Entrades amb l'etiqueta ‘Setmana Santa’

No, no va al groc

dijous, 17/04/2014
RLM130329_153BX©.jpg

© RLM

Cal més penitència. Està clar. D’altra manera no s’explica que, un dia tan important com Divendres Sant, Déu Nostre Senyor vagi tocant els nassos als pobres confrares tarragonins. Ara quatre gotes, ara para, ara torna a començar… . A més d’un confrare se li escapa un irreverent collons! (i coses més groses). S’entén. Pujar cada dos per tres dalt el pas per tapar-lo amb plàstic, no és fàcil. Ja procurem ser smart, ja, però encara no han arribat els sensors de l’humor diví.

Ja van dos anys seguits amb la mateixa cançó. L’any passat vaig publicar en aquest mateix bloc: Déu, polímers i processons. Enguany arriba un nou lliurament de la sèrie (juro que no hi tinc res a veure amb que plogui, de veritat).

RLM130329_141BX©.jpg

© RLM

Oliveres i arquitectes

dissabte, 30/11/2013

primavera_estiu_etcetera_blog.jpgAcabo de llegir la novel·la Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i m’ha fet passar unes estones fantàstiques. Quina delícia! (moltes gràcies Sara i Roser per recomanar-me-la).

Els que teniu poca feina i seguiu aquest bloc, ja sabeu que no és pas un espai de crítica literària, no. A més vaig tard. La novel·la es va publicar el 2011. L’obra és sòlida, potent, i a més a més de bona literatura (n’estic segur) l’obra aporta altres elements que a mi em captiven especialment. A l’igual que el llibre Marges, de Roger Vila, del qual en vaig parlar en una entrada anterior, aquesta és literatura creada i pensada des dels espais del sud, literatura que enriqueix mirades, que ajuda a crear-ne de noves sobre uns espais encara massa invisibles. Literatura que conforma nous universos en una part del país on no n’anem sobrats.

La força de l’obra es centra en el relat de la protagonista, una arquitecta de 34 anys, en mig d’una crisi personal, que retorna al poble on va néixer per retrobar-se a si mateixa. La història és ben comuna, però els pensaments i diàlegs interiors de la protagonista la converteixen en extraordinària. El personatge de l’Èlia ens atrapa immediatament, probablement perquè sabem que algun moment o altre ens l’hem creuada pel carrer i només l’atzar ha fet que no compartíssim algun o altre sopar. Tanmateix, a més de la trama, a mi m’ha seduït la descripció del món rural, tant nostre, tant humà, tant normal i, alhora, tant extraordinari. Permeteu-me transcriure un petit fragment que trobo deliciós, de pensaments de la protagonista mentre ajuda al seu pare a collir olives:

… I mira per on, tots aquests milers d’olivers també m’han vist néixer, m’han posat el plat calent a taula i encara m’han pagat la carrera, que no és que sigui barata (…/…) De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meves circumpstàncies passen a 1:1.000, i les seues a 1:20, potser a 1:5. Per a ells soc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.

El llenguatge que utilitza, el tractament de la llengua oral i del microdialecte local que hi apareix, al meu entendre, també és un element fonamental de la força d’aquesta novel·la. Com diu el propi personatge: …Tenies un sentiment de pertinença, saps? Encara que només sigui per la manera de parlar, perqué el parlar també és una manera de veure el món, diuen, no? És un exercici sensacional de diversitat. És un exercici fonamental de dignitat.

La lectura de Primavera, estiu, etcètera ha resultat ser un autèntic regal. Moltes gràcies Èlia, moltes gràcies Marta. Us deixo amb algunes esquitxades del món de la protagonista.

Déu, polímers i processons

dimecres, 27/03/2013
Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Déu Nostre Senyor ha d’estar molt ocupat. Se li acumula la feina amb tants banquers, comptables i polítics penedits, resant tot el dia per no caure en les flames eternes de l’infern. Deu ser per això que no sempre presta atenció a les pregaries dels seus fidels quan li demanen bon temps per les processons de Setmana Santa (o potser no li agrada que li recordin que vam crucificar el seu fill, ves a saber). I el temps és boig i tant pot passar que els pobres penitents es torrin dins les cucurulles, que faci un fred que congeli les avies que se’ls miren o que troni i plogui a bots i barrals.

No és que el portadors dels misteris s’arronsin per quatre gotes, no. I menys els de la Setmana Santa de Tarragona. Però les talles i les robes són prou valuoses per no deixar que la pluja les faci malbé. Llavors, si les oracions fallen i es posa a ploure, se sent algun “mecagonDéu” que no ajuda a millorar la situació, és clar. Tanmateix, ràpidament, de sota els misteris, com per art de màgia, apareixen grans llençols de polietilè de baixa densitat —és a dir, de plàstic— . Els confrares més àgils s’enfilen dalt els passos i, circulant entre creus, apòstols i Mares de Déu, se les empesquen per cobrir-los i protegir-los de l’aigua inoportuna. Sense trencar ni desmuntar res, cosa que no és pas fàcil, per cert.

Llavors, els més sentits se’ls posa cara de pomes agres. I s’entén. Tants dies de feina, de posar-ho tot a punt, sense oblidar els diners gastats en les flors, per exemple, per a que ara la pluja o desllueixi tot. I emprenya, és clar que sí, tant a les germandats com al públic, i també a molts fotògrafs que no podran captar la imatge que esperaven. En canvi però, apareixen d’altres de sorprenents, no exemptes d’un cert surrealisme

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

De crucificacions i suïcidis (turístics)

divendres, 6/04/2012

Reflexions en una tarda de Divendres Sant

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

 

Pecadors, penediu-vos!

dissabte, 12/03/2011
Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Després de tantes plomes i generositats carnals, és clar, arribarà d’aquí no res la Setmana Santa. No fos, cas… Curiosament, les processons de Setmana Santa mostren un esquema festiu amb intrigants similituds amb el Carnaval. Que Déu em perdoni, però jo hi veig desfilades pel carrer, carrosses amb personatges (abans que hi posessin estàtues, els passos o “carros” portaven gent interpretant passatges de les sagrades escriptures), gent disfressada que va a lluir i public que va a mirar. I pel que fa a la transcendència, si per això entenem l’acció de transcendir la realitat, em quedo amb el Carnaval.

Personalment, la Setmana Santa m’interessa per la dimensió humana de la festa —com el Carnaval—, pel que suposa de trobada de gent, de colles, d’objectius compartits, d’esforços, de disciplines i de recompenses. I també per un altre aspecte que em va fer veure un amic meu: per la pedagogia que suposa de la mort i del dol. La mort és un aspecte essencial de la qualitat humana que la societat actual procura amagar de manera immadura i irresponsable. I això ens fa terriblement febles.

De tota manera, el motiu d’aquesta entrada del bloc, era més per parlar-vos d’un excel·lent llibre que acaba de publicar el fotògraf i bon amic Tino Soriano. El títol és Foto a Foto 02 Tino Soriano i es tracta d’una publicació especialment recomanada pels amants de la fotografia que vulguin aprendre dels consells d’un gran  fotògraf. A banda d’il·lustrar cada tema amb les seves impressionants fotos —sempre plenes d’una humanitat desbordant— el Tino ha convidat a deu fotògrafs a publicar-ne una i comentar-la. Són César Lucas Abreu,  David Airob,  Marcos Bauza,  Ernest Costa, Paco Elvira,  Toti Ferrer, Yurian Quintanas,  Siqui Sánchez, Manel Úbeda i jo mateix. En el meu cas vam triar una foto de la processó de Verges, un reportatge que vam fer plegats pel llibre que la col·lecció Post Festum d’Arola Editors, va dedicar a aquesta impressionant celebració, amb textos de Jordi Roca. La foto triada ha estat la que ve a continuació. A més, n’incloc algunes altres de la selecció prèvia que vam fer.

I recordeu, és hora de penedir-se que “doña” Quaresma ja és aquí.

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM

Setmana Santa de VergesDijous Sant, la Processó i la dansa de la MortVerges, Baix Empordà, Girona

Processó de Verges, Baix Empordà. © RLM