Entrades amb l'etiqueta ‘Selva’

Cinc curiositats de Lloret

dimecres, 26/06/2013

Ho he dit i ho constato setmana rere setmana. Tenim el privilegi de viure i de gaudir d’uns Països Catalans que ens reserven petits tresors a cada cantonada. L’herència cultural de la mediterraneïtat que compartim amb molts altres pobles amplificada per la immensa diversitat natural d’un territori polièdric.

Dissabte passat 15 de juny reflexionava sobre tot això quan tornava de la celebració del Dia Descobrir a Lloret de Mar [aquí teniu la crònica de la jornada i la galeria d’imatges que en vam fer]. Sé que legítimament hi pot haver lectores i lectors nostres —i molts catalans en general— que creguin que a Lloret no se’ls ha perdut res. Fins i tot entenc que pensin així atesa la imatge negativa de la vila que sovint veiem projectada als mitjans. Puc donar fe, tanmateix, que l’equip de promoció turística de la ciutat que encapçala en Maurici Carbó malda per vincular Lloret als valors de la cultura. Ni poden ni volen renunciar al turisme de sol i platja durant els mesos d’estiu, però treballen amb sensibilitat i determinació per erigir un model de ciutat turística diversificat i més integrador la resta de l’any.

Sa Boadella

La cala de sa Boadella és una de les moltes raconades verges que conserva el litoral lloretenc. A la imatge, damunt del penya-segat, s’albiren els jardins romàntics de Santa Clotilde. (Foto: Karel Noppe / Lloret Turisme.)

En aquest sentit, les activitats que van formar part del Dia Descobrir —una iniciativa que, en aquesta ocasió, vam encaixar en el marc de la tercera edició de la Fira dels Americanos: no oblidem que Lloret forma part de la Xarxa de Municipis Indians—, serviren per revelar aquests valors de què parlo, amb un èxit notable a tenor de l’acceptació que tingueren per part dels assistents. I de mostra, cinc botons. Cinc punts d’interès que us ajudaran a copsar l’encant del patrimoni lloretenc, tan eclipsat com edificant.

La Pabordia del Mes de Novembre. Per motius una mica llargs d’explicar, el terme de Lloret va pertànyer al Capítol de canonges de la catedral de Girona des del segle XII i fins ben entrat el XVIII. El patrimoni i els drets d’aquesta institució eren importants. Per tal d’ordenar i facilitar l’administració de les propietats i rendes que tenia escampades per tot el bisbat, el Capítol va dividir el territori diocesà en dotze pabordies i les batejà amb el nom dels mesos per indicar el moment de l’any en què cada batlle havia d’ocupar-se de la recaptació dels béns que li corresponien. La Pabordia de Novembre, anomenada habitualment Pabordia de Lloret perquè aquesta vila en fou el nucli fundacional, es va anar ampliant amb el temps fins a comprendre la major part de la comarca de la Selva i àrees del Maresme i del Vallès Oriental. Avui, en ple centre de Lloret, davant per davant de l’església parroquial de Sant Romà (i de l’annexa capella modernista del Santíssim), l’edifici de la Pabordia roman dempeus. Robust, impertèrrit testimoni d’una època en què Lloret era eminentment rural (la població vivia en masos disseminats, dedicats sobretot a la vinya) i es mirava la mar amb indiferència.

Pabordia de Novembre

La Pabordia de Novembre, que destaca a la plaça de l’Església de Lloret, conserva nombrosos detalls que en demostren la importància històrica. La dovella de la porta principal indica que l’edifici actual va ser construït el 1585.

Es Tint. Hi va haver un temps en què totes les activitats eren artesanals. Bé, per ser més precisos convindria dir que tot just fa quatre dies que han deixat de ser-ho. Però el cas és que la feina a les poblacions marineres com Lloret —quan una part substancial dels seus veïns ja eren pescadors— resultava especialment perillosa i abnegada. Aquest comentari ve a tomb de la visita que podeu fer a l’antiga seu de la Confraria, al carreró de Sant Miquel, i concretament a l’espai rehabilitat i museïtzat on fa escassament cinquanta anys els pescadors locals encara tenyien els ormeigs: Es Tint. Es veu que abans l’existència d’aquestes instal·lacions era gairebé preceptiva. D’una banda, el tint (obtingut tot bullint escorça de pi en aigua) allargava la durabilitat de les xarxes quan aquestes eren fetes de cànem, espart o cotó; d’una altra, les enfosquia i en millorava el camuflament al mar. Se’n conserva tot: el pou d’on s’extreia l’aigua, la caldera i les peroles, les tines i safareigs on s’impregnaven les xarxes, els escorredors… Didàctica a primera vista.

Es Tint de Lloret de Mar

L’espai on es tenyien les xarxes i ormeigs perquè duressin més és una sala de l’antiga Confraria, situada al barri de Venècia, on vivien la majoria dels pescadors de Lloret.

Cala des Frares. Que el litoral de Lloret sintetitza perfectament la marca Costa Brava no és cap novetat. Però quants de nosaltres coneixem bé aquest litoral? Des de la Casa Garriga (seu del complet i deliciós Museu del Mar: no us el perdeu, si us plau!), una breu passejada cap al nord, en direcció a sa Caleta, us descobrirà un petit tast de les qualitats que han fet d’aquesta costa una destinació de renom mundial. Primer passareu per davant d’una placa que recorda els vilatans que emigraren a Amèrica als segles XVIII i XIX i que en tornaren sense veure acomplert el somni del triomf econòmic i social. Foren la gran majoria. Una mica més endavant, a sobre de sa Caleta, enfilareu el camí de ronda (en aquest tram aprofitat pel GR 92) que va cap a Tossa, completament empedrat, i divisareu l’inconfusible castell d’en Plaja. Atenció perquè només uns metres després travessareu un túnel discret per les dimensions, però providencial en la funció de separar dos mons. La perspectiva s’obre sense solució de continuïtat a una raconada, la cala des Frares, que fa la il·lusió de ser remota, si no fos per la concurrència que ben segur us acompanyarà en l’aventura. La cala és una delícia, i si us decidiu a baixar-hi, podreu passar tanta estona com vulgueu fantasiejant sobre les postures dels gegants de pedra (els frares) que s’interposen entre vosaltres i l’horitzó. El camí continua cap a la caleta d’en Trons, la cala de sa Tortuga, la cala Morisca…, però ho deixo aquí. No es tracta de desvetllar-ho tot!

Cala des Frares de Lloret de Mar

En dies encalmats, la cala des Frares de Lloret convida a la contemplació i, fins i tot, a la introspecció. Potser el seu nom ve d’aquí...

Cementiri dels indians. Ja fa més d’un segle que els àngels de pedra que vetllen les ànimes del cementiri modernista de Lloret es mantenen estàtics per deixar-se admirar com si fossin obres d’un museu. I és que la visita a aquest niu de repòs, projectat pel mestre Joaquim Artau entre els anys 1896 i 1901, ofereix una interessant visió de l’art funerari català d’inicis del segle passat (uns il·lustratius cartellets al peu de cada sepulcre us hi guiaran). Articulat a partir d’una senyorial avinguda principal al fons de la qual hi ha la capella del recinte, s’hi aixequen a banda i banda hipogeus, mausoleus i panteons d’arquitectes i escultors com ara Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill, Antoni Maria Gallissà o Vicenç Artigas. La construcció del cementiri va ser possible gràcies al finançament de les riques nissagues indianes de Lloret, que avui hi descansen. D’entre les moltes joies funeràries que podríem destacar, n’esmentaré tres: el panteó Costa-Macià, amb coberta neogòtica, forges detallistes i mosaics policromats; el panteó Casanovas-Terrats, que exhibeix un sarcòfag profusament decorat i rematat amb una teulada amb gàrgoles; i el panteó Cabañas, mausoleu coronat per una creu amb motius vegetals i, a l’interior, una creu de volta amb la simbologia de Crist i els quatre evangelistes. Un patrimoni que val una fortuna.

Cementiri de Lloret de Mar

El panteó Cabañas, que destaca pels quatre àngels orants de les cantonades i una creu al cim, és fet totalment amb pedra de Montjuïc, material que domina als mausoleus modernistes del cementiri de Lloret.

Jardins de Santa Clotilde. Entre la platja de Fenals i sa Boadella, abocats sobre un penya-segat, els jardins de Santa Clotilde són probablement la peça més coneguda de les cinc que he triat per exemplificar el patrimoni cultural de Lloret. Van néixer l’any 1918 pel capteniment del marquès de Roviralta, enlluernat d’un recent viatge a la Toscana. El marquès volia lluir una propietat única i amb molt bon ull féu l’encàrrec a un joveníssim Nicolau Rubió i Tudurí, que va convertir uns anònims terrenys agrícoles en un paratge botànic singular. El paradigma del jardí noucentista. Diversos carrers, connectats en places on sempre és possible el descans, recorren una extensió de més de 26.000 metres quadrats. Cortines d’arbres, escultures de marbre, terrasses i miradors, brolladors i estanys s’articulen per proposar jocs visuals que tenen com a objectiu complementari enaltir el paisatge circumdant. Verd i blau. Classicisme i mediterraneïtat. Tranquil·litat i harmonia. Un colofó excels a aquest reguitzell de curiositats. (Per cert, la santa Clotilde va ser, en realitat, Clotilde Rocamora, esposa de Raül Roviralta.)

Les sirenes de Santa Clotilde de Lloret de Mar

Les sirenes en bronze de Maria Llimona, muntades damunt de tortugues, mostren dues cues. Als jardins de Santa Clotilde, l’escultura és omnipresent amb l’objectiu de crear continus punts d’interès. La vegetació, amb absència de flors, és també un recurs arquitectònic en si mateixa. (Foto: J. L. Filpo.)

Tot això, aquestes cinc propostes de visita i moltes més que podeu localitzar pel vostre compte —i de manera especial en família— són a Lloret de Mar. Jo en coneixia algunes, d’altres no. I espero que no se m’enfadarà ningú si les qualifico de sorpreses en la línia del que he explicat més amunt. Sorpreses relatives, és clar, perquè formen part d’un projecte públic que rep un nom suggeridor: el Museu Obert de Lloret (MOLL). Però planificacions estratègiques municipals a banda, el cert és que la llista d’atractius amb potencialitat turística del terme és extensa: el monestir de Sant Pere del Bosc, el castell de Sant Joan, els jaciments ibèrics de puig del Castellet i Montbarbat, la masia de Can Saragossa, les platges de Santa Cristina, Canyelles, Fenals, Treumal o sa Boadella, les ermites de les Alegries i de Sant Quirze, la casa de Nicolau Font i Maig, etc. I encara, festes, rutes i establiments que donen vida a tot aquest mostrari.

El nostre país val la pena. Si ens ho creiem, en gaudirem més i en tindrem més cura. Comencem per Lloret.

Museu del Mar de Lloret

Les instal·lacions del Museu del Mar de Lloret ocupen les estances de Can Garriga, edifici construït per l’‘americano’ Enric Garriga i Mataró. En una de les sales s’exposa la rèplica del mascaró de proa de la fragata ‘Blanca Aurora’, que retratava Maria Parés, filla del capità lloretenc i armador del vaixell Salvador Parés. (Foto: Lloret Turisme.)

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

Els indians van finançar la reforma modernista de l’església parroquial de Sant Romà, obra de Bonaventura Conill i Montobbio. Per damunt dels altres elements sobresurt la capella del Santíssim, del 1916. (Foto: Lloret Turisme.)

Pirinexus, cares i creus

dimarts, 16/04/2013

Fa pocs dies, vam publicar la notícia que la via cicloturística Pirinexus ja era una realitat. Per a aquells que no en tinguin esment, explico breument de què es tracta.

Pirinexus és una ruta circular per a ciclistes i senderistes que uneix la regió de Girona i la Catalunya del Nord. En total, té 353 km de recorregut, passa per cinquanta-tres poblacions i vuit comarques diferents: Rosselló, Vallespir, Ripollès, Garrotxa, Gironès, Selva, Baix i Alt Empordà. Aquest itinerari —identificat amb una senyalització específica— combina traçats de vies verdes, rutes cicloturístiques sobre camins rurals i alguns trams de carretera poc transitats. De fet, alguns dels seus trams coincideixen amb la ruta europea EuroVelo 8, que uneix la costa Mediterrània des de Grècia fins al sud d’Espanya.

Senyals indicadors de la ruta Pirinexus a l’entrada de Torroella de Montgrí.

És, per tant, una proposta interessantíssima des de molts punts de vista:

—Aprofundeix en la creació de nous productes turístics, en aquest cas en l’àmbit del turisme actiu i sobre els valors del paisatge i de la cultura. Per fortuna, al nostre país cada cop hi ha més productes en aquesta línia, però no n’anem pas sobrats.

—Si bé la idea es troba a les beceroles, una ullada al web de Pirinexus apunta la intenció de sumar aquesta proposta a d’altres propostes cicloturístiques i senderistes similars i, el que és més cabdal, de vincular-la activament a aspectes com el patrimoni històric o la gastronomia de les zones per les quals transita.

—A més, les entitats impulsores (el Consorci de les Vies Verdes de Girona, el Consell General dels Pirineus Orientals i la mancomunitat País Pirineus-Mediterrània) manifesten la voluntat amb aquesta ruta de contribuir a esborrar “l’efecte frontera (físic i mental)” que provoca la separació administrativa d’aquestes comarques catalanes entre dos estats diferents. Per això van batejar amb el nom de Projecte Enllaç tot el treball, finançat amb fons europeus.

—En desconec el traçat exacte, però intueixo per les vies sobre les quals s’ha dibuixat l’itinerari —i per l’expertesa de Vies Verdes de Girona, que em mereix tota la fiabilitat—, que aquest gran recorregut reserva molt bones sensacions a tots aquells que hi concorrin.

La qual cosa, no m’impedeix d’assenyalar alguns aspectes que no em semblen del tot encertats i que penso que haurien de tenir-se en compte ara i més endavant:

—És sorprenent constatar que, si bé la ruta ja es pot resseguir i ha estat oficialment inaugurada, una oficina de turisme com la de Torroella de Montgrí no en tingui cap informació. No només no disposa de díptics o altre material de difusió de l’itinerari, sinó que no sap per on circula ni on s’han d’adreçar els potencials turistes per saber-ne més detalls. És un fet puntual o a tot arreu per on passa la ruta succeeix el mateix? En tot cas, és un fet preocupant.

—Aquesta mancança em suggereix un altre dubte: hi han participat, els territoris respectius —sobretot els Ajuntaments—, en el disseny del projecte? Em temo que no, i tenint en compte que els ens municipals són la baula administrativa més pròxima a l’usuari, no hauria estat recomanable tenir en compte la seva opinió a l’hora de dibuixar el traçat i fer-los intervenir activament en la promoció de la ruta?

—En l’estat actual del projecte (no hi ha llibret de ruta, ni un telèfon d’informació i serveis específic, i el web està en construcció, tot i que conté tracks i descripcions de l’itinerari), és molt difícil poder gaudir de la ruta en la seva totalitat. Podem, això sí, recórrer els trams per separat, atès que sovint són itineraris inclosos en altres rutes. Però a Pirinexus li falta força, a hores d’ara, per esdevenir un producte turístic amb tots els ets i uts: des d’una assegurança pròpia fins a establiments associats, serveis al turista (per exemple, transport de les maletes o gestió de les reserves) o atenció sobre el terreny en cas de necessitat. Hi deuen treballar, però jo crec que hauríem pogut esperar uns mesos a esbombar que ja està en marxa, encara que la temporada estiuenca la tinguem a la cantonada.

—Finalment, una pregunta que em ve de manera recurrent en aquest i altres projectes semblants: calia una senyalització específica? No podíem aprofitar tot allò que ja tenim, que és molt, en lloc de superposar-hi una nova marca? Potser afegint el logotip de Pirinexus als senyals d’altres propostes, si cal… Ho dic, bàsicament, perquè cal vetllar per les despeses i el manteniment que tota aquesta senyalització demanarà si no volem que en pocs mesos o anys quedi seriosament malmesa.

Entre un freixe i un vern, el Ter, la vila de Torroella i el Montgrí coronat pel seu emblemàtic castell. Aquesta imatge la vaig fer des de la pista que discorre paral·lela al riu. Aquest tram forma part de la ruta Pirinexus.

Parlem d’una gran ruta. I si volem que es converteixi en una marca de referència del cicloturisme i del senderisme, Pirinexus exigirà una gestió continuada i concreta. Si, en canvi, Pirinexus acaba essent una etiqueta, un logotip més, un web sense vida, un dels molts fulletons que es reparteixen en les oficines de turisme sense incidència sobre el territori, haurem malbaratat una nova oportunitat de construir realitats sobre les quals bastir el paradigma turístic que necessitem per encarar el futur amb garanties d’èxit.

Un viatge a l’ànima de Lloret de Mar

divendres, 24/06/2011

Ja fa temps que Lloret de Mar ha deixat de ser un poble de pescadors. El creixement turístic ha ocultat, de fet, un esperit mariner que contràriament al que pensa molta gent no ha desaparegut. Ben al contrari, a Lloret li agrada mirar-se i reivindicar-se com una localitat amb història i tradicions associades al mar —i no tan sols a la platja.

Per això val la pena visitar Lloret amb motiu de la Fira dels Americanos, que se celebrarà els dies 18 i 19 de juny. No en va, a la primera meitat del segle XIX molts lloretencs travessaren l’Atlàntic i en van tornar carregats de diners amb els quals van transformar urbanísticament la vila. Gràcies a ells, avui tenim un passeig marítim d’aires colonials, mansions com la Casa Garriga i la Casa de Nicolau Font i Maig i espais religiosos vestits de modernisme com l’església de Sant Romà, el monestir de Sant Pere del Bosc i el cementiri.

A la fira hi trobareu cercaviles d’època, visites guiades, maquetisme naval, concerts d’havaneres, un mercat indià i un original concurs de daiquiris, la beguda creada al bar Floridita de l’Havana, fundat per l’americano Constantí Ribalaigua.

*Article publicat el 17 de juny del 2011 al diari ‘Ara’.

4 T

L’església de Sant Romà és un dels edificis més emblemàtics de Lloret. Bastida al segle XVI en estil gòtic, avui té dues capelles laterals modernistes obra de Bonaventura Conill, del 1916.

La llista inèdita de les espigues del turisme rural català

dilluns, 21/03/2011

I amb la resposta a tres preguntes més acabaré la sèrie dedicada a la implantació de les categories en el turisme rural (CaTR). Espero que us hagi fet una mica de servei. En continuarem parlant!

7. Quines són les 5 categories d’espigues?

La identificació de les categories, que emanen d’uns criteris més o menys generals que vaig esmentar en el post anterior, es concreten en desenes d’ítems. Així, les cases independents s’avaluen observant el compliment de 163 elements (137 en el cas de les cases compartides) tals com tenir el web actualitzat, disposar d’aigua calenta i calefacció, l’equipament bàsic de la cuina, accés a l’establiment apte per a turismes, equipament de les estances, temperatura de confort, valor arquitectònic de l’edifici, zona exterior… La llista és llarguíssima i comprèn tots els aspectes de servei que pot oferir un allotjament de turisme rural.

Un cop certificat l’assoliment de les condicions per a l’accés a una categoria determinada, l’establiment rebrà d’una espiga a cinc:

• Una espiga. És l’anomenada categoria bàsica, que correspon a una casa amb els serveis i equipaments mínims indispensables per a una estada.

•Dues espigues. Categoria confort, que indica un bon nivell de serveis i equipaments : set de neteja personal, accés a piscina, barbacoa, etc.

• Tres espigues. Categoria gran confort, que afegeix al molt bon nivell de serveis (mobiliari de qualitat, oferta d’activitats) una edificació d’interès.

• Quatre espigues. Categoria superior, amb un excel·lent nivell d’equipaments i àmplia oferta de serveis enmig de la natura. S’hi consideren el valor arquitectònic de la casa, la conservació de l’entorn, l’amplitud de la zona exterior, banys de cortesia…

• Cinc espigues. Categoria superior premium. Correspon al nivell màxim —excepcional— d’equipaments, de construcció i d’entorn amb encant: totes les comoditats possibles en el medi rural.

shutterstock_42629821.jpg

L’entorn natural és un dels elements que compten a l’hora de concedir les espigues a un allotjament rural. A la imatge, una masoveria del Montseny (foto: Shutterstock).

8. Quants establiments s’hi han acollit inicialment?

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a data d’avui, s’ha proposat la resolució de 87 allotjaments, dels quals 77 han rebut ja l’oportú diploma de reconeixement (la tramitació de les deu restants està aturada tot esperant que realitzin les millores necessàries per obtenir la categoria sol·licitada). Per nivells, hi ha 7 establiments de categoria superior, 30 de categoria gran confort, 32 de categoria confort i 8 de categoria bàsica. I per regions, destaca la presència majoritària d’allotjaments de l’Alt Pirineu, sobretot del Pallars (fins a 34!).

Això té una explicació. D’acord amb el conveni subscrit entre la Generalitat, Turalcat i Concatur, en aquesta fase inicial únicament poden optar a la CaTR els establiments integrats en les confederacions. Aquesta restricció s’aplicarà durant el primer estadi del procés, fins a darrers del 2011, però és previst que s’obri a tot l’univers de cases rurals de Catalunya quan el gruix dels establiments membres d’una associació federada a Turalcat o Concatur —generalment d’àmbit comarcal— ja hagin estat categoritzades. Com ja vaig comentar en aquest post, Turalcat aplega majoritàriament les cases de l’Alt Pirineu, per això n’hi ha tantes; i Concatur té força a la regió de Girona: 22 allotjaments d’aquesta tongada pertanyen a l’Empordà, la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Amb això, sembla que la Direcció General de Turisme persegueix vigilar de prop l’aplicació del model en aquest primer estadi, ajudada per les confederacions, i en paraules d’un alt càrrec “garantir-ne l’èxit en la seva gestió inicial”. No costa d’entendre que aquesta decisió hagi generat crítiques per part d’algunes associacions i cases que han quedat temporalment excloses del procés.

9. Quin és el calendari previst d’aplicació?

La segona fase d’implementació —també ja en marxa— implica 512 establiments de turisme rural: les resolucions d’atorgament, un cop enllestits els processos d’inspecció, verificació i avaluació de l’establiment, es preveu finalitzar-les pel mes de juny d’aquest any. En total, per tant, de moment s’han adherit al projecte de categorització, tot presentant la corresponent sol·licitud, uns sis-cents establiments rurals. Una xifra que segurament creixerà ràpid. Abans d’estendre’s a la resta, les dues confederacions que formen part de la CaTR apleguen, totes soles, unes 1.200 cases. Només em queda desitjar que la regulació per espigues enforteixi l’oferta i la credibilitat dels allotjaments que s’hi acullin. El turisme rural ho necessita per consolidar el seu creixement estratègic.

I per acabar, us ofereixo en primícia la llista de les cases que ja tenen les espigues atorgades. M’ha costat trobar-la, espero que us sigui útil:

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Can Vila. Sant Julià de Llor (Selva)

Can Xisquet. Viladrau (Osona)

Casa Guillem. Tavascan (Pallars Sobirà)

Casa Leonardo. Senterada (Pallars Jussà)

La Fàbrica. Senterada (Pallars Jussà)

Mas Cap de Ferro. Nulles (Alt Camp)

Mas del Joncar. Sant Pere Pescador (Alt Empordà)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

La Balma. Marzà (Alt Empordà)

Ca la Pascola. Guimerà (Urgell)

Cal Bovera. Guimerà (Urgell)

Cal Farragetes. Tuixén (Alt Urgell)

Cal Farré. El Mas de Bondia (Segarra)

Cal Francès. All (Cerdanya)

Cal Lluïset. La Nou de Gaià (Tarragonès)

Can Coll II. Garriguella (Alt Empordà)

Can Cufí. Serinyà (Pla de l’Estany)

Can Gener. Campmany (Alt Empordà)

Can Maholà II. Lligordà (Garrotxa)

Can Maholà III. Lligordà (Garrotxa)

Can Rosich. Santa Susanna (Maresme)

Casa Benito. Arcalís (Pallars Sobirà)

Casa Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Borrut. Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Massa. Estac (Pallars Sobirà)

Casa Roca. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Xicot. Alins (Pallars Sobirà)

El Celler del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

L’Estada del Molí de Can Aulet. Arbúcies (Selva)

Mas de Caret. Montblanc (Conca de Barberà)

Mas Hortus II. Garriguella (Alt Empordà)

La Mata. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Molí del Casó. Bagà (Berguedà)

La Pallissa de Joanet. Joanet (Selva)

Rural Jordà. Rodonyà (Alt Camp)

La Tina del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

Torre d’en Bofill. Cardona (Bages)

Les Velles Escoles. Les Irles (Baix Camp)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Borda de Turell 1. Pobellà (Pallars Jussà)

Borda de Turell 2. Pobellà (Pallars Jussà)

Ca de Casal. Igüerri (Alta Ribagorça)

Cal Ferrer II. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Ferrer III. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Julià. Aramunt (Pallars Jussà)

Cal Pastor. Salo (Bages)

Cal Sort I. Guimerà (Urgell)

Cal Sort II. Guimerà (Urgell)

Cal Xicot. Sant Joan les Fonts (Garrotxa)

Can Coll I. Garriguella (Alt Empordà)

Can Gabatxó. Araós (Pallars Sobirà)

La Canal 1. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 2. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 3. Alins (Pallars Sobirà)

Casa Arnalló. Saraís (Alta Ribagorça)

Casa Bonicoy. Burg (Pallars Sobirà)

Casa Franch. Espot (Pallars Sobirà)

Casa Jaumet 1. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Jaumet 2. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Mora. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Ramon 1. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Ramon 2. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Vilanova. Pujol (Pallars Sobirà)

Les Cireres. Bràfim (Alt Camp)

L’Hortal 1. Àreu (Pallars Sobirà)

La Llaguna. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Mas Cantallops – Croscat. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Cantallops – Santa Margarida. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Hortus I. Garriguella (Alt Empordà)

La Perxada de Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

El Xalet del Mas Prat. Hostalnou de Bianya (Garrotxa)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Mestrehumà. Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa)

Casa Baró. Tornafort (Pallars Sobirà)

Casa Bueno. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Campaner. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Casa Casolà. Taüll (Alta Ribagorça)

Casa Coix 2. Escàs (Pallars Sobirà)

Casa Perejoanet. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Sala. València d’Àneu (Pallars Sobirà)