Tenen ànima els espais? Si no fos així, com és que hi han paisatges que ens commouen, que ens inspiren? com és que hi han territoris capaços d’evocar la vida i els anhels de generacions senceres d’avantpassats?, de crear estats d’ànim?, com és que hi han paisatges balsàmics, tranquil·litzadors?, com és que hi han espais que ens captiven i amb els quals establim lligams anímics, íntims?
És una evidència que els humans, amb diferències segons les cultures, establim relacions emocionals amb els espais. Tanmateix, els espais no tenen més ànima que la nostra, que la que nosaltres hi volem abocar. La natura és indeterminada i som nosaltres, les persones, les cultures, les arts les que la determinem. La connotació ètica i estètica dels espais és l’origen de la visió de paisatges allà on abans només hi havia territori. Una visió evidentment subjectiva, fruit dels mecanismes de la cultura. Aquesta conquesta cultural —esdevinguda a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX— ha resultat ser una extraordinària revolució que ha canviat profundament la nostra percepció de l’entorn.
El dossier central del número de novembre de Descobrir Catalunya, està dedicat de ple a parlar de paisatges, concretament, a parlar dels valors i significats dels paisatges del Priorat. Fer-ho ara té tot el sentit donat que aquest territori està impulsant una candidatura per tal de ser declarada paisatge cultural patrimoni mundial, per part de la Unesco.
El dossier comença amb una magnífica introducció de Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i un dels nostres millors pensadors sobre paisatge. Hi trobareu un primer article escrit per Toni Orensanz, dedicat al caràcter mediterrani i excepcional del seu paisatge, és a dir, a les raons que fan que mereix ser inscrit en la llista de paisatges patrimoni de la Humanitat. El segon, escrit per Oriol Margalef, està dedicat a posar de relleu l’extraordinària diversitat dels paisatges dins aquest petit territori. El tercer, a càrrec de la Roser Vernet, parla de dos dels elements centrals que estructuren aquest territori: els pobles i els camins. Són els camins antics precisament, un dels element que millor permet evocar l’evolució d’aquesta comarca; són els fils de la memòria dels vells pagesos, dels Priorats passats i també dels actuals.
Jo he tingut el privilegi de il·lustrar-los amb imatges i també d’escriure el darrer article, el dedicat a l’espiritualitat. Per redactar-lo he recuperat una part d’un article propi publicat al llibre Priorat, publicat per Lunwerg fa més de quinze anys. M’ha resultat gratificant comprovar la persistència de la meva visió, però encara més l’evolució que m’ha portat més enllà d’aquella espiritualitat basada en la història dels eremites i cartoixans. A hores d’ara, entenc que l’espiritualitat d’aquest territori es connecta amb aspectes essencials del món clàssic, dels orígens de la nostra civilització. El Priorat em permet evocar les antigues relacions entre els homes, els déus i la naturalesa. El Priorat em permet retrobar, per exemple, les velles creences en Dionysos, el xenikos daimon —el dimoni estranger— i els orígens dels simbolisme del vi, les arrels de les qual s’allarguen probablement fins el Neolític. Vi, fermentacions, resurreccions…. Espero que a algú li resulti interessant i inspiradora aquesta regressió. Com hem començat dient, el paisatge no reflecteix res més que el que portem dins. Salut!
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
