Arxiu del mes: desembre 2010

Les gallines amb sabates i els capons amb sabatots…

divendres, 24/12/2010

Sí, ja ho se que el Nadal és el paradigma del consumisme i que el pare Noel era verd i la Coca Cola va canviar-li el color del vestit i que molts odien les nadales dels supermercats  i que … Però això no és culpa del Nadal sinó que, senzillament, és un dels reflexos de la societat que hem creat entre tots. El Nadal és però, molt més. Per començar el Nadal recull les velles celebracions del solstici d’hivern, és a dir, celebrem el principi del final de l’hivern. Els dies començaran a fer-se més llargs, és el triomf de la llum i de la vida (només cal veure les antiquíssimes cel·lebracion de les falles de Nadal que es conserven a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola). El temps ha quedat prenyat de vida nova que esclatarà a la primavera, és a dir, la vida reneix i també l’esperança (no és casual que els cristians triessin aquesta data per celebrar el naixement de Jesús).

Fia Faia de Sant Julià de Cerdenyola, Berguedà, Barcelona24 de desembre 1999

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

Festa de la Fia faia, nit de NadalSant Julià de Cerdanyola, el Berguedà, Barcelona

Fia faia a Sant Julià de Cerdanyola, la nit del 24 de desembre. Berguedà. © RLM

El Nadal és, fonamentalment, festa i la festa és quelcom imprescindible pels humans. És d’aquesta manera que trenquem rutines i fen mosses en el temps per fixar records, per evitar que es converteixi en un tobogan vertiginós. Segons jo ho entenc, a la festa i especialment al Nadal, celebrem que som vius, que encara estem aquí —i no és poca cosa— perquè, com diu un bon amic meu, “això de viure mata”. I a mi em sembla una bona i consistent raó per fer festa, per reunir-nos, per compartir somriures, per adonar-nos que, malgrat tots els problemes, això d’Europa és una meravella i cal ser-ne conscients per fruir, defensar i millorar la civilització que tenim (calen ganes, pebrots i moltes dosis d’il·lusió per sortir de la crisi). És un bon moment per celebrar la vida i, amb sort, que tenim al costat algú que ens estima.

Bon Nadal!El Puigmal. Vista des del mirador del Turó Galliner de la serra de Cadí. Parc Natural del Cadí-Moixeró.Alàs i Cerc, Alt Urgell, Lleida


La dimensió estètica dels mitjons

dimarts, 21/12/2010

La bellesa és, probablement, un dels principals trets que ens fa humans. La capacitat de generar i de gaudir de la bellesa és quelcom d’una profunditat insondable. La bellesa pot resultar excitant i alhora balsàmica, provocativa i conciliadora, clàssica i revolucionària i sempre profundament civilitzadora. La bellesa és la veritable antítesi de l’estupidesa (no pas la intel·ligència) i, evidentment, no es redueix a l’interior dels museus. De vegades és dins les rentadores.


Cent cinquanta i més que una revista

dimarts, 14/12/2010
Festa de la Primavera (carnaval passat de dates degut a les prohibicions franquistes).Palafrugell, Baix Empordà, Girona1999

Festa de la Primavera (un carnaval mogut de dates degut a les prohibicions franquistes). Palafrugell, Baix Empordà. Reportatge "Carnaval fora de temps", Descobrir Catalunya 54, maig 2002. © RLM

És per celebrar-ho, si senyor! Tal com està el món en general i el de la premsa en particular, que una una revista arribi als 150 números és tot un èxit. Si, a més a més, es tracta d’una revista de geografia i viatges d’un país petit com Catalunya, escrita en català, l’èxit té regust de miracle. Cent cinquanta números és una bona excusa per aturar-se a mirar enrere, per reflexionar i per projectar-se endavant. Aquest ha estat l’objectiu de l’exposició que ha organitzat la revista Descobrir Catalunya amb el títol “El país de les emocions” que s’inaugura el proper dijous 16 de desembre a les 19 h al Palau Robert. Entre altres coses, l’exposició inclou una mostra de 15 de les millors imatges aparegudes a la revista, en gran format. No cal dir que tothom qui vulgui hi està convidat.

Expo Descobrir.jpg

El primer número de la revista va aparèixer el març de 1997 amb un contundent dossier central dedicat al Berguedà, amb magnífiques fotografies d’Ernest Costa, un dels grans fotògrafs d’aquest país (les seves imatges són plenes d’una gran humanitat, respectuoses, serenes i les composicions són sempre elegants i amarades d’una bellesa clàssica exquisida). Aquest primer número ens va sorprendre a tothom. No havíem tingut a les mans una revista amb aquesta qualitat d’imatges, de textos, de tractament gràfic, de paper, etc., dedicada al nostre país. I els lectors la van rebre molt bé, és clar. A més, quan no era habitual, la revista va apostar des del primer dia pels reportatges d’autor i d’aquesta manera és va convertit en una referència pels fotògrafs catalans.

Costa i penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre, Tarragona1997

Penya-segats prop de la punta de l'Àliga, L'Ametlla de Mar, Baix Ebre. Reportatge "Camins de Tarragona", Descobrir Catalunya 56, juliol-agost 2002. © RLM

Mes rera mes van anar sortint números que mostraven comarques, indrets i racons com ningú no ho havia fet fins llavors. També van arribar però, èpoques difícils on les polítiques empresarials que regien la revista, semblaven més guiades per procurar munyir-la al màxim que per l’ambició per millorar, crèixer, consolidar-se… Van arribar retalls i retallades i el paper va baixar de gramatge fins a límits insospitats, mentre els equips de redacció i col·laboradors feien miracles per treure al mercat una revista digna. Van arribar èpoques en que, per exemple, els màxims responsables van decidir no sols no actualitzar tarifes hipercongelades dels redactors i fotògrafs col·laboradors sinó endarrerir els pagaments de 60 a 120 dies tot dient que podien avançar els diners però pagant interessos. Paradoxalment, aquestes mesures arribaven de la ma d’una empresa vinculada a una gran corporació bancària que fa bandera del mecenatge de la cultura i la ciència. Segur que un simple col·laborador com jo només percebia fragments d’una realitat molt més complexa. Tanmateix, crec fermament que és més rendible generar relacions de complicitat i reconeixement amb els col·laboradors que escanyar-los.

Aquest període va coincidir també amb el canvi tecnològic de la fotografia digital. Déu meu com vam patir tots plegats! Finalment ja controlem tot això dels perfils de color i ens reconeixem esclaus —de bon grat o no— de photoshop. La manera de treballar ha canviat radicalment en molt poc temps, tant que sovint penso que la nostra és una generació de “supervivents”. Qui recorda ja els rodets de Velvia, els marquets etiquetats, les taules de llum…

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs. Batalla de l'Ebre, Guerra Civil Espanyola.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona2002.11

Munició republicana d'origen rus i rellotge trobats al front de Vilalba dels Arcs, Terra Alta. Batalla de l'Ebre. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 62, febrer 2003. © RLM

I la revista ha aconseguit sobreviure a tot, i amb bona salut. ¿Com ho ha aconseguit? Intueixo que part de la resposta està relacionada amb el fet que —com succeeix en altres àmbits del nostre país— Descobrir Catalunya és quelcom més que una simple revista. És la nostra, és el nostre petit gran National Geographic. Potser això ajuda a entendre la gran fidelitat de la major part dels lectors, una fidelitat admirable que realment ha salvat a la revista en els moments més difícils. Sincerament, penso que el país necessita aquest tipus de productes culturals. Productes on la qualitat no és només només un mitja sinó que forma part del missatge. Potser en el futur algú estudiarà la relació de la revista amb la construcció de la visió contemporània dels paisatges catalans. Sense caure en l’exageració, estic convençut que Descobrir ha tingut un paper destacat en l’enriquiment de la mirada dels catalans sobre el seu país.

Vinyes velles de coster, DOQ PrioratLa Vilella Baixa, Priorat, Tarragona2003.03

Vinyes velles de coster a La Vilella Baixa, Priorat. Central "Serra de Montsant", Descobrir Catalunya 65, maig 2003. © RLM

Probablement això ajuda a entendre l’entusiasme i la dedicació de tothom qui està directament implicat en l’elaboració de la revista, és a dir, el reduït equip de redacció —magnífic, creieu-me— que construeix mes a mes la revista i els professionals externs que hi col·laborem, els fotògrafs, articulistes, il·lustradors, etc.  No tenim  els mitjans que pot tenir un National Geographic, és clar —tot arribarà— però el cas és que tothom qui hi col·labora acaba posat molt més del que es podria exigir, precisament per aquesta implicació emocional amb la revista. I aquesta implicació emocional constitueix, probablement la seva ànima i un dels seus principals actius. Qualsevol dels responsables empresarials que hagin de gestionar-la faran bé de reconèixer aquest intangible i cuidar-lo, alhora que evitar la temptació d’abusar-ne.

Enxaneta fent l’aleta i carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona,Diada de Santa Tecla, castells a la plaça de la Font,Tarragona, Tarragonès, Tarragona1995.09.23

Enxaneta carregant el castell, colla Xiquets de Tarragona, Diada de Santa Tecla a la plaça de la Font, Tarragona. Reportatge "Santa Tecla, Tarragona de festa", Descobrir Catalunya 68, setembre 2003. © RLM

El present i el futur arriben amb nous i grans reptes, sens dubte. Descobrir no és l’únic mitjà que “descobreix” el país i, d’altra banda, es pot arribar a pensar que poca cosa queda ja per treure a la llum. Tanmateix, si l’accent és posa més en la mirada que no pas en l’objecte, el país és torna infinit. Precisament per la riquesa de la seva història i la seva vitalitat, continua sent necessari re-descobrir-lo, saber observar-lo amb ulls curiosos i diversos, amb mirades renovades —crítiques també— que apostin per les emocions, les històries, la bellesa, la honestedat i els continguts rigorosos.  Aquesta és una de les formes més civilitzades i plaents de fer país que conec.

Llarga vida pel Descobrir!

Via Crucis, Divendres Sant, Setmana Santa, la Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona2002

Via Crucis del Divendres Sant a la Selva del Camp, Baix Camp. Reportatge "La via Augusta. Vestigis de la Catalunya romana", Descobrir Catalunya 69, octubre 2003. © RLM

“Qui no porti bon camí que no esperi bona fi”

dilluns, 6/12/2010
Camps de cereal a la primavera als voltants de Senan,Senan, Conca de Barberà, Tarragona

Camí agrícola a Senan, Conca de Barberà. © RLM

Camins humils, camins plens de vida, de històries, de paisatges, de mirades… Els qui em coneixen saben de la meva passió pels camins i per caminar-los. Aquesta és un gust compartit amb nombrosos companys i lectors i, molt especialment amb el Xavier Campillo i Besses, qui sens dubte —a més d’un bon amic— és un dels majors experts en aquesta matèria a Catalunya.

Fa temps que, quan es trobàvem,  acabàvem parlant que ens calia esforçar-nos per reunir en una publicació l’experiència que anàvem acumulant durant anys de treball professional en el camp dels camins, dels seus conflictes jurídics, de l’accessibilitat al medi natural i del senderisme.

Camps al terme de Nulles, Alt Camp, Tarragona

Camí particular, Alt Camp. © RLM

No ha estat fàcil però, finalment, el llibre està a punt de veure la llum. La presentació està programada pel dilluns dia 20 de desembre, a les 19 h, a Barcelona, a la sala d’actes del Museu Melcior Colet (C/ Buenos Aires, 56-58). La presentació anirà a càrrec del Ferran Miralles —un altre vell amic—, un dels grans experts en transhumància i camins ramaders. Segur que valdrà la pena. INVITACIÓ El llibre dels camins coberta.jpg

Com és habitual, publicar un llibre és una aventura col·lectiva que va molt més enllà dels autors. En aquest cas, ens cal agrair especialment el suport rebut pel CADS (Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible), pel seu director el Ramon Arribas i per l’infatigable Xavier Cazorla.  El dia a dia sovint acaba frustrant molts projectes que demanen un temps que no saps d’on treure. En aquest cas, el compromís amb el CADS i el seu entusiasme ha estat clau per tirar el projecte endavant. D’altra banda, Arola Editors, novament ha posat tot l’esforç i molta il·lusió per fer un bon llibre que, a més d’útil, sigui bonic.

La publicació porta el títol de El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets. Tot i ser fruït del treball en equip, val a dir que beu principalment de la rica experiència del Xavier com a geògraf i com a pèrit judicial especialitzat en camins.

Empedrat del camí vell de Colldejou a Montroig (Falset a Reus pel coll del Guix). Camí de ferradura. Darrera la serra de LlaberiaColldejou, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de Colldejou a Mont-roig, Baix Camp. © RLM

A continuació trobareu un breu text de resum de l’obra i, els qui tinguin curiositat, poden descarregar-se’n un FRAGMENT.

“Els camins —i no les carreteres— són la categoria més extensa de la xarxa viària, però també la més menystinguda. I tanmateix els camins satisfan al medi rural necessitats socials i econòmiques fonamentals i plenament actuals, no solament en el camp de l’agricultura i la ramaderia, o de la silvicultura, ans també en àmbits com l’accés als nuclis de població, la gestió ambiental, la lluita contra el foc i la protecció civil.

Els camins públics constitueixen la infraestructura essencial que permet al comú dels ciutadans a exercir dos drets fonamentals i complementaris que són el dret a circular i el dret a gaudir del medi ambient d’una forma respectuosa i responsable. Sense camins no hi ha llibertat.

Els camins constitueixen un patrimoni cultural de primer ordre, essencial per entendre la història dels nostres territoris. A més, avui dia, a través del turisme i del senderisme, poden acomplir noves funcions socials i esdevenir un recurs econòmic per als municipis.

Aquesta obra, rigorosa i didàctica alhora, posa en mans del públic una reflexió actualitzada sobre aquesta infraestructura viària, analitzant la problemàtica que l’afecta, presentant-ne les potencialitats i apuntant les estratègies possibles per integrar els camins dins les polítiques generals d’infraestructures i mobilitat.”

Camino de Stockalper. Senyalización de senderos en Brig, alpes suizos,Valais, Suiza

Senyalització de camins a Suïssa. © RLM