Entrades amb l'etiqueta ‘viatges’

Belgrad: 10 llocs imprescindibles de la capital sèrbia

divendres, 16/01/2015

Em desperto a les 7 del matí a l’habitació 904 del Metropol Palace de Belgrad. Les primeres llums del dia toquen els edificis del barri de Palilula, a l’est del centre. Trec la càmera per la finestra i encerto a fotografiar l’església ortodoxa de Sant Marc (Crkva Svetog Marka), que emergeix entre la verdor del parc Tašmajdan. Als meus peus, com en tantes ciutats del món, homes i dones passegen els seus gossos abans d’anar a treballar. Al fons, el Danubi (que no és blau) i dotzenes de cotxes que el travessen. Cap rastre aparent d’aquella guerra que, fa vint anys, ens va tenir pendents dels Balcans a través del televisor.

Sant Marc Belgrad.JPG

L’església de Sant Marc domina el parc Tasmajdan. A l’esquerra, la cúpula del Parlament serbi. © ÒM

Em disposo a descobrir la capital sèrbia. Al hall de l’hotel m’hi espera la Simonida, guia oficial de Belgrad, que amb una frase em defineix molt bé la ciutat. “Belgrad és com una dona que no és especialment guapa, però sí molt interessant.” M’agrada la sentència, defineix molt bé la sensació que transmet la capital de Sèrbia. Potser li manca l’encant de les grans urbs europees, però és una de les capitals del continent amb una història més densa. Ha suportat més de cent quaranta batalles i ha estat destruïda i reconstruïda unes quaranta vegades. Qui conqueria Belgrad tenia poder sobre el principal nus de comunicacions d’Europa. Belgrad era la gran fortalesa del Danubi, dominava el gran riu que, des de temps antics, va ser la via més curta entre Orient i Occident.

Kalemegdan.JPG

Dins la fortalesa Kalemegdan hi ha edificis com l’Institut per a la Protecció dels Monuments. © ÒM

  • Kalemegdan

Ser un permanent camp de batalla ha atorgat a la ciutat diverses particularitats. La més evident: la monumental ciutadella de Kalemegdan. Dalt d’un turó de 125 metres, dominant la confluència dels rius Sava i Danubi, Kalemegdan és el nucli originari de Belgrad i, milers d’anys després, el seu principal atractiu històric i turístic. Acull la monumental Torre del Rellotge, el Museu de la Fortalesa, el Museu Militar, el zoològic i un ampli mirador presidit per l’estàtua Pobednik, monument que commemora la primera victòria del bloc aliat durant la Primera Guerra Mundial. I al voltant de les muralles, el parc Kalemegdan conforma la zona verda més gran de la capital, on veïns i visitants passen les hores conversant sota els til·lers, escoltant els ocells, patinant o llegint.

Kalemegdan jardí.jpg

Un dels reclams del recinte emmurallat és la col·lecció de vehicles blindats i artilleria. © ÒM

  • Belgrad underground

És al parc Kalemegdan on se’ns revela la cara més oculta de Belgrad: un entramat de túnels, passadissos i búnquers d’uns catorze quilòmetres de llargària obert en el subsòl de la ciutat. És l’anomenat ‘Belgrad underground‘, que des de fa pocs mesos permet als turistes accedir a alguns espais misteriosos amb molta història. Una porta secreta, a prop del mirador del parc, ens endinsa en el búnquer que Tito va manar construir durant la guerra freda, convençut que els russos castigarien Belgrad; no apte per a claustrofòbics.

Belgrad underground 1.jpg

Dins l’anomenat ‘búnquer de Tito’, sota la fortalesa Kalemegdan. © ÒM

A Kalemegdan trobem també unes antigues cavitats que els austríacs havien utilitzat com a magatzem de pólvora i que més tard van acollir un club nocturn, Barutana. Desaparegut aquell local, la cavitat serveix avui de museu on s’exposen esteles, sarcòfags i escultures d’època romana. Sortim de la fortalesa pel vessant sud i caminem fins a Karadjordjeva, un llarg carrer sense cap atractiu aparent que segueix el curs del Sava. En aquest vessant s’obren un seguit de túnels que daten del segle XIX. Durant dècades, aquestes cavitats eren utilitzades com a cellers on s’hi produïa un vi aspre, d’elevada acidesa. En els darrers anys s’hi han instal·lat diverses tavernes, en una de les quals ens aturem a fer un tast de vi abans de dinar (no hi busqueu semblances amb els vins del Penedès).

Belgrad underground.JPG

Unes cavitats excavades en la roca acullen avui una col·lecció de troballes d’època romana. © ÒM

  • Restaurant Vuk

Anem caminant fins  al centre de la ciutat i dinem al restaurant Vuk, un local típic especialitzat en cuina sèrbia. Famílies, treballadors de la zona i grups d’amics s’hi troben per dinar en els salons d’ambient típicament serbi. Els plats són saborosos i combinen els productes mediterranis amb les receptes del centre d’Europa. Ens hi serveixen sopa de vedella (teleca corba), mongetes amb ceba i pebre vermell (prebranac), pebrot amb crema (paprika u pavlaci), pollastre arrebossat (becka snicla), mussaka amb iogurt i vedella amb arròs (teleci ribic u kajmaku). No hi falta una copeta de la beguda balcànica per excel·lència, la rakia, un licor d’elevada graduació similar a l’orujo.

Restaurant Vuk 3.jpg

La sopa de vedella és un dels plats més típics de la gastronomia sèrbia. © ÒM

Restaurant Vuk 1.jpg

Vuk conserva l’ambient tradicional dels restaurants del centre i l’est d’Europa. © ÒM

  • Knez Mihailova

Després de dinar, passegem per la concorreguda Knez Mihailova (carrer del príncep Miquel), la principal artèria comercial de la ciutat, una avinguda peatonal que segueix el traçat de l’antiga ciutat romana de Singidunum. Considerada una de les zones comercials més atractives de l’Europa de l’Est, uneix la fortalesa Kalemegdan amb la concorreguda plaça de la República, i s’hi concentren dotzenes de botigues i terrasses de cafès. També s’hi troben edificis rellevants com l’Acadèmia de les Arts i les Ciències de Sèrbia i la Biblioteca de la Ciutat.

Knez Mihailova 1.jpg

Knez Mihailova és com la Rambla de Belgrad, sempre plena de vida. © ÒM

  • Hotel Moskva

Des d’aquí, s’arriba en pocs minuts a l’encreuament presidit per l’hotel Moskva, un dels més antics de la ciutat, construït en estil Secessió (la branca vienesa del modernisme). Aquest hotel és ben conegut entre els gurmets pels pastissos típics que serveixen a la seva cafeteria. El seu ambient ens recorda el dels elegants cafès vienesos, amb els sostres alts i els seients entapissats. Hi podeu demanar l’intens cafè serbi (o turc) i una Sacher o deixar-vos aconsellar entre les múltiples varietats de pastissos.

Hotel Moskva (2).JPG

Ambient elegant i dolces especialitats al cafè de l’Hotel Moskva. © ÒM

  • Savamala

El barri de Savamala mira cap als molls del riu Sava. Quan cau la tarda, aquest és un lloc ideal per contemplar les llums de la ciutat i del pont de Branko reflectint-se sobre el riu. Però la zona atreu, sobretot, els amants de la cuina moderna i la bona música. En aquests antics molls, a tocar de l’aigua, es disposen avui diversos restaurants musicals freqüentats pels belgradins. Entrem a l’Iguana, un local amb encant on els sopars s’acompanyen amb música de jazz interpretada en directe. Una amanida de meló, pernil i mozzarella caprese, o de pollastre rostit amb poma i endívia; salmó amb mel i tòfona; entrecot a la graella amb mantega i crema de tahina; i per postres, iogurt gelat amb gelatina de cogombre i meló cantalup. Són algunes de les delícies que hi podeu assaborir a la llum de les espelmes mentre us arriben les notes de jazz a la taula.

Sava Mala.JPG

Als molls del Sava hi trobareu dotzenes de locals on sopar, ballar o prendre una copa. © ÒM

Iguana Sava Mala.JPG

Iguana és un dels locals més interessants, amb jazz en directe i plats deliciosos. © ÒM

  • Zemun

L’endemà, de bon matí, després de passar a fer una ullada per l’església ortodoxa de Sant Marc, on se celebra una missa cada diumenge, ens arribem fins al districte de Zemun, l’antic barri de pescadors de Belgrad. S’hi pot anar amb taxi o amb una de les sortides guiades que organitza l’oficina de turisme. Som a Belgrad, però prou lluny del centre com per observar-hi una identitat pròpia. Zemun sembla més aviat un bucòlic poble d’Àustria o d’Hongria, i de fet va estar en mans de l’Imperi Austrohongarès des del 1718 fins a la primera guerra mundial. Després de fer un volt pel mercat ple de parades de fruites, verdures i fruits secs, descobrim, gràcies a la nostra guia, un mirador excepcional: la torre de Gardoš (kula Gardoš). Des d’aquí contemplem tot Zemun, darrere la confluència del Sava i el Danubi, i més enllà la fortalesa Kalemegdan. Són molts els veïns de la ciutat que s’acosten a Zemun a comprar i passejar a la vora del riu, on és costum que les famílies amb nens llancin molles de pa als cignes que s’acosten a la riba.

Zemun.JPG

El barri de Zemun des del mirador de la torre de Gardoš. © ÒM

Zemun 1.jpg

Una munió de cignes es deixen observar i alimentar pels visitants de Zemun. © ÒM

  • Restaurant Lorenzo & Kakalamba

De nou al centre de Belgrad, descobrim un local singular: Lorenzo & Kakalamba. La decoració és una mica esbojarrada, mesclant elements italians i serbis, com la seva carta. Els propietaris, una parella serbo-italiana, han basat el seu projecte gastronòmic en les receptes tradicionals dels seus respectius països. Hi tastem l’ajvar (pebrot rostit), una taula d’embotits i formatges típics, una amanida de tomàquets amb formatge del sud de Sèrbia, pebrots amb carn, fulla de parra farcida de carn i altres especialitats sèrbies. També hi assaborim un parell de plats de pasta. No hi falta el gotet de rakia, ben típica dels Balcans.

Lorenzo and Kakalamba 2.JPG

Una bona selecció d’entrants serbis a Lorenzo & Kakalamba. © ÒM

Lorenzo and Kakalamba 1.JPG

Un restaurant amb una decoració ben particular i una carta suculenta. © ÒM

  • Catedral de Sant Sava

Com la Sagrada Família de Barcelona, l’església de Sant Sava (Hram Svetog Save) encara està en construcció; les obres van iniciar-se l’any 1935 i està finançada amb donatius. El temple ortodox més gran del món, d’estil neobizantí, domina un turó al cor del barri de Neimar on, segons la tradició, les restes de Sant Sava, que fou primer arquebisbe de Sèrbia, van ser cremades pels turcs. L’interior està inacabat, però la sensació és de grandesa. Un degoteig constant de feligresos i turistes acuden a contemplar-lo.

Sant Sava.jpg

Sant Sava, un dels temples més grans del món. © ÒM

  • Skadarlija

Montmartre és a París el que Skadarlija és a Belgrad. Les principals figures culturals i intel·lectuals del segle XIX se citaven aquí, en el barri més bohemi de la ciutat. El seu empedrat i la decoració dels seus restaurants tradicionals (kafanes) ens ajuden a fer un viatge en el temps. De nit, el barri bull i congrega veïns i visitants i s’anima amb la música de grups de folk que recorren les taules convidant els comensals a cantar o, simplement, a escoltar les cançons tradicionals balcàniques. És una experìencia que deixa un bon regust abans de tornar a l’hotel, sabent que l’endemà cal tornar a agafar l’avió de tornada a Barcelona. Es fa difícil explicar en un sol post totes les sensacions que transmet Belgrad, però espero que us hagi vingut de gust descobrir-la.

Skadarlija 1.JPG

Els músics interpreten cançons típiques entre les taules il·luminades amb espelmes. © ÒM

Viatge a les Highlands d’Escòcia

dijous, 18/09/2014

Els romans no van poder mai sotmetre Escòcia. “Els amos dels climes més bells i florents de la Terra”, escrivia l’historiador Edward Gibbon, “van donar l’esquena amb menyspreu als pujols ombrius assaltats per tempestes hivernals, als llacs coberts per boires blaves i a les brugueres fredes i solitàries per on una tropa de bàrbars nus caçava cérvols.” Això era així fa dos mil anys. Avui, Escòcia és un dels països més atractius d’Europa i una de les destinacions preferides pels amants de la natura i els paisatges solitaris. Ara que se’n parla més que mai, aprofito per compartir amb vosaltres el meu viatge a l’oest de les terres altes d’Escòcia, les cèlebres Highlands, i recomanar-vos alguns dels paisatges més imponents d’aquest territori:

· Loch Katrine
Al nord de Glasgow hi trobem un dels llacs més famosos d’Escòcia, amb permís del llac Ness: el loch Lomond, que ha inspirat nombrosos poemes i cançons al llarg dels segles. I molt a prop d’aquest, sense sortir del Parc Nacional dels Trossachs, hi ha un llac més petit, menys conegut, però de bellesa similar: el loch Katrine. Es pot recórrer amb dos vaixells turístics, un dels quals porta en funcionament més d’un segle i pren el nom de l’escriptor Sir Walter Scott, que es va inspirar en el loch Katrine per a la seva obra La dama del llac. El preu del recorregut d’una hora costa entre 10 i 13 lliures.

Loch Katrine.jpg

Blau, verd i gris, colors omnipresents a les Highlands. A la imatge, navegant pel ‘loch’ Katrine. © ÒM

· Glencoe
La carretera de les Highlands, l’A-82, travessa un dels paratges més corprenedors del país: la vall de Glencoe. Amb uns setze quilòmetres de llargària i un màxim de set-cents metres d’amplada, Glencoe està flanquejada per algunes de les muntanyes més altes del Regne Unit, com el Buachaille Etive Mòr o les conegudes Three Sisters. El riu Coe acompanya la carretera a través de la vall, creant en alguns punts cascades d’un blau refrescant que contrasten, a l’estiu, amb la verdor que tot ho cobreix. Arribats a la petita població de Glencoe, val la pena acostar-se al Glencoe Lochan, una llacuna idíl·lica envoltada de vegetació exuberant, amb un camí totalment accessible que convida a fer la volta a aquest preciós mirall d’aigua prou allunyat del nucli urbà.

Glencoe Scotland.jpg

Hi ha pocs paisatges tan intensos a Escòcia com la vall de Glencoe. © ÒM

· Jacobite Steam Train
El viatge amb aquest tren de vapor és una de les activitats més emocionants que es poden fer a les Highlands. Surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les terres altes d’Escòcia fins arribar a Malaigh, a l’extrem oest del país. El Jacobite Steam Train té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. El recorregut té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics del país. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és de 34 lliures per persona, anada i tornada.

Jacobite.jpg

El pas pel viaducte de Glenfinnan és un dels moments àlgids del viatge amb el Jacobite. © ÒM

· Dormir als Loch Linnhe Lodges
Vam llogar una de les cabanes disposades just davant del loch Linnhe, a tocar de l’aigua, i hi vam passar alguns dels millors dies de la nostra ruta escocesa. El loch Linnhe no és ben bé un llac, ja que les seves aigües són salades i té sortida a l’oceà per l’extrem oest; és un fiord de gran amplitud, amb quinze quilòmetres de longitud i uns dos quilòmetres de distància entre les dues ribes. Des d’aquestes cabanes situades entre Glencoe i Oban, en un racó tranquil de la costa, s’hi poden contemplar algunes de les postes de sol més majestuoses d’aquest litoral. Els Loch Linnhe Lodges tenen dues habitacions, una àmplia sala d’estar i una cuina ben equipada. A tocar hi teniu el Holly Tree Hotel, que ofereix servei de restaurant i bugaderia i permet nedar a la seva piscina.

Loch Linne.jpg

El sol es pon darrere la península de Morvern, al loch Linnhe. © ÒM

· El castell Stalker
Hi ha castells més conegut a Escòcia, com el de Balmoral o l’Eilean Donan, però el castell Stalker és un dels més fotogènics, ubicat en una illa mareal a pocs metres de la costa oest. Va servir d’escenari de la divertida pel·lícula Monty Python and the Holy Grail. No admet visites, però es pot contemplar còmodament des de la costa. Especialment llaminer és observar-lo amb un té o un cafè calent entre les mans des dels finestrals de la sala de la cafeteria The View & Co, un espai que fa alhora de centre d’informació i de mirador excepcional, situat en un punt elevat del litoral.

Stalker.jpg

El castell Stalker vist des de la cafeteria The View & Co. ©

· Cuil Bay
De platges boniques i solitàries n’hi ha moltes arreu. Totes tenen en comú que cal pensar-s’ho dues vegades abans de ficar-se dins l’aigua, ja que les baixes temperatures no conviden a submergir-s’hi. Però és ben agradable de passejar a la vora de l’aigua en badies com la Cuil Bay. Es troba a una mitja milla de Duror i ofereix una bona vista sobre la solitària península de Morvern i més enllà.

Cuil Bay.jpg

Cuil Bay és el paradigma de les platges tranquil·les i solitàries d’Escòcia. © ÒM

Les ciutats i el pas del temps

dimarts, 4/03/2014
Museum of London.jpg

El Tower Bridge cap al 1920 i fa unes setmanes. © Museum of London

Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.

Covent Garden.jpg

Covent Garden en l'actualitat i cap al 1930. © Museum of London

Blackfriars station.jpg

L'estació de Blackfriars als anys 30 i al 2014. © Museum of London

Bow Lane.jpg

Bow Lane al 2014 i vers el 1930. © Museum of London

Paul Martin – Museum of London.jpg

Cheapside en dues imatges del 1893 i del 2014. © Museum of London

Victoria station.jpg

L'estació Victoria als anys 50 i en l'actualitat. © Museum of London

Piccadilly Circus.jpg

El brogit forma part de Piccadilly Circus, tant al 1953 com al 2014. © Museum of London

Neix l’Associació de Guies Catalans del Món

dijous, 25/04/2013

Tot va començar amb una pregunta. Si els catalans som grans viatgers, per què ens hem de conformar a ser atesos en castellà quan demanem els serveis d’un guia a través d’una agència de viatges o quan volem fer la visita guiada a una ciutat? Vaig començar a cercar les agències i els guies catalans que treballaven arreu del món oferint els seus serveis en llengua catalana. Sabia que n’hi havia força. Vaig parlar amb molts d’ells i, quan vaig haver reunit el gruix de la informació, vaig escriure’n un article pel diari Ara que es va publicar l’estiu del 2011 i que podeu llegir en dues parts en aquest blog: aquí la primera i aquí la segona.

DiariAra.jpg

Reportatge publicat al diari Ara l'agost del 2011.

Un any i mig més tard us puc anunciar que aquells guies que van participar en l’article s’han agrupat per donar forma a la primera Associació de Guies Catalans del Món. La Maria Hernàndez, creadora de Romaquí, que fa visites guiades a Roma, explica que “des que vaig començar a fer visites en català, ara fa sis anys, tenia al cap estendre el meu projecte a altres països i ciutats, però fa uns anys era molt difícil trobar guies en català pel món i la idea va quedar encallada”. Però l’article va actuar com a catalitzador. “L’agost del 2011 és quan tu publiques l’article”, em recorda la Maria, “i crec que és un any clau. Ben segur que el teu article va ajudar moltíssim, perquè ets el primer que se n’adona del fenomen i l’exposa, i això empeny encara a més guies, ajuda a que els catalans ens coneguin més i ens dóna un altre impuls. El teu article em dóna la força a mi també de crear quelcom més sòlid que un web.” La Vanessa Barberà, de Descobreix Holanda, va participar amb la Maria Hernàndez del naixement de l’Associació: “Després de l’article on es parlava de la possibilitat de viatjar en català pel món i on molts de nosaltres hi érem esmentats, ens vam posar en contacte. La idea de l’associació es va gestar a través de correus electrònics i finalment, el desembre passat, vam fer una trobada a Barcelona”.

El naixement de l’Associació ha fet sortir guies catalans de sota les pedres i el grup va creixent. L’objectiu de Guies Catalans del Món és continuar en la recerca de guies autoritzats (siguin catalans o no) que ofereixin visites en català i estendre aquest servei arreu del planeta. Volen animar els guies que treballen en altres idiomes a fer-ho també en català. “Volem canviar la manera de fer turisme dels catalans, donar a conèixer els nostres serveis perquè tothom pugui fer turisme en català si ho desitja. I volem que el català sigui reconegut com a llengua oficial del turisme en llocs on encara no ho és (com a Itàlia, per exemple)”, assegura la Maria Hernàndez, “però queda molt camí per fer”. Queda molt camí, sí, però és un camí ple d’esperança en la normalització d’una de les llengües més maltractades del món occidental.

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

Les millors llibreries de viatges

dilluns, 21/01/2013

El tancament de nombroses llibreries en els darrers temps (CatalòniaProa Espais, Canuda…) ens fa reivindicar aquests espais de coneixement que, per a molts, són també espais terapèutics. Ve de gust refugiar-se en una llibreria i passar-hi una bona estona triant i remenant, llegint, buscant idees, trobant inspiració. De llibreries n’hi ha moltes, amb una gran selecció de productes, però els amants de veure món tenim debilitat per les que estan especialitzades en viatges. És una evidència que les llibreries han perdut terreny en l’àmbit dels viatges, en favor d’Internet. Google Maps ha substituït els tradicionals plànols urbans en paper; les recomanacions trobades en blocs i webs han aparcat la necessitat de comprar una guia de la destinació, la gran quantitat d’imatges i la diversitat d’opinions que circulen per la xarxa ens ajuden sovint més que una guia convencional. Però a les llibreries hi trobem més que guies; hi ha novel·les de viatges, assajos, llibres fotogràfics de gran format, mapes, motxilles, llibres de rutes i revistes com DESCOBRIR.

  • Altaïr (Gran Via, 616. Barcelona)

De la meva etapa com a redactor de la revista Altaïr, conservo un bon record de les visites a la llibreria, on m’acostava sovint a buscar material sobre les destinacions que havíem de tractar a la revista. Altaïr, fundada l’any 1979, és una de les grans llibreries de viatges del país. Es va especialitzar en aquesta matèria el 1981 i des d’aleshores, amb l’impuls d’una excel·lent revista, ha esdevingut tot un referent. Hi tenen milers d’obres ordenades per països, materials i accessoris i una agenda àmplia de conferències, presentacions de llibres i projeccions fotogràfiques. Al seu taulell d’anuncis hi trobareu propostes per viatjar arreu del món.

Altair.jpg

També al cor de l’Eixample barceloní, la llibreria Horitzons ens ofereix llibres de muntanya, natura i viatges. Però no només això. També tenen un quiosc de revistes especialitzades (DESCOBRIR, Vèrtex, El Mundo de los Pirineos, Desnivel…), un racó dedicat a la literatura i un apartat d’accessoris per als excursionistes. Penseu que tenen una experiència de quatre dècades fent muntanya. Són molt actius en l’organització de xerrades, cursos, conferències i presentacions de llibres. Han creat recentment la targeta “Horitzons de Muntanyes”, que ofereix al titular descomptes en refugis, botigues i activitats.

Horitzons.jpg

Va néixer l’abril del 2004 a la capital d’Osona com a llibreria especialitzada en muntanya, natura i viatges. Al cap de tres anys van ampliar la llibreria amb una segona planta. A l’oferta de guies i mapes hi han incorporat eines com ara GPS de muntanya, boles del món, paravents, guants, brúixoles, etc. Sovint s’hi fan cursos de fotografia, presentacions de llibres, projecció de documentals i xerrades tècniques, i la majoria de les activitats són gratuïtes. Per compensar el descens en la venda de guies urbanes, van inaugurar una secció de ‘best-seller’ i novetats de narrativa de viatges.

Muntanya de Llibres.jpg

  • Ulyssus (Carrer de la Cort Reial, 3. Girona)

La llibreria de viatges Ulyssus és considerada la primera especialitzada en viatges de les comarques gironines. La van fundar l’any 1997 els germans Quim i Josep Maria Iglésies i s’hi organitzen sovint activitats relacionades amb el món dels viatges: presentacions de llibres, conferències, xerrades… Hi tenen llibres, guies, revistes, atles i regals, tot relacionat amb els viatges arreu del món. Penseu a incloure una visita en aquesta agradable llibreria quan feu un passeig pel nucli antic de Girona.

Ulyssus.jpg

  • Fiord (Major, 12. La Seu d’Urgell)

Aquesta llibreria es va fundar l’any 2007 amb l’objectiu d’oferir un servei especialitzat a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Principat d’Andorra. El seu punt fort és la temàtica viatgera (guies, mapes i narrativa), especialment la muntanya i l’alpinisme. També tenen un fons d’obres de natura, cuina internacional i infantil. Els seus propietaris us aconsellaran bé: tenen a l’esquena trenta anys d’experiència en alpinisme, han fet uns setanta viatges arreu del món i fa tretze anys que es dediquen al món editorial.

Fiord.jpg

  • Quera (Petritxol, 2. Barcelona)

Si el que voleu és documentar-nos abans de fer una sortida a la muntanya, heu de passar pel carrer Petritxol i us trobaran amb diligència el mapa que busqueu. En Raimon Garcia Quera, besnét del fundador, manté viva aquesta històrica llibreria de cultura excursionista fundada l’any 1916, la qual va ser clau en el naixement de l’editorial Alpina, fa més de sis dècades. És un d’aquells locals que ja formen part de la història del país.

Quera.jpg

La capital valenciana té, des del 1997, la seva llibreria especialitzada en viatges: Patagònia. Des del 2007 es troba ubicada a la Ciutat Vella, precisament al costat d’una agència de viatges. Tenen un fons extens de mapes, literatura, guies de viatge i llibres d’esports de muntanya, amb un apartat de material on hi ha des de brúixoles i aparells GPS fins a motxilles i altímetres. És punt de trobada de viatgers que hi fan conferències i xerrades.

Patagonia.jpg

  • Guia (Travessera de Gràcia, 146. Barcelona)

Nascuda a finals dels noranta al barri de Gràcia, la llibreria Guia és un espai discret, però amb una bona oferta de guies, mapes i llibres de viatges. De tant en tant, programen xerrades amb viatgers que expliquen les seves experiències arreu del món. Una curiositat: la tecnologia Google Street View ens permet entrar fins al fons de la llibreria (ho podeu comprovar en aquest enllaç).

Guia.jpg

  • Oryx (Balmes, 71. Barcelona)

A la llibreria Oryx, que es defineix com “la botiga dels amants de la natura”, hi passava força estones mirant els mapes i buscant llibres de fauna i flora durant els anys que vaig treballar de cap de redacció a la revista Nat. Ornitòlegs, zoòlegs, botànics, astrònoms, amants de la muntanya… tots poden trobar en aquest racó de Barcelona les obres que difícilment aconseguiran en cap altra llibreria. I a més a més, binocles, telescopis, trípodes, caixes niu, menjadores per a ocells i molts altres productes.

Oryx.jpg

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts, 5/06/2012

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

Un passeig per Tolosa de Llenguadoc

dimarts, 24/04/2012

Els francesos li diuen Toulouse, però aquesta vella capital occitana es va dir molt abans Tolosa. És una de les ciutats més agradables d’Europa i la tenim a quatre hores de Barcelona amb cotxe. Combina la joventut d’una vila universitària, l’atractiu de les ciutats que foren importants enclavaments històrics i la benevolència d’un clima que ja voldrien altres prestigioses destinacions europees. A Tolosa de Llenguadoc m’hi sento bé. Potser és per la gent que hi he conegut. Potser perquè passejant-hi trobo carrers de nom familiar, com la Carrièra Estreta, la de la Verge d’Or, la del Pes de l’Oli o la Plaça de la Borsa (la llengua occitana s’assembla tant al català). És agradable tornar a Tolosa i passar-hi les hores descobrint racons entre edificis de maons vermells. Us presento una breu selecció d’indrets i d’experiències tolosanes per si voleu fer-hi una escapada.

Saint-Sernin i el seu orgue

El periodista Joan Carles Moreno, expert en temes musicals, m’ho havia assegurat dies abans de marxar: l’orgue de la basílica dedicada a Sant Serni és un dels millors d’Europa. S’hi celebra un festival de música entre l’abril i el juny, però la resta de l’any no és gaire habitual sentir-lo. La sort em va acompanyar en la meva última estada: aquell migdia, algú assajava peces improvisades a l’orgue. La nau s’omplia de sons imprevisibles que viatjaven entre les columnes i les capelles del temple romànic. Si podeu, aneu a sentir-lo un cap de setmana.

1 SaintSernin.JPG

Els molls de la Garona

Quan surt un raig de sol, sigui estiu o hivern, els molls de la Garona s’omplen de tolosans, especialment d’estudiants universitaris que prefereixen assimilar unes dosis de vitamina D en lloc de passar la tarda memoritzant apunts. Són un dels llocs de passeig preferits pels habitants de la ciutat, amb l’horitzó lluminós del riu i l’ombra dels plàtans acompanyant-nos en tot moment.

2 Molls.JPG

Un caçolet al Capitoli

El meu primer caçolet el vaig tastar a la plaça del Capitoli, el centre neuràlgic de Tolosa, i malgrat que era un mes de juny extraordinàriament calorós, la cassola de fesols secs i cuixa d’ànec em va semblar deliciosa. Aquest plat típic occità és, juntament amb el foie, una delícia que cal assaborir si veniu a la ciutat.  Els dimarts i els dissabtes, la plaça s’anima amb un mercat de productes d’alimentació on hi podeu comprar llegums abans o després de tastar-les ben cuinades a l’elegant sala del restaurant Le Bibent.

3 Caçolet.jpg

Cavallets a la plaça Wilson

El propietari del carrusel de la plaça Wilson, el senyor Gérard Méric, va morir l’agost passat després de mitja vida al capdavant del negoci. Venia els bitllets amb cert cansament i els recollia just després de les petites mans dels infants, sense insinuar pas cap somriure. Els carrusels són una cosa ben seriosa, Monsieur, semblava advertir-nos amb la mirada. El giny mecànic és encara al cor de la plaça, on les flors i la gespa sempre brillen; on, malgrat el brogit lleu però constant d’automòbils, sempre hi trobes plenes les terrasses dels restaurants, disposades en forma de mitja lluna. Un bon indret per observar com passa el temps, ara lent, ara desbocat, com els cavalls d’un carrusel.

4 PlaçaWilson.JPG

La barca de les violetes

Vaig conèixer Hélène Vié ara fa nou anys i, malgrat el meu francès aleshores paupèrrim, em va assegurar amablement que el parlava bé. Viu en un món de color violeta i n’ha fet una forma de vida, un negoci. A la seva barca instal·lada al canal del Midi (o canal de las Doas Mars, com li diuen en occità) hi trobareu tota mena de productes elaborats amb violetes, la flor emblemàtica de Tolosa: des de perfums i caramels fins a sabons o mel de violeta. Obre una terrassa d’estiu per gaudir, a ple sol, d’un bon te. Un te de violeta, és clar.

5 Violetes.jpg

La plaça de la Daurada

Podríem pensar que aquesta plaça es diu Daurada pel sol que hi brilla des de bon matí, però el seu nom prové de l’església que s’aixeca en un extrem, dedicada a la Mare de Déu de la Daurada, amb una façana neoclàssica imponent, a l’interior de la qual s’hi venera una verge negra. El que ens atreu fins aquesta plaça és la bona vista sobre el riu i el punt de sortida dels agradables creuers turístics.

6 PlaçaDaurada.JPG

Un cafè a la plaça de Roger Salengro

No ens enganyem, el cafè de Tolosa, com el que s’ofereix en d’altres ciutats franceses, no és tan intens com el que es pot degustar, per exemple, en qualsevol cafè de Roma; és més car i més aigualit. Però el ritual del beuratge negre és un plaer a les terrasses assolellades que trobareu en petits carrers i places del centre com la de Roger Salengro.

7 Cafe.JPG

Dins el majestuós Hôtel d’Assézat

Es pot completar la visita a la ciutat amb un museu. El de la Fundació Bemberg és excel·lent tant per la seva ubicació (ocupa el majestuós Hôtel d’Assézat, palauet renaixentista de mitjan segle XVI) com per la col·lecció de quadres de Matisse, Gauguin, Modigliani, Degas, Toulouse-Lautrec, Bonnard i altres pintors excepcionals.

8 HotelAssezat.JPG

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011
PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d'ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d'alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s'observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d'embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM