Arxiu del mes: gener 2012

Castells del sud

dimarts, 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels últims volums de la col·lecció «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtítol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a càrrec del geògraf José Manuel Almerich— i profusió de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni històric i cultural del sud del nostre país. Mediterrània pura, és a dir, cruïlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de València oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. Però l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un període d’esplendor amb la cultura ibèrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser símbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu caràcter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valencià de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservació. D’una banda, tenim exemples magnífics de ciutats fortificades: Morella, Peníscola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu Vinalopó (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, ací i allà, mostres arquitectòniques destacables com els castells de Santa Bàrbara (Alacant), Guadalest, Xàtiva, Montesa, Cofrents, Benissanó, Onda, la Todolella o una rècula de construccions defensives a la costa de Dénia, Xàbia i Benicàssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de València.

Morella és, potser, l’exemple més paradigmàtic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perímetre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

Peníscola va ser construïda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presència d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de Xàtiva, compendi arquitectònic de tots els estils i èpoques, va ser també presó d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de Calàbria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir després de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana Márquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals més interessants de la vall del Vinalopó. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de Dénia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accés com el matacà n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originàriament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningú no se n’ocupi. I això que els punts enlairats on van ser construïdes són talaies sobre el territori. Accedir-hi és la millor manera d’obtenir bones panoràmiques. Motiu de més. Trenca el cor assistir a la destrucció d’un monument. Fa uns quants anys, de la mà d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construït al segle XIV i va ser un estimable centre religiós i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinàries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortització, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta és tan sols un esbós del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdíssim, humit —i protegit! Però les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferència institucional.

No puc evitar de recordar el Canigó de Jacint Verdaguer, el dramàtic epíleg en què els campanars de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (un incís: quan mossèn Cinto va escriure el poema, Cuixà tenia dues torres, avui només en queda una); en què els campanars, deia, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. I tanmateix, no està tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucció del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat també és la principal esperança per a edificis històrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… Així que queda feta la recomanació: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectònic més destacable) protegia el monestir en comunicació amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims més significatius de la serra de Corbera. Des d’allà, la perspectiva sobre la franja costanera és diàfana.

Fer una revista, o la punta de l’iceberg

dimarts, 10/01/2012

“Que bé t’ho deus passar, amunt i avall cada dia”, m’etziben sovint persones que no coneixen com es fa una revista. “Quina enveja, un tancament al mes!”, expressen de tant en tant alguns col·legues periodistes que treballen en diaris o setmanaris d’informació general. I sí, no els manca raó: em considero (sóc, vaja) una persona afortunada per poder fer la feina que faig. Ara bé, uns i altres ignoren que treballar avui en un mitjà de comunicació especialitzat en viatges significa tenir un peu a cada banda de dos mons en radical transformació. No cal que m’hi estengui, és ben sabut que el panorama informatiu actual, pel cap baix, és convuls: la revolució digital, els interrogants sobre el paper del periodisme en les societats democràtiques modernes, el declivi dels canals de venda tradicionals —sobretot els quioscs—, la crisi de valors de les empreses periodístiques, etc. I d’altra banda, un sector turístic que es reinventa cada dia en totes les seves àrees, bé sigui la planificació, la gestió, la promoció, la comercialització.

Imatge impossible: ordinador —per molt que sigui portàtil— i aire lliure. Vet aquí la metàfora de la meva contradicció: com trepitjaré el territori amb la feinada que tinc a la redacció? (Foto: Shutterstock.)

En conseqüència, la feina que jo feia fa una mica més de cinc anys, quan vaig entrar al Descobrir, i la que faig ara s’assemblen com un ou a una castanya. És cert que en essència, l’objectiu és el mateix (i es pot resumir molt bé en el lema de la capçalera: conèixer i gaudir “el teu país com mai no l’has vist”). Però el dia a dia està notablement modificat i accelerat, ni que sigui perquè s’han multiplicat les plataformes i els canals en els quals hem de ser presents per donar servei als nostres lectors / usuaris.

Una primera conseqüència: aquest 2012 publicarem dotze números de la revista, com és preceptiu, la Guia de vacances (al juny) i el suplement Nadal amb nens (desembre). I a més, preneu-ne nota en primícia, quatre especials de rutes de temporada (primavera, estiu, tardor i hivern). Ja són divuit tancaments, no dotze…

A banda —més exclusives—, preparem l’edició d’un llibre amb una selecció de les millors cases de turisme rural; podria ser el primer d’una col·lecció de títols. Per descomptat, continuarem millorant i ampliant els continguts de Descobrir.cat, amb canvis importants destinats a fer del nostre web una eina imprescindible per a l’organització dels vostres viatges pel país. Serem actius i receptius a les xarxes socials (ara que escric aquestes ratlles a Facebook tenim 7.718 amistats i a Twitter, 4.387 seguidors). També continuarem organitzant, com a mínim un cop al mes, les sortides del Club Descobrir, això si no hi ha algun acord que ens permeti fer moltes activitats més que no les que oferim ara (estem parlant-ne amb qui ens pot ajudar). L’experiència dels cursos de fotografia amb l’acadèmia GrisArt i de la mà dels nostres fotògrafs col·laboradors tindrà continuïtat. I encara tenim en ment un parell de projectes sobre els quals haig de mantenir discreció per no engegar-los a rodar, però que em faria una especial il·lusió de veure’ls néixer. Us en dono la clau: el Descobrir no pot ser només una companyia de sofà o d’escriptori. Hem de ser allà on és la comunitat Descobrir dels amants del turisme interior. Moure’ns amb ella.

Ah, per cert, intentaré actualitzar regularment aquest blog, com fins ara. Al cap i a la fi, de temes no me’n faltaran. És innegable que tinc distraccions de sobres per passar-m’ho bé!

Presentar la revista: una altra manera de ‘Descobrir’

dimarts, 3/01/2012

No en parlo gaires vegades, però ja fa gairebé quatre anys que solc presentar mensualment el Descobrir. Ho faig al territori que protagonitza la portada del moment. Quan ens vam llançar a fer-ho, pensàvem que valia la pena l’esforç per dos motius principals:

1) Per trencar la hipotètica barrera entre el mitjà fet i editat a Barcelona (un matís: a Badalona) i les comarques del país. En una revista de geografia i viatges com la nostra, era i és fonamental explicar que treballem colze a colze amb el territori. Som, de fet, l’única publicació del sector en el nostre entorn que avui en dia pensa, planifica i encarrega els reportatges per presentar uns continguts inèdits i coherents amb els valors que volem transmetre. I per fer-ho, treballem quan podem —que és quasi bé sempre— amb gent del territori. Per proximitat i per implicació. És important que la gent no ens vegi com una mena d’extraterrestres metropolitans que aterren i se’n van, sinó com uns còmplices que brinden la seva plataforma editorial per a la promoció del territori.

La magnífica sala de ball del Museu Can Papiol va ser l’escenari de la presentació del dossier sobre el Garraf romàntic. Hi va venir molta gent i l’organització de l’acte va ser impecable. A Vilanova saben que tenen un patrimoni molt interessant i tenen ganes de difondre’l.

2) Perquè conèixer el territori és bàsic per explicar-lo. I, per què no, per estimar-lo. Un producte com el nostre, que mima els detalls, que prova de ser tan divulgatiu com rigorós, que traspua orgull pel propi país, que busca el bo i millor de cada contrada sense defugir, si convé, la crítica… necessita el contacte amb el territori. D’aquí surten, també, noves idees, esmenes i suggeriments. Fas contactes i, finalment, amics. És a dir, consolides uns fonaments que permeten construir el que et proposes. I en darrer terme, que és el primer que compta, fas feliços els teus lectors i usuaris.

Tot això em va rondar pel cap fa pocs dies en tornar de la presentació del número de gener a Vilanova i la Geltrú. Quin luxe poder intervenir en un acte sobre el Garraf romàntic al Museu Can Papiol. Si encara no el coneixeu, us el recomano. És una autèntica delícia. Una sorpresa d’aquelles que fan honor al nom de Descobrir. I després, prendre una copa de cava amb responsables de l’Organisme Autònom de Patrimoni Víctor Balaguer i de l’Ajuntament de Vilanova, de Sitges, d’Olivella. I amb gent de la comarca, amb els actors d’un dels articles del dossier, amb guies culturals, tècnics turístics… Quan tornava, dic, pensava que ens queda molta feina per fer, però que tenim un país immens de possibilitats i molta gent disposada a situar-lo al lloc que toca.

Modestament (modest és el nostre granet de sorra), si el Descobrir no existís, l’hauríem d’inventar. Però per sort, amb el vostre suport, el podem fer, el teniu cada mes al quiosc i cada dia al web. Bon any 2012!

Un altre instant de la presentació. En els parlaments m’acompanyaren la regidora de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Maria Josep Riba (a la meva dreta) i la directora del Museu Romàntic Can Papiol, Mireia Rosich.

I una curiositat. La vilanovina Anna Llevadias, que va posar per a la portada, es va fotografiar davant la reproducció que vam dur per a l’acte de presentació. Per mi, és la imatge d’un Descobrir viu i arrelat al territori.