Festa de la Primavera (un carnaval mogut de dates degut a les prohibicions franquistes). Palafrugell, Baix Empordà. Reportatge "Carnaval fora de temps", Descobrir Catalunya 54, maig 2002. © RLM

És per celebrar-ho, si senyor! Tal com està el món en general i el de la premsa en particular, que una una revista arribi als 150 números és tot un èxit. Si, a més a més, es tracta d’una revista de geografia i viatges d’un país petit com Catalunya, escrita en català, l’èxit té regust de miracle. Cent cinquanta números és una bona excusa per aturar-se a mirar enrere, per reflexionar i per projectar-se endavant. Aquest ha estat l’objectiu de l’exposició que ha organitzat la revista Descobrir Catalunya amb el títol “El país de les emocions” que s’inaugura el proper dijous 16 de desembre a les 19 h al Palau Robert. Entre altres coses, l’exposició inclou una mostra de 15 de les millors imatges aparegudes a la revista, en gran format. No cal dir que tothom qui vulgui hi està convidat.

El primer número de la revista va aparèixer el març de 1997 amb un contundent dossier central dedicat al Berguedà, amb magnífiques fotografies d’Ernest Costa, un dels grans fotògrafs d’aquest país (les seves imatges són plenes d’una gran humanitat, respectuoses, serenes i les composicions són sempre elegants i amarades d’una bellesa clàssica exquisida). Aquest primer número ens va sorprendre a tothom. No havíem tingut a les mans una revista amb aquesta qualitat d’imatges, de textos, de tractament gràfic, de paper, etc., dedicada al nostre país. I els lectors la van rebre molt bé, és clar. A més, quan no era habitual, la revista va apostar des del primer dia pels reportatges d’autor i d’aquesta manera és va convertit en una referència pels fotògrafs catalans.

Penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre. Reportatge "Camins de Tarragona", Descobrir Catalunya 56, juliol-agost 2002. © RLM

Mes rera mes van anar sortint números que mostraven comarques, indrets i racons com ningú no ho havia fet fins llavors. També van arribar però, èpoques difícils on les polítiques empresarials que regien la revista, semblaven més guiades per procurar munyir-la al màxim que per l’ambició per millorar, crèixer, consolidar-se… Van arribar retalls i retallades i el paper va baixar de gramatge fins a límits insospitats, mentre els equips de redacció i col·laboradors feien miracles per treure al mercat una revista digna. Van arribar èpoques en que, per exemple, els màxims responsables van decidir no sols no actualitzar tarifes hipercongelades dels redactors i fotògrafs col·laboradors sinó endarrerir els pagaments de 60 a 120 dies tot dient que podien avançar els diners però pagant interessos. Paradoxalment, aquestes mesures arribaven de la ma d’una empresa vinculada a una gran corporació bancària que fa bandera del mecenatge de la cultura i la ciència. Segur que un simple col·laborador com jo només percebia fragments d’una realitat molt més complexa. Tanmateix, crec fermament que és més rendible generar relacions de complicitat i reconeixement amb els col·laboradors que escanyar-los.

Aquest període va coincidir també amb el canvi tecnològic de la fotografia digital. Déu meu com vam patir tots plegats! Finalment ja controlem tot això dels perfils de color i ens reconeixem esclaus —de bon grat o no— de photoshop. La manera de treballar ha canviat radicalment en molt poc temps, tant que sovint penso que la nostra és una generació de “supervivents”. Qui recorda ja els rodets de Velvia, els marquets etiquetats, les taules de llum…

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs, Terra Alta. Batalla de l'Ebre. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 62, febrer 2003. © RLM

I la revista ha aconseguit sobreviure a tot, i amb bona salut. ¿Com ho ha aconseguit? Intueixo que part de la resposta està relacionada amb el fet que —com succeeix en altres àmbits del nostre país— Descobrir Catalunya és quelcom més que una simple revista. És la nostra, és el nostre petit gran National Geographic. Potser això ajuda a entendre la gran fidelitat de la major part dels lectors, una fidelitat admirable que realment ha salvat a la revista en els moments més difícils. Sincerament, penso que el país necessita aquest tipus de productes culturals. Productes on la qualitat no és només només un mitja sinó que forma part del missatge. Potser en el futur algú estudiarà la relació de la revista amb la construcció de la visió contemporània dels paisatges catalans. Sense caure en l’exageració, estic convençut que Descobrir ha tingut un paper destacat en l’enriquiment de la mirada dels catalans sobre el seu país.

Vinyes velles de coster a La Vilella Baixa, Priorat. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 65, maig 2003. © RLM

Probablement això ajuda a entendre l’entusiasme i la dedicació de tothom qui està directament implicat en l’elaboració de la revista, és a dir, el reduït equip de redacció —magnífic, creieu-me— que construeix mes a mes la revista i els professionals externs que hi col·laborem, els fotògrafs, articulistes, il·lustradors, etc.  No tenim  els mitjans que pot tenir un National Geographic, és clar —tot arribarà— però el cas és que tothom qui hi col·labora acaba posat molt més del que es podria exigir, precisament per aquesta implicació emocional amb la revista. I aquesta implicació emocional constitueix, probablement la seva ànima i un dels seus principals actius. Qualsevol dels responsables empresarials que hagin de gestionar-la faran bé de reconèixer aquest intangible i cuidar-lo, alhora que evitar la temptació d’abusar-ne.

Enxaneta carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona, Diada de Santa Tecla a la plaça de la Font, Tarragona. Reportatge "Santa Tecla, Tarragona de festa", Descobrir Catalunya 68, setembre 2003. © RLM

El present i el futur arriben amb nous i grans reptes, sens dubte. Descobrir no és l’únic mitjà que “descobreix” el país i, d’altra banda, es pot arribar a pensar que poca cosa queda ja per treure a la llum. Tanmateix, si l’accent és posa més en la mirada que no pas en l’objecte, el país és torna infinit. Precisament per la riquesa de la seva història i la seva vitalitat, continua sent necessari re-descobrir-lo, saber observar-lo amb ulls curiosos i diversos, amb mirades renovades —crítiques també— que apostin per les emocions, les històries, la bellesa, la honestedat i els continguts rigorosos.  Aquesta és una de les formes més civilitzades i plaents de fer país que conec.

Llarga vida pel Descobrir!

Via Crucis del Divendres Sant a la Selva del Camp, Baix Camp. Reportatge "La via Augusta. Vestigis de la Catalunya romana", Descobrir Catalunya 69, octubre 2003. © RLM