès (la calma, l’aire fresc, el xiscle de les orenetes…) a poca distància de les platges. Les habitacions mantenen l’aspecte rústic de l’edifici original, però han estat perfectament rehabilitades per esdevenir modernes i funcionals. Totes estan equipades amb Smart TV, mini bar, aire condicionat, calefacció, assecador de cabells, amenities i Wifi gratuït, i algunes disposen d’hidromassatge. I si hi aneu amb el vostre gos, heu de saber que serà ben rebut.

Habitació doble de l’hotel El Molí de l’Escala. © ÒM

Vista del jardí on se serveixen els esmorzars als mesos d’estiu. © ÒM

La tarda és un bon moment per visitar alguns atractius del municipi. Ens acostem al nucli de Sant Martí d’Empúries, on un músic toca la guitarra mentre els turistes ja sopen a les terrasses. Passa un grup amb bicicleta, han vingut des de l’Escala per l’agradable camí de ronda. Després ens acostem a l’escala. Des de l’hotel, és possible endinsar-se fàcilment al centre de la població, tot i que es pot deixar el cotxe a l’aparcament gratuït que hi ha a l’entrada de l’Escala i caminar uns quinze minuts pel passeig que voreja la costa fins a la plaça de la Sardana, centre neuràlgic de la vila. Val la pena prendre un gelat o remullar-se els peus a la platja de les Barques abans d’iniciar el camí de tornada.

En vint minuts arribem a peu fins al centre de l’Escala. © ÒM

Els hostes de l’hotel El Molí de l’Escala poden gaudir de deliciosos esmorzars. © ÒM

Etiquetes: Costa Brava, Empordà, gastronomia, història, hotels, hotels amb encant, patrimoni, platges, Rusticae
Publicat a Allotjaments amb encant, Plaers gastronòmics | Deixa-hi un comentari »

Dormir en una antiga escola a Cardona

dimarts, 16/04/2019

Vista de Cardona des de la torre de la Minyona. © Òscar Marín

A Cardona, mirem on mirem, trobem història. El castell estratègic i omnipresent, l’església gòtica, als afores la preuada sal en forma de muntanya… Però abans de descobrir tot això, deixem les maletes en un allotjament singular que amaga moltes petites històries: ocupa l’antiga escola i convent de les Carmelites Vedrunes, al centre de la població. Tres antigues alumnes, les germanes Guals (una de les quals és esposa del reconegut cardiòleg Valentí Fuster), van decidir rescatar l’edifici d’un futur incert i donar-li una nova vida. Van rehabilitar-lo i el van convertir en un hotel amb encant que sedueix des que posem els peus a la seva recepció, on els mosaics i els vidres gravats del segle XIX combinen amb les característiques d’un hotel del segle XXI. Perquè malgrat que la remodelació ha inclòs nombroses comoditats, aquí encara s’hi respira l’ambient original.

Salons de l’Hotel Bremon de Cardona. © ÒM

L’Hotel Bremon ens fa sentir com a casa, no només per la calidesa dels colors escollits i per la comoditat dels espais, sinó també per l’amabilitat del seu personal. L’Elisabet i en Ramon hi atenen els hostes amb tracte afable i ens ofereixen informació i idees perquè la nostra estada a Cardona sigui el màxim de satisfactòria possible. Tothom hi és benvingut, des de parelles fins a famílies amb nens, ja que disposa d’habitacions dobles, triples i quàdruples, totes amb bany complet. Al quart pis, disposen d’una sala on serveixen els sopars a l’estiu i una terrassa magnífica per descansar i observar una part molt important de la història de Cardona: el seu castell imponent.

Terrassa de l’Hotel Bremon, amb el castell de Cardona al fons. © ÒM

Habitació familiar de l’Hotel Bremon. © ÒM

Després de gaudir d’un esmorzar amb embotits, formatges, pa amb tomàquet, cereals, pastissos casolans i altres delícies, pugem al castell, una de les fortaleses catalanes més emblemàtiques. Accedir-hi és molt fàcil, perquè es troba a prop del centre, dalt d’un turó des d’on s’obté una vista privilegiada de la ciutat i dels voltants (en dies clars es pot veure fins i tot el Tibidabo).

Esmorzar amb embotits, formatges i suc de taronja. © ÒM

A l’hora d’esmorzar podreu triar entre una bona selecció de productes. © ÒM

Travessem la vila tot caminant i passem per davant de l’església de Sant Miquel. En poc més de 15 minuts arribarem al castell de Cardona, que es va construir l’any 886 per ordre de Guifré el Pelós. Avui s’hi observa una combinació d’elements romànics i gòtics. El recinte protegeix importants construccions, com la col·legiata de Sant Vicenç, que enguany celebra el mil·lenari de la seva fundació i que va ser declarada fa uns anys monument nacional. Després de passejar pels claustres i patis, val la pena pujar també a la Torre de la Minyona, punt culminant de la fortalesa.

Església de Sant Miquel de Cardona, al cor de la vila. © ÒM

El castell vist des de la plaça de la Fira. © ÒM

La comercialització de sal hi va tenir un paper molt important (us recomanem visitar per la tarda la Muntanya de Sal). Aquest comerç era controlat pel llinatge dels Cardona (dins la col·legiata hi trobem la tomba de Joan Ramon Folc I de Cardona, del segle XV). El castell va tornar a jugar un paper important durant la guerra de Successió, ja que va resistir el setge de les tropes de Felip V, un fet que va retardar tres anys la seva victòria, fins al 1714. Dades que ens recorden que som en un dels llocs més importants de la nostra història. Tant és així que el castell de Cardona fou votat monument favorit dels catalans l’any 2017.

Claustre amb elements gòtics i dels segles XIV i XX. © ÒM

La magnífica col·legiata de Sant Vicenç és de visita imprescindible. © ÒM

El porxo (nàrtex) de la col·legiata exhibeix la rèplica de cinc pintures del segle XII. © ÒM

Etiquetes: amb nens, història, hotels, hotels amb encant, patrimoni, Rusticae
Publicat a Allotjaments amb encant | Deixa-hi un comentari »

Sabors i aromes del Solsonès

divendres, 27/04/2018

El millor d’aquesta comarca que ens encanta és que encara conserva racons prou desconeguts i sorprenents i unes arrels culturals i gastronòmiques que ha sabut preservar amb orgull. La gent del Solsonès ha mantingut vives antigues tradicions, un patrimoni centenari, una natura exuberant i, especialment, una gastronomia per llepar-se’n els dits. I aquesta primavera no hi ha excuses per no descobrir tot el que ens ofereix la comarca. S’ha ideat una campanya per atreure visitants a la primavera, just en el moment en què el paisatge és més esplendorós, quan els prats són més verds i les temperatures són més agradables. La campanya “Solsonès, el mes gastronòmic” vol promocionar els productes locals, des de la matèria primera fins al producte cuinat. Els restaurants fan menús especials, es promocionen les activitats turístiques gastronòmiques, les finques i obradors mostren les seves instal·lacions i els hotels i cases rurals fan ofertes especials.

Fem la visita guiada al conjunt monàstic del Santuari del Miracle de Riner. © ÒM

Arribem a Solsona un dissabte al matí i, després de passar per l’Oficina de Turisme del Solsonès i agafar alguns mapes i informacions, ens dirigim cap al Santuari del Miracle de Riner, on des de fa un any es fan visites guiades amenes i plenes d’anècdotes. La “joia de la corona” d’aquest conjunt monàstic és el majestuós retaule barroc de l’escultor Carles Morató, del qual sorprèn que fins i tot es pot recórrer per dins. Té una alçada de 23 metres i una amplada de 12 metres. També hi destaca l’orgue de finals del segle XVI, que va sobreviure a l’assalt de les tropes napoleòniques i a la desamortització del 1841. A més de l’església, el santuari del Miracle està format per la Capella de la Desaparició i pel monestir benedictí depenent de Montserrat, que va ser construït a finals del segle XIX, a més d’un edifici d’acollida amb cel·les, de la casa d’Espiritualitat i de la casa Gran.

El retaule barroc és la gran sorpresa de l’església del Santuari del Miracle. © ÒM

Del retaule se’n pot entrar i sortir, un símbol de purificació i transformació personal. © ÒM

Hi ha tant d’espai en aquest recinte que hi trobem fins i tot una formatgeria, un projecte que es va posar en marxa a finals de l’any passat i que ja ha donat els seus fruits saborosos. Els iogurts de llet d’ovella del Miracle són una delícia per als amants dels productes làctics i els formatges es troben entre els millors que hem tastat. L’ànima d’aquesta cooperativa són la Sílvia Soler i en Marc Pla, que estudien poder tenir algun dia el seu propi ramat d’ovelles als terrenys del Santuari. De moment, podeu trobar els seus productes aquí mateix, en diversos punts del Solsonès i a la botiga Vila Viniteca de Barcelona.

La Sílvia ens ofereix els seus iogurts i formatges a la Formatgeria del Miracle. © ÒM

I seguim gaudint dels bons productes del Solsonès, perquè després de visitar la formatgeria, ens esperen per dinar al Restaurant del Miracle. Aquesta també és terra de mel i, coincidint amb la Fira de la Mel de Riner, ens preparen un menú amb aquest ingredient com a protagonista. En Manel Casanovas és el xef que lidera el projecte i treballa sobretot amb verdures i carn dels camps i les granges veïnes. Tot el producte és de proximitat i, en molts casos, ecològic. En un ambient acollidor, hi tastem una amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel i un tendre bacallà a la mel. A la botiga que tenen a l’entrada del restaurant també es poden adquirir alguns dels productes artesans i alimentaris de la zona, que seran un bon record de la nostra estada.

Amanida amb formatge del Miracle i vinagreta de mel. © ÒM

Després de dinar, conduïm fins a la capital de la comarca per fer unes visites sorprenents. Primer ens acostem al Quarto dels Gegants. Al carrer de Sant Llorenç hi ha l’espai que, com a mínim des de l’any 1710, ha acollit la major part del bestiari popular i els gegants del Corpus i la Festa Major. El Quarto conserva tota la comparseria i explica l’evolució de la festa amb fotografies antigues i textos. La visita, que es fa tots els dissabtes a les 17 h, té una durada de mitja hora i s’ha de reservar a través del telèfon 663 66 81 84 (www.solsonaexperience.com).

Els gegants de la Festa Major de Solsona són elegants i imponents. © ÒM

És un privilegi observar el bestiari festiu de tan a prop mentre en descobrim la història. © ÒM

Tot seguit pugem al campanar de Solsona, una visita que fins fa un any no es feia i que permet descobrir els terrats de la ciutat des d’un punt de vista inèdit per a la majoria. Amb el guia que ens acompanya, descobrim la història de la catedral, els detalls de la construcció de la torre i els secrets de les campanes, entre d’altres anècdotes. Amb aquestes visites, que es fan els dissabtes a la tarda, es recapten fons que es reinverteixen en el manteniment de la catedral i del campanar.

La cúpula enrajolada de la Catedral vista des del campanar. © ÒM

I un cop a baix, volem descobrir més a fons els carrers de la vila, així que ens hem apuntat a la visita “Tasta Solsona”, un itinerari que permet entrar als comerços més antics i peculiars, parant especial atenció a l’artesania i als productes agroalimentaris locals. En Toni Canal és cisteller des de fa 22 anys i manté viu el negoci familiar nascut l’any 1949. A la Cistelleria La Palmera fan des de cistells de bolets de vint mides diferents fins a les palmes del diumenge de Rams, persianes, caragoleres, mobles rústics de rotang i vímet i molts altres objectes tradicionals. Per tenir un record de la visita, en Toni ensenya la mainada a fer un petit estel amb fibres naturals trenades.

El cisteller Toni Canal fabrica cistells de totes les mides al cor de Solsona. © ÒM

A prop de la bonica plaça de Sant Joan trobem el forn de pa Cal Jaumet, que es remunta al 1837. Avui hi trobem la setena generació, que encara elabora el pa com els seus avantpassats. Una bona matèria primera, una elaboració lenta, fermentacions llargues, l’ús de massa mare i l’escalfor del forn de llenya que aporta al pa un especial toc cruixent fan del seu un producte excel·lent. Ens enduem unes coques delicioses, un pa de pagès i unes torrades ideals per untar-les amb les melmelades de Riuverd, una cooperativa d’inserció social de Solsona que prepara salses, conserves i cistells de verdures de temporada i ecològiques, entre altres productes.

A Cal Jaumet, tant el producte com l’atenció al client són excel·lents. © ÒM

També passem per la botiga dpagès, on la Marta Borràs hi ven la carn i els embotits de la seva granja, una de les poques granges certificades de producció ecològica de porcs que hi ha Catalunya. Crien els porcs sota condicions naturals, allunyats del concepte de producció intensiva, amb accés permanent a l’aire lliure, jaç de palla, llum natural… Les truges poden tenir cura dels garrins, que s’alimenten de llet materna durant moltes setmanes i fan la transició al pinso de manera gradual. És per tot això que aquests embotits són tan bons. La botiga només obre els divendres i els dissabtes. La resta de la setmana, la Marta i el seu company tenen cura de la granja. D’aquí ens enduem una llonganissa que combina a la perfecció amb la coca de Cal Jaumet.

La Marta Borràs a la botiga dpagès de la plaça del Ruc. © ÒM

Passem també per la Casa Adroguer Nou, un emblemàtic establiment solsoní fundat al 1870 que ha reobert totalment reformat, però sense perdre l’esperit amb el que va néixer. S’hi ha conservat el mobiliari d’època i la façana d’aire “retro”, amb l’inconfusible cartell de rajoletes de Codorniu que indica que aquest establiment era proveïdor d’aquest cava arreu del país. El local se centra en la venta de vins, begudes i licors i també ofereix un espai de degustació i tast de productes.

La Casa Adroguer Nou és un dels establiments més antics de Solsona. © ÒM

La visita gastronòmica “Tasta Solsona” es fa tots els dissabtes entre el 17 de març i el 30 de juny a les 17 h i cal fer reserva prèvia al 663 66 81 84 o bé a info@solsonaexperience.com. Abans de marxar, també afegim al cistell uns trumfos autèntics del Solsonès, un formatge de cabra extraordinari de Les Roques, elaborat a Sant Llorenç de Morunys, i una navalla de l’empresa Pallarès (es dediquen a la indústria ganivetera des del 1917) per tallar formatges i embotits.

El cistell artesà ben ple dels productes del Solsonès que hem recollit durant el dia. © ÒM

Formatge de Les Roques tallat amb navalla Pallarès i torrades de Cal Jaumet. Tot 100% Solsonès! © ÒM

S’ha fet tard i conduïm fins a la casa de turisme rural El Call d’Odèn. La Teresa Prat ens acull amb els braços oberts en un dels amplis apartaments rurals que gestiona i, com que no elaboren sopars, ens obre la porta de la petita botiga on podem servir-nos i cuinar després el que haguem agafat al nostre apartament. Però ja portem el cistell ben ple de productes del Solsonès! Aquesta casa que forma part de l’Associació de Turisme Rural del Solsonès (enguany celebra el seu 25è aniversari) és tot un projecte vital que té l’origen al 1996 amb la rehabilitació de l’antiga Pallera del Call. Amb el pas dels anys, han anat restaurant amb respecte altres espais i edificis de la finca. Avui tenen fins i tot piscina i una zona de jocs infantils. Però un dels aspectes més importants són les vistes. Dormim en un mirador privilegiat del Solsonès.

Al Call d’Odèn ens sentim com a casa. Apartaments acollidors i tracte impecable. © ÒM

Al dia següent, ens acostem al Zoo del Pirineu, un recinte que no és ben bé un zoològic, sinó un espai on arriben espècies autòctones que no podran tornar a la natura i que, després de passar per algun centre de recuperació de fauna, fan estada al Solsonès. És una bona manera de divulgar entre el gran públic els costums i l’hàbitat de la fauna pirinenca: l’àguila daurada, el mussol pirinenc, la guineu, l’òliba, la fagina, el falcó pelegrí, el porc senglar, la geneta, el xoriguer, el conill de bosc, el voltor comú, la cabra alpina, l’ovella del Ripollès… Si fa bon temps, podeu gaudir de l’exhibició de vol amb unes vistes increïbles com a teló de fons. I no us perdeu una de les activitats que agrada més a petits i grans, el “Toca-toca”, durant la qual podrem acaronar alguns animals i, fins i tot, alimentar-los.

La vella òliba es deixa acaronar pels visitants del Zoo del Pirineu. © ÒM

Descobrirem espècies autòctones, però també alguna espècie forània, com el grifó. © ÒM

Per dinar, hem reservat taula a la Fonda ca l’Agustí de Cambrils (Odèn), un establiment casolà que atreu molta gent de la comarca. Aquí es poden menjar de diverses maneres els trumfos (patates) que es conreen a l’alta muntanya: trumfos farcits, trumfos gratinats, trumfos aixafats amb bolets, trinxat amb trumfos… També hi podeu tastar el civet de senglar, el civet d’isard, carns a la brasa i altres receptes tradicionals de muntanya.

Trinxat de trumfos i bolets a la Fonda ca l’Agustí. © ÒM

Després de dinar, anem fins al Salí de Cambrils, que es troba molt a prop de la Fonda ca l’Agustí. Aquí descobrireu la història d’unes salines que es nodrien d’una font salada que es troba uns metres més amunt. Les instal·lacions de l’antic recinte d’extracció de sal han estat totalment renovades i ara s’hi permet fer banys de sal, una manera molt agradable de fer salut. Aquests banys milloren els problemes de pell, serveixen per combatre l’estrès i l’insomni, afavoreixen la circulació de la sang i col·laboren a eliminar toxines, entre molts altres beneficis. El paisatge muntanyós acompanya el bany relaxant abans o després de fer la visita guiada on s’explica la història del lloc i el funcionament de les salines. Una manera ideal d’acomiadar-se d’aquesta comarca, fins a la propera escapada!

L’antic molí de sal restaurat del Salí de Cambrils. © ÒM

Etiquetes: amb nens, cases rurals, festes, gastronomia, història, muntanya, natura, patrimoni, Pirineus, Terres de Lleida, vida rural
Publicat a Activitats a la natura, Activitats en família, Plaers gastronòmics | Deixa-hi un comentari »

Propostes familiars al Baix Llobregat

dilluns, 9/04/2018

Val la pena aprofitar-ho. El Baix Llobregat és al costat de casa i a l’abril hi ha un munt de descomptes i activitats exclusives. Per això hem tornat a participar al SuperMes. El dissabte al matí ens plantem a Castelldefels, a l’estudi on el xef Walter Vogt organitza cursos, tallers i esdeveniments per a totes les edats. Aquest mes, destaquen els seus tallers familiars. El menú del dia: uns raviolis farcits de mató, pera i pinyons i una crema catalana de taronja. Comencem fent suc de taronja i preparant la crema que deixarem reposar, i mentre la crema reposa, fem la massa que es convertirà en pasta fresca i preparem el farcit dels ravioli, seguint els consells de l’expert cuiner que posa al nostre abast les eines (i el bon humor) perquè cuinar sigui fàcil i divertit.

Fem pasta fresca per als nostres raviolis amb en Walter Vogt. © ÒM

Separem la pasta i preparem el farcit. I no ens oblidem de la crema de taronja… © ÒM

L’objectiu és que els nens descobreixin que són capaços de cuinar, que aprenguin a assaborir i a relacionar-se amb el menjar de manera sana i que coneguin les pautes higièniques bàsiques a la cuina. Al mateix temps, els adults descobrim alternatives senzilles per gestionar el menú familiar en el dia a dia, amb combinacions d’ingredients fàcils i atractives, i compartim amb la mainada un espai tan quotidià com és la cuina. Després de preparar els plats, arriba el moment més esperat: tastar-los. És un moment d’alegria i festa per a la canalla: estem tastant el que hem cuinat amb les nostres pròpies mans!

Després de cuinar, tastem els plats que hem preparat. Un moment màgic! © ÒM

Ens acomiadem del Walter i la Luciana i ens acostem al castell de Castelldefels, que els caps de setmana està obert al públic. Els jardins que l’envolten són molt agradables, i l’edifici mereix una visita. Tots els dissabtes de l’any, de les 11 a les 14h, el castell és obert al públic i el segon diumenge de cada mes s’hi fan jornades de portes obertes a l’interior. És una de les estratègies de l’Ajuntament per donar a conèixer una de les joies del patrimoni històric del Baix Llobregat, encara desconeguda per a molts ciutadans. Quan hi entreu, podreu veure l’estat actual de l’edifici després de les obres de rehabilitació que s’hi han dut a terme en els darrers anys. Penseu que l’edifici data del segle XVI, encara que al segle X ja existia l’església que hi ha a l’interior. Gràcies a la rehabilitació, es poden visitar les terrasses del castell, que abans no formaven part de la visita, i veure amb tota la seva esplendor la majestuosa Sala Institucional i la Sala d’Esgrima.

La Sala Institucional del castell de Castelldefels és realment imponent. © ÒM

L’església de Santa Maria, al castell de Castelldefels, té origen romànic. © ÒM

Conduïm cap al Prat de Llobregat perquè ens esperen al Mesón El Cortijo, un dels restaurants amb més tradició de la vila. Aquí aposten pel producte de km 0, especialment el pollastre Pota Blava i la Carxofa Prat, i també hi destaquen les carns a la brasa, les tapes i les torrades, com la de pernil ibèric de gla. L’ambient és agradable i familiar, i mentre la mainada hi pot menjar plats adaptats al seu paladar (macarrons, llibrets de pernil i formatge, hamburguesa amb patates), els adults hi podem assaborir el seu original ‘twister’ de carxofa, salmó i formatge de cabra i el deliciós rodó de Pota Blava farcit de foie, poma i formatge, regat amb una salsa cremosa de Porto. Per fer baixar el dinar, els més petits poden jugar al parc infantil que hi ha just davant del restaurant.

‘Twister’ de carxofa, salmó i formatge de cabra. © ÒM

Una bona recepta: rodó de pollastre Pota Blava. © ÒM

Un cop paït el dinar, posem rumb a Viladecans. Al bell mig del Parc agrari del Baix Llobregat hi ha Can Feliu, una masia recuperada que ha esdevingut una granja escola amb hípica. S’hi fan classes d’equitació prèvia reserva per a tots els nivells, des de la iniciació fins el perfeccionament del salt i la doma. Els més petits poden començar a practicar aquest esport a partir dels 4 anys a les classes del Poni Club. També s’hi proposen passeigs a cavall d’una hora de durada pels voltants del Parc Natural del Delta del Llobregat. Per als més petits, fan passejades de 30 minuts amb poni per un circuit eqüestre que es troba dins de les instal·lacions. La Mònica ens ensenya a preparar els cavalls, a raspallar-los i a posar-los la sella. Ben aviat descobrim el seu caràcter: un és més nerviós, l’altre és tranquil, l’altre més mandrós, però tots són dòcils i aptes per a les activitats familiars. Després de fer uns tombs a llom de cavall i poni, visitem la petita granja de Can Feliu on hi ha gallines, conills, faisans, una ovella i una truja, entre d’altres animals.

Raspallem els animals, els preparem i els coneixem una mica abans de muntar. © ÒM

Fem un tomb per les instal·lacions i aprenem algunes tècniques. © ÒM

Cap al tard, ens acostem a Sant Boi per descobrir el Parc de la Muntanyeta, ubicat en un petit turó a tocar de la muntanya del Montbaig. Al parc hi destaca un estany amb plantes aquàtiques i un illot central, a la vora del qual podem sopar. Aquí hi ha el restaurant Il Pecatto di Cupido, una pizzeria de disseny contemporani que de nit estén els seus llums sobre les aigües de l’estany. Podeu triar entre tapes, amanides, una gran varietat de pizzes i plats de pasta. Una bona opció per a un sopar informal abans de dirigir-nos cap a l’Hotel Barcelona Golf Resort & Spa, un important equipament de Sant Esteve Sesrovires que ofereix habitacions confortables, algunes amb terrassa, d’altres amb bones vistes de Montserrat, i que permet gaudir d’una estona de desconexió a la seva zona de spa.

Il Pecatto di Cupido és un restaurant ubicat al Parc de la Muntanyeta de Sant Boi. © ÒM

Habitació Hotel Barcelona Sant Esteve Sesrovires.jpg

L’Hotel Barcelona Golf & Spa disposa de grans habitacion familiars. © ÒM

Hotel Barcelona Sant Esteve Sesrovires.jpg

La piscina i l’spa de l’hotel són dos espais que ens ajudaran a relaxar-nos. © ÒM

L’endemà, de bon matí, posem rumb a Collbató per visitar les Coves de Montserrat. Feia anys que les havíem visitat, però des de fa poc ens sorprenen amb una nova proposta audiovisual. La projecció d’un videomapatge en una de les parets interiors ens acosta a la història de les coves, des de la prehistòria fins als nostres dies. S’hi destaca, per exemple, que les coves van ser font d’inspiració per a Gaudí. L’audiovisual, de 17 minuts, té una banda sonora original creada pel músic Francesc Gener i múltiples efectes de so. És el primer que veiem en accedir a les Coves de Montserrat, abans d’iniciar el recorregut subterrani de 500 m de llarg i uns 20 m de profunditat.

L’interior de les Coves de Montserrat. ©

Abans de dinar, fem parada al Pont del Diable de Martorell. © ÒM

En sortir de les Coves, val la pena fer un volt pel nucli antic de Collbató, i com que ja comencem a tenir gana, pugem al cotxe i anem cap al sud. Fem una breu aturada a Martorell per visitar el seu conegut Pont del Diable i tot seguit ens dirigim al restaurant El Palau Vell de Sant Andreu de la Barca, tot un clàssic de la zona. En Josep Martí dirigeix aquest projecte familiar en una antiga masia plena de records on podem gaudir dels productes frescos de la terra, com la carxofa, cuinats de manera deliciosa. El bacallà a la brasa amb mussolina d’allioli és una de les receptes que hi tastem. L’ambient a l’interior és molt acollidor, però amb el bon temps també es pot gaudir de la seva terrassa exterior, on la mainada podrà jugar a l’atracció inflable o córrer pels jardins. Un àpat ideal per arrodonir un cap de setmana al Baix Llobregat.

Una de les sales del restaurant El Palau Vell, a Sant Andreu de la Barca. © ÒM

Bacallà a la brasa amb mussolina d’allioli. © ÒM

Unes postres refrescants per arrodonir el dinar. © ÒM

Etiquetes: amb nens, gastronomia, patrimoni, turisme
Publicat a Activitats en família | Deixa-hi un comentari »

Tardor a Sant Llorenç de la Muga

dimecres, 25/10/2017

Caminada a la vora del riu a Sant Llorenç de la Muga. © Òscar Marín

“Roger, vine. Anem a fer una volta per la Muga!” La mainada corre donant vida als carrers de Sant Llorenç de la Muga, un poble empordanès a tocar de l’alta Garrotxa. És un nucli petit però ben viu, bonic per dins i per fora. A l’interior de les antigues muralles, entre les cases de pedra vista amb portes de fusta, la canalla juga alegrement mentre els pares fan petar la xerrada a la terrassa de La Fraternitat i les àvies conversen a la porta de l’església sobre medicines, accidents domèstics i xacres de l’edat. I fora de les muralles, quan els colors de la tardor ja han transformat el paisatge però el fred encara no ha acabat d’instal·lar-se, ve de gust passejar per la riba de la Muga i observar les fulles que naveguen aigües avall com petites barques de fades i admirar des del riu el perfil imponent de l’església medieval, que ja apareix en documents del segle XII. Una mica més enllà, als boscos de la riba, s’hi troben preuats bolets i camins que enamoren els caçadors de paisatges tardorencs.

Algunes fulles resisteixen la força de l’aigua a la Muga. © ÒM

La plaça Carles Camps de Sant Llorenç de la Muga. © ÒM

L’església medieval de Sant Llorenç vista des del riu. © ÒM

És probable que els infants que passen aquí i allà, de casa al riu i del riu a casa, no hagin entrat mai a la Torre Laurentii, l’hotel de quatre estrelles que ocupa la casa més senyorial del poble. Adossada a la muralla medieval, aquesta casa de l’any 1611 amaga una petita bombolla de temps, un món que sembla portat des d’un altre punt de la història. La Torre Laurentii podria ser el somni d’un indià que acabés d’arribar del seu llarg viatge: llits amb grans capçals de marqueteria, cadires de canya d’estil colonial portades de les Filipines, llums d’aranya de vidre per il·luminar les seves set habitacions… En realitat, aquest va ser, fa molt de temps, el domicili del notari i recaptador d’impostos de la zona, i va passar a mans dels propietaris actuals a mitjan anys 90. Les complexes obres de restauració i la conversió de la casa en hotel van començar l’any 2002 i l’allotjament va obrir les portes l’estiu del 2006, preservant l’estructura i la decoració originals. Podríem dir que la decoració és ‘vintage’, ha respectat elements decoratius d’unes dècades enllà. Però tot i que l’ambient és clàssicament senyorial, l’atenció per part de la família propietària és casolà. La Cristina i l’Stephan, catalana i nord-americà, dirigeixen aquest projecte amb proximitat, com si es tractés d’una casa d’hostes, més que no pas d’un hotel de quatre estrelles.

La Torre Laurentii és un edifici del segle XVII convertit en hotel. © ÒM

Habitació doble número 3 de la Torre Laurentii. © ÒM

Un racó agradable de l’habitació número 3. © ÒM

Sala a la primera planta de la Torre Laurentii. © ÒM

A les habitacions, s’hi accedeix per una galeria porticada ideal per llegir un llibre, fullejar una revista o escoltar els ocells i els sons que arriben dels carrers del poble. I davant de la galeria s’estenen uns bucòlics jardins plens de racons deliciosos, com un petit templet recobert d’heures, algun arbre centenari, fonts, rosers i cadires per recarregar les bateries. Al costat del jardí, la piscina és un altre atractiu de la Torre Laurentii. I no us oblideu dels sopars i els esmorzars; una gastronomia simple però suculenta amb productes de la zona completa l’oferta d’aquest allotjament amb encant.

Esmorzar amb embotits, formatges i delicioses melmelades casolanes. © ÒM

Les habitacions es distribueixen al voltant d’una galeria que mira als jardins. © ÒM

Els jardins tenen un aire romàntic, amb un templet cobert d’heures. © ÒM

Vista de la piscina des de la terrassa de l’edifici. © ÒM

Fora de l’hotel ens espera un territori ideal per fer excursions amb la família o els amics, amb la remor de la Muga com a banda sonora. El consorci Salines Bassegoda s’encarrega de promocionar els pobles d’aquest racó del nord-oest de l’Alt Empordà, probablement la zona més desconeguda de la comarca, i al seu web ens ofereixen idees d’excursions, una agenda d’activitats i diverses propostes per gaudir al màxim d’aquest territori. Es poden visitar les gorges de la Muga, als afores d’Albanyà, i caminar per senders ben marcats entre els boscos que ens porten a miradors de gran bellesa. I si busques bé, pots endur-te un grapat de bolets per assaborir-los a casa, mentre recordes la magnífica escapada.

Sant Llorenç de la Muga ha sabut preservar la seva arquitectura tradicional. © ÒM

Les corones de rei (carlina cardiguera) decoren algunes portes i protegeixen tradicionalment de bruixes, dracs i altres éssers perillosos. © ÒM

Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga.jpg

El Pont Vell de Sant Llorenç de la Muga a la tardor. © ÒM

Etiquetes: amb nens, boscos, Empordà, hotels amb encant, natura, patrimoni, Rusticae, tardor
Publicat a Activitats en família, Allotjaments amb encant | Deixa-hi un comentari »

Una escapada familiar a Gandesa

dimarts, 19/09/2017

Cooperativa Gandesa_Cèsar Martinell.jpg

El Celler Cooperatiu de Gandesa és una de les visites imprescindibles de la Terra Alta. © Òscar Marín

Passejaven un dia per Gandesa i van veure un cartell que indicava que la gran casa de darrere l’Ajuntament estava en venda. No s’ho van pensar. En Daniel Esteve i la seva parella van trucar-hi i, al cap d’uns dies, l’edifici era seu. Encara no imaginaven que aquella casa de poble, on van obrir una galeria d’art durant uns anys, acabaria convertida en un allotjament amb encant. És el projecte que avui més els il·lusiona: la Casa dels Abeuradors. Situats al centre de Gandesa, aquests apartaments i lofts són el punt de partida perfecte per conèixer els atractius de la Terra Alta. A dins, hi trobem totes les comoditats: cuina completament equipada, llits i sofàs-llit molt confortables, banys amb dutxa o banyera d’hidromassatge, balcons i finestrals que deixen entrar molta llum i espais decorats amb il·lustracions i pintures d’artistes ebrencs. Un ascensor connecta els tres pisos i al pis superior hi ha una terrassa privada que, potser aviat, obriran als clients.

Casa dels Abeuradors_MenjadorLoft Font de Dalt.jpg

El loft Font de Dalt és un allotjament ideal per a dues o quatre persones. © ÒM

Casa dels Abeuradors_Habitació Duplex Xorros de la Fontcalda.jpg

El dúplex Xorros de la Fontcalda disposa d’una àmplia habitació doble amb jacuzzi. © ÒM

Casa dels Abeuradors_Duplex Xorros de la FontcaldaMenjador.jpg

Saló menjador amb cuina oberta al dúplex Xorros de la Fontcalda. © ÒM

Un cop instal·lats, vam decidir que faríem la visita guiada al Celler Cooperatiu de Gandesa i que, al dia següent, pedalaríem per un tram de la Via Verda de la Terra Alta. En Daniel va fer un parell de trucades i de seguida ho vam tenir tot organitzat. Després de fer un tomb pel nucli antic de Gandesa —no us perdeu la portalada romànica de l’església de Santa Maria—, ens vam encaminar cap al celler modernista, on la Pilar ens esperava per fer-nos una visita guiada. Quan algú t’explica històries i curiositats d’un indret amb tanta passió com ho fa la Pilar, pots entendre molt millor les emocions i esforços que s’amaguen darrere les pedres. Aquest edifici construït per l’arquitecte vallesà Cèsar Martinell és potser un dels seus cellers més discrets, perquè els pagesos que el van encarregar no tenien molts diners, però presenta diverses solucions constructives enginyoses, com el sostre de volta catalana sostingut per arcbotants que, al seu temps, se sostenen en tirants de ferro. La Pilar ens va mostrar fotografies antigues que havia buscat en diversos arxius i ens va parlar del vermut de la Terra Alta, que s’elaborava en aquest celler: la patent es va vendre als italians de la Cinzano! Vam pujar per damunt les tines, més a prop dels arcs majestuosos construïts amb l’esforç d’homes i dones del poble, i després de la visita ens va oferir un petit tast dels vins de la cooperativa. Per endur-nos un record ben saborós de la nostra estada, vam comprar un blanc Somdinou fermentat en bóta i un negre Varvall del 2012.

Mare de Déu de l'Assumpció de Gandesa.jpg

Detalls escultòrics a la façana romànica de l’església de l’Assumpció. © ÒM

Al celler de Gandesa, Cèsar Martinell va utilitzar un sistema de voltes i arcs. © ÒM

La sala de premses del Celler Cooperatiu de Gandesa. © ÒM

Després d’una nit tranquil·la a la Casa dels Abeuradors, vam sortir de bon matí cap a Bot. Ens esperava a la plaça de l’Ajuntament la furgoneta de Bicisports Aubanell, una empresa de Gandesa que ofereix lloguer de bicicletes, excursions familiars i per a grups i un servei de recollida a qualsevol de les estacions de la Via Verda de la Terra Alta. Faríem el recorregut entre Bot i el Pinell de Brai, un dels trams més pintorescos i fàcils d’aquesta ruta. Al llarg del camí, hi trobem àrees de joc i zones de repòs que ens permeten gaudir del paisatge, però el punt fort d’aquest tram és la Fontcalda, un paratge encisador que acull una singular zona de banys.

Les aigües mineromedicinals de la Fontcalda sorgeixen a 28ºC. © ÒM

Sobre viaductes i a través de túnels s’arriba al quilòmetre 20, punt on se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre, però nosaltres vam acabar aquí la ruta. A les 11 h ens van venir a recollir i ens van deixar a la porta de la Casa dels Abeuradors. Encara vam tenir temps de dutxar-nos abans de recollir les coses i posar rumb cap a la serra de Guara. Però això us ho explicaré en un altre article.

Recórrer la Via Verda amb bicicleta és una activitat ideal per compartir en família. © ÒM

A la Via Verda de la Terra Alta hi trobem diverses àrees de jocs. © ÒM

Vista de Bot des de les vinyes que travessa la Via Verda. © ÒM

Etiquetes: amb nens, hotels, hotels amb encant, paisatges, patrimoni, Rusticae, Terres de l'Ebre, vins
Publicat a Activitats en família, Allotjaments amb encant | Deixa-hi un comentari »

Racons de la Barcelona tranquil·la

dilluns, 24/04/2017

Segons una enquesta elaborada pel web OK Apartaments Barcelona, l’aspecte de la capital catalana que més critiquen els visitants és el turisme de masses: un de cada tres estrangers que viuen a la ciutat afirmen que hi ha massa turistes. El resultat va en la línia de l’enquesta sobre l’activitat turística que l’Ajuntament de Barcelona va fer pública l’estiu passat: el 58% dels enquestats alertaven que a la capital hi ha un volum de visitants massa elevat. És, sens dubte, un dels factors que generen més polèmica en una ciutat que ha vist augmentar l’afluència d’estiuejants de manera exponencial. Però Barcelona conserva molts racons tranquils, amb encant i amb història, allunyats dels circuits turístics. N’he seleccionat alguns dels meus preferits.

Parc del Turó del Putxet
Si les multituds us atabalen, aneu amb metro fins a l’estació de Vallcarca i pugeu per les escales mecàniques del carrer de Claudi Sabadell. A quatre passes, trobareu l’entrada del Parc del Turó del Putxet, un jardins oberts als quatre vents, a 178 metres d’alçada, que regalen algunes de les millors vistes de la ciutat. Aquí, la natura s’apodera de la petita muntanya, oferint racons plens de tranquil·litat. Un refugi per a enamorats, famílies, corredors o veïns que hi passegen el gos.

Escales i camins travessen els jardins boscosos del Turó del Putxet. © ÒM

Santuari de Santa Maria Reina de Pedralbes
El monestir de Pedralbes és un monument que recomano molt visitar, però ben a prop hi ha un santuari benedictí molt tranquil, poc conegut pel gran públic, envoltat de jardins, que ens transporta a la Itàlia renaixentista. Mentre puges l’escalinata de Santa Maria Reina de Pedralbes, pots imaginar que et trobes a la Toscana. De fet, aquest temple de Rubió i Tudurí presenta influències de la Capella Pazzi de Brunelleschi a la seva nau i del baptisteri de Sant Joan de Florència a la cúpula. Atenció: s’hi accedeix per darrere (carrer de Miret i Sans).

El majestuós pòrtic d’entrada està flanquejat per dos claustres. © ÒM

Plaça de la Concòrdia
Som a prop de grans avingudes com la Diagonal o el carrer de Numància, però en aquesta plaça de les Corts hi predomina la calma i, com suggereix el seu nom, la “concòrdia”. S’hi viu la vida de barri: els veïns somriuen, les àvies passegen, una família pren un cafè i el centre cívic Can Deu programa activitats per a tothom dins un palauet modernista. La Farmàcia Antiga de les Corts roman oberta des del 1860 i l’església de Santa Maria del Remei data del 1846. La terrassa del bar que hi ha a la part posterior del centre cívic és una delícia.

La plaça de la Concòrdia i els carrers dels voltants es van urbanitzar a mitjan segle XIX. © ÒM

Cementiri de Sarrià
Els cementiris solen ser llocs plàcids, amables, nostàlgics o tristos, segons el motiu que ens hi porta. Ens fan pensar, ens emocionen o ens relaxen, segons el moment. El cementiri de Sarrià és, probablement, el més tranquil de Barcelona. No és fàcil de trobar si no el busques, perquè queda ocult entre grans blocs de pisos. Hi ha enterrades personalitats com el poeta Carles Riba o la poetessa Clementina Arderiu i s’hi troben alguns panteons rellevants.

Tomba de Carles Riba i Clementina Arderiu al cementiri de Sarrià. © ÒM

Jardins de la Tamarita
Malgrat la seva ubicació en plena plaça Kennedy, al costat de l’hotel Abac, els jardins de la Tamarita passen força desapercebuts. Creats per Rubió i Tudurí, són pacífics i elegants. Hi ha dues parts diferenciades: uns jardins florits d’estil clàssic, amb escultures i fonts ornamentals, al voltant de la casa senyorial que actualment acull la Fundació Blanquerna i, en un nivell inferior, uns jardins ferèstecs d’ambient ombrívol i humit que aprofitaven el pas de l’antic torrent del Frare Blanc.

Els jardins de la Tamarita conserven l’aire burgès i la calma d’altres temps. © ÒM

La plaça d’Osca
És un gust treballar a prop d’aquesta placeta de Sants que conserva l’aire de poble. Els matins de primavera, quan el sol escalfa bancs i terrasses, val la pena seure i observar la gent del barri que hi passa mentre els ocells piulen. Fer un cafè mentre es llegeix un llibre o es conversa és un plaer. L’escapada ja és rodona si acaba amb un dinar casolà al Terra d’Escudella. I tot això al costat del transitat carrer de Sants i de la gran estació ferroviària.

La plaça d’Osca és un indret agradable i tranquil al cor del barri de Sants. © ÒM

Jardins de Laribal
Pot ser que s’hi hagi escapat algun turista, però normalment passen de llarg d’aquests jardins tranquils situats entre la Fundació Joan Miró i el Museu Etnològic, a Montjuïc. Als jardins de Laribal, urbanitzats per a l’Exposició Universal del 1929, la vegetació exuberant està travessada per camins, terrasses, pèrgoles, placetes, bancs, estanys i brolladors. El seu racó més popular és la Font del Gat, protagonista de la cançó ‘La Marieta de l’ull viu’, que té just al davant un antic restaurant obra de Josep Puig i Cadafalch.

Als jardins de Laribal trobem escultures de Josep Viladomat i Jaume Otero. © ÒM

Biblioteca Pública Arús
No cal viatjar fins a Nova York per veure l’Estàtua de la Llibertat. A la Biblioteca Arús (passeig de Sant Joan, 26) s’hi amaga una rèplica més menuda, obra de Manel Fuxà, dalt de l’escala d’accés. Però això és només una petita sorpresa. A l’interior d’aquesta magnífica biblioteca creada fa més de cent anys amb l’ajuda d’intel·lectuals com Almirall, Verdaguer, Maragall i Casas, a més de calma hi trobareu mobiliari i llums d’època i un ampli fons especialitzat en els moviments socials contemporanis i la maçoneria.

Sales senyorials de la Biblioteca Pública Arús.

Plaça del Fènix
És petita i es troba força amagada, però si busqueu una plaça tranquil·la, camineu fins a la del Fènix, al barri de La Bordeta. Podríem ser al cor de qualsevol poble de l’interior del país, però un detall ens revela que encara som a Barcelona: la font fanal, un model creat per l’arquitecte municipal Pere Falqués l’any 1889 que té la seva mostra més emblemàtica en la Font de Canaletes, a la Rambla. Si voleu allargar la passejada, camineu per la nova rambla de Sants, que cobreix les vies del tren.

La plaça del Fènix conserva una rèplica de la Font de Canaletes.

Etiquetes: Barcelona, patrimoni, relax
Publicat a Escapades d'art i patrimoni | 1 comentari »

Els meus racons preferits de Montsant

dimecres, 18/01/2017

Després d’una intensa jornada d’experiències al Priorat de l’oli, ens vam proposar recórrer alguns dels indrets més emblemàtics i de més bellesa del Parc Natural de la Serra de Montsant i els seus voltants. Alguns ja els coneixíem i ens venia de gust tornar-hi, d’altres els vam descobrir gràcies a la recomanació dels nostres amics de Margalef.

Formacions rocoses de la serra de Montsant al voltant del pantà de Margalef. © Òscar Marín

Ermita de Sant Salvador

Aixoplugada sota una inmensa roca, a tres quilòmetres i mig de Margalef de Montsant, trobem la modesta ermita de Sant Salvador. El temple original va ser construït al segle XVI, però l’any 1936 va ser incendiat i no va ser reconstruït fins als anys vuitanta. Adjacent a l’ermita hi ha l’antiga casa de l’ermità, amb habitacions precàries adaptades al relleu de la roca. Les postes de sol des d’aquest punt són espectaculars i l’àrea de lleure que s’estén al seu costat, amb barbacoes i una font generosa, és un indret privilegiat per passar-hi la tarda o tot un dia. Per Sant Salvador, el 6 d’agost, i Sant Marc, el 25 d’abril, s’hi celebren aplecs populars.

L’ermita de Sant Salvador es troba a uns 45 minuts a peu des de Margalef. © ÒM

La panoràmica des de Sant Salvador al capvespre. © ÒM

Cova d’en Ximet

Pujant cap a l’ermita de Sant Salvador, al barranc del mateix nom, en un paratge envoltat de formacions rocoses sorprenents, ens aturem a la Cova d’en Ximet. Aquesta cova pintoresa recull l’aigua que baixa del Montsant i just al davant s’hi ha habilitat una petita àrea d’esbarjo. Ens endinsem al seu interior, mirant bé on posem els peus, perquè la pedra humida ens pot fer relliscar. Un petit salt d’aigua transparent cau dins la cova i erosiona i poleix les roques des de fa segles.

Grans roques erosionades tanquen la gruta o Cova d’en Ximet. © ÒM

Embassament de Margalef

Construït al 1990, aquest embassament va representar una solució per al reg de les terres dels termes de Cabacés, la Bisbal de Falset i Margalef de Montsant. La seva construcció va estar envoltada de certa polèmica pel seu impacte ecològic, però actualment ofereix una de les postals més atractives d’aquest vessant de la serra. Fins i tot s’està estudiant la possibilitat de permetre-hi en el futur la navegació turística. A la vora de la presa hi ha una àrea d’acampada amb lavabos, barbacoes, taules i bancs.

El riu Montsant s’embassa al pantà de Margalef, creant un paisatge de gran bellesa. © ÒM

La Vilella Baixa

És imprescindible acostar-se a un dels pobles amb més encant de la comarca, la Vilella Baixa, porta d’entrada pel sud al Parc Natural de la Serra de Montsant. El seu nucli antic es troba situat dalt d’un turó on s’amaguen carrerons amb força encant. El fort desnivell del turó va obligar a construir cases de set o vuit pisos amb l’entrada principal a la quarta o cinquena planta. Per això, aquesta vila fou batejada per l’escriptor Josep Maria Espinàs com ‘la Nova York del Priorat’, pels seus “gratacels” elevats sobre el petit barranc. Un dels millors llocs per veure-ho és des del carrer Nou. En aquest carrer hi trobareu una de les botigues més antigues de la comarca: Cal Centro. L’Enric Sabaté hi prepara patés casolans amb avellana, amb olivada o amb herbes del Montsant.

La Vilella Alta

Pel seu nom pot semblar un poble més important que la seva veïna Baixa, però la Vilella Alta és més petita. Tot i així, també val la pena passejar pels seus carrers i visitar-hi el Molí Nou de la Vinícola del Priorat, on els mètodes tradicionals i les tècniques més modernes permeten elaborar els olis d’oliva verge extra de gran qualitat que ofereixen productors com Priordei. Quan el molí està aturat, s’hi fan visites guiades. Hi veureu l’església parroquial de Santa Llúcia, del segle XVIII, i us podeu aturar a l’agrobotiga Lo Portalet, on la Teresa Rocamora hi ofereix els seus sabons naturals fet a mà i productes de km 0, com ara vins de les DO Priorat i Montsant, oli del raig, olives, vinagres i saboroses melmelades Del Pot Petit, elaborades per la seva cosina.

Escaladei

L’actual poble d’Escaladei té el seu origen en la conreria de la cartoixa d’Escaladei, un mas agregat a l’antic convent. Hi trobem el celler Scala Dei, un dels més antics i prestigiosos del Priorat, i una agrobotiga de visita imprescindible si volem endur-nos un bon record de la zona: El Molí d’Oli. La Neus ens hi rep amb simpatia i ens hi ofereix ametlles ecològiques del seu tros, conserves, melmelades artesanes, mel de Cabacés, oli del Montsant i estris de ceràmica tradicional. A dins s’hi ha conservat l’antic molí.

Cartoixa de Santa Maria d’Escaladei

No es pot dir que es coneix la serra de Montsant sense haver visitat la primera cartoixa de la Península, fundada al segle XII per monjos cartoixans procedents de la Provença. Aquest centre espiritual, situat al fons d’una vall protegida per la serra, va viure un període d’esplendor que va permetre als cartoixans emprendre una important remodelació arquitectònica. Però l’any 1835, la desamortització de Mendizábal va portar a la dispersió dels monjos i al saqueig. La cartoixa va quedar en ruïnes. Després d’uns anys d’intensa restauració, la cartoixa va reobrir l’any 2013. La visita guiada permet fer-se una idea acurada de les dimensions del recinte i de la vida dels monjos a les cel·les, marcada pel silenci i l’oració.

Escalada a Margalef de Montsant

Sabíeu que a Margalef de Montsant hi ha alguns dels cingles i barrancs més famosos del món per a la pràctica de l’escalada? La serra de Montsant ofereix moltes possibilitats per gaudir de la natura, ja sigui fent passejades o activitats més arriscades, com l’escalada per les muntanyes de roca conglomerada. És un tema tan interessant que en parlarem en un altre article.

Etiquetes: gastronomia, muntanya, natura, paisatges, patrimoni, Priorat, vida rural
Publicat a Activitats a la natura, Escapades d'art i patrimoni | Deixa-hi un comentari »

La calma de l’Empordanet al Mas Roselló

dimarts, 18/10/2016

Veníem amb ganes de desconnectar, i no hem trigat ni deu minuts a oblidar el ritme trepidant de la redacció, les alarmes de l’agenda i el trànsit de l’autopista. Quan travesses la reixa d’entrada del Mas Roselló, et retrobes amb la calma del vell Empordanet, el dels masos de pedra envoltats per un mosaic de camps i boscos. Sembla que no hagi passat el temps, per aquesta masia que es pensaven que era del segle XVIII, però que un historiador de Calonge ha situat a mitjan segle XV. La rehabilitació d’aquesta gran casa empordanesa per convertir-la en allotjament rural ha respectat les línies arquitectòniques de la construcció original i encara s’hi conserven detalls com l’antic molí d’oli, les escales de pedra o el sostre de doble volta catalana a la sala on serveixen els esmorzars.

En arribar, la Cristina ens convida a passar i ens guia fins al pis de dalt. No és la propietària de la casa, que pertany a una família andorrana que hi havia estiuejat i va decidir convertir-la en hotel, pero ella s’encarrega de que els hostes tinguin tot allò que necessiten. Ens obre la porta de l’habitació Albercoc, il·luminada pel sol de la tarda. Les habitacions del Mas Roselló tenen nom de fruits i algunes, com la nostra, disposen de petites terrasses amb vistes sobre els jardins, el bosc privat de la casa i els turons de les Gavarres. S’hi combinen mobles antics (en aquesta hi ha un armari del segle XVIII) i comoditats del segle XXI, com una cafetera amb càpsules a disposició dels clients. Els banys són amplis i també estan equipats amb materials i complements de disseny, però preservant l’estètica rústica de la finca.

Fora de l’habitació, hi ha un parell de salons que presenten una decoració elegant i acollidora, amb sostres alts de rajola i bigues de fusta, mobiliari antic i sofàs tan còmodes que ens hi quedaríem aclofats tota la tarda. Si fa fred, els hostes poden refugiar-se al saló amb llar de foc o fullejar els llibres, alguns centenaris, del saló biblioteca. Però si les temperatures són altes, s’ha d’aprofitar la refrescant piscina exterior, i sobretot fer una caminada pel bosquet i els camps de la finca, amb 4 hectàrees d’arbres fruiters i espècies autòctones, on compartireu passeig amb libèl·lules, ocells, papallones i el rastre dels porcs senglars. Podria semblar que som lluny de la civilització, però en realitat ens trobem a tocar de l’autopista i a pocs minuts del mar. No hauríem mirat el rellotge si no fos perquè havíem reservat un massatge relaxant i un sopar a Palamós. Val la pena acostar-se a la ciutat, passejar pels seus carrerons i, si teniu temps, visitar el Museu de la Pesca.

L’endemà, l’esmorzar casolà mereix tota la nostra atenció durant una hora: suc de taronja natural, pa amb tomàquet, embotits, formatges, una truita d’ous frescos, croissants, coca, melmelades i un bon cafè amb llet. La vista es desplaça per les menges delicioses i pel sostre antiquíssim de la sala. El Mas Roselló és un petit racó de la història empordanesa, preservat gràcies a la seva conversió en hotel rural. Després d’esmorzar fem un últim tomb pels jardins de la finca. Ens endurem un tros d’aquest silenci per començar la setmana amb energia renovada.

Etiquetes: cases rurals, Costa Brava, Empordà, hotels, hotels amb encant, patrimoni, relax, Rusticae
Publicat a Allotjaments amb encant | Deixa-hi un comentari »

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?