Entrades amb l'etiqueta ‘parcs eòlics’

Sang, vent i paisatges

dissabte, 7/07/2012

La Terra Alta, els nous emprenedors, les brigades internacionals a la Batalla de l’Ebre, els lluitadors per la memòria, aquests són alguns dels aspectes que recollirà el dossier central de la revista Descobrir Catalunya en el número del proper setembre. Fa pocs dies que vaig acabar les sessions fotogràfiques i els records són frescos, intensos, molt intensos i també contradictoris. Aquest número de la revista promet. Aquesta terra no deixa indiferent, la seva gent tampoc.

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a BotHorta, Terra Alta, Tarragona

Vista des del coll d'en Sabater en direcció a Bot. Horta, Terra Alta. © RLM

Reconec que m’ha costat tornar a la Terra Alta. Per a mi era la terra dels grans horitzons agraris. La vista davallava dels dels Ports i s’estenia, serena, antiga, com fa centenars d’anys, dins les planes i turons de l’Aragó, sense aturador, fins a trobar les muntanyes del Pirineu. Sovint pensava que aquesta serenor contrastava amb l’horror i la tragèdia que aquestes terres havien viscut durant la Guerra Civil. M’agradava creure que aquesta serenor havia de ser balsàmica, que podria ajudar a tancar ferides…

La nostra visió estètica i emocional del territori —és a dir, allò que en diem paisatge— sempre és personal i subjectiva, si bé la compartim més o menys amb els altres (i això ens fa especialment feliços). És evident que allí on jo veia serenor, bellesa, identitat agrària, altres veien desesperança, improductivitat, emigració, o res. Un passat ple privacions, i amb la tragèdia de la Guerra Civil amarant-ho tot, no facilita precisament la generació de paisatges. La connotació estètica dels territoris és fruit de la cultura. Les societats més cultes generen visions —paisatges— més riques, més complexes i les doten d’un major valor identitari. És quan el paisatge es converteix en part de la nostra identitat que serveix per saber qui som, per enfrontar-se als canvis, al futur sabent on tenim els peus, sabent millor discernir entre allò que és essencial del que no ho es tant, o directament del que és banal.

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Bona part del paisatge d’aquesta comarca s’ha transformat de manera dràstica recentment. Passejar en cotxe per la carretera que uneix la Fatarella amb Vilalba dels Arcs, sota els enormes aerogeneradors, és una experiència impressionant, molt interessant, molt recomanable.

Reconec que m’encanten aquestes bèsties de 120 m  (tot i que arriben a fer una mica de por). Gegants blancs que es retallen sovint en un blau immens, cadenciosos, imperturbables, indiferents al que passa sota els seus peus, amb la mirada posada en l’horitzó, esperant ansiosos que el vent els doni vida. M’agrada veure’ls entre vinyes, ametllers o oliveres, com si d’una altra plantació es tractés. Un nombre reduït em semblen molt atractius, tanmateix, a la Terra Alta, a un parc el segueix un altre, i un altre i un altre … La seva dimensió és extraordinària (l’edifici més alt de Tarragona fa la meitat d’alçada) i seu número és tal que aquell paisatge obert, generòs, ple de matisos, ple d’humanitats antigues, ha desaparegut. Els molins xuclen totes les mirades. Ara el paisatge són ells.

Central eòlica de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Central eòlica de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. Al fons, els Ports. © RLM

Els nostres governants consideren inevitable sacrificar tots els horitzons (i dic tots sense exagerar gaire) del sud de Catalunya en pro de l’obtenció d’energia eòlica. Però, si us plau, que no ho venguin com ecologisme. El paradigma que hi ha al darrera del model d’implantació que hem triat segueix sent el mateix de sempre: produir més per gastar més, per fer més negoci, per continuar afavorint les grans empreses productores d’energia i els seus monopolis. Seguim sense voler entendre que el món ha canviat. Crec fermament que hem d’acabar tancant les nuclears el més aviat possible, crec en les energies renovables, però seguim sense posar l’accent en la reducció del consum d’energia.

A hores d’ara estem en camí de sacrificar els paisatges d’un terç del país—i una part de la seva identitat— per tal que les botigues continuïn tenint les portes obertes tot l’any, per gelar-nos de fred en els cinemes durant l’estiu o anant amb màniga curta a l’hivern, per il·luminar mig univers durant la nit i quedar-nos sense estels, per continuar dissenyant edificis sense ventilació natural on siguin imprescindibles els aires condicionats, per obrir les  finestres dels instituts a l’hivern quan la calefacció es fa insuportable, etc., etc. Però això és el sud. Sacrificarem paisatges abans d’haver-los pogut valorar. Un altre cop, sembla que arribem tard. És veritat que la misèria només engendra misèria…

Parc eòlic de la Terra Alta.Vilalba dels Arcs, Terra Alta, Tarragona

Parc eòlic de la Terra Alta. Vilalba dels Arcs. © RLM

Els incomptables aerogenerados de la Terra Alta no deixen de semblar-me (potser només a mi) desenes i desenes de piques verticals clavades en la mil·lenària horitzontalitat ferida del seu paisatge. No puc evitar pensar que a aquest territori encara no li ha arribat la pau, que les ferides continuen obertes. Les identitats han de ser molt fràgils si el territori només és vist com un recurs  productiu.

Un exemple: l’indret conegut com Quatre Camins, davant Vilalba dels Arcs, va ser el trist escenari d’un dels episodis més terribles i dramàtics que van tenir lloc durant la Batalla del Ebre. L’assalt de la punta Targa (un simple turonet) per part de les tropes franquistes del Terç de Montserrat va ser absolutament esgarrifós. El terra encara ha d’estar amarat de sang. Això però, no ha estat cap impediment per instal·lar-hi a tocar dos aerogeneradors. Em sembla una trista mostra de menyspreu, del nivell moral de la nostra societat i dels nostres governants, una imprudència històrica greu, una mostra també de la miopia davant un patrimoni, el de la Guerra Civil, d’abast internacional.