Jazz entre les xemeneies de Gaudí

dijous, 19/07/2012 (Òscar Marín)

Jazz Pedrera.JPG

El músic Benjamin Herman durant una actuació a la Pedrera. © Òscar Marín

El terrat de la Pedrera no és cap secret, el visiten milers de persones cada dia, el fotografien centenars de càmeres cada hora, però no és tan habitual caminar-hi de nit, seure en un dels graons i escoltar a pocs metres el piano d’un mestre del jazz com Ignasi Terraza o la calidesa del  saxo de Benjamin Herman. Això sí que és un plaer. Per això les nits de jazz a la Pedrera (els dijous, divendres i dissabtes de juliol, agost i setembre) són una de les propostes culturals més atractives de l’estiu barceloní. Us recomano arribar-hi d’hora, cap a les 21.30 h. Hi assisteixen moltes persones, només dos ascensors donen accés al terrat i es forma una petita cua que es pot evitar amb una mica de previsió. A més, si arribeu amb temps passejareu tranquil·lament pel terrat i gaudireu de les vistes de Barcelona, tot amb una copa de cava a la mà (inclosa en el preu de l’entrada). A les 22 h, la música comença a ressonar pel pati de llum ondulat de l’edifici modernista.

La Pedrera.JPG

El pati de llum modernista vist des del terrat il·luminat al capvespre. © ÒM

Els visitants emmudeixen sota la mirada atenta de les xemeneies-guerrers, vestides de gala amb llums que els atorguen encara més protagonisme. Alguns són barcelonins, d’altres són turistes arribats de lluny, tots han coincidit a compartir una nit diferent en un indret peculiar. A ritme de jazz, la vista adverteix els senyals que marquen els límits de la ciutat. Enllà, uns feixos delaten la presència de Montjuïc, dues torres bessones assenyalen la direcció del mar, els llums vermells de tres xemeneies gegantines vigilen la frontera del Besòs… Aquí, en el particular jardí enrajolat de Gaudí, un solo de contrabaix, un somriure còmplice, un petó amb gust de cava, transformen la nit en un record especial.

Jazz La Pedrera.JPG

Una parella gaudeix de l’original concert. © ÒM

Si us ha agradat aquesta experiència, us recomano que llegiu el post ‘Quin gust tenes les estrelles?‘.

Jazz a la Pedrera.JPG

Els graons es converteixen en seients d’un auditori refrescant. © ÒM 

Dormir a l’Estartit, somiar a les Medes

dimarts, 10/07/2012 (Òscar Marín)

En un viatge recent a l’Estartit, vaig allotjar-me a l’hotel Les Illes. Aquí hi havia, fa més de cinquanta anys, una vella taverna de pescadors: Can Llucenci, que l’estiu del 1958, quan els turistes ja pregonaven els encants dela Costa Brava, es va transformar en l’allotjament que avui ens acull de la mà de la família Dalmau. Es tracta d’un hotel de dues estrelles, amb una bona relació qualitat-preu, molt freqüentat per aficionats al submarinisme.

Hotel Les Illes 1.JPG

Façana de l'hotel Les Illes, davant del port de l'Estartit. © Òscar Marín

La seva façana mira al port de l’Estartit, per això és tan bona opció si el que voleu és contractar alguna activitat a l’Estació Nàutica de l’Estartit – Illes Medes. A més, des del propi hotel us poden organitzar la immersió pels fons que envolten el conegut arxipèlag de les Medes, així com també activitats de caiac i snorkelling, ja que disposen de monitors, de dos vaixells i de tot el material necessari. A l’hotel no hi busqueu luxes, és un hostatge senzill, però no us hi faltarà res per gaudir d’una estada confortable. Tenen 63 habitacions, algunes de dobles, d’altres de triples, fins i tot amb quatre llits i bressols, per si viatgeu en família o en grup. Us hi serviran un bon esmorzar al saló decorat amb un banc de peixos brillants, i també dinars tipus bufet. Abans de sopar, l’hotel és un bon punt de partida per recórrer els carrers de l’Estartit i observar-hi alguns racons populars com la plaça de l’Església.

Hotel Les Illes 2.JPG

Una de les habitacions familiars de l'hotel Les Illes. © ÒM

Hotel Les Illes 3.JPG

El menjador de l'hotel acull els hostes a l'hora d'esmorzar. © ÒM

Al dia següent, havent esmorzat, és imprescindible pujar al vaixell que porta fins a les Medes. Surt del port, a pocs metres de l’hotel Les Illes, i navega al ritme de la música electrònica per la costa del Montgrí (potser uns ritmes menys enèrgics farien més plàcid el passeig). El catamarà es diu Nautilus, manllevant el nom al submarí que va imaginar Jules Verne en dues de les seves novel·les més llegides, i fa una ruta que porta cap al nord fins a la fotografiada roca Foradada i torna després cap a l’Estartit per envoltar les Medes.

Nautilus 1.JPG

Un passeig relaxant per la costa a bord del Nautilus. © ÒM

Ens trobem en un dels espais marins més rics de la Mediterrània. Des de mar obert, les illes Medes adopten formes inèdites, desconegudes des de terra ferma. És com descobrir la cara oculta de la lluna. Podríem estar navegant per un arxipèlag remot, allunyat de la civilització, on els illots prenen formes de temples estranys i humits, on els gavians i els corbs marins que dominen el cel i els peixos que omplen la mar cedeixen per un moment el seu territori secret als humans que s’acosten, tafaners, a bord d’una gran nau groga.

Nautilus 2.JPG

Un vaixell porta els submarinistes fins a la Meda petita. © ÒM

Però no som lluny de casa, som a les Medes. I el millor és que ens podem sentir tripulants del misteriós submarí de Jules Verne si ens acostem a les finestres inferiors del vaixell, amb vistes als fons. La visió no és cristal·lina, però ens podem fer una idea de la vida que es desplega sota l’aigua, una vida aliena al nostre entorn quotidià, protagonitzada per peixos lluents com l’orada i plantes ondulants com la posidònia. L’experiència submarina és breu, però pot ser l’inici d’un intens vincle amb la mar.

Nautilus 3.JPG

El peix lluna és una de les espècies que ens saluda durant el trajecte. © ÒM

Nautilus 4.JPG

La mirada d'un nen observant els fons des de les finestres submarines. © ÒM

 

Caminades sota la lluna plena d’estiu

dimarts, 26/06/2012 (Òscar Marín)

Ja ha tornat l’estiu i els amants de les rutes a peu tenim un al·licient afegit: descobrir el territori sota la lluna plena, observant l’entorn amb una altra llum, aprofitant les agradables temperatures de les nits estiuenques i la claror platejada que ens acompanya fins ben entrada la matinada.

Lluna plena.JPG

La lluna plena fotografiada des de la platja de l'Estartit. © Òscar Marín

La primera lluna plena de l’estiu es pot celebrar amb diverses activitats programades. El 30 de juny, l’empresa El Brogit Guiatges organitza una excursió nocturna fins al cim de Montsant, muntanya emblemàtica del sud de Catalunya. L’ascensió comença a les 19 h i es pot gaudir dels darrers minuts de la posta de sol des del punt més alt de l’itinerari. La baixada es fa sota la llum de la lluna i s’arriba fins a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant on, si el temps ho permet, es fa una observació astronòmica. S’ha de portar el sopar, aigua i roba d’abric.

També el 30 de juny se celebra la XXX Marxa Nocturna Clar de Lluna a Santa Maria de Palautordera. Aquesta marxa circular d’uns 10 km fa trenta anys que se celebra i aplega més de dos mil excursionistes. La tarda comença amb un mercat d’artesania pels carrers del poble i, després de sopar, els participants surten de la plaça 11 de Setembre en direcció a l’ermita de Santa Magdalena. Després tornen per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça, on hi haurà música i ball. Ho organitzen els Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera.

El mateix dia, l’empresa CatSud ha programat una caminada nocturna per l’Espai d’Interès Natural de la Serra de Llaberia, a la comarca del Priorat. S’abandona el poble de Capçanes a les 18.30 h i el sol s’acomiada a poc a poc, donant pas a la nit que s’obre pas mentre els excursionistes avancen. Es fa un recorregut de 8 quilòmetres (unes tres hores de caminar) i cal portar menjar i aigua.

El 30 de juny també té lloc la 6a Caminada Nocturna del Figaró a Montmany, organitzada per l’associació Les Guilles, Junts pels Camins i amb uns 10 quilòmetres de recorregut, i també la Caminada a la Llum de la Lluna,que celebra cada any el Grup Excursionista Bell Matí (enguany se’n fa la 18a edició). Apunteu-vos aviat a alguna d’aquestes activitats i gaudiu de l’experiència de compartir la lluna plena amb la natura!

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts, 5/06/2012 (Òscar Marín)

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012 (Òscar Marín)

IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012 (Òscar Marín)

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012 (Òscar Marín)

Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM

Un passeig per Tolosa de Llenguadoc

dimarts, 24/04/2012 (Òscar Marín)

Els francesos li diuen Toulouse, però aquesta vella capital occitana es va dir molt abans Tolosa. És una de les ciutats més agradables d’Europa i la tenim a quatre hores de Barcelona amb cotxe. Combina la joventut d’una vila universitària, l’atractiu de les ciutats que foren importants enclavaments històrics i la benevolència d’un clima que ja voldrien altres prestigioses destinacions europees. A Tolosa de Llenguadoc m’hi sento bé. Potser és per la gent que hi he conegut. Potser perquè passejant-hi trobo carrers de nom familiar, com la Carrièra Estreta, la de la Verge d’Or, la del Pes de l’Oli o la Plaça de la Borsa (la llengua occitana s’assembla tant al català). És agradable tornar a Tolosa i passar-hi les hores descobrint racons entre edificis de maons vermells. Us presento una breu selecció d’indrets i d’experiències tolosanes per si voleu fer-hi una escapada.

Saint-Sernin i el seu orgue

El periodista Joan Carles Moreno, expert en temes musicals, m’ho havia assegurat dies abans de marxar: l’orgue de la basílica dedicada a Sant Serni és un dels millors d’Europa. S’hi celebra un festival de música entre l’abril i el juny, però la resta de l’any no és gaire habitual sentir-lo. La sort em va acompanyar en la meva última estada: aquell migdia, algú assajava peces improvisades a l’orgue. La nau s’omplia de sons imprevisibles que viatjaven entre les columnes i les capelles del temple romànic. Si podeu, aneu a sentir-lo un cap de setmana.

1 SaintSernin.JPG

Els molls de la Garona

Quan surt un raig de sol, sigui estiu o hivern, els molls de la Garona s’omplen de tolosans, especialment d’estudiants universitaris que prefereixen assimilar unes dosis de vitamina D en lloc de passar la tarda memoritzant apunts. Són un dels llocs de passeig preferits pels habitants de la ciutat, amb l’horitzó lluminós del riu i l’ombra dels plàtans acompanyant-nos en tot moment.

2 Molls.JPG

Un caçolet al Capitoli

El meu primer caçolet el vaig tastar a la plaça del Capitoli, el centre neuràlgic de Tolosa, i malgrat que era un mes de juny extraordinàriament calorós, la cassola de fesols secs i cuixa d’ànec em va semblar deliciosa. Aquest plat típic occità és, juntament amb el foie, una delícia que cal assaborir si veniu a la ciutat.  Els dimarts i els dissabtes, la plaça s’anima amb un mercat de productes d’alimentació on hi podeu comprar llegums abans o després de tastar-les ben cuinades a l’elegant sala del restaurant Le Bibent.

3 Caçolet.jpg

Cavallets a la plaça Wilson

El propietari del carrusel de la plaça Wilson, el senyor Gérard Méric, va morir l’agost passat després de mitja vida al capdavant del negoci. Venia els bitllets amb cert cansament i els recollia just després de les petites mans dels infants, sense insinuar pas cap somriure. Els carrusels són una cosa ben seriosa, Monsieur, semblava advertir-nos amb la mirada. El giny mecànic és encara al cor de la plaça, on les flors i la gespa sempre brillen; on, malgrat el brogit lleu però constant d’automòbils, sempre hi trobes plenes les terrasses dels restaurants, disposades en forma de mitja lluna. Un bon indret per observar com passa el temps, ara lent, ara desbocat, com els cavalls d’un carrusel.

4 PlaçaWilson.JPG

La barca de les violetes

Vaig conèixer Hélène Vié ara fa nou anys i, malgrat el meu francès aleshores paupèrrim, em va assegurar amablement que el parlava bé. Viu en un món de color violeta i n’ha fet una forma de vida, un negoci. A la seva barca instal·lada al canal del Midi (o canal de las Doas Mars, com li diuen en occità) hi trobareu tota mena de productes elaborats amb violetes, la flor emblemàtica de Tolosa: des de perfums i caramels fins a sabons o mel de violeta. Obre una terrassa d’estiu per gaudir, a ple sol, d’un bon te. Un te de violeta, és clar.

5 Violetes.jpg

La plaça de la Daurada

Podríem pensar que aquesta plaça es diu Daurada pel sol que hi brilla des de bon matí, però el seu nom prové de l’església que s’aixeca en un extrem, dedicada a la Mare de Déu de la Daurada, amb una façana neoclàssica imponent, a l’interior de la qual s’hi venera una verge negra. El que ens atreu fins aquesta plaça és la bona vista sobre el riu i el punt de sortida dels agradables creuers turístics.

6 PlaçaDaurada.JPG

Un cafè a la plaça de Roger Salengro

No ens enganyem, el cafè de Tolosa, com el que s’ofereix en d’altres ciutats franceses, no és tan intens com el que es pot degustar, per exemple, en qualsevol cafè de Roma; és més car i més aigualit. Però el ritual del beuratge negre és un plaer a les terrasses assolellades que trobareu en petits carrers i places del centre com la de Roger Salengro.

7 Cafe.JPG

Dins el majestuós Hôtel d’Assézat

Es pot completar la visita a la ciutat amb un museu. El de la Fundació Bemberg és excel·lent tant per la seva ubicació (ocupa el majestuós Hôtel d’Assézat, palauet renaixentista de mitjan segle XVI) com per la col·lecció de quadres de Matisse, Gauguin, Modigliani, Degas, Toulouse-Lautrec, Bonnard i altres pintors excepcionals.

8 HotelAssezat.JPG

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012 (Òscar Marín)

MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

L’esclat dels ametllers florits

dimecres, 14/03/2012 (Òscar Marín)

La florida dels ametllers entre els mesos de gener i març és, com la sortida del sol cada matí, una confirmació que ens alleuja: el cicle de la vida flueix i no s’atura. Després de les glaçades hivernals comença a emergir la primavera i això, als humans, ens reconforta. Les flors més primerenques aprofiten un recès de l’hivern, uns dies de sol i de temperatures més altes, per esclatar amb deliciosa audàcia enmig d’un panorama més aviat desolador, amb predominància de colors torrats. Com convocats per una crida silenciosa, tots els ametllers de la riba mediterrània es posen d’acord, des de les costes de l’Albera fins als camps d’Isona, des de la serralada de Marina fins a la plana de Guissona o el Pla de Mallorca. Algunes branques ja comencen a verdejar i aviat canviaran les flors per petits fruits i fulles esveltes. Mentrestant, gaudirem d’aquest dolç llençol blanc i rosat a banda i banda de molts camins del nostre territori.

Ametller1.JPG

La lluminosiat de la flor de l’ametller atreu abelles i abellots. © Òscar Marín

Ametllers.jpg

L’ametller ens regala una de les flors més primerenques de l’any. © ÒM

Ametllers.jpg

Les flors d’alguns ametllers presenten pètals de color color rosat. © ÒM