M’agrada pensar que, sovint, els indrets que es troben entre pols d’atracció importants (parlo, com no, en termes turístics) són nius de sorpreses molt agradables. Passa una mica com amb les perifèries urbanes o metropolitanes, tan blasmades —majoritàriament amb raó— i tan interessants des de molts punts de vista. Però no us espanteu que no me n’he anat a cap abisme. Més aviat tot el contrari… L’única pega que té la zona de què us parlaré, si en té alguna, és que cau a mig camí entre Tarragona i les terres de l’Ebre, i entre la mar i la muntanya. És a dir, que és fàcil que hi hagueu passat de llarg mil vegades sense aturar-vos-hi. I això, creieu-me, és un error.

Com haureu vist pel títol, aquest apunt parla de tres municipis que són a cavall del Baix Camp i la Ribera d’Ebre. Dels tres, el més menut és Pratdip, però també és el que té el terme més trencat. Situat al vessant sud de la serra de Llaberia, el Prat (com es conegut popularment) va passar als annals de la literatura catalana fa unes quantes dècades de la mà de Joan Perucho i les seves Històries naturals. Perucho, en realitat, només va construir aquesta meravellosa novel·la a partir d’allò que el poble ja té: un castell mig enrunat, un nucli assentat entre barrancs i fonts —una mica més amunt s’alça el santuari de Santa Marina, en un entorn frondós sensacional— i una llegenda vampírica, la dels dips, que ha fet fortuna per la seva singularitat. Si voleu saber-ne més, feu cap al Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia, on teniu informació i històries per passar una estona deliciosa, com la del Geperut i la falsificació de monedes, o la de la fossa del Dimoni del barranc de les Burgueres… Atenció: sobretot si visiteu aquesta localitat amb mainada, no deixeu de cercar els dips que hi ha escampats pels seus portals i carrers, que us permetran recórrer els punts més interessants de la vila. Completar la gimcana té premi.

El santuari de Santa Marina, al terme de Pratdip, està en un indret d’abundància d’aigua i exuberància forestal.

El Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia dedica un espai a la divulgació de rondalles de la zona amb panells i audioguies (a dalt, il·lustracions que corresponen a la llegenda dels tresors amagats i a la història d’en Carrasclet).

Tivissa és un altre municipi interessant. I molt gran. Pertany a la Ribera d’Ebre, però el seu terme limita amb algunes poblacions del Priorat, del Baix Ebre i del Baix Camp. Així, a més de la vila de Tivissa (amb un nucli antic molt recomanable), el municipi comprèn els pobles de Llaberia, la Serra d’Almos i Darmós, l’antic castell i ermita de Sant Blai i l’antic lloc i castell de Banyoles, amb les restes del poblat ibèric del Castellet de Banyoles com un dels seus reclams principals. A diferència de Pratdip, doncs, el seu terme té dues parts molt ben diferenciades: d’una banda, les planes del Burgar i la cubeta de Móra, abocada a l’Ebre; i d’una altra, la serra de Tivissa i el seu contrafort central, batejat expressivament com la serra de la Creu. Per tota la rodalia hi veure àmplies extensions de conreus, bàsicament de secà, que produeixen un extens catàleg de productes (dels quals parlaré després).

El nucli antic de Tivissa estava completament encerclat per una muralla, de la qual avui resten diversos portals.

El tercer municipi és el de Vandellòs. Que no és tal, sinó de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. En efecte, aquest terme té un privilegi que el fa especialment atractiu: s’estén des del litoral fins a la muntanya sense solució de continuïtat. Però aquesta, en si, no és la seva gràcia principal. El que el fa singular és el fet de tenir a un tir de pedra una ciutat típicament turística (de turisme de sol i platja) com l’Hospitalet de l’Infant i un rosari de poblacions muntanyenques tan curioses com arrecerades per la serra dels Dedalts, que supera els 700 m d’altitud: Vandellòs, Masriudoms, Masboquera o els despoblats de Remullà i Castelló (on cada any s’hi planta un evocador pessebre vivent). Dels seus carrers estant no diries mai que ets a pocs quilòmetres de la façana marítima del Baix Camp. Per cert, a l’extrem sud de la costa de la comarca, encara dins del terme de l’Hospitalet, hi trobem el raval de pescadors de l’Almadrava. Un nucli que també ha viscut el seu particular boom urbanístic, però que conserva l’aire mariner de quan era centre d’operacions dels tonyiners de la zona.

El litoral de l’Hospitalet de l’Infant, que inclou trams verges com el de la platja del Torn, contrasta amb l’interior del municipi, de clar perfil muntanyós (foto: Depositphotos).

I aquí enllaço amb el títol del post. Per mi, això ja ho he comentat, el punt d’equilibri d’aquest territori (que desenvolupa conjuntament un pla estratègic, el MIDIT, en quatre eixos: turisme, agroalimentació, energia i col·laboració público-privada) és la seva situació geogràfica. Però també la seva mediterraneïtat elemental. Quins són els cultius de la gastronomia mediterrània? Doncs aquí els teniu tots.

L’oli és present a tot arreu. De fet, n’hi ha de diverses varietats. Segurament, la més abundant és l’arbequina, a partir de la qual es fa la producció sota DOP Siurana de la zona. Però també hi ha reguer, salivenca… tot un univers de possibilitats i gustos que passa per les cooperatives d’aquests pobles. Si voleu entendre de manera senzilla i amena, in situ, com és el procés d’elaboració de l’oli, heu de fer cap al Molí de Vandellòs. Allà no tan sols coneixereu l’espai i la maquinària original del trull, avui Centre d’Interpretació de l’Oli, sinó que podreu veure com funcionava (tot està en perfecte estat de conservació) i fins i tot escoltareu els testimonis dels darrers moliners tradicionals de la contrada, amanits amb panells informatius, sonoritzacions, audiovisuals i petites instal·lacions. La visita, si voleu, pot finalitzar en la seu de la cooperativa actual per veure el procés modern de l’oli i rematar-la amb un tast d’aquest excel·lent producte. De debò que val la pena.

Al Molí de Vandellòs podem aprendre tot el procés tradicional de l’obtenció de l’oli verge en les mateixes instal·lacions on es produïa fins fa pocs anys, avui museïtzades.

El vi és un altre dels cultius que et trobes a cada raconada. Fet i fet, en aquests tres municipis es produeix vi de dues DO diferents: Tarragona i, la majoria, Montsant. No en sóc un gran expert, però sabeu que la de Montsant és una de les denominacions d’origen catalanes amb una efervescència més interessant. I puc donar fe que un gran nombre de productors s’hi escarrassen. A la zona hi trobareu cellers com Serra de Llaberia, Cedó Anguera, Anguera Domènech, Joan d’Anguera, Solà d’Ares, Aibar 1895, Mas d’en Canonge o Mussefres (marca de la cooperativa de la Serra d’Almos, que ja he citat). Tots ells fan vins, sobretot negres, molt interessants, concentrats, amb varietats de garnatxa, ull de llebre, samsó (carinyena) i altres, aconseguint una gran variabilitat de resultats a causa de les diferències que experimenta el territori —i el clima— en àrees reduïdes. Alerta, en aquesta ocasió, als vins dolços que s’hi fan, que han obtingut històricament un important reconeixement internacional.

Per completar la terna mediterrània, a l’oli i al vi convindria afegir-hi el blat. Sembla ser que històricament se n’havia cultivat (per exemple, a la Figuerola, on avui s’ha instal·lat un hotel resort amb pitch & putt), tot i que ara gairebé no se’n veu. Però em permeto de remarcar que en aquesta zona es produeixen, i en abundància, avellanes, cireres, tota mena d’hortalisses… i peix. Sortint de les muntanyes, és recomanable deixar-se seduir per un altre món, que combina molt bé amb l’anterior: el mariner.

L’Hospitalet de l’Infant és una població litoral ben aprofitada. No té la tradició pesquera de les veïnes Cambrils o l’Ametlla de Mar, però sí que treu pit de la captura tradicional de la tonyina a la zona (pareu esment a les Jornades que se celebren cada any a la primavera) i sap treure partit d’aquesta situació propera i distant alhora dels grans centres de producció de peix. Perquè el que sí que té l’Hospitalet és una interessant oferta nàutica, complementària de la de Salou. I on hi ha vaixells i patrons, hi ha bona gastronomia. Preneu nota de quatre referències que no us decebran: el mateix restaurant Nàutic (situat al port esportiu), el restaurant Sal Grossa (que té de xef una jove promesa amb ganes d’arribar lluny), l’Hotel Sancho (amb un restaurant gormand destacable) i l’Espai Gastronòmic Deviteca (amb botiga de menjars de qualitat per emportar i una agenda de tallers per als més sibarites). Potser us ve de gust anar-hi, oi? Si és així, encara un parell d’allotjaments…

Primer, per a parelles. Mas Mariassa, un hotel gastronòmic protegit per la serra de Llaberia a poc més d’un quilòmetre endins de Pratdip. No és perquè hi tinguin el Descobrir a l’entrada, però aquesta masia rehabilitada està pensada per fer-hi un parèntesi, entre bona cuina amb producte local, aigua regeneradora i molta natura… És un projecte personal del Francesc i la Raquel, i es nota en els detalls que trobareu per tot l’establiment [vegeu-ne el capítol dedicat al llibre Tresors rurals].

I per a famílies, al poble de Vandellòs, Cal Barceló, una casa pairal plena d’encant que es lloga sencera. Gràcies a l’entusiasme de la Maria, totes i cadascuna de les estances  de la casa—rehabilitades amb sensibilitat per treure el màxim profit de l’arquitectura original de l’edifici: rajoles hidràuliques, bigues de fusta, mobles i parament antics, etc.— són un modest però sincer homenatge al municipi i a la família que hi va viure. Dóna gust descansar en un indret on es respecta la cultura!

El típic paisatge de la serra de Llaberia, amb els cingles, els boscos, les terrasses i els cultius, des de la finestra d’una de les habitacions de Mas Mariassa.

L’Hospitalet de l’Infant deu el seu nom a l’antic hospital fet construir per l’infant Pere d’Aragó al segle XIV, que resta dempeus al centre de la població.