Arxiu de la categoria ‘Plaers gastronòmics’

Nits d’història i llegenda al barri Gòtic

dimarts, 5/03/2013
Requesens 1.JPG

El pati del palau Requesens de nit. © Òscar Marín

De les moltes propostes originals que convida a fer Barcelona, una de les que recordareu, perquè no és com les altres, és aquest viatge en el temps al cor del barri Gòtic. Les Nits d’història i llegenda conjuguen plaer gastronòmic i coneixement històric. Tot comença al capvespre, per obrir la gana, amb una visita guiada per la història del nucli medieval de la ciutat. Hem quedat a les 19.45 h al palau Requesens, on soparem, per començar la ruta que ens descobrirà l’altra cara del barri de Sant Just, les històries que s’hi vivien de portes endins en els palaus i cases nobles. Després d’esperar que arribin tots els inscrits, amb una copa de cava per fer més agradable la contemplació del pati, la Leila, la nostra guia anglo-mallorquina, ens explica que la casa dels Requesens fou l’edifici residencial més gran de la Barcelona medieval; ens revela diverses històries de la plaça de Sant Just, de l’església que s’hi aixeca, de la font més antiga de la ciutat; ens descobreix el carrer Lledó seguint les restes amagades de la muralla romana fins arribar a la plaça dels Traginers. Acabem la ruta visitant l’interior del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Les estances s’han modificat molt, però és interessant accedir a la galeria que forma part de l’antiga muralla de la ciutat, la qual fou devorada pels palaus que en van aprofitar les pedres.

Requesens 3.JPG

Llenç i torre de la muralla a la plaça dels Traginers. © ÒM

Requesens 4.JPG

Elisabet de Requesens, pintada per Sanzio, ens mira des de la finestra del palau. © ÒM

La ruta dura poc menys d’una hora. Hem caminat força i és hora d’entaular-se al Tinellet del palau Requesens, que van ser les quadres de la casa. El menú que ens han preparat s’inspira en el receptari català del segle XIV, una cuina refinada que ens ha arribat gràcies a obres com el Llibre del Sent Soví, del 1324. A taula ens hi trobem, en seure, un bol de fruita. Cal recordar que els àpats de l’edat mitjana començaven pel que avui considerem les postres. Per poder tastar i valorar tots els plats, hem demanat dos menús diferents: el menú de la Virreina i el menú vegetarià. El primer comença amb un milfulles d’albergínia i pollastre amb salsa de mel, una recepta lleugera que recupera la tradició medieval de mesclar salat i dolç en el mateix plat. El jarret de vedella que ens serveixen de segon té un acompanyament de mitja poma dolça, tres grills de taronja i uns pals de canyella. Per postres, un pastís emborratxat amb sopa d’ametlles. El menú vegetarià és força més simple. La suculenta amanida de codony amb poma confitada i vinagreta de pinyons i ametlles ve seguida d’una discreta graellada de verdures servides amb una gustosa salsa que dóna vida al plat. Per postres, una macedònia de fruites de temporada i del bosc. El vi negre que ens ofereixen és un Xènius del Penedès.

Menu.jpg

Menú de la Virreina: fruita, milfulles d'albergínia, jarret de vedella i pastís. © ÒM

Requesens.jpg

Plats principals del menú vegetarià: amanida de codony amb poma i graellada de verdures. © ÒM

En acabar el sopar, la Leila ens fa una interessant xerrada. Pensava que ens parlaria de com eren els àpats en època medieval, tal com estava previst al web del palau Requesens per al dia 2 de març, però aquest cop se’ns explica com va ser el creixement de Barcelona entre els segles XIII i XIV, un tema no menys interessant. Si coneixeu altres propostes de Sternalia, com per exemple els Sopars amb Estrelles a l’Observatori Fabra, us podeu fer una idea de la qualitat d’aquest paquet medieval. Hi he trobat a faltar, però, la mà experta del xef de Laie, en David Agut, que brilla al Cafè de la Pedrera i que l’any passat es va encarregar del menú de les Nits del palau Requesens. Enguany als segons plats els falta un punt de lluminositat en la combinació de sabors, però aquest paquet medieval no deixa de ser un bon regal per submergir-se en la Barcelona del passat. Podeu reservar l’activitat a través del formulari en línia o trucant al telèfon 93 327 01 25.

Requesens 2.JPG

El sopar se serveix al Tinellet del palau Requesens, les antigues quadres. © ÒM

Un dinar excepcional al Cafè de la Pedrera

dimarts, 18/12/2012
Cafè Pedrera 1.jpg

El Cafè de la Pedrera recupera l’esperit dels antics cafès europeus. © Òscar Marín

Al Cafè Central de Viena vaig descobrir-hi l’essència dels grans cafès europeus: una taula, un bon cafè, un diari i una finestra. L’aurèola del pas d’algun mite, escriptor, poeta, pintor o filòsof completa l’experiència. Els 4 Gats ha conservat, en part, a Barcelona la màgia de la fonda freqüentada per artistes burgesos, però és a la Pedrera on aquest esperit se’ns representa més viu que mai. I és curiós, perquè el Cafè de la Pedrera (creat pel grup Laie amb l’assessorament de la Fundació Alícia) no té una gran història, de fet és un espai de nova creació, va néixer l’estiu del 2012, però la sensació quan s’hi arriba és que podria haver estat així fa cent anys. El saló on s’ubica, a l’entresòl de la majestuosa Casa Milà, en la que fou sala d’exposicions Jujol, recupera el millor de la tradició dels elegants cafès europeus en un entorn singular. L’embolcall és impecable: els sostres ondulats de Gaudí, unes fotografies antigues de la ciutat, uns finestrals oberts al Passeig de Gràcia i unes tauletes típiques de cafè parisenc. Però l’aparador no ho és tot. L’oferta gastronòmica d’aquest espai és d’una gran qualitat, amb plats cuidats fins l’últim detall. Receptes recuperades de cuiners i gastrònoms del segle XIX com Ignasi Domènech o Auguste Escoffier es combinen amb les antigues maneres de servir el menjar (a la russa, és a dir, emplatant directament a taula) i la voluntat de ser fidels a una cuina de Km 0 amb productes de temporada, en un anar i venir entre la tradició i la modernitat. Ens ho explica el xef David Agut, qui assegura que l’espai es manté viu tot el dia, de 9 a 24 hores, oferint esmorzars, dinars, berenars i sopars. A banda de servir molts cafès, al Cafè de la Pedrera hi tenen bona sortida el pollastre farcit amb prunes i la crema catalana, plats emblemàtics de la nostra tradició culinària. El que avui tastem, però, és un menú degustació ben especial.

Cafè Pedrera2.JPG

Entrants amb embotits, formatges i verdures de proximitat. © ÒM

Cafè Pedrera 3.JPG

L’excel·lent gaspatxo de llamàntol és servit a la russa, emplatat a taula. © ÒM

Comencem amb uns entrants servits sobre un mirall que reflecteix el sostre ondulat de la sala: pa de coca de vidre amb tomàquet, embotits de Sagàs, anxoves de l’Escala, formatges artesans dels afinadors de Caseus, escalivada, salmó fumat amb allioli d’abadejo i uns tomàquets cirerols del Prat. Tot seguit rebem amb una ovació continguda el gaspatxo de llamàntol com el feien al Bulli, probablement el millor gaspatxo que haguem tastat mai. Mmmm… L’arròs melós de ceps, carbassa i tòfona, un tast de pop amb tomàquet i allioli sobre un llit de patata, i un magnífic caneló “a la barcelonina” enlluernen les papil·les gustatives abans de l’arribada de dos plats ben tradicionals: el pollastre farcit amb prunes i les mandonguilles amb pèsols i sípia sofregides amb la melsa de la sípia fresca, una deliciosa herència de la Barcelona romana. Per postres, una selecció de dolços presidida per un saborós recuit de drap de Fonteta i unes cremes catalanes. Finalment, un cafè servit amb un got d’aigua al costat, com encara es fa en els bons cafès europeus. No és un dinar per gaudir cada dia, però una ocasió especial mereix un àpat relaxat, amb una generosa sobretaula, a l’esplèndid Cafè de la Pedrera.

Cafè Pedrera 4.JPG

El deliciós pop amb tomàquet i allioli presentat sobre un llit de patata. © ÒM

Cafè Pedrera 5.jpg

El pollastre farcit amb prunes també és servit directament a taula. © ÒM

Cafè Pedrera 6.JPG

Selecció de postres: recuit de Fonteta, crema catalana, neules i fruita del temps. © ÒM

Els ingredients d’un bon arròs a Les Marines

dimarts, 27/11/2012

Avui poso rumb a Gavà. L’objectiu és dinar al restaurant Les Marines, situat al barri de Gavà Mar, entre les pinedes centenàries que s’estenen a pocs metres de la platja. El seu propietari, en Pepe Tejero, va començar amb un modest restaurant als anys setanta i avui, vint anys després d’inaugurar Les Marines, ja està acostumat a rebre a casa seva artistes internacionals i jugadors de futbol (sí, els del Barça hi vénen de tant en tant). La seva cuina es basa en les receptes tradicionals de la costa cuinades amb productes de primera qualitat. Per començar, un entrant d’anxoves amb pa amb tomàquet que es desfà a la boca, unes verdures del Parc Agrari del Baix Llobregat arrebossades amb tempura i unes curioses piruletes de foie i xocolata.

Marines1.JPG

Anxoves amb pa de coca per degustar mentre el xef prepara l'arròs. © Òscar Marín

Però el més interessant és que el xef ha sortit a la terrassa per cuinar davant nostre el prat principal, un arròs de calamar i carxofa del Prat. Ha disposat els ingredients damunt d’una taula i ens ha convidat a participar en l’elaboració d’aquesta recepta tan tradicional. M’agrada cuinar i veure cuinar, si pot ser amb una copa de vi català i una bona conversa, i més en un entorn com aquest, envoltat per gairebé tres hectàrees de pins a tocar de la platja de Gavà. En aquesta recepta, el més important és que els ingredients siguin de proximitat. Totes les verdures procedeixen de l’horta del Baix Llobregat i el calamar és pescat a la costa catalana.

Marines2.JPG

Els colors vius de les verdures fresques, de l'horta del Prat a la paella. © Òscar Marín

Marines3.JPG

El xef de Les Marines incorpora el calamar. © ÒM

Primer, un bon raig d’oli, i tot seguit les verdures: el pebrot verd i vermell, la pastanaga, la coliflor, el bròquil i unes tires de carbassó i albergínia. Que es daurin una mica. Després s’incorpora el calamar trossejat i poc després el tomàquet ratllat. Cal moure els ingredients, convidar-los a conèixer bé tots els racons de la paella. A continuació s’hi afegeixen els trossos de carxofa, prèviament escaldats. Tot seguit es posa l’arròs i el brou de peix i es deixa a foc viu fins que l’aigua es consumeixi. Hi ha moltes maneres de cuinar un arròs, però aquesta versió és ben senzilla i deliciosa. Llàstima que la majoria només ens puguem permetre aquests àpats tan exquisits en comptades ocasions. Mentre acabem d’assaborir les postres, ja pensem en la visita que ens espera: el delta del Llobregat. Però això us ho explicaré en un altre post.

Marines4.JPG

L'arròs de verdures i calamar acabat de servir a taula. © Òscar Marín

Marines5.JPG

Compartint un bon àpat a la terrassa de Les Marines, envoltada de pinedes. © Òscar Marín

Rituals de verema al Penedès

dilluns, 10/09/2012
MasRabell1.JPG

La història del Mas Rabell de Fontenac, a Sant Martí Sarroca, es remunta al segle XIV. © Òscar Marín

La nit del dissabte 8 de setembre vaig tenir el privilegi d’assistir a un dels principals actes que marquen l’inici de la verema al Penedès. A l’antiga masia fortificada del Mas Rabell de Fontenac, als afores de Sant Martí Sarroca, hi tenen lloc cada setembre els capítols de la Confraria de Sant Miquel de les Vinyes, un acte que es repeteix des de fa 51 anys, basat en una tradició de segles. La família Torres, propietària de la masia, hi convida cada any reconeguts sommeliers, destacats productors i amants del vi per assistir a l’antic ritual dels capítols i investir nous cavallers de la Confraria. Els candidats, però, han de passar diverses proves de tast i habilitat abans de fer el seu jurament de fidelitat.

MasRabell3.JPG

Allunyar el porró de la boca és una de les dificultats que s’imposen als futurs cavallers. © ÒM

La primera prova es pot interpretar com un petit càstig per a un amant del vi: beure un got d’aigua, que cal trencar tot seguit llançant-lo dins una vella caldera. Si el got no es trenca, cal beure’n un altre i tornar-lo a llançar. El candidat es renta les mans en un gibrell i, proveït d’un pitet, ha de passar la prova de beure a galet amb porró, un gest com a mínim estrany per a persones arribades de fora de Catalunya, com els candidats britànics d’enguany (i fins i tot poc habitual per a molts catalans). Finalment, arriba la prova de foc: amb els ulls embenats, cal tastar dos vins i distingir quin d’ells és el rosat i quin és el blanc. El fet que els candidats d’enguany es trobin entre els millors sommeliers del món ha fet que tots l’encertessin a la primera.

Rabell.jpg

Durant els capítols es passen diverses proves i es guardona els nous cavallers. © ÒM

Els cavallers obtenen un diploma i se’ls imposa solemnement la barretina que distingeix els nous confrares. Aquests capítols són conduïts personalment pel president de Bodegas Torres, Miquel Agustí Torres, acompanyat de veterans comanadors vestits amb llargues capes de vellut i barrets amb ploma, a l’estil dels estudiants del Renaixement, com el conegut escriptor i periodista Mauricio Wiesenthal. També hi és present la pubilla de Sitges, que es renova cada mes de setembre, coincidint amb la Festa de la Verema.

MasRabell2.JPG

Waltraud Maczassek, muller de Miquel Agustí Torres, saluda la pubilla de Sitges. © ÒM

MasRabell5.JPG

Els cavallers convidats de Londres i Manchester i les pubilles amb Miquel Agustí Torres. © ÒM

Després de la cerimònia dels capítols de la Confraria de Sant Miquel de les Vinyes, vaig ser convidat a compartir un sopar magnífic al menjador del Mas Rabell de Fontenac, servit amb vins tan elegants com el Fransola blanc o el Mas La Plana, autèntic emblema dels cellers Torres. El sopar va anar seguit, com és tradició, d’una mostra de danses catalanes sota els estels, al voltant d’una foguera, davant les vinyes silencioses on el raïm ja està llest per abandonar el cep. De fet, aquest serà un any de bons vins al Penedès, especialment de vins negres, tot i que les quantitats de raïm seran menors a les recollides en anys anteriors, a causa de les elevades temperatures i les escasses pluges dels últims mesos. Encara han de passar molts mesos per degustar els vins del 2012, però les expectatives són altes.

MasRabell6.JPG

Danses tradicionals a mitjanit davant del Mas Rabell de Fontenac. © ÒM

Menjar-se la mar al Delta de l’Ebre

dimecres, 22/08/2012
Ràpita 1.JPG

Caixa de marisc criat a les badies del Fangar i dels Alfacs. © Òscar Marín

De tot el que es pot fer a les terres del Delta, gaudir del bon menjar és una de les activitats més gratificants. El producte fresc del port de Sant Carles de la Ràpita arriba a les taules dels restaurants poc després de sortir de la mar i fins i tot és possible assaborir el marisc al mateix lloc on es cria. A les muscleres de la badia dels Alfacs s’hi poden tastar els millors musclos i ostres del país. Per fer-ho, em vaig inscriure a la sortida de la Ruta de les Muscleres a través de l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita. El vaixell surt del port cada dissabte a les 11 h i navega per la badia fent un passeig tranquil amb bones vistes de la serra de Montsià que s’aixeca per damunt de la Ràpita. A la badia hi trobem un centenar de vivers de musclos i ostres on treballen uns trenta productors, entre els quals hi ha l’Avi Agustí, que ens rep en el seu “xiringuito” de color blau al mig de la badia.

Ràpita 2.jpg

Muscleres de la badia dels Alfacs amb la serra de Montsià al fons. © ÒM

El mateix Agustí ens ofereix una degustació de les ostres criades allà mateix (quin gust de mar!) i uns musclos deliciosos cuinats al vi, tot acompanyat amb una copa de cava. Producte del país 100%. Això sí, les ostres i els musclos que degustem no són collits del mateix dia. Els mol·luscs han de passar, per seguretat, un procés de depuració de 24 hores en aigua tractada amb ozó. Mentre fem la degustació, l’Agustí ens explica aquesta i altres curiositats, com ara les grans qualitats del marisc del Delta o que la major part de les ostres que es fan a la badia dels Alfacs s’exporten a França i els francesos les comercialitzen amb segell francès. Després les venen als restaurants de Barcelona com si fossin criades a França!

Ràpita 3.JPG

Les delicioses ostres que ens ofereix l'Avi Agustí al seu "xiringuito". © ÒM

La sortida gastronòmica per la badia va ser l’aperitiu del que vindria poc després. Des del moll vaig caminar fins al restaurant Can Víctor, que es troba en un dels carrers pròxims al port. El restaurant és conegut pels seus plats de cuina marinera i de mercat i, tot i que es va fundar l’any 1985, la família Pons era ben coneguda a la vila perquè regentaven des de l’any 1974 el restaurant Casa Ramon, i encara abans, als anys quaranta, l’avi havia fundat la Tasca Ramon al carrer de sant Isidre. Així que la tradició de cuinar peix fresc i marisc del dia ha anat passant, en aquesta casa, de pares a fills al llarg de més de 60 anys. I es nota que saben cuidar els paladars més exigents. No hi ha paraules per descriure la frescor dels llagostins de Sant Carles de la Ràpita al punt de flor de sal de les salines de la Trinitat. Un autèntic plat de Km 0 amb ingredients de proximitat.

Can Victor 1.JPG

Magnífics llagostins de Sant Carles de la Ràpita amb sal de les salines del Delta. © ÒM

Unes gambetes boníssimes i uns calamarsons cruixents (aquí en diuen “xipironets”) acompanyen la magnífica benvinguda al restaurant. I tot seguit arriba un dels plats estrella: l’arròs caldós de crustacis i marisc rapitenc. Mentre l’assaboreixo, penso en quedar-me uns dies més aquí, a la Ràpita, on la mar dóna tot el que es necessita: aliments, serenitat i un paisatge de grans horitzons. Però he de marxar de nou cap al nord, amb la promesa, això sí, de tornar a Sant Carles de la Ràpita ben aviat.

Can Victor 3.JPG

Un bon plat d'arròs del Delta cuinat amb marisc rapitenc. © ÒM

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012
Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG

El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012
IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012
Cala Banys 1.JPG

Al bell mig de Cala Banys s’hi amaga un petit bar que obre a partir del 9 de març. © Òscar Marín

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Cala Banys 2.JPG

El camí de ronda avança entre roques fins a l’escultura de la Dona Marinera. © ÒM

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa”, d’Amaranta Gibert. Aquells allotjaments senzills i humils no tenien res a veure amb hotels tan excel·lents com els que hi podem trobar avui, entre els quals us recomano el Sant Pere del Bosc Hotel & Spa.

Lloret de Mar.JPG

Des del mirador de la Dona Marinera s’observa tot el passeig marítim de Lloret. © ÒM

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Cala Canyelles 1.JPG

Cala Canyelles: sorres daurades, onades turquesa i pins que arriben fins al mar. © ÒM

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem si tastem un arròs de l’art en qualsevol dels bons restaurants de la vila. Al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar, ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.

Cala Canyelles 2.JPG

El maître Pedro Torres serveix l’àpat al restaurant Cala Canyelles. © ÒM

Cala Canyelles 3.JPG

Sobre un llit de salsa de tomàquet, reposa el cruixent farcit de marisc. © ÒM

Cala Canyelles 4.JPG

La terrassa del restaurant és a peu de platja. Després de dinar, mulleu-vos els peus. © ÒM

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011
CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM