M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.
Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.
Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.
Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.
En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?
La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.
No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.
Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.