Arxiu de la categoria ‘Territori’

La Setmana de la Custòdia del Territori, una oportunitat de connectar amb la natura

dimecres, 26/09/2012

Apadrinar un dofí molar al cap de Creus, gaudir d’una nit d’astronomia a Collserola, acompanyar el seguiment de tortugues al riu Millars, celebrar el Dia Mundial dels Ocells amb una excursió a Bellver de Cerdanya, fer una sortida fotogràfica de paisatge de muntanya a Prades, descobrir de la mà d’especialistes la fauna i la flora del congost de Mont-rebei… Entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, la Setmana Europea de la Custòdia del Territori portarà un centenar i mig d’activitats arreu dels Països Catalans i vora tres-centes en el conjunt del continent. Una immensa iniciativa que ha partit de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i que aquest any, per primer cop, escampa la llavor del respecte i l’estima per la natura fora del nostre país. La meva recomanació és que, si podeu, no deixeu de participar-hi: en molts casos, es tracta d’accions poc o gens accessibles per al públic general.

Ja he parlat en alguna altra ocasió de la XCT [vegeu aquest post], però vull remarcar la vàlua de la feina que desenvolupa. És, de fet, una entitat pionera i modèlica que treballa per preservar el territori i que aposta per l’ecoturisme com a eina de conscienciació social i font de recursos en la mateixa protecció dels espais naturals. Tant és així que aquest dissabte dia 29 de setembre, en el context d’aquesta Setmana de la Custòdia, un grup de lectors del Descobrir farem una passejada pel paratge de Fitor, al massís de les Gavarres, amb un pastor i membres de la Fundació CatalunyaCaixa (propietària de l’espai) i del Consorci de les Gavarres. Estic singularment content que la revista col·labori amb una proposta com aquesta i en volia deixar constància.

Paral·lelament, ja està en marxa la campanya fotogràfica “Connecta’t amb la natura”, que pretén ser, en paraules dels mateixos organitzadors, “una manera diferent i divertida de conèixer la Setmana i participar-hi”, alhora que conviden a “retrobar-se amb els petits plaers que ens proporciona el contacte amb la natura i a compartir aquesta experiència a través d’una fotografia”. Aquestes imatges es poden penjar al web de la setmana o a través de Twitter amb l’etiqueta #connectanatura. Les millors fotografies, seleccionades per un jurat del qual forma part el fotògraf col·laborador del Descobrir Jordi Bas, integraran una exposició itinerant per tot Europa que s’inaugurarà al CosmoCaixa de Barcelona al mes de novembre. Motiu de més per retrobar-nos amb la natura al mateix temps que en gaudim en aquesta tardor que ja tenim a sobre.

ConnectaNatura1.JPG

Els organitzadors de la Setmana de la Custòdia del Territori criden a posar-se una samarreta verda per contribuir a la sensibilització sobre la importància del respecte i l’estima per la natura.

 

Viure la terra és estimar-la

dilluns, 16/04/2012

XCT-coberta.pngRecentment he tingut la sort de participar d’un projecte il·lusionant. No només perquè des del Descobrir hem pogut ajudar a donar-hi forma, sinó sobretot perquè m’ha permès conèixer dotze exemples d’allò que es coneix amb el nom de custòdia del territori. És a dir, “experiències de participació activa i voluntària de la societat amb l’objectiu comú de conservar el territori i la seva biodiversitat”, en paraules de la presidenta de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), Montse Barniol. El projecte ha estat l’edició del llibre Viu la terra, en què es recullen dotze mostres d’acords de custòdia a Catalunya i les Balears. Esmentem-ne quatre:

—Les iniciatives per reforçar la conservació de l’ós al Pallars Sobirà i fer compatible la seva presència amb el mode de vida tradicional, inclosa la creació d’un centre d’interpretació a Isil.

—La gestió de la finca de l’Avenc de Tavertet, a Osona, que inclou un allotjament de turisme rural (el Mas de l’Avenc) i un reguitzell d’actuacions de conservació d’aquest altiplà preciós.

—Les estratègies de preservació de la fauna marina del Maresme, i molt especialment dels cetacis (dofins, balenes…) que hi arriben gràcies als profunds canyons d’aquest litoral.

—Les tasques de consolidació de l’hàbitat de ribera del meandre de Flix (Ribera d’Ebre) i la gestió de la reserva natural de Sebes, de gran valor pels aiguamolls i els oliverars que conté.

Com podeu comprovar, tots aquests acords de custòdia tenen també el seu vessant turístic (en alguna casos més explícit i en altres en potència), motiu pel qual els amics de la XCT em van demanar un text introductori. La meva idea és que allò que fa poc temps eren valors afegits, d’ara endavant seran eixos estratègics. Diferenciar l’oferta turística és, ja ara, apostar per allò que singularitza una destinació. I què hi ha de més genuí que un territori i una cultura? Si el turisme del futur és el de les emocions, quina sensació més intensa hi ha que l’autenticitat?

Aquest dijous 19 d’abril, a les 18.30 h, presentarem el llibre Viu la terra a la sala Àgora del Cosmocaixa de Barcelona. Els organitzadors enfoquen l’acte com un espai de trobada entre propietaris i entitats de custòdia, però també hi seran presents els autors del treball, en Xavier Basora (textos) i l’Oriol Clavera (fotografies). A més, s’hi exhibirà el documental Protagonistes de la custòdia i per reblar la celebració s’oferiran tastos d’alguns productes que es fan en els espais de custòdia. L’entrada és oberta al públic en general, però cal inscriure-s’hi prèviament. Si voleu, ens veiem allà!

Castells del sud

dimarts, 24/01/2012

Llibre_portada.jpgAquest cap de setmana passat he llegit un dels últims volums de la col·lecció «Grans obres» de l’editorial Bromera: Paisatges fortificats. Porta per subtítol “torres, muralles i castells a les terres valencianes”. Textos divulgatius —a càrrec del geògraf José Manuel Almerich— i profusió de fotografies donen una idea força exacta de l’immens patrimoni històric i cultural del sud del nostre país. Mediterrània pura, és a dir, cruïlla de civilitzacions, en el seu moment el Regne de València oferia la major densitat de castells de la zona oriental d’al-Andalus, un fet sorprenent. Però l’arquitectura militar ve de molt abans, de l’edat del bronze, i viu un període d’esplendor amb la cultura ibèrica (amb exemples tan impressionants com el del poblat murallat de la Bastida de les Alcusses, a Moixent). Els romans ja es van trobar un territori fortificat i els castells musulmans aferrats als cingles es començaren a edificar a partir del segle VIII. Posteriorment a la conquesta de Jaume I, les fortaleses van ser símbol del poder feudal i, lluny de perdre el sentit de fites territorials, van accentuar el seu caràcter de castells de frontera a causa dels enfrontaments amb el regne de Castella. L’enaltiment de l’art de la guerra renaixentista i l’amenaça de pirates i corsaris va acabar d’omplir el litoral valencià de baluards i torres de guaita.

Tot aquest patrimoni sobreviu avui en un estat desigual de conservació. D’una banda, tenim exemples magnífics de ciutats fortificades: Morella, Peníscola, Sogorb, Sagunt o Alzira. D’una altra, tot l’enfilall de fortaleses imponents del riu Vinalopó (Banyeres de Mariola, Villena, Biar, Castalla, Saix, Petrer), que podeu contemplar en aquesta galeria d’imatges. I encara, ací i allà, mostres arquitectòniques destacables com els castells de Santa Bàrbara (Alacant), Guadalest, Xàtiva, Montesa, Cofrents, Benissanó, Onda, la Todolella o una rècula de construccions defensives a la costa de Dénia, Xàbia i Benicàssim i les torres de Serrans i de Quart a la ciutat de València.

Morella és, potser, l’exemple més paradigmàtic de ciutat fortificada. Les seves muralles tenen un perímetre de 2,5 km, amb catorze torres defensives i sis portes d’entrada. (Foto: Shutterstock.)

Peníscola va ser construïda sobre un istme que s’endinsa en la mar. La presència d’una deu d’aigua dolça al peu de les muralles li permetia suportar assetjaments i la feia inexpugnable. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

El castell de Xàtiva, compendi arquitectònic de tots els estils i èpoques, va ser també presó d’estat de la corona catalanoaragonesa. Hi van estar tancats Alfons X el Savi, el duc de Calàbria o Hug Roger III, darrer comte de Pallars, que hi va morir després de cinc anys de terrible captiveri. (Foto: Susana Márquez / Bromera.)

El castell de la Talaia de Villena destaca per la seva imponent torre de l’homenatge. El barri del Raval, als peus de la fortalesa, constitueix un dels conjunts medievals més interessants de la vall del Vinalopó. (Foto: Shutterstock.)

La torre del Gerro vigilava el cap de la Nau de les incursions pirates en contacte visual amb el castell de Dénia. El doble cos indica un reforçament de la base i tant la porta d’accés com el matacà n’augmentaven la capacitat defensiva en cas d’assalt. (Foto: José Manuel Almerich / Bromera.)

Paral·lelament, infinitat de fortificacions —algunes, modestes, i altres originàriament esplendoroses— pateixen el desgast dels anys sense que ningú no se n’ocupi. I això que els punts enlairats on van ser construïdes són talaies sobre el territori. Accedir-hi és la millor manera d’obtenir bones panoràmiques. Motiu de més. Trenca el cor assistir a la destrucció d’un monument. Fa uns quants anys, de la mà d’uns amics, vaig descobrir Santa Maria de la Murta. Situat al fons de l’estreta vall de la Murta (terme municipal d’Alzira), al sector occidental de la serra de Corbera, aquest monestir fou construït al segle XIV i va ser un estimable centre religiós i cultural —amb una biblioteca i una pinacoteca extraordinàries— fins el segle XIX. D’ençà la desamortització, s’ha anat enrunant progressivament i avui la seva bella silueta és tan sols un esbós del que va ser. Queda el paratge, per sort, verdíssim, humit —i protegit! Però les pedres del cenobi van perdent vigor davant la indiferència institucional.

No puc evitar de recordar el Canigó de Jacint Verdaguer, el dramàtic epíleg en què els campanars de Sant Martí del Canigó i Sant Miquel de Cuixà (un incís: quan mossèn Cinto va escriure el poema, Cuixà tenia dues torres, avui només en queda una); en què els campanars, deia, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. I tanmateix, no està tot perdut. El turisme, tan sovint acusat de provocar la destrucció del territori —ni que sigui de manera indirecta—, en l’actualitat també és la principal esperança per a edificis històrics com el monestir de Santa Maria. Paradoxes dels nostres temps… Així que queda feta la recomanació: cap a la Murta falta gent!

La torre dels Coloms de Santa Maria de la Murta (el seu element arquitectònic més destacable) protegia el monestir en comunicació amb un punt de guaita a la Creu del Cardenal, un dels cims més significatius de la serra de Corbera. Des d’allà, la perspectiva sobre la franja costanera és diàfana.

Refugi Rosta + PyrenMuseu = un establiment amb ànima

dimecres, 11/05/2011

Sovint tenim una imatge estereotipada de la Vall d’Aran, i no ens manca raó. El domini abassegador de la marca Baqueira Beret condiciona el perfil turístic del nostre particular territori occità. D’uns anys ençà, els esports d’hivern —i els seus practicants més mediàtics i benestants— s’enduen el protagonisme tant als mitjans de comunicació com al propi sector turístic local. I tanmateix, la Vall d’Aran és molt més que quilòmetres de pistes d’esquí.

Només cal contemplar l’església romànica de Santa Maria d’Arties, amb el seu fantàstic retaule gòtic i els sorprenents murals renaixentistes que la decoren. O deixar-se caure per la crema deth Haro de Les, una festa que transporta a l’arrel profunda de la cultura pirinenca. O visitar Ço de Perejoan (a Escunhau, terme de Vielha e Mijaran), una impressionant casa senyorial del segle XIV, mostra de la singular arquitectura civil aranesa. I podríem ampliar indefinidament la llista amb la descoberta de la gastronomia de la zona, del patrimoni arqueològic industrial, dels petits pobles d’alta muntanya, de les seves llegendes i tradicions…

shutterstock_40216909.jpg

La natura és el principal valor turístic de la Vall d’Aran. (Foto: Shutterstock.)

Però sobretot, l’Aran destaca per l’exuberància de la natura. Per la simfonia de colors que hi dibuixen les estacions: des del verd rutilant fins al blanc enlluernador, passant per tota la gamma d’ocres que la paleta de la tardor és capaç d’imaginar. Aquests paisatges alpins són des de fa molt de temps un punt d’atracció irresistible per als excursionistes de banda i banda dels Pirineus. (Cal recordar que l’Aran és l’única vall atlàntica del nostre país i que mira, per tant, cap al nord.)

El Refugi Rosta de Salardú (Naut Aran) és un dels establiments més veterans de la Vall d’Aran. De fet, va ser la base d’operacions dels primers pirineistes, gent que a les acaballes del segle XIX fruïa recorrent la serralada amb una vocació a mig camí del treball de camp científic i el repte esportiu. Cent cinquanta anys després, el Refugi Rosta continua allà, al peu de la carretera d’Esterri a Vielha, acollint amants de la muntanya, perquè l’esperit pirineista l’impregna completament. Dormitoris per a grups amb sacs de dormir; parets de pedra i paraments de fusta, sostres, escales i terra inclosos; fogons casolans i reconstituents; taules compartides per desfermar complicitats… La senzillesa de la casa (indistintament un refugi de muntanya situat al nucli vell de Salardú, o una fonda de poble a tocar del bosc de Mont-romies, vet aquí el secret) és la seva autenticitat.

La il·lusió del Manel, l’Àngels i la resta de la família garanteix la continuïtat del Rosta. I el fa créixer, mantenint-ne l’ànima original. Des de fa uns mesos, la fonda exhibeix una interessant col·lecció permanent de material relacionat amb el pirineisme: des de botes de trescar, piolets i grampons antics fins a mapes, fotos i documents de l’època en què el Pirineu era un immens continent per explorar. És el PyrenMuseu, una modesta contribució al coneixement dels inicis de l’excursionisme català que projecta els valors del refugi portes enllà. Encara més, els incombustibles dinamitzadors es veuen amb cor d’assenyalar noves fites (com la recent organització de les jornades Pyrenades) i, doncs, d’escampar per tot el país els valors culturals i naturals de l’alta muntanya pirinenca. Aquest és, crec jo, el veritable perfil turístic de la Vall d’Aran.

PanoramafilkaI.jpg

La sala menjador del Refugi Rosta, folrada de material utilitzat pels primers excursionistes a la Vall d’Aran. A la foto, una de les xerrades de les jornades Pyrenades.

Póster_A3.jpg

El cartell de les jornades Pyrenades, organitzades pel Refugi Rosta - PyrenMuseu durant la passada Setmana Santa.

La pedra seca ja té el seu portal: Wikipedra

divendres, 22/04/2011

Al Descobrir publiquem sovint fotografies on apareixen mostres de l’immens patrimoni de pedra seca que tenim al nostre país. No és d’estranyar, atès que el paisatge agrari català conserva importants traces de la seva història. L’abandonament del camp —quina terrible contrarietat— ha permès en algunes comarques de secà congelar imatges que tal vegada el productivisme actual hauria condemnat a la desaparició; però sobretot, ha escatimat el valor que tenen aquestes sàvies manifestacions de cultura popular.

S’ha perdut molt de patrimoni, és evident, però en resta molt dempeus i d’uns anys ençà hi ha força gent que treballa per dignificar-lo. Penso en la Fundació el Solà de la Fatarella (Terra Alta), en el Drac Verd de Sitges (Garraf), en el Grup Barracaire de Mont-roig del Camp (Baix Camp), en l’associació Via Pirena de l’Alt Empordà… També penso, per què no dir-ho, en persones com l’ambientòleg Ramon Queralt i tot el seu esforç per inventariar les cabanes de les Garrigues (si us interessa el tema, us recomano el seu llibre Les cabanes de volta de les Borges Blanques, un treball rigorós i emotiu que fa parlar els pagesos i les construccions sobre la terra i la forma de vida de generacions de garriguencs).

shutterstock_74964187.jpg

La pedra seca és una de les principals manifestacions de la cultura agrària catalana. (Foto: Shutterstock.)

Fruit de tota aquesta florida, fa uns anys va sorgir la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca, una associació d’àmbit nacional que aplega una bona colla d’institucions i col·lectius preocupats per la recuperació d’aquest patrimoni agrari. L’activitat més rellevant de la Coordinadora són les trobades bianuals d’estudi i defensa de la pedra en sec (la pròxima, els dies 21, 22 i 23 d’octubre, serà a Vilafranca del Maestrat).

Ara, l’Observatori del Paisatge i l’Obra Social de Catalunya Caixa han desenvolupat —amb la col·laboració de les associacions— la Wikipedra, una nova eina de divulgació i conscienciació sobre gairebé cinc mil barraques i cabanes de pedra seca del Principat. Un portal amb fotografies, mapes i fitxes obert a la incorporació de noves dades per part dels usuaris que ha de fixar definitivament la vàlua de tot aquest patrimoni —i, per tant, que ha de contribuir de manera determinant a la seva conservació. Enhorabona als ideòlegs i als impulsors de tot aquest projecte, que aplega un gran tresor cultural del qual podem sentir-nos orgullosos. Tan sols, si m’ho permeten, els animo a ampliar progressivament el fons amb altres manifestacions de pedra seca a banda de les barraques (murades, marges, sínies, pous…) i a estendre el marc d’observació a la resta dels Països Catalans, on hi ha exemples espectaculars d’arquitectura agrària tradicional que mereixen una segona esplendor.

Lluçanès, territori serè

dimarts, 29/03/2011

Des que ja fa una pila d’anys el vaig visitar per primera vegada, el Lluçanès em té el cor robat. Haig de dir que la meva entrada va ser més que fàcil, atès que vaig tenir el privilegi d’aterrar-hi de la mà dels companys de Solc. Aquesta entitat, un autèntic exemple de societat civil (de sentit comú i de compromís amb la col·lectivitat), em va permetre conèixer i compartir el sentiment de pertinença a la comarca —encara no administrativa— que viuen els seus habitants. Una emoció que és lluny de la sensibleria. Ben al contrari, el Lluçanès demostra que l’articulació d’una identitat integradora i forta a parts iguals és eminentment pràctica: un fonament necessari en la construcció del futur en aquest món globalitzat.

Ara, tot just acaben de començar els actes de commemoració dels 400 anys de la sotsvegueria del Lluçanès, que tenen quatre eixos: ensenyament, cultura popular i festes, història i patrimoni, i turisme. És a dir, treball de dins cap enfora. Perquè la projecció dels valors propis dóna força a l’hora de preservar-los.

I és així com al Lluçanès han estat capaços de presentar-se com un “territori serè”, base d’un model turístic interessantíssim que combina el respecte pel paisatge i la cultura locals amb l’aprofitament econòmic. Té mèrit perquè, com en tantes altres contrades interiors (el Lluçanès és un altiplà que separa la plana de Vic del Prepirineu berguedà), el declivi de la pagesia amenaça amb el despoblament —i, en darrer terme, per tant, amb l’abandonament del territori. Per això és digne de lloança que apostin per un model de desenvolupament lent, quan hi ha altres opcions més rendibles a curt termini.

foto.JPG

El monestir de Santa Maria de Lluçà, fundat al segle XII, és la joia romànica del Lluçanès. A la foto, en primer terme, una instal·lació artística recent hi posa el contrapunt.

Un exemple d’això que dic és la xarxa de camins de transhumància. Solc va ser pionera en la seva recuperació al nostre país, fruit de l’interès per una activitat purament senderista i, també, a la voluntat d’identificació dels vells camins de ferradura per entendre els costums i les activitats tradicionals de la comarca. Sobre aquesta base, el Consorci del Lluçanès ha donat forma a quatre rutes que permeten conèixer la importància del comerç de la llana a la comarca als segles XVII i XVIII, origen al seu torn de la incipient indústria tèxtil catalana.

Un altre de més recent és el projecte Burricleta. Sota aquest nom carregat de bon humor (les burricletes són, ni més ni menys, bicicletes rurals elèctriques), s’amaga una empresa que reivindica el dret a la descoberta pausada, al vagareig com a filosofia de vida i, per què no, de viatge (hi lloguen motxilles de pícnic i fins i tot hamaques per a les sortides!). El Lluçanès és un territori aturonat, exuberant de conreus i boscos, i relativament poc transitat, factors que el fan ideal per a la pràctica del cicloturisme slow. A tal efecte, des de Burricleta han dissenyat vuit rutes que recorren la comarca, i gràcies a la bicicleta elèctrica no calen condicions físiques específiques per fruir-ne. Una gran pensada.

I per acabar, em disculpareu que esmenti una persona, l’autèntic Homo Lluçanensis: en Pere Garet. Pagès, boscater, ramader, propietari… Encaparrat a desplegar una gestió integral de la seva finca de la Font (a Lluçà), en Pere conrea cereals de producció ecològica, manté cabanyes de vaques i ovelles, genera energia de la biomassa forestal, ha subscrit un acord de custòdia amb el Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis per gestionar un pantà (un autèntic oasi enmig de l’alzinar circumdant) i encara té energia per sostenir la masoveria de turisme rural El Verdaguer. Potser és casualitat que en Pere Garet sigui del Lluçanès. Jo crec que no…

Oliturisme a les Garrigues, i més

diumenge, 12/12/2010

Alguna cosa important es cou a les Garrigues. Aquesta mateixa setmana he tingut l’oportunitat de presentar la revista núm. 151 a les Borges Blanques, en un acte a la Casa de la Cultura que va aplegar més de seixanta persones. De tot el que s’hi va dir, em quedo amb una idea: l’oblit a què ha estat sotmesa tradicionalment la comarca és avui una paradoxal oportunitat de futur. De fet —i malgrat la construcció del canal Segarra-Garrigues, que convertirà una part de la zona en regadiu—, les Garrigues són un dels darrers reductes del paisatge i la vida de secà al nostre país. És a dir, paradigma de la mediterraneïtat. Precisament, l’oli de les Garrigues té fama i prestigi internacionals. I d’aquest petit tresor beurà molt la prosperitat que els garriguencs persegueixen. De la mateixa manera que en altres territoris hi ha enoturisme (el turisme dedicat al vi), les Garrigues han començat a creure en les possibilitats de l’oliturisme.

PanoDescobrir.jpg

Una imatge panoràmica de la sala d’actes de la Casa de la Cultura de les Borges Blanques a l’inici de la presentació del Descobrir 151. A la mesa, d’esquerra a dreta, el president del Consell Comarcal de les Garrigues, Josep Lluís Balsells; Anton Bundó, de l’Associació per al Foment del Turisme; un servidor; i l’alcalde, Miquel Àngel Estradé.

Avui ja és possible visitar cinc espais destinats a la difusió de l’ofici de pagès i la cultura de l’oli: el Parc Temàtic de l’Oli, el Centre d’Interpretació de les Garrigues (tots dos a les Borges), l’Ecomuseu de l’Oli (la Pobla de Cérvoles), el Museu de l’Oli i el Món Rural (Castelldans) i el Museu de la Pagesia i de la Llar ‘Cal Cabalé Sila’ (a Maials, administrativament Segrià però dins les anomenades Garrigues històriques). Visites que s’afegeixen a les que podem fer als cellers i molins noucentistes de l’Albi, Arbeca, el Soleràs i Cervià, obra de Cèsar Martinell; a la Ruta de l’Oli impulsada pel Consell Comarcal de les Garrigues; als Camins d’Or Líquid engegats pel Consell Comarcal del Segrià; a la Ruta de les Cabanes de Volta que enllaça nou exemples d’aquest tipus de construcció de pedra seca, l’altre gran element cultural i diferenciador del patrimoni agrari de les Garrigues; a les nombroses fires i festes gastronòmiques que tenen l’oli com a eix —entre els mesos de novembre i març—; i a les desenes de cooperatives i almàsseres on comprar aquest exquisit producte gastronòmic.

En aquest punt, tan sols resten dues coses. D’una banda, engreixar la nòmina d’allotjaments a la comarca, ara com ara força reduïda —tot i que cal suposar que augmentarà en paral·lel a l’increment de turistes. I per altra part, complementar l’oferta d’oliturisme amb altres esquers per satisfer tots els gustos i allargar les estades. Les institucions garriguenques ja s’hi han posat i en qüestió de pocs mesos obriran les portes l’Espai Macià a les Borges Blanques, dedicat a la figura de l’antic president de la Generalitat de Catalunya; i el Centre d’Interpretació de la Roca dels Moros del Cogul, que estudiarà i divulgarà aquestes pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La fortalesa dels Vilars d’Arbeca, una fita imponent i excepcional de l’arquitectura ibèrica, completa el paquet d’infraestructures que situaran definitivament les Garrigues en el mapa turístic català.

Per cert, ja m’ho han preguntat un munt de vegades i a la presentació va ser tema de conversa. La foto de portada del Descobrir d’aquest mes no és cap fotomuntatge, ni tan sols se’ns en va anar la mà amb el Photoshop. El cel de les Garrigues és així d’impressionant; tan poc contaminat que sembla mentida. Enteneu, doncs, per què hem titulat “Garrigues, estampes autèntiques de la vida rural”?

PS. Si voleu saber com vam fer la portada, llegiu el post que la Maria Rosa Vila, cap de fotografia de la revista, ha publicat al seu blog.

DC-151_red.jpg

La portada en qüestió, corresponent al desembre del 2010.

La Segarra invisible

dilluns, 21/06/2010

Surto de Badalona, agafo la C-32 en direcció a Barcelona, segueixo per la ronda del Litoral fins al nus de la Trinitat, enllaço amb la C-58 (direcció Terrassa – Manresa), i després amb la B-30, que em porta a l’AP-7. Abans d’arribar al peatge de Martorell, em desvio per l’A-2 i continuo cap a Igualada i Lleida durant uns setanta quilòmetres. Uns centenars de metres abans de la sortida 523 trobo la primera i única referència a la meva destinació: “Cervera (sud)”.

Increïble. Cervera no és una població insignificant, és capital de comarca. Però es veu que la Segarra no mereix més atenció. Qui i per què hi hauria d’anar? En la presentació de la revista d’aquest mes de juny (núm. 145), que es va fer al paranimf de la Universitat de Cervera, aquest tema va ser comentat de manera recurrent en els parlaments i per part dels assistents. El problema és que a la comarca hi viu molt poca gent. Si traiem la capital i Guissona, amb prou feines hi viuen quatre mil persones en dinou municipis (el total de la Segarra és de 15.000 habitants).

10juny2010_6474.jpg

Imatge de la presentació de la revista al paranimf de la Universitat de Cervera. D’esquerra a dreta, el director, Joan Morales; el president del Consell Comarcal, Xavier Casoliva; el paer en cap, Joan Valldaura; i el president de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, Albert Turull.

Des del Descobrir intentem ajudar a la visibilitat d’aquesta comarca. Però no per caritat, sinó perquè és una gran desconeguda. No sabem què ens perdem. Té paisatges meravellosos i molt canviants en funció de l’època de l’any (la primavera la tenyeix d’un verd llampant), que alternen boscos, camps de cereals i pobles recollits. Precisament, el patrimoni històric arquitectònic que atresora la Segarra és impressionant, sobretot medieval, i en especial  de fortificacions (observeu el meravellós castell de les Sitges a la portada), però també barroc, un període poc reconegut al nostre país. Si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber.

145DC.jpg

Portada del núm. 145 del Descobrir, dedicat a la Segarra. A la foto, el castell de les Sitges, al municipi de Torrefeta i Florejacs.

L’important és el camí (2)

divendres, 21/05/2010

BlogCarroussel.jpg

Un altre aspecte que és especialment dramàtic, en aquest tema de les rutes organitzades, és el de les guies o fulletons que s’editen per conduir els senderistes. Cal admetre que, en alguns casos, aquest abús de rètols i senyals facilita les coses, però la satisfacció de l’experiència turística depèn sobretot del concepte (en aquest cas, del disseny de la ruta) i no tant del capteniment perquè els usuaris no es perdin. Molts d’aquests suposats productes turístics són contradictoris, il·lògics, i defrauden les expectatives dels qui hi pensen trobar allò que es publicitava. Els arbres no deixen veure el bosc: és tanta l’obsessió per definir un recorregut, per atorgar-li un color i una forma concretes, per aplicar-li un logotip, que sovint perdem de vista tot allò que envolta un camí. Oblidem que les sensacions no parteixen directament del terra que trepitgem, sinó d’allò que aquest terra (el territori, el país) ens permet veure i viure. L’important és allò que experimentem mentre caminem.

En aquest sentit, per construir propostes potents i sinceres, seria més fàcil i raonable aprofitar les vies ja existents. Des del meu punt de vista, no importa tant l’embolcall amb què es presenten, sinó l’autenticitat de les rutes. I, per tant, no hi ha res millor que aprofitar els camins, pistes, corriols i senders que ja existeixen. Demano jo: no els sobreposem etiquetes, deixem que es diguin com els van batejar un bon dia —fa mil·lennis, en ocasions— i dediquem-nos, això sí, a mantenir-los en bon estat o a restaurar-los. Acomplirem amb més eficiència el nostre objectiu tot fent una tasca de preservació cultural, que ens fa molta falta. I al final, potser ens adonarem que no ens calen gaires guies; o que els llibrets han de ser molt més esquemàtics (perquè els recorreguts són coherents). Necessitem, evidentment, que ens condueixin amb diligència. També han d’aplegar totes les dades útils que podem requerir. Però és igual de bàsic que ens motivin, que ens ajudin a entendre què fem allà. Que ens instrueixin i que ens emocionin. Perquè això és el que hi hem anat a cercar.

L’important és el camí (1)

dijous, 6/05/2010

Excursionismo. Senderismo. Monta–a.

Fa algunes setmanes discutíem a la redacció sobre el concepte de ruta. El número de juliol el dedicarem a diversos itineraris senderistes i cicloturístics i ens van assaltar alguns dubtes. D’entrada, una simple cerca a Internet dóna resultats espectaculars. De possibilitats —sembla— n’hi ha un fotimer, començant per la pionera, la Carros de Foc (i la seva versió per a BTT, la Pedals de Foc). Però quan hi grates una mica, comproves que les rutes que funcionen com a productes turístics amb cara i ulls són una minoria.

A parer de la gent que fem el Descobrir, només mereixen ser considerades propostes serioses aquelles que, en primer lloc, tenen una organització que les gestiona. És a dir, que manté el seu traçat i, molt més important, que es preocupa per la integritat de les persones que decideixen recórrer-la. Hi ha d’haver uns punts de suport —o de control, com en vulgueu dir— que t’acompanyin al llarg del trajecte; telèfons d’emergència i d’informació que t’ajudin a resoldre qualsevol incidència; allotjaments associats que permetin el descans d’una etapa a una altra… És clar, perquè això passi, el traçat i la planificació han d’haver estat fets pensant en el públic que pretenen atreure. No és el mateix una ruta de perfil competitiu que un itinerari adreçat a famílies. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte: desnivells, distàncies, clima…

Això en primer lloc, però n’hi ha més. Com qualsevol producte turístic, les rutes han de tenir un objectiu definit i evident: busquem donar a conèixer uns paisatges?, recórrer escenaris històrics?, divulgar patrimoni?, oferir una proposta esportiva en plena natura? Són pensades per fer a peu, amb bici, amb cotxe…? La intencionalitat condiciona radicalment el desenvolupament d’aquestes rutes.

Lamentablement, aquesta reflexió (prèvia) no és gaire habitual. Abunda molt més la idea de senyalitzar un itinerari amb una imatge corporativa pròpia que indiqui que la institució de torn s’ha preocupat de fer bullir l’olla en aquell territori. Serà per senyalètiques! Però mentre els camins se’ns omplen de rètols, estaques, plaques i marques de colors, poques vegades pensem en la satisfacció dels usuaris. És veritat que cada cop és més difícil perdre’s, però… anem enlloc?