Com això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.
Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall, mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.
Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.
La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).
L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)
Aquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.
Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.