Arxiu del mes: febrer 2011

Qui manté els camins? o la injustificable arrogància de la motorfília

dimecres, 23/02/2011
Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Fa dos setmanes que l’anticicló hivernal va regalar-nos un matí de diumenge radiant, harmoniós, agosaradament primaveral. Havíem sortit a fer una passejada a peu tota la família —la meva dona i els meus petits de quatre i set anys— i uns bons amics als quals havia explicat l’engrescador projecte de recuperació de camins antics que des de fa uns anys està sent desenvolupat al Priorat. Vaig triar el camí de Damunt Roca, el vell camí ral que connecta el Lloar amb la Figuera. Volia mostrar-los l’elegància d’un camí de ferradura històric, probablement d’origen medieval, tant antic com els pobles que comunica, ple d’històries de pagesos, vinyes, veremes, o de fervents barcelonistes (unes de les primeres televisions que va arribar al Priorat va aterrar a la Figuera i més d’un veí del Lloar utilitzava el camí vell per anar a peu a veure el Barça).

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral que comunica el Lloar i la Figuera, Priorat. © RLM

A l’inici del camí tradicional vam veure com tres motoristes estaven baixant-lo. Quan van arribar on érem els vaig demanar que s’aturessin i amablement van fer-ho. Vaig preguntar-los si sabien que allò que estaven fent estava prohibit per llei, que si eren conscients que l’empedrat del vell camí no estava preparat per resistir el pas de les seves motos d’enduro i que molta gent estava esforçant-se precisament per conservar aquest patrimoni. Em van respondre que sempre havien fet allò i que continuarien fent-ho. Van donar gas i van desaparèixer afirmant que eren ells, precisament, els que mantenien els camins.

Sota l’aspecte anònim i ferotge que confereixen les ulleres i els cascs estic segur que, en la majoria de casos, trobaria persones amb les que podria fer un bon vermut i petar la xerrada. Entenc perfectament —i comparteixo, ho reconec— el gust per la velocitat, el risc, l’habilitat…, tanmateix resulta frustrant comprovar el difícil que resulta provar d’explicar que no tot s’hi val, que resulta absolutament injustificable la destrucció d’un patrimoni històric pel plaer que poden obtenir els practicants d’una activitat esportiva (no m’imagino foradant la portalada gòtica de la catedral de Tarragona per posar ancoratges argumentant les virtuts de l’escalada urbana).

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, camí de ferradura.L'Argentera, Baix Camp, Tarragona

Camí vell de l'Argentera al castell d'Escornalbou, Baix Camp. © RLM

Es pot debatre sobre la necessitat i conveniència d’establir circuits, sobre quins territoris tenen una major facilitar per evocar la pau, el silenci, la tranquil·litat i quins altres poden assumir millor activitats de motor. Tanmateix, a més de ser una pràctica il·legal, és una evidència empírica que el pas de motocicletes per camins de ferradura provoca la seva destrucció. És cert que qualsevol trànsit provoca efectes erosius. També les botes dels excursionistes, les bicicletes o els cavalls. Tanmateix, resulta difícil igualar la capacitat destructora del pneumàtic d’una motocicleta d’enduro en un camí de muntanya.

L’argument que “les motos mantenen els camins” es fonamenta en l’efecte que el trànsit motoritzat pot tenir en el control de la vegetació de les vores dels camins. Tot i admetre que, efectivament, es pot donar aquest efecte, l’argument resulta absolutament fals donat que allò essencial d’un camí és la seva caixa és a dir, la plataforma. Un camí embardissat resulta relativament fàcil i factible de recuperar, en canvi, quan la plataforma s’erosiona, quan salten els empedrats, quan es formen xaragalls, la recuperació del camí és molt difícil i té un cost econòmic molt elevat. Els resultat són evidents, molts camins han esdevinguts pràcticament intransitables, empedrats amb segles d’història han saltat pels aires i són molt rars els projectes que aborden veritables restauracions de camins.

Erosió a l'antic camí ral de Reus a  Prades sota el coll de les Saleres.Serra de la Mussara, Muntanyes de Prades.Vilaplana, Baix Camp, Tarragona

Erosió a l'antic camí ral de Reus a Prades sota el coll de les Saleres, serra de la Mussara. © RLM

Seria injust afirmar que els processos d’erosió que pateixen molts dels nostres camins històrics es deuen només al trànsit de motocicletes. Els camins antics, com qualsevol via de comunicació, els cal manteniment. Per exemple, quan les aigüeres queda tapada de sorra (la línia de pedres més elevades que travessen el camí i que condueixen l’aigua fora), les pluges torrencials es desboquen camí avall amb efectes que poden resultar terriblement destructors. Altres cops és l’obertura irreflexiva de pistes, per exemple, el causant de la destrucció de camins antics.

La llista és més llarga però, de tota manera, repeteixo, res justifica que se segueixi circulant amb vehicles a motor per aquests camins, res justifica la destrucció irresponsable i gratuïta d’aquest patrimoni col·lectiu. Estic convençut que, a mesura que creix la sensibilitat social pels camins històrics, també més motoristes prenen consciència d’aquest valor i opten per modificar els seus hàbits. De tota manera, la fragilitat d’aquest patrimoni es tan gran que, malauradament, resulta imprescindible les tasques de vigilància que realitzen els cossos d’Agents Rurals i els Mossos d’Esquadra.

Als ciutadans preocupats pels nostres camins, pel nostre patrimoni, ens cal manifestar arreu i sempre que puguem aquesta preocupació, per exemple, davant els nostres alcaldes (la gran majoria de camins són de propietat municipal) o bé avisant les autoritats quan ens trobem amb motoristes que incompleixin deliberadament la llei (coordinació 24 h dels Agents Rurals 93 574 00 36).

Els Rogerals, camí ral del Lloar a la Figuera, camí de ferradura, al fons, el poble del Lloar, serra de la Figuera, DOQ Priorat,El Lloar, Priorat, Tarragona

Els Rogerals, camí de Damunt Roca, antic camí ral del Lloar a la Figuera, Priorat. © RLM

Camins amb olor de llana

divendres, 11/02/2011
Sagàs, el Berguedà, Barcelona

Josep Armengol amb un corder extraviat prop de Sagàs, el Berguedà. © RLM

Hi han coses que valen més pel que representen que pel que són. Aquesta és una de les definicions que més m’agraden del concepte de patrimoni. No se si un mapa acabat d’editar fa només uns mesos podria ser considerat patrimoni però, en tot cas, tinc clar que és molt més que un mapa. Camins ramaders de Catalunya, eixos principals 1:50.000, editat per la Fundació del Món Rural i l’Institut Cartogràfic de Catalunya és resultat d’una iniciativa que ha donat lloc també a un document molt interessant Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Tal com s’explica al seu web, l’informe “és un recull de recomanacions i propostes elaborat per un grup de treball impulsat per la Fundació del Món Rural amb l’objectiu de promoure la recuperació d’aquest tipus de vies. El document va ser presentat en la jornada “Els camins ramaders i la transhumància a Catalunya” el 7 d’octubre a Lleida.”

Ramat d'ovelles i pastor,Horta, Terra Alta, Tarragona

Ramat d'ovelles prop d'Horta, Terra Alta. © RLM

Els camins ramaders, cabaneres, carrerades o lligallos, són els camins destinats a la transhumància del bestiar, sobretot d’ovelles. Els camins ramaders són un lligam entre les pastures d’hivern, a la terra baixa, i les d’estiu, a muntanya.  Els camins ramaders constitueixen un patrimoni econòmic, cultural, històric, arquitectònic, paisatgístic i ecològic que és imprescindible preservar. Segons la llei 3/1995, de 23 de març, de Vies Pecuàries, els camins ramaders han d’estar classificats, fitats i senyalitzats. Es tracta d’un patrimoni públic, la titularitat del qual correspon a la Generalitat de Catalunya, i, per tant, tenim una responsabilitat moral i legal indefugible de preservar-lo (a banda de les evidents funcions que poden acomplir a hores d’ara, desconeixem quin paper que poden arribar a tenir en el futur).

En aquest sentit, el mapa posa en evidència un fet alarmant: el flagrant retard  en el compliment d’aquest mandat després de més de 15 anys. A Catalunya, actualment, hi ha 3.056 km de camins ramaders reconeguts oficialment (camins classificats segons la legislació de vies pecuàries), però la seva extensió real ha de ser molt superior. Un inventari de l’any 1999 recull 700 km de cabaneres a la comarca del Pallars Sobirà i un altre, de l’any 2007, 900 km de camins ramaders a la del Berguedà, mentre el catàleg d’Eusebi Martí Lamich, de l’any 1926, identificava gairebé 7.000 km de camins ramaders, només a la província de Lleida. En base a aquestes dades es pot estimar l’existència a Catalunya d’una xarxa de camins ramaders amb una extensió aproximada d’uns 20.000 km.

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pirineu català,Sort, Pallars, Sobirà, Lleida2004.09

Ramat d'ovelles a les pastures de Llessuí a finals d'estiu, vall d'Àssua, Pallars, Sobirà. © RLM

Tal com ha remarca Xavier Campillo a El llibre dels Camins, amb el ritme de classificació dels darrers trenta anys (un expedient anual), Catalunya sabrà els quilòmetres que té de vies pecuàries l’any 2845. En canvi, la comunitat autònoma d’Andalusia ha aprovat una mitjana anual de 11 expedients entre 1998 i 2007 i té classificats més de 30.000 km de vies pecuàries (la pràctica totalitat de la xarxa).

El mapa editat per la FMR no és una classificació, sinó una recopilació d’informació oficial i no oficial en la que han participat entitats diverses i una bona colla d’especialistes. No té una validesa oficial però, en canvi, té un enorme valor referencial per sensibilitzar i difondre la dimensió d’aquest patrimoni i per mostrar, malauradament, que no hem fet els deures (el darrer mapa que recollia una informació similar té més de 50 anys).

Pastor dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija,Saldes, el Berguedà, Barcelona

Ceferino Ballesteros, pastor, dalt el cap de la Gallina Pelada, serra d'Ensija, el Berguedà. © RLM

I una agradable coincidència: acaba de ser publicat el llibre Camins ramaders del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Es tracta d’una obra de caràcter divulgatiu coordinada per l’Àlex Farnòs, estudiós i veterà defensor d’aquest patrimoni a les Terres de l’Ebre. Ha estat publicada dins la col·lecció Difusió cultural de la Diputació de Tarragona la qual facilita gratuïtament exemplars a tothom qui els demana.

Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès,  muntanya i pasturas de Nevà, Toses, Ripollès, Girona

Marton Jov i el seu gos, prop del coll de la Bona, pastures de Nevà, Ripollès. © RLM