Tarragona, vacances a la romana

dimarts, 14/02/2012 (Òscar Marín)

Amfiteatre.jpg

L'amfiteatre de Tarragona vist des de les escales que baixen al Miracle. © Òscar Marín

Em veig a mi mateix, encara un nen, baixant les escales que porten a la platja del Miracle, observant el gran amfiteatre sense entendre per què aquell trencaclosques de pedres té una aparença tan polsosa i desolada. La mar es manté plana, però el talús és pronunciat i temo aventurar-me dins l’aigua. Després torno a enfilar les escales que porten fins als carrers on fa molts segles s’estenia l’arena del circ romà. No és un record com un altre. Haver jugat a la platja que presideix l’amfiteatre i dormit al barri que cobreix part del pretori i del circ fa més viu el convenciment que els romans que van fundar Tàrraco van ser savis conqueridors. Van triar una costa brillant i fructífera amb platges orientades al sol naixent, per construir la seva principal base militar a Hispània. En realitat, els emperadors no venien a Tarragona a intrigar o a lluitar: venien a descansar, com va fer August vers el 26 aC. El poeta Luci Anneu la va descriure com “la ciutat més agradable i estimada per al descans”.

Circ nito.jpg

La capçalera del circ romà des de la torre del Pretori, seu del Museu d'Història. © Nito /Shutterstock

D’aquells temps en queden les restes d’un amfiteatre amb vistes al mar —on el rugit de les onades ens retorna la memòria dels animals que devoraven cristians a l’arena— i les ruïnes d’un circ monumental, amb capacitat per a trenta mil espectadors, que presenta la capçalera més ben conservada del món i amaga gran part de la seva estructura sota de les cases que envolten la plaça de la Font. Un periodista extremeny em comentava fa un temps, mentre caminàvem per la ciutat, que les ruïnes de Tàrraco estaven molt fragmentades. “En Mérida se conservan mucho mejor”. D’acord, a Tarragona bona part de les restes imperials van quedar mig ocultes sota casals, places i avingudes que van difuminar el perfil clàssic de la ciutat. Un passeig pels carrers de la Part Alta ens descobrirà les pedres caigudes del Fòrum Provincial, que fou la plaça pública més gran de l’Imperi, i fins i tot s’ha trobat part del temple romà a la catedral. Sota la ciutat medieval i moderna batega encara el seu cor clàssic, i cada vegada que s’obre una rasa apareixen tresors nous, molts dels quals es poden veure al Museu Nacional Arqueològic, un espai de conservació ideal per entendre l’origen de la romanització de la Península.

Pont Diable Lagui.jpg

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut com a Pont del Diable. © Lagui / Shutterstock

Tant el Museu com el fòrum i el circ (pilars de l’antiga Tàrraco) estan protegits per les muralles, el monument més antic i més ben conservat de la capital, que va ser construïda amb blocs de pedra, extreta de la pedrera del Mèdol, a nou quilòmetres. Aquesta pedrera és un dels molts llegats romans que s’han conservat al voltant de la metròpoli primitiva. Acostar-nos fins a l’aqüeducte del segle I dC anomenat Pont del Diable ens permetrà entendre per què l’enginyeria romana estava avançada al seu temps (hi havia qui pensava que era obra del mateix dimoni). També fora de la ciutat s’ha conservat part de la luxosa vil·la dels Munts, a Altafulla, que va ser una residència de camp de nobles, així com la vil·la de Centcelles de Constantí, famosa pels seus mosaics. I si s’entra a Tarragona per l’N-340, s’ensopega amb l’impressionant Arc de Berà, erigit en plena Via Augusta al segle I aC, i poc després amb la Torre dels Escipions, un edifici funerari que veu passar per davant milers d’automòbils cada dia. Alguns d’aquests cotxes transporten visitants d’un dia, d’altres viatgers de cap de setmana, però el millor és quedar-se a Tarragona uns mesos, com va fer l’emperador August, amb prou temps per descobrir les joies menys tangibles de la ciutat. I si no podeu passar-hi unes vacances, escapeu-vos-hi algun dia entre el 17 i el 27 de maig, durant les jornades ‘Tarraco Viva’, quan la ciutat somia en allò que va ser.

TarracoViva.jpg

Al festival Tarraco Viva s'hi fan, entre d'altres actes, exhibicions de guerrers. © Òscar Marín

 

Els articles més llegits del 2011

dijous, 29/12/2011 (Òscar Marín)

A les portes del nou any, he volgut fer un breu rànquing dels articles més llegits durant el 2011. Són els deu posts que més han interessat els lectors d’El plaer de viatjar, la major part dels quals recomanen allotjaments amb encant i escapades a la natura. Prenc nota de les vostres preferències per continuar recomanant-vos destinacions, camins, paisatges i allotjaments al llarg del 2012.

Cabanes.JPGDormir en cabanes dalt dels arbres

Carreretes.JPGAnem a caçar bolets de primavera

LlunaPlena.jpgExcursions d’estiu sota la lluna plena

SantaCristina.JPG6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)

CalRos.jpgCal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

Aiguamolls.JPGLa llum dels Aiguamolls de l’Empordà

CaLaLaia.jpgCa la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

Egretta garzetta.jpg‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

Can Bonastre.jpgUn bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

EnCatala.jpgViatjar pel món en català

La Coma: un viatge al passat de Setcases

dilluns, 19/12/2011 (Òscar Marín)

LaComa7.JPG

Bestiar i cases de pedra, així era Setcases a mitjan segle XX. © Arxiu La Coma

A les acaballes de la tardor, quan els primers flocs de neu ja han emblanquinat algunes estacions d’esquí, els visitants fan cua per entrar a les pistes de Vallter 2000. La història ve de lluny. Aquí, a principis del segle XX, ja hi venien turistes. Eren burgesos que tenien la seva casa a Camprodon o que s’acostaven des de més lluny atrets per les meravelles que es despleguen en aquest racó amable del Pirineu. La construcció del majestuós refugi d’Ulldeter va ser el detonant de l’arribada d’excursionistes i curiosos. Uns pujaven a peu, els que tenien diners pagaven perquè els pugessin al llom d’una mula. I tots acabaven passant per Setcases, el poble on ens aturem avui. A l’entrada de la petita vila s’hi aixeca l’hotel La Coma, dirigit per la Carme Perpinyà, que juntament amb un equip de sis persones ofereix un tracte més que cordial als hostes del seu allotjament. Té tres estrelles, però no li falta cap comoditat: habitacions espaioses, piscina climatitzada, sauna, gimnàs, parc infantil a l’exterior, sala de jocs, un bon restaurant on assaborir plats casolans i proximitat a les pistes d’esquí. També ofereixen diversos apartaments fora del recinte de l’hotel.

LaComa1.jpg

Una de les habitacions sobles superiors de l'hotel La Coma. ©

LaComa2.jpg

Podreu gaudir d'un espai amb piscina climatitzada, sauna i jacuzzi. ©

LaComa4.JPG

A la recepció us donaran la benvinguda la Berta i la Carme, a la fotografia. ©

La història de La Coma es remunta quaranta-cinc anys enrere, quan els carrers eren de terra, a cada casa hi havia un corral i a cada passa hi havia el perill de trepitjar una tifa de vaca. Eren temps de tanta misèria que a moltes cases feien contraban del que podien: de tabac, de sabó, de mitges de niló… “La vida era duríssima”, afirma la Carme, l’actual propietària de l’hotel. La família havia obert la primera fonda del poble l’any 1923, Can Tiranda, que era també botiga. A les seves habitacions hi van acollir pintors i rics burgesos de Barcelona, i molta gent a qui havien recomanat el clima de Setcases per millorar la seva salut. Als anys seixanta, una filla de can Tiranda, la Maria, va empènyer la seva filla Paquita i el seu gendre Pere Perpinyà a muntar el que avui és La Coma. Feien compatible l’allotjament i el restaurant amb les feines del camp i la cura dels ramats. De fet, van tenir vaques fins als anys noranta. Avui, al menjador de La Coma, hi podem veure una foto d’en Pere, el pare de l’actual propietària, amb el seu bestiar a l’entrada de Setcases. Val la pena recordar tots els esforços fets en el passat per valorar el present.

LaComa5.JPG

En Pere Perpinyà, fundador de La Coma, va fer compatibles la ramaderia i l'hostaleria. ©

Tardor en família a la Garrotxa

dimecres, 7/12/2011 (Òscar Marín)

Cada cop queden menys fulles a les branques dels faigs. ©

Diria un poeta que les fulles s’esquerden sota els nostres peus amb un cruixit d’adéu. Adéu a les branques on no tornaran. Adéu a la tardor que s’encamina, novament, cap a l’hivern… Però una mirada melancòlica no pot combatre la il·lusió de les criatures trepitjant les fulles seques, les rialles dels infants que contemplen els mil colors del bosc amb sorpresa, celebrant la bellesa d’una natura sovint massa allunyada dels seus dies. De boscos on gaudir de la tardor en família n’hi ha molts, però la fageda d’en Jordà, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, se n’enduu la categoria d’estrella, i les opcions per gaudir-ne són múltiples. Hi ha qui escull els carruatges de cavalls per fer una ruta circular sota les capçades del bosc, els més atrevits poden fer l’itinerari a lloms d’un cavall i els que no tinguin pressa poden seguir a peu els camins que travessen la fageda. Molt a prop trobem una coneguda granja on fabriquen productes làctics i on conviden grans i petits a veure de ben a prop les vaques i a tastar els iogurts més cremosos. Unes postres excel·lents per culminar la sortida per la fageda. Això sí, és obligatori reservar la visita a la granja amb antelació. Molt a prop d’aquesta fageda, es troba la vila medieval de Santa Pau, on val la pena descobrir l’hotel restaurant Cal Sastre.

Cavall fageda.jpg

A la fageda s’hi poden fer diverses rutes amb carro o a cavall. © ÒM

Jordà.jpg

Un dels molts camins màgics que travessen la fageda d’en Jordà. ©

Hi ha un altre paratge que no atreu l’atenció de tants visitants, però que és d’un gran interès: el Parc de Pedra Tosca, en els límits d’Olot i Les Preses, un paratge volcànic farcit de cabanes que servien d’aixopluc als pagesos de la contrada. Aquesta visita és ideal per passar-hi la tarda després d’un volt per la fageda i els volcans (el Croscat és el més interessant, ja que està tallat com un pastís i se n’aprecia millor el perfil). Podeu consultar altres activitats per fer en família al web de Turisme de la Garrotxa.

Per fer nit, us recomano l’hotel La Perla d’Olot. Aquest hotel fa més de quaranta anys que es va inaugurar i els seus propietaris ho van celebrar pintant algunes de les habitacions amb motius de la faràndula olotina, personatges del bestiari popular com ara el Porc i el Xai, els Gegants o la Cabreta del Cornamusam. Aquest tret els diferencia de la resta d’hotels de la comarca a l’hora d’atreure famílies amb nens, a banda de trobar-se al costat d’un tranquil parc amb gronxadors. Fa uns anys ja van decorar les habitacions amb motius infantils, però ho van fer amb personatges de la Warner. Amb el temps van pensar, molt encertadament, que era més útil i divertit promoure els personatges típics d’Olot que no pas els de Hollywood. Felicitats, és el camí que cal seguir. La globalització és imparable, però cal defensar i difondre allò que ens dóna personalitat. Si no, tots els hotels serien iguals.

Olot3.JPG

Una de les habitacions familiars de l’hotel La Perla d’Olot. © ÒM

Olot.JPG

Dibuix del Porc i el Xai en una de les habitacions decorades amb personatges festius. © ÒM

Olot2.JPG

Els personatges de la faràndula olotina us donen la benvinguda a l’hotel. © ÒM

L’anunci amb més errades toponímiques

dimecres, 30/11/2011 (Òscar Marín)

Donem per descomptat que ni els mitjans de premsa escrita ni els seus anunciants no publiquen voluntàriament errades ortogràfiques a les seves pàgines. Els periodistes i els escriptors, malgrat tot, també som humans. Per això, a la revista DESCOBRIR ens envoltem d’experts correctors i assessors geogràfics que revisen tots els articles per evitar que, per exemple, el nom d’una població aparegui mal escrit.

No només un, sinó vuit, són els pobles que apareixen mal redactats en l’anunci que una coneguda empresa de telefonia ha enviat i publicat en diversos mitjans, assegurant que amplia la cobertura a 35 poblacions rurals de “Barcelona” i que “molt aviat connectarem moltes més”. La iniciativa és d’agrair (per altra banda, ja era hora), però llegir el llistat de topònims d’aquesta imatge provoca, com a mínim, perplexitat.

Topònims.jpg

El llistat de pobles de les comarques centrals apareix sobre una foto de Cadaqués.

Us enumero les deu errades, per si no les heu detectat totes:

1 i 2. Avenco (a aquest veïnat de Tagamanent, l’Avencó, li falta l’article i, al final, un accent)

3. Castellfollit de Riubregos (la darrera vocal del poble també ha perdut l’accent)

4. Ibars Meia (aquí hi falta el guió que uneix aquest nucli d’Alella)

5. Les Ameriques (gràcies a Colom podem parlar de Les Amèriques)

6. Lliça d’Amunt (no fem broma amb Lliçà, que també ha de portar accent)

7 i 8. Santa Cecilia de Voltregá (aquí tenim dues relliscades, Cecília sense accent i una vocal amb un impossible accent tancat)

9. Santa Eulalia de Riuprimer (a aquesta santa màrtir també li han escapçat l’accent)

10. Santa María de Besora (aquí han fet aparèixer un inesperat accent tancat)

Sabem que la companyia telefònica compta amb prou recursos per invertir en una correcció lingüística. Aleshores, per què no ho ha fet? La reflexió que pot generar aquesta enumeració d’errades va més enllà del ridícul de publicar malament els topònims. L’origen del problema és el desinterès que mostren moltes empreses i mitjans de comunicació cap a la nostra realitat cultural. Aquestes campanyes publicitàries, pensades fora de Catalunya, es publiquen la majoria de vegades sense traduir i, amb sort, s’accedeix a fer-ne amb urgència una traducció o una adaptació a la nostra llengua. Sembla que hauríem d’estar acostumats a aquest menyspreu, però encara ens fa mal als ulls llegir entre les pàgines d’un diari els nostres topònims mal escrits.

Més exemples d’aquestes negligències a l’article Tarragona a ‘Un país para comérselo’, de Joan Morales.

Hotel Grèvol: benestar en un refugi tirolès

dimecres, 23/11/2011 (Òscar Marín)

Grevol1.JPG

L’edifici del Grèvol s’inspira en l’arquitectura rural dels Alps. © Òscar Marín

Podem somiar que hem volat fins als Alps austríacs i que hem arribat a l’hotel més típic del Tirol. Però som molt més a prop de casa, a Llanars, en plena vall de Camprodon. Què hi fa aquest refugi d’inspiració alpina al nord del Ripollès? Els germans Solé anaven sovint a esquiar a Àustria quan eren joves. Al cap dels anys, van tenir la idea d’obrir junts un bar amb bolera i zona de jocs al poble de Llanars, que amb el temps es va anar ampliant: primer un restaurant, després un hotel… I aquell projecte familiar es va convertir en un allotjament de quatre estrelles: l’hotel Grèvol. L’obertura d’una zona termal amb sauna i spa fa més d’una dècada i l’oferta de tractaments van acabar de consolidar el negoci. De fet, hi ha parelles i amants del wellness que acuden expressament atrets per la zona d’aigües, a la qual es pot accedir sense necessitat de reservar una habitació. S’hi fan massatges descontracturants, antiestrés, per a embarassades, tractaments estacionals com la castanyoteràpia als mesos de tardor, i fins i tot s’hi ofereixen activitats per distreure els nens mentre els pares es relaxen, des de propostes de xocolateràpia fins a una sessió d’estiraments.

Grevol2.JPG

El Club Termal disposa de piscina, jacuzzi, sauna, bany turc i un petit gimnàs. © ÒM

Grevol3.JPG

Una de les habitacions que miren al nord, decorades amb tons rojos. © ÒM

Les habitacions del Grèvol, totes decorades amb mobiliari de fusta, tenen noms de cims i de plantes de muntanya. Crida l’atenció la seva coloració segons la ubicació: les estances que miren al sud-oest, molt il·luminades, tenen tons blaus; les que miren al nord, menys lluminoses, es decoren amb tons vermellosos i rosats per fer-les més càlides, i les que miren a l’est tenen tons verds i groguencs. Però qui vol passar gaire estona a l’habitació quan pot gaudir d’unes zones comunitàries de primera? A banda del Club Termal, l’hotel disposa d’un bon restaurant on es preparen menús de temporada prioritzant els plats cuinats amb productes de la comarca. També hi trobareu una confortable sala de lectura i un saló presidit per una llar de foc oberta. Si viatgeu amb nens, de ben segur que passareu una estona a la sala de jocs, on hi ha una àrea infantil, un futbolí, una taula de ping-pong i altres enginys on els adults recorden els anys en què tenien temps per jugar. I a ple hivern podreu sortir al jardí a tocar la neu. L’estació d’esquí de Vallter 2000 no és lluny d’aquí, tampoc els atractius patrimonials de Camprodon. No cal demanar més per passar un intens cap de setmana al Pirineu.

Grevol4.JPG

Un gran finestral permet contemplar el jardí des del restaurant de l’hotel. © ÒM

Grevol5.JPG

La gran llar de foc oberta és un punt de reunió ideal a les tardes d’hivern. © ÒM

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011 (Òscar Marín)

PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d'ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d'alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s'observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d'embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011 (Òscar Marín)

CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Camps nus de la Segarra

dilluns, 31/10/2011 (Òscar Marín)

Segarra.JPG

Secans de tardor sota un cel ennuvolat. Al fons, dalt d'un turó, el poble de Palou. © Òscar Marín

Al novembre, entre Tots Sants i Sant Martí, els camps que van quedar adormits després de la collita es comencen a pentinar. És hora de llaurar a les Terres de Lleida i les planes desertes només són visitades per tractors solitaris. La Segarra, que ha estat batejada com el graner de Catalunya, n’és un exemple. Al cor de la tardor arriben les arades al camp, per tal que l’any vinent pugui donar nous fruits. Cal eliminar les males herbes, remenar la terra, estovar-la, ventilar-la. Els tractors travessen de punta a punta els conreus i hi dibuixen rengleres que podrien semblar ermes a primera vista, però que en realitat són ben fèrtils. En aquests solcs paral·lels, un cop llaurat el camp, els pagesos hi sembraran l’ordi, el blat i altres cereals i verdures. Llaurar i sembrar bé els camps és una activitat primordial, perquè en dependrà l’èxit de la pròxima collita.

Camps.jpg

Els tractors han deixat ben pentinats els camps de la Segarra. © ÒM

Amb el pas dels mesos, aquests secans es cobriran de tonalitats verdes, però mentre no hi creixi cap element vegetal faran l’efecte d’un oceà terròs format per centenars d’onades pètries. Són pocs els visitants que s’hi aventuren ara, potser desanimats per l’aridesa dels horitzons pelats. Però el sol de tardor extreu d’aquests paisatges un to encara més daurat i ens recorda que de vegades la mà humana, en el seu afany per dominar la natura i treure’n tot el profit, és capaç de crear els paratges més bells i també els més solitaris. Una interessant manera de descobrir aquests camps és contactar els guies de Camins de Sikarra, que confeccionen visites temàtiques a mida a través de la comarca de la Segarra.

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011 (Òscar Marín)

CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM