Arxiu del mes: març 2011

Llibres de dol

dimarts, 22/03/2011

Avui els llibres, els grans llibres, estan de dol. Ens ha deixat un bon amic que els coneixia com ningú. Els imaginava, els construïa, els donava vida. L’Andrés Gamboa ara viu en ells i en el cor dels qui vam tenir la immensa sort de conèixer. Caram quin home!

L’Andrés ha estat el director d’art de la prestigiosa editorial Lunwerg des de la seva creació. Alguns hi posen els diners, però allò que realment és valuós és el concepte, la idea, l’ànima, i la de Lunwerg era l’Andrés. Durant molt de temps, a l’aparador d’una llibreria, les portades de Lunwerg destacaven per sobre de les altres. Sense rivals. Eren sempre propostes sorprenents, captivadores, atrevides i alhora profundament elegants perquè partien d’un profund coneixement dels canons clàssics, dels fonaments dels conceptes de bellesa i de comunicació gràfica de la nostra cultura. De fet, ara que hi penso, les portades reflectien fidelment l’home que les pensava, sorprenent, captivador, atrevit i profundament elegant, a més de respectuós i honest (i espero que algú que havia estat molt proper amb ell no dormi bé aquesta nit).

L’Andrés era un home d’una enorme cultura, un gran humanista, un gran clàssic i probablement per això resultava ser  tant atrevit. Per exemple, va defensar sempre les cobertes netes, ni tant sols permetia el símbol de l’editorial, que el reservava pel llom i la contracoberta. Aquest atreviment, precisament, va ser un dels elements que van construir l’exquisida imatge de la editorial (la mateixa que amb els anys va fer que el Grup Planeta s’interessés en comprar-la). “Per contractar dissenyadors, abans que experts en programes de disseny, busco llicenciats en Belles Arts” em comentava; i és que resulta molt difícil construir un discurs visual sòlid sense conèixer els referents del llenguatge de l’art.

Vaig aprendre molt al seu costat, i no sols de llibres. Recordant-lo penso també amb l’estimat Joan Alberich, les sobretaules que vam passar els tres i l’enorme sort d’haver pogut compartir deliciosos bocins de la meva vida amb ells. Moltes gràcies per la vostra generositat, per haver cregut i alimentat la cultura d’aquest país, i per haver-me fet tant feliç.

Caram quins homes!

Alberich Gamboa BX.jpg

El Joan Alberich i l'Andrés Gamboa a Poetes, Tarragona. © RLM

La seva estimada filla Alejandra m’ha fet arribar un preciós i delicat text que Javier Ortega ha dedicat a l’Andrés Gamboa. M’ha emocionat la precisió i l’amor amb que descriu el nostre amic. El podeu descarregar clicant aquí Para ANDRES GAMBOA.

Moltes gràcies Javier.

Pecadors, penediu-vos!

dissabte, 12/03/2011
Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Després de tantes plomes i generositats carnals, és clar, arribarà d’aquí no res la Setmana Santa. No fos, cas… Curiosament, les processons de Setmana Santa mostren un esquema festiu amb intrigants similituds amb el Carnaval. Que Déu em perdoni, però jo hi veig desfilades pel carrer, carrosses amb personatges (abans que hi posessin estàtues, els passos o “carros” portaven gent interpretant passatges de les sagrades escriptures), gent disfressada que va a lluir i public que va a mirar. I pel que fa a la transcendència, si per això entenem l’acció de transcendir la realitat, em quedo amb el Carnaval.

Personalment, la Setmana Santa m’interessa per la dimensió humana de la festa —com el Carnaval—, pel que suposa de trobada de gent, de colles, d’objectius compartits, d’esforços, de disciplines i de recompenses. I també per un altre aspecte que em va fer veure un amic meu: per la pedagogia que suposa de la mort i del dol. La mort és un aspecte essencial de la qualitat humana que la societat actual procura amagar de manera immadura i irresponsable. I això ens fa terriblement febles.

De tota manera, el motiu d’aquesta entrada del bloc, era més per parlar-vos d’un excel·lent llibre que acaba de publicar el fotògraf i bon amic Tino Soriano. El títol és Foto a Foto 02 Tino Soriano i es tracta d’una publicació especialment recomanada pels amants de la fotografia que vulguin aprendre dels consells d’un gran  fotògraf. A banda d’il·lustrar cada tema amb les seves impressionants fotos —sempre plenes d’una humanitat desbordant— el Tino ha convidat a deu fotògrafs a publicar-ne una i comentar-la. Són César Lucas Abreu,  David Airob,  Marcos Bauza,  Ernest Costa, Paco Elvira,  Toti Ferrer, Yurian Quintanas,  Siqui Sánchez, Manel Úbeda i jo mateix. En el meu cas vam triar una foto de la processó de Verges, un reportatge que vam fer plegats pel llibre que la col·lecció Post Festum d’Arola Editors, va dedicar a aquesta impressionant celebració, amb textos de Jordi Roca. La foto triada ha estat la que ve a continuació. A més, n’incloc algunes altres de la selecció prèvia que vam fer.

I recordeu, és hora de penedir-se que “doña” Quaresma ja és aquí.

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

… i arriba l’Extermini (de les plomes)

dimarts, 8/03/2011
Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2008. © RLM

Dissabte  i diumenge passat van ser dies de rues de Carnaval, el moment més esperat, més participat de moltes de les festes de Carnestoltes que es celebren arreu. D’entre les que conec, m’encanta la de la meva ciutat i especialment la de Sitges, que demà dimarts veurà la segona sessió d’enguany amb la rua de l’Extermini.

El carnaval de Sitges té solera i no és només la rua, són els balls a les entitats, les xatonades, l’arribada de sa Majestat, el predicot, les visites del seguici als mercats, les botigues, les escoles, les llars d’avis i l’enterrament. Les fonts documentals constaten la seva celebració des de fa més d’un segle. De fet, segons els sitgetans, són ells qui van inventar el carnaval i en un acte que honora la seva generositat “no han demanat mai el copyright”.

“Una festa és festa qual la gent la celebra, qual la gent se la fa seva. Una festa és mes festa com menys es pot controlar des del poder. A Sitges el Carnaval és de la gent “ escriu l’antropòleg Josep Fornés. De fet, com ha passat en altres llocs, el principal problema de la festa és precisament el seu èxit. No és fàcil gestionar-ho. A les passades edicions, l’abassegadora presència dels anti-abalots dels Mossos produïa un contrast difícil de digerir. Tanmateix, encara hi han racons, carrerons, on es pot tastar la rua sitgetana més disbauxada, sense guions, caòtica, desastrosa com a desfilada, però terriblement humana, càlida, propera, provocadora i catàrtica.

“El Carnaval de Sitges és un dels més participatius i exportats dels Països Catalans, tot i que sovint la seva universalitat ha estat un pretext per negar-li una puresa il∙lusòria”. Aquest és un fragment de la contraportada del llibre El carnaval de Sitges, publicat per Arola Editors a la col·lecció Post Festum, amb textos de Jordi Cubillos i fotografies d’un servidor. “Tant per als experimentats i coneixedors, com per als inexperts però curiosos, aquest llibre és una eina imprescindible per reconèixer les virtuts de la seva sana disbauxa, o per descobrir com és i quina personalitat té aquesta festa, sens dubte un dels carnavals més prestigiosos, singulars i reverencialment irreverents”.

I pels seguidors carnavaleros he preparat una selecció d’imatges dels darrers anys que podeu trobar a la pàgina Carnaval de Sitges (trieu una música adequada).

Carnaval de Sitges.  Rua de l'Extermini. Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2009. © RLM

Alguna cosa més que plomes i purpurina

divendres, 4/03/2011
_RLM2744BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

A Tarragona, després de l’entrada el dimecres del Carnestoltes i la seva Concubina, el dijous de Carnaval es celebra la Disfressa d’Or, un espectacle on les colles de Carnaval ballen i llueixen la disfressa principal que han preparat per l’edició. No és recomanable pels al·lèrgics a les plomes, a la purpurina i els focus. En canvi, els que conservin una mica de la mirada dels nens es trobaran amb espectacle completament amateur més que digne, brillant en alguns moments, i sobre tot molt humà que parla de multitud de dissabtes d’assajos, màquines de cosir, maquillatges, sopars de colla…

Hi han hagut disfresses molt aconseguides, nois i noies, dones i homes  lluint-se però, fonamentalment gent que aquest vespre han marxat amb un somriure d’orella a orella després d’haver treballat dur per aquest moment. Plomes i purpurina que, certament, no serveixen per res sinó és per a ser feliç (i això no és poca cosa).

_RLM2864BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM2943BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM2998BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3003BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3034BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3119BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3141BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3263BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3355BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3365BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3382BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3437BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

_RLM3442BX.jpg

La Disfressa d'Or, Carnaval de Tarragona, 2011. © RLM

El Carnaval ha mort, visca el Carnaval!

dijous, 3/03/2011
Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

El Carnaval ha mort. Tal com va dir Caro Baroja, sense Quaresma no hi ha Carnaval. La modernitat, el benestar i uns saludables aires de laïcitat fa temps que van liquidar la vella Quaresma i amb ella bona part del sentit del Carnaval tradicional. Tanmateix, resulta evident que s’han generat noves formes i nous significats. Hi ha qui, d’entrada, desqualifica desfilades, comparses, disfresses, etc., adduint que es tracta de modes importades, tot defensant una suposada puresa tradicional. Déu salvi els purs!

Potser el Carnaval no és el que era, però els fets mostren clarament que milers i milers de persones es mobilitzen en aquestes dates per sortir al carrer d’una forma, diguem-ne, “poc habitual”. Quins són aquests nous significats? Quin és el sentit del Carnaval actual? No es fàcil respondre aquestes preguntes, però en tot cas, no hi dubte que el Carnaval provoca la trobada de gent, l’organització de colles, el treball conjunt, les reunions, els assajos, en definitiva, la vida social. I arriba el gran dia, la Rua de Carnaval. Als humans ens agrada mirar i mostrar-nos, ens agrada desfilar, lluir, sorprendre, embadalir… i especialment fer-ho trencant la rutina, subvertint una quotidianitat que pot ser terriblement alienant.

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Les tradicionals desfilades urbanes “a la italiana” han retornat a Europa després d’haver passat per la influència dels carnavals caribenys. Vestits sumptuosos i cossos provocatius es barregen amb música en diferents proporcions, sense oblidar les carroces, que poden arribar a ser veritables obres d’art o engendres mòbils divertidíssims, hereus d’una tradició satírica molt arrelada a Catalunya.

Cos, lluïment i espectacle són elements essencials de les rues actuals. Per unes hores, persones anònimes es converteixen en veritables protagonistes, en estrelles de fantasia, tot vestint disfresses singulars, imaginatives, sofisticades o provocatives, que mai es podrien imaginar portar posades en cap altre moment que no fos el Carnaval. Dones ben normals, amb un barret lluent, i corses que ho pugen tot, amb la penombra per aliada, es transformen en veritables estrelles de Hollywood, descarades, provocatives, elegants, sublims. I els fotògrafs disparem els flashos seguint la fantàstica comèdia organitzada sense necessitat d’anar a fer el ridícul en un programa de Televisió. I tot això es fa desfilant, és a dir ocupant el carrer, per fer-se amos de l’asfalt mentre passegen i ballen davant de milers d’ulls que esperen l’espectacle, que esperen mirar, sorprendre’s i divertir-se. Ulls sovint plens de complicitat i també d’enveja, reconeguda o amagada sota crítiques banals.

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Aquest pot ser un dels nous valors del Carnaval: democratitzar el lluïment. Per uns moments ser el rei o la reina de la ciutat i robar les mirades (com si es tractés d’una gran boda). En una societat marcada obsessivament per la imatge, pels models estètics, per la popularitat instantània que fomenten els grans mitjans de comunicació, el Carnaval és el mitjà de aconseguir somnis i moments que se suposen reservats a minories. No es tracta tant de trencar estrictes normes, com de transgredir la pròpia realitat quotidiana, normalment menys “espectacular”.

Això és precisament la festa. I, ara, en temps de crisi, encara és més necessària que mai perquè, algú s’imagina que remuntarem des del pessimisme, des de l’abatiment? S’en sortirem —no tinc cap dubte— amb intel·ligència, coratge, solidaritat, però sobretot amb ganes de viure, amb ganes de ser feliços ara, aquí i malgrat tot (alguns diuen que hi ha una altra vida, però jo només conec aquesta).

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Aquesta és una nova versió d’un article que va aparèixer fa uns anys a Públics, una publicació de l’ajuntament de Tarragona. I parlant de la meva ciutat, val a dir que el Rei Carnestoltes i la seva elegant Concubina acaben d’arribar, avui dimecres, a Tarragona per començar el seu breu però intens regnat. Molts no els havien oblidat i d’altres, de fet, han viscut tot l’any esperant-los. Pels que vulguin reviure edicions passades he creat una pàgina expressament dedicada a l’edició de l’any 2006, l’any del 25è aniversari de la recuperació del Carnaval de Tarragona. es tracta d’un dels carnavals més destacats de l’àmbit català precisament per la seqüència ritual, per la fantasia i el treball de les disfresses que llueixen les comparses i especialment pel dol i mort del Carnestoltes. Llarga vida al Carnaval!

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII —amb les seves carrosses presidides pels Ninots—, els Sèquits i els concubinats respectius, acompanyats dels penons i estendards. Carnaval. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Entrada a la ciutat del Carnestoltes XXX, la Concubina XVII. Carnaval 2011, Tarragona. © RLM

Màscares, balls, vi i Carnaval

dimarts, 1/03/2011
Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja, Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

“Mira bien la fotografía que acompaña estas páginas y no te confundas. No. No es Venecia. Es Haro. Es el Carnaval del Vino, un baile de máscaras de postín, de esos que se ven en las películas, con ropajes lujosos y música de época” Així comença un article publicat fa uns dies al diari El Correo on es feia ressó de la segona edició d’aquest esdeveniment. La ciutat d’Haro és, juntament amb Jerez, el bressol històric del vi a Espanya. Disset cellers instal·lats a la població ho corroboren. Això no significa però, que no els calgui repensar estratègies per fer front als nous reptes dels difícils mercats vinícoles.

Des de fa uns anys estic col·laborant amb el pla de dinamització turística que està sent desenvolupat a la ciutat, dirigit per l’empresa Sepinum. A més de conèixer els cellers —alguns veritablement excepcionals— he pogut conèixer de primera ma estratègies i projectes. Aquest Carnaval del Vino, per exemple, neix com a iniciativa pensada per afavorir el treball conjunt dels cellers d’Haro, quelcom que ni aquí ni enlloc no resulta fàcil. El ball de màscares és lògicament, una estratègia per enfortir i projectar la imatge vinícola d’Haro però, molt especialment l’excusa per tal d’aconseguir que més d’una dotzena de cellers mostrin conjuntament els vins que sortiran al mercat. Entre aquests estan noms tan destacats com López de Heredia, La Rioja Alta, CVNE, Muga, Bilbaínas, Roda, Ramón Bilbao o Carlos Serres (Dinastia Vivancos).

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM

Està clar però, que l’excusa havia d’estar a l’alçada de la imatge que volen projectar aquests grans cellers i la primera edició no sols no va defraudar sinó que va superar totes les expectatives. L’equip de Sepinum, amb Julio Grande al capdevant, van tornar a confiar en la capacitat de l’art per transformar realitats, per generar imatge, per projectar futurs. L’espectacle va ser encarregat a una companyia de teatre professional que, amb guió simpàtic, excel·lent música barroca, bons actors i balladors i un vestuari de somni, van aconseguir un espectacle que destil·lava bon gust, elegància i sensualitat.

Algú se li acut millors qualitats per associar-les al vi?

Gran baile de máscaras a la italiana y presentación de nuevas añadas de vino de 15 bodegas de Haro, un grupo de actores dramatizan una historia relacionada con el mundo del vino y Haro, acompañados por una orquesta clásica barroca (Bóreas Cámara), DOC Rioja,Haro, la Rioja

Gran Baile de Máscaras, Carnaval del Vino, Haro. © RLM