El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012 (Òscar Marín)

IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012 (Òscar Marín)

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012 (Òscar Marín)

Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM

Un passeig per Tolosa de Llenguadoc

dimarts, 24/04/2012 (Òscar Marín)

Els francesos li diuen Toulouse, però aquesta vella capital occitana es va dir molt abans Tolosa. És una de les ciutats més agradables d’Europa i la tenim a quatre hores de Barcelona amb cotxe. Combina la joventut d’una vila universitària, l’atractiu de les ciutats que foren importants enclavaments històrics i la benevolència d’un clima que ja voldrien altres prestigioses destinacions europees. A Tolosa de Llenguadoc m’hi sento bé. Potser és per la gent que hi he conegut. Potser perquè passejant-hi trobo carrers de nom familiar, com la Carrièra Estreta, la de la Verge d’Or, la del Pes de l’Oli o la Plaça de la Borsa (la llengua occitana s’assembla tant al català). És agradable tornar a Tolosa i passar-hi les hores descobrint racons entre edificis de maons vermells. Us presento una breu selecció d’indrets i d’experiències tolosanes per si voleu fer-hi una escapada.

Saint-Sernin i el seu orgue

El periodista Joan Carles Moreno, expert en temes musicals, m’ho havia assegurat dies abans de marxar: l’orgue de la basílica dedicada a Sant Serni és un dels millors d’Europa. S’hi celebra un festival de música entre l’abril i el juny, però la resta de l’any no és gaire habitual sentir-lo. La sort em va acompanyar en la meva última estada: aquell migdia, algú assajava peces improvisades a l’orgue. La nau s’omplia de sons imprevisibles que viatjaven entre les columnes i les capelles del temple romànic. Si podeu, aneu a sentir-lo un cap de setmana.

1 SaintSernin.JPG

Els molls de la Garona

Quan surt un raig de sol, sigui estiu o hivern, els molls de la Garona s’omplen de tolosans, especialment d’estudiants universitaris que prefereixen assimilar unes dosis de vitamina D en lloc de passar la tarda memoritzant apunts. Són un dels llocs de passeig preferits pels habitants de la ciutat, amb l’horitzó lluminós del riu i l’ombra dels plàtans acompanyant-nos en tot moment.

2 Molls.JPG

Un caçolet al Capitoli

El meu primer caçolet el vaig tastar a la plaça del Capitoli, el centre neuràlgic de Tolosa, i malgrat que era un mes de juny extraordinàriament calorós, la cassola de fesols secs i cuixa d’ànec em va semblar deliciosa. Aquest plat típic occità és, juntament amb el foie, una delícia que cal assaborir si veniu a la ciutat.  Els dimarts i els dissabtes, la plaça s’anima amb un mercat de productes d’alimentació on hi podeu comprar llegums abans o després de tastar-les ben cuinades a l’elegant sala del restaurant Le Bibent.

3 Caçolet.jpg

Cavallets a la plaça Wilson

El propietari del carrusel de la plaça Wilson, el senyor Gérard Méric, va morir l’agost passat després de mitja vida al capdavant del negoci. Venia els bitllets amb cert cansament i els recollia just després de les petites mans dels infants, sense insinuar pas cap somriure. Els carrusels són una cosa ben seriosa, Monsieur, semblava advertir-nos amb la mirada. El giny mecànic és encara al cor de la plaça, on les flors i la gespa sempre brillen; on, malgrat el brogit lleu però constant d’automòbils, sempre hi trobes plenes les terrasses dels restaurants, disposades en forma de mitja lluna. Un bon indret per observar com passa el temps, ara lent, ara desbocat, com els cavalls d’un carrusel.

4 PlaçaWilson.JPG

La barca de les violetes

Vaig conèixer Hélène Vié ara fa nou anys i, malgrat el meu francès aleshores paupèrrim, em va assegurar amablement que el parlava bé. Viu en un món de color violeta i n’ha fet una forma de vida, un negoci. A la seva barca instal·lada al canal del Midi (o canal de las Doas Mars, com li diuen en occità) hi trobareu tota mena de productes elaborats amb violetes, la flor emblemàtica de Tolosa: des de perfums i caramels fins a sabons o mel de violeta. Obre una terrassa d’estiu per gaudir, a ple sol, d’un bon te. Un te de violeta, és clar.

5 Violetes.jpg

La plaça de la Daurada

Podríem pensar que aquesta plaça es diu Daurada pel sol que hi brilla des de bon matí, però el seu nom prové de l’església que s’aixeca en un extrem, dedicada a la Mare de Déu de la Daurada, amb una façana neoclàssica imponent, a l’interior de la qual s’hi venera una verge negra. El que ens atreu fins aquesta plaça és la bona vista sobre el riu i el punt de sortida dels agradables creuers turístics.

6 PlaçaDaurada.JPG

Un cafè a la plaça de Roger Salengro

No ens enganyem, el cafè de Tolosa, com el que s’ofereix en d’altres ciutats franceses, no és tan intens com el que es pot degustar, per exemple, en qualsevol cafè de Roma; és més car i més aigualit. Però el ritual del beuratge negre és un plaer a les terrasses assolellades que trobareu en petits carrers i places del centre com la de Roger Salengro.

7 Cafe.JPG

Dins el majestuós Hôtel d’Assézat

Es pot completar la visita a la ciutat amb un museu. El de la Fundació Bemberg és excel·lent tant per la seva ubicació (ocupa el majestuós Hôtel d’Assézat, palauet renaixentista de mitjan segle XVI) com per la col·lecció de quadres de Matisse, Gauguin, Modigliani, Degas, Toulouse-Lautrec, Bonnard i altres pintors excepcionals.

8 HotelAssezat.JPG

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012 (Òscar Marín)

MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

L’esclat dels ametllers florits

dimecres, 14/03/2012 (Òscar Marín)

La florida dels ametllers entre els mesos de gener i març és, com la sortida del sol cada matí, una confirmació que ens alleuja: el cicle de la vida flueix i no s’atura. Després de les glaçades hivernals comença a emergir la primavera i això, als humans, ens reconforta. Les flors més primerenques aprofiten un recès de l’hivern, uns dies de sol i de temperatures més altes, per esclatar amb deliciosa audàcia enmig d’un panorama més aviat desolador, amb predominància de colors torrats. Com convocats per una crida silenciosa, tots els ametllers de la riba mediterrània es posen d’acord, des de les costes de l’Albera fins als camps d’Isona, des de la serralada de Marina fins a la plana de Guissona o el Pla de Mallorca. Algunes branques ja comencen a verdejar i aviat canviaran les flors per petits fruits i fulles esveltes. Mentrestant, gaudirem d’aquest dolç llençol blanc i rosat a banda i banda de molts camins del nostre territori.

Ametller1.JPG

La lluminosiat de la flor de l’ametller atreu abelles i abellots. © Òscar Marín

Ametllers.jpg

L’ametller ens regala una de les flors més primerenques de l’any. © ÒM

Ametllers.jpg

Les flors d’alguns ametllers presenten pètals de color color rosat. © ÒM

Un mirador fascinant sobre el Pirineu

divendres, 9/03/2012 (Òscar Marín)

Coll de la Gallina.JPG

Viatger davant d’un mar de muntanyes, al coll de la Gallina. © Òscar Marín

Des del coll de la Gallina, els cims es desplegaven a contrallum, com onades de pedra, i es perdien en un horitzó de boires. En silenci, vam contemplar la vista que ens oferia un dels miradors menys transitats del Pirineu. Aquest coll andorrà, a la frontera administrativa amb Catalunya, no veu passar gaires turistes i la solitud el fa més atractiu. No es troba a prop de la vall i l’ascens, malgrat la pista que hi porta, no és gens planer: hi ha pendents d’entre el 10 i el 18%. A més, el darrer tram no està asfaltat, cosa que dificulta l’arribada. Molts visitants que s’acosten a l’extrem sud-occidental d’Andorra es queden a mig camí, al santuari de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria. Al voltant de l’ermita hi ha bons racons on aturar-se a contemplar el paisatge o a fer un pícnic en família (fins i tot hi ha barbacoes), i aquí, el darrer dissabte de maig, s’hi fa un aplec amb una missa solemne que presideix el bisbe de la Seu d’Urgell.

IMG_9351.JPG

El santuari de Canòlich, a 1.635 metres, ofereix una bona vista sobre Sant Julià de Lòria. © ÒM

La carretera que surt del santuari en direcció al coll és dissuasòria, costeruda i amb revolts molt tancats, però si heu arribat fins a Canòlich, és probable que els revolts inclinats no us espantin. A dalt us espera una vista privilegiada que comprèn bona part del Pirineu i del Prepirineu. Els ulls sobrevolen muntanyes des de l’Alt Urgell i la Cerdanya fins al Port del Comte, al Solsonès, i fins i tot més enllà si el dia és clar. Aquesta ruta, molt usada fa dècades pels contrabandistes, enllaça amb el Pirineu més profund. Des d’aquí es pot anar a Os de Civís, tot passant primer per Civís i les Bordes de Conflent, paratges d’una gran bellesa. Si voleu que l’escapada sigui perfecta, atureu-vos a Fontaneda, on podreu passar la nit a Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra.

IMG_9361.JPG

Panoràmica des del coll de la Gallina abans de la posta del sol. © ÒM

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012 (Òscar Marín)

Cala Banys 1.JPG

Al bell mig de Cala Banys s’hi amaga un petit bar que obre a partir del 9 de març. © Òscar Marín

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Cala Banys 2.JPG

El camí de ronda avança entre roques fins a l’escultura de la Dona Marinera. © ÒM

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa”, d’Amaranta Gibert. Aquells allotjaments senzills i humils no tenien res a veure amb hotels tan excel·lents com els que hi podem trobar avui, entre els quals us recomano el Sant Pere del Bosc Hotel & Spa.

Lloret de Mar.JPG

Des del mirador de la Dona Marinera s’observa tot el passeig marítim de Lloret. © ÒM

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Cala Canyelles 1.JPG

Cala Canyelles: sorres daurades, onades turquesa i pins que arriben fins al mar. © ÒM

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem si tastem un arròs de l’art en qualsevol dels bons restaurants de la vila. Al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar, ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.

Cala Canyelles 2.JPG

El maître Pedro Torres serveix l’àpat al restaurant Cala Canyelles. © ÒM

Cala Canyelles 3.JPG

Sobre un llit de salsa de tomàquet, reposa el cruixent farcit de marisc. © ÒM

Cala Canyelles 4.JPG

La terrassa del restaurant és a peu de platja. Després de dinar, mulleu-vos els peus. © ÒM

Tarragona, vacances a la romana

dimarts, 14/02/2012 (Òscar Marín)

Amfiteatre.jpg

L'amfiteatre de Tarragona vist des de les escales que baixen al Miracle. © Òscar Marín

Em veig a mi mateix, encara un nen, baixant les escales que porten a la platja del Miracle, observant el gran amfiteatre sense entendre per què aquell trencaclosques de pedres té una aparença tan polsosa i desolada. La mar es manté plana, però el talús és pronunciat i temo aventurar-me dins l’aigua. Després torno a enfilar les escales que porten fins als carrers on fa molts segles s’estenia l’arena del circ romà. No és un record com un altre. Haver jugat a la platja que presideix l’amfiteatre i dormit al barri que cobreix part del pretori i del circ fa més viu el convenciment que els romans que van fundar Tàrraco van ser savis conqueridors. Van triar una costa brillant i fructífera amb platges orientades al sol naixent, per construir la seva principal base militar a Hispània. En realitat, els emperadors no venien a Tarragona a intrigar o a lluitar: venien a descansar, com va fer August vers el 26 aC. El poeta Luci Anneu la va descriure com “la ciutat més agradable i estimada per al descans”.

Circ nito.jpg

La capçalera del circ romà des de la torre del Pretori, seu del Museu d'Història. © Nito /Shutterstock

D’aquells temps en queden les restes d’un amfiteatre amb vistes al mar —on el rugit de les onades ens retorna la memòria dels animals que devoraven cristians a l’arena— i les ruïnes d’un circ monumental, amb capacitat per a trenta mil espectadors, que presenta la capçalera més ben conservada del món i amaga gran part de la seva estructura sota de les cases que envolten la plaça de la Font. Un periodista extremeny em comentava fa un temps, mentre caminàvem per la ciutat, que les ruïnes de Tàrraco estaven molt fragmentades. “En Mérida se conservan mucho mejor”. D’acord, a Tarragona bona part de les restes imperials van quedar mig ocultes sota casals, places i avingudes que van difuminar el perfil clàssic de la ciutat. Un passeig pels carrers de la Part Alta ens descobrirà les pedres caigudes del Fòrum Provincial, que fou la plaça pública més gran de l’Imperi, i fins i tot s’ha trobat part del temple romà a la catedral. Sota la ciutat medieval i moderna batega encara el seu cor clàssic, i cada vegada que s’obre una rasa apareixen tresors nous, molts dels quals es poden veure al Museu Nacional Arqueològic, un espai de conservació ideal per entendre l’origen de la romanització de la Península.

Pont Diable Lagui.jpg

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut com a Pont del Diable. © Lagui / Shutterstock

Tant el Museu com el fòrum i el circ (pilars de l’antiga Tàrraco) estan protegits per les muralles, el monument més antic i més ben conservat de la capital, que va ser construïda amb blocs de pedra, extreta de la pedrera del Mèdol, a nou quilòmetres. Aquesta pedrera és un dels molts llegats romans que s’han conservat al voltant de la metròpoli primitiva. Acostar-nos fins a l’aqüeducte del segle I dC anomenat Pont del Diable ens permetrà entendre per què l’enginyeria romana estava avançada al seu temps (hi havia qui pensava que era obra del mateix dimoni). També fora de la ciutat s’ha conservat part de la luxosa vil·la dels Munts, a Altafulla, que va ser una residència de camp de nobles, així com la vil·la de Centcelles de Constantí, famosa pels seus mosaics. I si s’entra a Tarragona per l’N-340, s’ensopega amb l’impressionant Arc de Berà, erigit en plena Via Augusta al segle I aC, i poc després amb la Torre dels Escipions, un edifici funerari que veu passar per davant milers d’automòbils cada dia. Alguns d’aquests cotxes transporten visitants d’un dia, d’altres viatgers de cap de setmana, però el millor és quedar-se a Tarragona uns mesos, com va fer l’emperador August, amb prou temps per descobrir les joies menys tangibles de la ciutat. I si no podeu passar-hi unes vacances, escapeu-vos-hi algun dia entre el 17 i el 27 de maig, durant les jornades ‘Tarraco Viva’, quan la ciutat somia en allò que va ser.

TarracoViva.jpg

Al festival Tarraco Viva s'hi fan, entre d'altres actes, exhibicions de guerrers. © Òscar Marín

 

Els articles més llegits del 2011

dijous, 29/12/2011 (Òscar Marín)

A les portes del nou any, he volgut fer un breu rànquing dels articles més llegits durant el 2011. Són els deu posts que més han interessat els lectors d’El plaer de viatjar, la major part dels quals recomanen allotjaments amb encant i escapades a la natura. Prenc nota de les vostres preferències per continuar recomanant-vos destinacions, camins, paisatges i allotjaments al llarg del 2012.

Cabanes.JPGDormir en cabanes dalt dels arbres

Carreretes.JPGAnem a caçar bolets de primavera

LlunaPlena.jpgExcursions d’estiu sota la lluna plena

SantaCristina.JPG6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)

CalRos.jpgCal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

Aiguamolls.JPGLa llum dels Aiguamolls de l’Empordà

CaLaLaia.jpgCa la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

Egretta garzetta.jpg‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

Can Bonastre.jpgUn bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

EnCatala.jpgViatjar pel món en català