“Sembla que qualsevol moment els seus habitants, els antics pompeians, han de retornar”, comenta el meu company. I té bona part de raó. Pompeia no és una ciutat intacta. És una ciutat devastada per un volcà. Tanmateix, la força evocadora que conserva és enorme perquè, tot i destruir-la, la va congelar en el temps. Arqueòlegs i historiadors han aprés moltíssim de Pompeia. Entre altres coses, molts es van acabar de convèncer de la importància de la pintura, la policromia i el color: absolutament omnipresent arreu. “Tot estucadet i pintadet” com diu un amic meu.
Entrades amb l'etiqueta ‘pintura’
Records de Pompeia II
diumenge, 18/03/2012Perifèries bucòliques i estigmatitzades
dijous, 4/11/2010Triar obres del museu que permetessin elaborar un discurs visual sobre les perifèries actuals. Aquest va ser la suggestiva proposta que vaig rebre del Museu de la Garrotxa d’Olot.
El museu i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van convidar a cinc fotògrafs a “reflexionar sobre les diferents representacions del paisatge i, al mateix temps, apreciar com ha canviat el paisatge de les perifèries en les últimes dècades”. L’objectiu ha estat aconseguir una exposició on es contraposi “la imatge idíl·lica i bucòlica representada en els quadres de paisatge de finals del segle XIX i principis del XX (de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Boix, Ramon Casas, Enric Galwey) amb la visió de les perifèries actuals dels fotògrafs Jordi Bernadó, Albert Gusi, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt i Llorenç Rosanes”.
Habitualment, els meus encàrrecs professionals van en una altra línia. És a dir, la invitació del que serà el futur Museu del Paisatge de Catalunya em va suposar un repte i alhora un joc (moltes gràcies!). Les perifèries actuals són espais que reflecteixen no poques de les contradiccions que tenim com a societat i no constitueixen pas espais “còmodes”. A més, en el meu cas, les meves perifèries són, en general, espais profundament estigmatitzats per un element singular: la gran indústria petroquímica.
El record dels antics espais agrícoles del Camp de Tarragona, que l’alba despertava poc a poc, suaument, humitejats per la boirina del riu, contrasta ara amb un enginy grandiós, ple de llumetes i xemeneies, que no descansa mai i que evoca les ovelles elèctriques amb les que probablement somniaven els androides.
Tanmateix, la gran indústria simbolitza només una part d’aquests canvis. Un altre que em crida tan o més l’atenció és l’abandonament cru i ignominiós d’antics masos i molins que han quedat en terra de ningú, en un territori que no sabem que és, però sí el que ja no tornarà a ser. Els veig amb tristor, com el símbol d’un fracàs, de la incapacitat de refuncionalitzar edificis i de preservar una certa dignitat dels espais que ja “no són”.
L’exposició porta el nom de “Els paisatges de les perifèries. Mirades creuades” i s’inaugura el proper dia 6 de novembre a les 7 de la tarda. Constitueix alhora una activitat complementària del seminari internacional “Franges. Els paisatges de la perifèria”, que organitza l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
Enllaço la nota de premsa del Museu i el targetó de l’exposició i penjo algunes de les imatges que no estaran presents a Olot.
Records d’Antínous. Roma III
dijous, 28/10/2010La feina se’m menja però no volia deixar de “revelar” les fotos de Roma. Tanta bellesa… Us proposo un petit —i necessàriament breu— itinerari per l’impressionant museu Palazzo Massimo alle Terme. Son imatges preses durant una visita corrent, d’un matí, sense trípode, sense guió i absolutament abassegat i aclaparat per la força de les escultures i de la millor col·lecció de mosaics i pintura al fresc romana que es pot contemplar a Roma. Són fotos d’aquelles que es fan sols pel desig irrefrenable d’intentar “robar” l’objecte, de capturar la seducció que emana de l’obra, quelcom ben difícil, és clar. No podia però, deixar d’intentar-ho.
- Palazzo Massimo alle Terme, Roma. © RLM
Austeritat o una història de l’art escapçada?
dijous, 1/07/2010Aquests darrers mesos he estat col·laborant amb Enciclopèdia Catalana en un obra dedicada a les joies del romànic català. Les coordinadores del projecte —la Roser i la Gemma— són un encant i treballar amb elles ha estat molt fàcil i agradable, tot i que no han faltat els entrebancs (algun dia caldria parlar del concepte de propietat privada que exerceixen els responsables eclesiàstics en relació a esglésies que formen part del patrimoni nacional i que són restaurades i mantingudes amb diners públics).
El projecte m’ha portat a fotografiar la catedral de la Seu d’Urgell, una obra grandiosa, magnífica. Abans d’anar-hi vaig llegir diversos textos que en parlessin, tal com procuro fer sempre (intento primer entendre allò que vaig a fotografiar per tal de poder generar un discurs propi que després procuraré traduir en imatges). Em va cridar l’atenció que, a la majoria de textos, es destacava com un tret característic l’austeritat de l’església. Fins i tot, mentre treballava a l’interior vaig sentir una conversa entre un dues persones precisament en aquest sentit.
— Es molt austera.
— Sí que ho és, sí.
És evident que no soc cap expert però suposo que si a la basílica de Sant Pere del Vaticà repiquessin totes les parets fins deixar al descobert el mur de base, també ens semblaria austera. La gran majoria de textos només fan referència a l’aspecte actual del temple i —intencionadament o no— acaben per deixar que els lectors creguin que aquest era l’aspecte del temple romànic en l’època que va ser construït. En alguns casos es parla de “decoració escassa” i jo penso, Mare de Déu! algú pot imaginar-se més decoració que un temple pintat i acolorit molt probablement de dalt abaix?
I això no es tot, per exemple, les columnes estan decorades amb una franja de perles o ulls esculpits en granit, que en alguns indrets es transformen en petits caparrons i, amb una mica d’atenció, es descobreixen detalls ben divertits, com personatges fent ganyotes, al capdamunt de les columnes. I em pregunto si tot plegat són també signes d’austeritat?
Quan toca parlar de les pintures romàniques de la catedral, la majoria de textos no van més enllà de dir que les que es van trobar, són ara al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Sembla com si l’únic important fos la dimensió estructural del temple i poca cosa més. Cap intent —que jo hagi estat capaç d’identificar— per apropar-se a l’ambient escenogràfic i ideològic que va caracteritzar el temple.
De fet però, la idea de decorar les parets amb pintures murals no és només propi del romànic. En un dels braços del creuer n’apareixen unes de renaixentistes molt interessants, (s. XVI), que van ser pintades per decorar les parets on es va col·locar la tomba del bisbe d’Urgell Joan Despés.
Les de la paret on es troba la discreta tomba, mostren motius funeraris medievals —els plorants— i altres de renaixentistes —les torxes cap per avall– emmarcat tot en un dramàtic fons negre molt efectista.
A la paret del costat, formant part del mateix conjunt funerari, apareixen una serie d’elements grotescs, realment fantàstics que, d’altra banda, permeten corroborar fil per randa la idea d’austeritat del temple, és clar!
Pintures, cultura i turisme (va de jornades)
dimarts, 15/06/2010A Olot, els proper dies 17 i 18 de juny, es celebraran les V Jornades Culturals Euroregionals amb el títol “Nous Turismes Culturals“. L’objectiu és debatre com resoldre la tensió entre el turisme i la cultura, com acosseguir que els nous productes de turisme cultural satisfacin, per una banda, el manteniment de l’autenticitat i la qualitat del recurs cultural i, per l’altra, les demandes de rendibilitat comercial del sector turístic. Els organitzadors m’han convidat a participar en una de les taules rodones (moltes gràcies), concretament la que abordarà la creació de discursos a partir dels recursos culturals.
Programa de les jornades Nous Turismes Culturals
Pels qui poden estan interessats en pintures murals araneses (en vaig parlar el 27 del mes passat a l’article “Color, color, color…”), el Conselh Generau d’Aran i l’Institut per el Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) organitzen a Salardú unes Jornades del patrimoni i turisme al Pirineu dedicades precisament a la “Pintura mural gòtica i renaixentista del segle XV al segle XVIII a l’Aran. La valorització turística del patrimoni“.
Les pintures murals araneses són extraordinàries perquè, a banda del seu gran valor artístic i històric, la major part es poden veure en el lloc on van ser creades. Detesto cada cop més anar a veure obres d’art als museus. Concretament en el cas de les pintures murals, soc conscient que en un determinat moment històric va ser la millor opció per salvar-les, per protegir-les; ara bé, mancades del seu entorn, del seu context, no expliquen ni aconsegueixen transmetre allò pel qual van ser creades. M’estimo més una bona reproducció al lloc que un original en un museu (cada cop els museus em recorden més els zoològics).
Programa de les jornades Pintures Aran
Color, color, color…
dijous, 27/05/2010Ho reconec, veig la vida en color molt més que no pas en blanc i negre i estic obsessionat amb la policromia de l’art clàssic i emprenyat amb la poca atenció que la majoria de gestors patrimonials hi dediquen. No pot ser que seguim mostrant estàtues romanes sense dir que eren completament pintades (alguna de les estàtues del teatre romà de Tarragona, exposades al Museu Nacional Arqueològic, encara conserva unes minses traces de l’intens vermell amb que van pintar la capa). No pot ser que seguim identificant l’art romànic amb l’art de la pedra quan el referent és Bizanci i és color, color i color. No pot ser que al costat de la portalada de Ripoll encara no hi hagi una senzilla il·lustració de l’aspecte que podia tenir en el seu origen, completament policromada (absència que resulta paradoxal davant la reinvenció de l’església que va fer Elies Rogent). ¿Algú s’atreviria a defensar que un esquelet humà representa la imatge d’una persona? doncs, ¿per què ho fem amb l’art antic?
Es per això que, malgrat les crítiques que hagi pogut tenir, la reconstrucció de la policromia d’una de les absidioles de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) em resulta tant gratificant i estic profundament agraït als qui van tenir el coratge de tirar-ho endavant. Perquè, als que ens agrada la història, els que ens apassiona és el viatge mental en el temps. Espero que algú s’atreveixi a construir de nou (no cal reconstruir) una petita església romànica, pintar-la completament i il·luminar-la com era a la seva època (una altra assignatura pendent) amb tot el rigor dels coneixements que tenim actualment. El valor i les possibilitats didàctiques serien enormes i l’atractiu indiscutible. Perquè allò que m’interessa especialment de l’arquitectura no són les façanes, que tenen una dimensió més escultòrica, sinó la creació d’espais interiors en funció d’un determinat pensament, d’una determinada ideologia. Tants museus, tantes inversions… potser hauré d’esperar que es decideixi a fer-ho Port Aventura (els espais temàtics van ser decorats amb un rigor altíssim, una història que també caldria explicar).
El gener passat, durant el viatge que vaig poder fer per Egipte, allò que més em va impressionar —a més és clar de les magnituds monumentals dels temples— va ser la policromia. Tots els temples estaven absolutament pintats, com després també ho estaria el Partenó d’Atenes, per exemple, les cases i els temples romans, els gòtics, els renaixentistes, els barrocs… En relació al romànic, és molt recomanable el recent llibre de Xavier Barral i Altet L’art romànic a debat, d’Edicions 62. Sols un fragment: “Les neteges de les parets romàniques per deixar la pedra vista o els morters refets haurien de ser pecats mortals, perquè fan desaparèixer els vestigis del passat. L’església romànica dels segles XI i XII era policromada, tota plena de color. Sense arrebossar i pintar, els homes de l’edat mitjana l’haurien trobada indigna i pobra.” (p. 24)
No puc deixar de pensar que ens estan estafant una bona part de la història de l’art —sense mala intenció, suposo. Tanmateix però, el color és vida, energia, dinamisme, alegria… m’atreviria a dir quasi llibertat.
Fa uns dies vaig estar a l’Aran treballant pel proper número del Descobrir Catalunya i vaig aprofitar per gaudir del fantàstic patrimoni de pintures murals que té la vall, molt ben acompanyat de l’Elisa Ros, el Daniel Vilarubias, el Ricard Novell i la Dolors López (moltes gràcies!). Us convido a un petit tastet: