Arxiu de la categoria ‘món rural’

El Priorat, Patrimoni Mundial

dimecres, 28/04/2010

Vinya de coster de llicorellai ametller florit, al fons la serra Major del Montsant, DOQ Priorat La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona 2002.02

Precisament a Falset, fa uns dies es va presentar una altra història que pot marcar de manera molt destacada la comarca sencera. El dia 19 d’abril, al teatre l’Artesana es va mostrar al públic prioratí el resultat de més d’un any de feina: el Document de presentació de la candidatura del Priorat a ser declarat paisatge agrari patrimoni mundial. Algú podrà pensar —Ostres!, si que van fort aquests prioratins, potser massa vi…

He tingut la sort de participar directament en la redacció del document i ha estat una experiència fantàstica. Personalment tenia molt clar que el Priorat constitueix un territori que presenta moltes singularitats i valors i, de fet, tot l’equip de redacció vam intuir de seguida els arguments en que podria basar-se la candidatura. De tota manera però, els resultats ens han sorprés. La reflexió seriosa i el treball conjunt ha permès aprofundir en les raons, els fets, les repercussions… El resultat és una candidatura amb una gran solidesa conceptual i amb una enorme potència pel fet que sorgeix de sota, de la seva gent, de la comunitat. PRIORITAT ha estat l’associació que ha aglutinat col·lectius, associacions i individus per impulsar el procés. És ara que les institucions i els seus representants s’hi han sumat.

Olivera i vinyes de la DO Montsant, Capanes, Priorat, Tarragona 1997

Però què és el que fa excepcional el Priorat? Els arguments són diversos però l’eix central és clar: a hores d’ara, al conjunt de muntanyes mediterrànies, l’agricultura ha pràcticament desaparegut com a activitat econòmica rellevant. Senzillament, no és rentable, no es pot mecanitzar, massa feina, massa difícil. En canvi, en aquest petit racó de món, fa milers d’anys que la gent viu de plantar i fer créixer collites.  El camp segueix sent l’activitat que regeix la vida de la comarca, de manera directa o indirecta. Hi ha joves enòlegs que no se’n van de vacances per comprar unes botes de bon roure i començar a fer el seu vi. Altres pagesos pentinen un altre cop a ma les seves olives, quasi com si les acaronessin, perquè diuen que els aparells mecànics en fan malbé una part. I és clar, l’oli, a més d’exquisit, té un regust a profunda humanitat. Aquí passen coses importants. El Priorat desobeeix el fatídic destí que la modernitat ha dictat a les àrees de muntanya d’aquest Mediterrani tan nostre. El Priorat és, entre altres coses, un veritable laboratori on s’està posant en pràctica noves maneres de fer les coses, on s’aposta per la terra (l’únic que sempre han tingut perquè, com diu el Toni Orensanz, “la fàbrica que ho havia d’arreglar tot, mai va arribar”). I això, amb les crisis econòmiques i de models en que estem immersos, té un gran valor.

Empeltat de vinyes velles al coster del Riuet, DOQ Priorat, La Vilella Baixa, Priorat, Tarragona 2003.02

Tal com l’ha entès el Priorat, el procés que implica una candidatura de la UNESCO és ple de beneficis que ja es comencen a obtenir. La reflexió sobre el territori, sobre la identitat i fonamentalment, sobre quin Priorat es vol pel futur, és més viva que mai. La nominació, quan arribi, serà la cirereta. És a dir, la veritable importància està en el procés, en el camí. De tota manera, ens equivocarem si pensem que aquests és un projecte local. Tenir, gaudir, mirar, reflexionar a partir d’un territori amb aquestes singularitats és important pel conjunt de Catalunya. La candidatura del Priorat ha de ser —com a mínim— un projecte de país. Els reptes profunds amb que ens interroga el futur ens afecten a tots plegats.

Ramon Mateva, agricultor, verema del celler Pasanau, garnatxa negra, DOQ Priorat La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona 2002.10

Un haiku “popular i tradicional”

diumenge, 25/04/2010
Festa de l'Encamisada, Sant Antoni,  Falset, Priorat, Tarragona Dies 15 i 16 de gener de 2005

Festa de l'Encamisada, Sant Antoni, Falset, Priorat. © RLM

Permeteu-me, si us plau, apuntar-vos una cirereta més del llibre del Toni Orensanz, una de les històries més condensades i, tanmateix, amb un enorme poder evocador:

—On vas, Josep Maria?

—On vols que vagi… A missa, mecagon Déu!

(Com diu un amic meu, en un haiku, el contingut, la profunditat, la posa el lector)

De diluvis, peixos i estrelles

divendres, 23/04/2010
Juanito Martinez, aguatzil, El Lloar, Priorat, Tarragona 2003.09

Juanito Martínez, agutzil, El Lloar, Priorat. © RLM

Heu sentit parlar de l’aiguat de Safres? no? no em digueu! Si més no, el que sí que coneixeu és el diluvi de paper imprès que arriba cada Sant Jordi. En el cas que algú l’enxampi sense paraigües i volgués trobar un llibre deliciós, ple d’humanitat, un llibre per relligar la nostra història recent, però també per riure ben a gust (a mi em van saltar les llàgrimes), us en diré un d’un tal Toni Orensanz (val, sí, d’acord, és amic meu). A El falsari, l’autor hi aboca un bon grapat de les històries de Falset que pacientment i laboriosa ha recollit durant anys. Personalment, l’obra em fa pensar en Jesús Moncada, no pas per l’estil, prou diferent, sinó per la capacitat que fets absolutament locals prenguin una dimensió universal. El Toni sembla que escrigui com parla —i això és molt difícil—, amb una espontaneïtat vigorosa, familiar, que et guanya per l’estomac.

Una de les històries té a veure precisament amb l’aiguat de Safres, que Javier Rull va explicar al autor. —Oh! va ser més gros que el diluvi universal. Mira si va ploure que els peixos mossegaven les estrelles pensant-se que eren molles de pa—. Cada cop que recordo aquesta imatge…  quina preciositat! Déu meu! Si voleu saber on és Safres però, us caldrà comprar el llibre.