Entrades amb l'etiqueta ‘Ponent’

Ser o no ser (sobre el macrocomplex de joc i oci Eurovegas)

dimecres, 15/02/2012

Per un reportatge d’El Periódico de Catalunya hem sabut que la Generalitat ja ha localitzat quatre possibles terrenys on ubicar el macrocomplex de joc i oci Eurovegas. Els terrenys que optarien a acollir-lo són al Prat de Llobregat, Gavà, Abrera i Montcada i Reixac. I sembla també que l’executiu català presentarà aviat els detalls de les finques a l’impulsor del projecte, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson.

Confesso que em costa donar crèdit a la possibilitat que aquesta idea esdevingui realitat algun dia. Però el que em costa més no és atènyer les dimensions financeres que afirmen que tindria (17.000 milions d’euros d’inversió), o les dificultats tècniques que hauria de salvar (comunicacions, accessos i edificabilitat per a sis casinos, dotze hotels, desenes de restaurants i un camp de golf, entre altres). Ni tan sols les excepcions fiscals i legals que exigeixen els seus promotors, com no pagar impostos, restar al marge de la legislació laboral en vigor i permetre fumar en els seus locals. Tot això m’és fàcil de pair si ho comparo amb la incredulitat que em genera el fet que els nostres governants s’estiguin escarrassant a portar aital disbarat al nostre país.

M’hi podria estendre molt i no ho faré. Crec que aquells que segueixen aquest blog coneixen de sobres quin és el model turístic que defensem i que provem de reflectir en el Descobrir mes rere mes. Valors com l’autenticitat, la sostenibilitat, el respecte per allò que som i que ens singularitza com a destinació arreu del món. No cal redundar-hi. En tot cas, llanço tres qüestions que em semblen clau per si algú es pren la molèstia d’intentar respondre-les.

La Generalitat aposta per implantar el model turístic de Las Vegas a prop de Barcelona. (Foto: Shutterstock.)

1. Què aportaria un projecte d’aquestes característiques a les marques “Barcelona” i “Catalunya”? O dit d’una altra manera… el futur són més turistes o són millors turistes? El refranyer diu que “qui tot ho vol, tot ho perd”…

2. Per què no dediquem, com a sector estratègic que som, el mateix esforç (amb la meitat em conformaria) en la construcció d’un model que reverteixi positivament en tot el territori? Ens podem permetre tenir bona part del país abocat a l’ostracisme? És un tema de voluntat: si podem maldar per importar un projecte com Eurovegas, és evident que podem posar el coll per projectes infinitament més modestos a les terres de Ponent, a la Catalunya Central, a l’Alt Pirineu. O no?

I 3. Quina credibilitat té la promesa de crear 260.000 llocs de treball a Eurovegas? Pastanagues semblants no es van mostrar en la fantasiosa Gran Scala dels Monegres o en un projecte ruïnós i inacabat com Marina d’Or? Què passaria si el pla de negoci no assolís els objectius fixats? Podem assegurar que el fonament empresarial d’aquest complex no seria l’especulació immobiliària?

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Turisme | 2 comentaris »

Petit inventari de boscos amb encant

dilluns, 28/11/2011

Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Natura | Deixa-hi un comentari »

Boscos singulars o l’ecoturisme necessari

divendres, 18/11/2011

Aquesta setmana s’ha presentat un estudi dut a terme pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha inventariat 292 boscos singulars catalans, és a dir, amb algun valor remarcable. En alguns casos, són petites masses forestals de gran interès perquè acullen una espècie única. En d’altres, destaca la seva maduresa de més de dos-cents anys —i fins a cinc-cents! I en conjunt, són un catàleg de biodiversitat excepcional, ja que s’hi han inclòs boscos de vora una trentena d’espècies diferents (on predomina el pi roig, seguit de l’alzina, el faig i el roure, però també arbres que no solen formar boscos com el salze, el boix o el teix) repartits per tot el territori del Principat.

Un patrimoni com aquest —metàfora de la natura privilegiada dels Països Catalans, que estem obligats a preservar— desperta molts interrogants. Els investigadors del CREAF han expressat el seu desig que aquest treball es tradueixi en polítiques de gestió forestal. Precisament, l’inventari és ara en mans de la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, impulsora de l’estudi, que ha de decidir què en fa, de tota aquesta informació. Hi ha alguns boscos amb molts valors relacionats amb l’ús social que se n’ha donat històricament, i en aquestes ocasions el problema que més preocupa és l’abandonament de la seva explotació i, per tant, llur deteriorament. No obstant això, com dèiem, altres espais deuen la seva presència en l’inventari a les qualitats de maduresa i biodiversitat que mostren, fruit de la poca intervenció humana, i haurien de mantenir-se en aquestes condicions.

La Mitjana de Lleida, amb una extensió de 20 hectàrees, és el bosc de ribera més ben conservat de les terres de Ponent. (Foto: CREAF)

Com sabeu, jo defenso que el turisme responsable (l’ecoturisme, en el cas que ens ocupa) és una activitat desitjable i àdhuc necessària en la conservació del nostre patrimoni. Atesa la poca estima i la manca de cura que, en termes generals, tenim per la pròpia realitat i pel propi territori, més val que en fem un motor econòmic. Abocats com estem al turisme (una de les poques indústries indeslocalitzables, que a més resisteix amb salut de ferro l’actual crisi), hem de ser capaços de convertir el patrimoni natural català en un atractiu estratègic. Si la integritat dels nostres espais naturals és font de visites i de riquesa, prou que maldarem tots plegats per preservar-los!

Encara diré més. No ens hauria de fer por divulgar l’existència de tots aquests boscos singulars —o revelar la localització fins i tot d’aquells que tenen un equilibri més fràgil i que han fet d’un accés difícil la clau de la supervivència— si això permet sensibilitzar el conjunt de la societat de l’immens valor que tenen. No gaire lluny d’aquí tenim un exemple que ens ensenya el camí a seguir. Em refereixo al bosc de Muniellos (Astúries), la roureda més gran de la península Ibèrica, declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco. És l’espai natural més emblemàtic de la regió i també el més protegit perquè és símbol del primitiu bosc astur, un exemple excepcional de com eren els boscos de la serralada cantàbrica fa molts segles. La presència humana hi és inexistent, però es pot visitar. Això sí, per veure’l cal tramitar un permís especial i només és permès l’accés a vint persones cada dia. Accedir a Muniellos és un privilegi. Oi que ja us han agafat ganes d’anar-hi?

Al bosc de Muniellos, de 5.000 hectàrees, hi plou molt, per això és un paradís de falgueres, líquens, fongs i bolets. (Foto: Shutterstock)

Etiquetes: , , , ,
Publicat a Natura | 1 comentari »

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Turisme | 6 comentaris »

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?

Etiquetes: , , , , , , , , , , ,
Publicat a Turisme | 2 comentaris »

Un país de boletaires

dilluns, 11/10/2010

Gairebé per casualitat, m’ha caigut a les mans un estudi realitzat per la consultoria Ceres (mostra de 1.024 individus majors de setze anys residents a Catalunya) sobre la fal·lera boletaire al nostre país. Algunes conclusions:

• Una tercera part dels catalans acostumen a anar a collir bolets, ni que sigui de forma esporàdica. Això representa uns dos milions i mig de persones. Tanmateix, només una petita minoria hi va un cop al mes o més (un 5%, tres-centes cinquanta mil persones).

• Si haguéssim de fer un retrat robot del boletaire més actiu, aquest seria home i veí d’un municipi de menys de cinc mil habitants de les comarques de Girona, Ponent o l’Alt Pirineu.

• Anar a caçar bolets és equivalent per a la gran majoria de catalans a buscar rovellons. No en va, més d’un 40% no saben esmentar cap altra varietat. Però és que entre els qui solen anar a collir bolets, quasi tots també busquen rovellons (nou de cada deu), i a força distància en la seva escala d’acceptació segueixen —per aquest ordre: llenegues, fredolics, rossinyols, ceps i camagrocs.

bolets.jpg

Cartell dels principals bolets dels Països Catalans elaborat per l’Obra Social de Caixa Catalunya i distribuït pel setmanari ‘Presència’. Catalans, no tot són rovellons!

• Una part important d’aquells que es consideren més boletaires (el 40% dels 350.000 esmentats en el primer punt) viuen aquesta afecció de manera intensa: planifiquen les seves sortides en funció dels indrets on trobar bolets i són capaços d’anar lluny del seu territori pròxim per buscar-ne.

• Curiosament, és en aquesta franja de gent on es valora menys el fet de sortir a caçar bolets en companyia d’amics i familiars, i no és estrany que aquestes sortides es facin en solitari.

• Per últim, una dada controvertida. Els catalans —més o menys boletaires, aquí no hi ha diferències significatives— es divideixen a parts iguals entre els qui veurien bé que s’exigís una taxa a l’hora de collir bolets per controlar i mantenir en condicions òptimes els boscos, i els qui s’hi oposen.

Queda clar que la relació dels catalans amb els bolets és passional. Per alguna cosa, diuen els experts, som un dels pobles més micòfils d’Europa. Que vagi bé la temporada!

Etiquetes: , , ,
Publicat a Natura | 2 comentaris »