De crucificacions i suïcidis (turístics)

divendres, 6/04/2012 (Rafael López-Monné)

Reflexions en una tarda de Divendres Sant

—”Es clar que sí, el turisme és molt important“.

Si sentiu aquesta afirmació de boca de polítics o d’alts funcionaris poseu-la, com a mínim, en dubte. Els fets, massa sovint, contradiuen descarnadament les paraules. Encara que ha millorat, el coneixement sobre la naturalesa de l’activitat turística continua sent ignorada per bona part dels nostres dirigents. Habitualment, tot el que supera l’edició de fulletons turístics i l’anada a Fitur és prescindible.

En el millor dels casos, durant aquests anys de bonança, han deixat fer als seus tècnics i, si han tingut la sort de tenir-ne de bons (o la casualitat, perquè pràcticament mai els han triat atenent a les seves capacitats professionals), les coses han rutllat bé, i fins i tot molt bé. Ara però, amb la crisi, la ignorància i la incompetència apareixen més despullades que mai.

Els exemples es succeeixen. El darrer que m’ha arribat ha tingut lloc a una comarca que conec bé. Acaben de fer fora al seu tècnic en turisme, una persona d’una vàlua extraordinària, un dels pocs que conec que porta incorporat el xip del segle XXI. Inconcebible. Algú que ha tingut un paper clau, decisiu, en el desenvolupament del turisme al seu territori en aquest darrers anys (un exemple, el seu web és considerat pels entesos com un dels millors de Catalunya). Els detalls del seu acomiadament són reveladors (cap reunió ni amb ell ni amb el sector per mirar de trobar alternatives) però tanmateix, no és el més important.

Allò que és fonamental és, al meu entendre, és la miopia respecte a la naturalesa territorial de l’activitat turística i la necessitat d’una mínima gestió pública. Els turistes, els visitants, ens movem, anem a munt i avall, volem conèixer, volem gaudir del territori, consumim territori i molts serveis relacionats. Exceptuant grans ressorts o parcs temàtics, la major part del consum turístic no té lloc en un recinte tancat ordenat empresarialment, amb responsables amb capacitat de gestió directa sobre tots els elements. Al contrari, el territori és divers i ple d’agents que hi intervenen en un sentit o en un altre. La gestió de la dimensió pública de l’activitat és imprescindible.

Espero que quan sàpiga més detalls, entendre la inevitabilitat del comiat però, a hores d’ara, l’únic que veig és un enorme pas enrere (vint anys si fa o no fa), una greu estocada a un dels dos únics motors amb que compta la comarca. Sovint comparo la situació actual a la d’un carro estacat en un fangar. És necessari i recomanable alleugerir pes, però cal saber molt bé que ens pot estirar fora, que ens pot fer créixer, crear llocs de treballs, etc. i el turisme continua sent una de les escasses activitats amb capacitat per resistir la crisi. De fet, i malgrat a fama d’inconsistència que comentaristes ignorants solen donar-li en bona part de les tertúlies mediàtiques, el turisme és l’activitat econòmica que millor ha resistit totes les crisis, des de la del petroli als anys setanta.

Però els turistes ja no venen sols. Cal decidir que volem? Afavorir un turisme coherent amb els valors del nostre territori? Afavorir la dimensió econòmica però també la humana que té aquesta activitat? O esperar a ser redimits per projectes com l’Euro-Vegas? Construir una oferta sobre el que som, sobre la nostra cultura mediterrània europea? O vendre’ns per un plat de llenties? Encara no ha cantat tres cops el gall i la por, l’egoisme (mantenir la cadira) o la simple incompetència, ja fet a molts negar el camí de la coherència.

M’espanta especialment aquesta mentalitat d’alguns gestors públics de “com no hi han diners hem de retallar”, “no podem fer perquè  no hi han diners”. No senyor, de cap manera. Gestionar ara és trobar els recursos, implicar-se amb els sectors productius, amb els privats. És temps d’aliances, d’intel·ligència i de valentia.

Diuen que al tercer dia va arribar la resurrecció. Per si de cas tarda una mica més, jo aniria fent per mirar de sortir-se’n.

(Us deixo amb algunes imatges de la processó del Sant Enterrament de Divendres Sant a Tarragona)

 

Pastorets, romans i patinades

dijous, 29/03/2012 (Rafael López-Monné)

Estic completament d’acord amb Quim Monzó: bona part dels mercats medievals no han fet sinó banalitzar la Història. Seria més digne i honest parlar de mercats d’artesania, o simplement mercats, i deixar d’obligar als comerciants a fer el “paparina”. Malauradament, aquest pòsit de franel·les, de roba de sac barrejada amb tergal no facilitarà gaire refer la divulgació històrica d’època medieval.

Em fa l’efecte que aquest és un dels missatges de fons de l’article publicat ahir a La Vanguadia amb el títol “Pastorets cada dia del año“. L’altre missatge que m’ha semblat llegir també és prou important: tractar d’idiotes als turistes ens idiotitza. Sempre he cregut que un turista no és una nova especie del gènere homo, sinó una persona, un ciutadà que viatja. És clar que n’hi ha de molts tipus —els humans som molt diversos—, però tots som turistes. Menyspreant-los ens menyspreem a nosaltres mateixos.

Les coincidències s’acaben però, quan Monzó desqualifica obertament el festival de divulgació històrica Tàrraco Viva i el programa de recreacions històriques que està sent preparat per aquest estiu. Resulta ben curiós que fos precisament un article del mateix Monzó “La vida disfrazada”, publicat a l’any 2000 al Magazine de La Vanguardia, un dels textos que més van ajudar al creador de Tàrraco Viva (em consta) a explicar allò que no havia de ser el festival.

Paradoxes a banda, Tàrraco Viva beu directament de la tradició anglosaxona i germànica del re-enacment i del líving history, que tant important ha estat per a divulgar el passat a partir del rigor dels coneixements arqueològics i històrics. Els principals museus d’Història del món programen esdeveniments de recreació històrica. Tàrraco Viva en ha demostrat, any rera any, que la Història és atractiva, que és útil, que ens ajuda a reflexionar sobre qui som i d’on venim i ens facilita repensar el present per incidir sobre el futur. Tàrraco Viva ens ha seduït.

El festival ha estat alabat per nombrosos directors de museus i acadèmics (la Complutense i l’Autonoma de Madrid, Còrdova, Màlaga, València …) i sobretot, compta amb el suport i la complicitat de la Universitat Rovira i Virgili i de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica). És més, Tàrraco Viva participa en un dels Campus d’Excel·lència de la URV. D’altra banda l’alt nivell dels grups de reconstrucció històrica nascuts a Tarragona, no fa sinó posar de manifest l’arrelament del festival a la ciutat (no és la primera vegada que parlo de Tàrraco Viva: i, ii, iii, iv, v)

Els entesos solen dir que el futur del patrimoni es sustenta en tres pilars: la conservació, la investigació i la divulgació. En aquests temps difícils que ens han tocat viure, és probable que la divulgació acabi convertint-se en una de les vies destacades d’obtenció de fons pels altres dos pilars. Som molts els que creiem que Tarragona té un gran futur en el camp de la divulgació seriosa de la Història (i no només del periòde romà) i del turisme cultural. Tarragona està en condicions de crear una veritable indústria cultural a partir, entre d’altres coses, precisament del know how acumulat en més d’una dècada del festival Tàrraco Viva. Una indústria capaç de crear llocs de treball, capaç de generar riquesa, basada en el coneixement, la investigació rigorosa i la divulgació atractiva. Una industria a partir d’allò que som, d’allò que tenim.

Finalment, al meu entendre, l’article de Quim Monzó posa de manifest dues qüestions:

— Escriure cada dia un article atractiu i rigorós és complicat.

— Cal seguir treballant per difondre el veritable caràcter cultural del festival.

Ara més que mai, rodejats com estem de discursos negatius, reduccionistes i covards, iniciatives valentes com Tàrraco Viva necessiten complicitats. Estic convençut que aviat podran comptar amb la de Quim Monzó.

Fotos, camins i caminadors: el taller de fotografia i senderisme de Fotonature

dimecres, 28/03/2012 (Rafael López-Monné)

— ¿Quant s’han apuntat?—

Li vaig demanar al  Tino Soriano que em tornés a repetir la xifra d’inscrits en el taller de Fotografía y Senderismo del Fotonature de La Palma i vaig començar a preocupar-me de veritat.

És cert que em sento còmode fotografiant camins, caminants i paisatges. Tot això forma part dels meus projectes i de les meves passions, però una cosa es sortir amb dos o tres amics a caminar amb la càmera i l’altra sistematitzar i explicitar allò que un fa per tal de poder transmetre-ho d’una manera ordenada i intel·ligible a un grup de persones —un grup que no era precisament petit.

No havia estat maia a a La Palma i el dimecres vam començar a buscar localitzacions acompanyats per Manuel, un excel·lent coneixedor de l’illa (moltes gràcies). No vam trobar la localització perfecta però sí una de prou bona. He de reconèixer que comptar amb les opinions de la Maria Rosa Vila i del Rafa Pérez em va facilitar les coses.

Finalment va arribar el divendres i a les 8 h del matí em vaig trobar amb un autobús (sí, sí, un autobús) ple fotògrafs desitjosos d’aprendre quelcom nou i que, entre “bon dia” i càmeres penjant, procuraven dissimular la incertesa de si perdrien o no temps. Van haver 46 inscrits i jo recomano sempre no passar de 15 (màxim 20) participants, ja sigui un taller o un itinerari guiat. Anem a morir d’èxit, vaig pensar, però cal intentar-ho…

Segueixo pensant que hagués estat millor treballar, com a mínim, amb dos grups però, el cert és que vaig acabar relativament satisfet amb els resultats. Les limitacions (les meves i les derivades del nombre de participants) es van veure feliçment compensades per un fet fonamental: la sintonia, la bona predisposició i les ganes de participar de tots. És a dir, per la capacitat que tenim les persones per empatitzar. Sensacional!

M’emporto un meravellós record de les persones amb les que vaig compartir el matí del passat divendres. M’emporto allò que sovint busco en un paisatge: humanitat.

No vaig estar gens pendent de fer fotos ni el dia era el millor, però aquí penjo algunes imatges dels exercicis que anàvem fent per tal que els participants recordin alguns dels moments viscuts. A més, si algú te ganes de recordar les imatges que vaig presentar durant la masterclass, pot trobar-les aquí.

Records de La Palma: camins de llum

dijous, 22/03/2012 (Rafael López-Monné)

Una fantàstica nit sota l’immensitat de l’Univers, dalt el Roque de los Muchachos, el cim de l’illa de La Palma. Inoblidable! Demà més camins, però sorgits de les entrayes de la Terra. Comença el Fotonature.

RLM_La_Palma_03BX.jpg

La Via Làctea i el telescopi Gran Canària, "el Gran Can". La Palma. © RLM

 


				

Periodisme, paisatge i identitat

dilluns, 19/03/2012 (Rafael López-Monné)

Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya, al meridió del delta de l'Ebre, que tanca el port dels Alfacs. Sant Carles de la Ràpita, Montsià, Tarragona

Salines de la Trinitat, situades a la península de la Banya del delta de l'Ebre. Montsià. © RLM

Ara, més que mai, necessitem bon periodisme. No cal ser un expert per adonar-se que periodisme i llibertat són elements que van molt units. La greu crisi que afecta actualment els mitjans —i que és prèvia a la financera— és prou complexa com per atrevir-se a analitzar-la en unes línies. Tanmateix, intueixo que, a hores d’ara, un factor important té a veure amb la gran dependència de tercers (publicitat, suports de l’administració, etc.). Les estratègies de gratuïtat em semblen nefastes i molt, molt perilloses. “El que res no costa, res no val” diuen els padrins. No pagar el que costen les coses, paradoxalment, ens està empobrint i debilitant-nos com a societat. Només és una intuïció, però em fa l’efecte que el periodisme del futur haurà de basar-se, fonamentalment, en el suport dels seus lectors. Els qui volem comptar amb informació de qualitat, haurem d’acostumar-nos a pagar-la. Només així el periodisme recuperarà la independència que li cal per treballar (la llibertat no és mai total, però calen uns mínims).

Els canvis, les transformacions ja estan produint-se i en aquest context s’agraeix molt els incentius a la reflexió que promou la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb el cicle de conferències “Experiència de periodista”. Un any més —malgrat la crisi— i mercès al suport de Catalunya Caixa, s’han començat a celebrar a l’auditori de l’antiga Caixa Tarragona. El passat dia 12 vam comptar amb verb eloqüent i reflexiu de Màrius Serra. Avui, dilluns 19, és el torn de Carles Capdevila, el director del diari Ara i el dilluns següent, el 26, seré jo el convidat a parlar de la meva experiència professional. L’acte coincidirà amb la inauguració de l’exposició Imatges 2011, que recull una mostra del millor fotoperiodisme de les comarques tarragonines.

Ja podeu imaginar que compartir cartell amb un Màrius Serra i un Carles Capdevila impressiona (per no dir una altra paraula). Espero que els aires de l’Atlàntic m’ajudin a afinar la meva exposició perquè hauré acabat d’arribar de La Palma, d’haver participat en el prestigiós seminari Fotonature, i d’haver explicat també la meva professió de fotògraf a la classe de pàrvuls —P5— de la meva filla (en serio, el mateix dilluns). Vull agrair als companys del Col·legi de Periodistes la seva confiança, és clar, però també, i molt especialment, el fet d’haver pensat en un fotoperiodista que no treballa habitualment en la premsa diària.

Les exposicions dels fotògrafs en aquestes jornades es centren habitualment en descriure la seva experiència professional. En el meu cas tinc intenció de parlar de la meva feina, però a partir d’exposar  algunes reflexions sobre les relacions que s’estableixen entre el periodisme, la fotografia i la construcció de paisatges i de identitats. Posats a assumir reptes… que caram!, ho intentarem.

D’altra banda, els que estiguin interessats en conèixer l’opinió dels fotoperiodistes sobre la situació de la seva professió, val molt la pena el documental de Roger Leixà “Reinventant el fotoperiodisme“.

 

 

 

Records de Pompeia II

diumenge, 18/03/2012 (Rafael López-Monné)

Antigua ciudad romana de Pompeia.
Amfiteatre.
Pompeia, ItàliaAmfiteatre. Pompeia. © RLM

“Sembla que qualsevol moment els seus habitants, els antics pompeians, han de retornar”, comenta el meu company. I té bona part de raó. Pompeia no és una ciutat intacta. És una ciutat devastada per un volcà. Tanmateix, la força evocadora que conserva és enorme perquè, tot i destruir-la, la va congelar en el temps. Arqueòlegs i historiadors han aprés moltíssim de Pompeia. Entre altres coses, molts es van acabar de convèncer de la importància de la pintura, la policromia i el color: absolutament omnipresent arreu. “Tot estucadet i pintadet” com diu un amic meu.

Records de Pompeia I

dilluns, 12/03/2012 (Rafael López-Monné)

És imprescindible. Qualsevol persona que tingui un mínim interès pel món i la cultura clàssica —la nostra, per cert— no pot deixar d’anar a Pompeia. Uau! Fa uns dies que he tornat de les ciutats del Vesubi i encara no me les he pogut treure del cap. Tot just he començat a preparar les fotos i volia compartir algunes de les primeres.

Caminar per Pompeia s’apropa molt a fer un viatge en el temps (si la predisposició és l’adequada, és clar). Es fa molt interessant comprovar l’atmosfera familiar dels seus carrers. Les proporcions, els traçats, la llum… t’hi sents bé, res resulta del tot estrany, notes que hi podries viure i trobar-t’hi bé. I tanmateix, quasi dos mil anys ens separen.

_RLM6317.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6322.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6366.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6442.jpg

Pompeia. © RLM

Tot és impressionant, però m’ha emocionat especialment la quantitat de restes de policromia que han perdurat, bé en el mateix lloc, o les dipositades al Museu Arqueològic de Nàpols. Decoració i pintura a tot color i per tot arreu. He tornat a comprovar la gran importància que els nostres avantpassat atorgaven al color, és a dir, a l’alegria. Perquè pintar les parets amb jardins, fonts, colors, és voler viure somrient, que prou dura pot ser l’existència.

_RLM6373.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6371.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6372.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6380.jpg

Pompeia. © RLM

_RLM6377.jpg

Pompeia. © RLM

També he tornat a comprovar que la història té marxa enrera. Com més m’endinso en la cultura romana més m’adono com ha costat recuperar certes coses, i no es tracta només de les clavegueres. Està clar que no era pas una societat perfecta però, que fa dos mil anys disposessin de biblioteques, termes, teatres, auditoris etc., fa pensar. Que una ciutat com la meva, Tàrraco, hagués gaudit pràcticament de més de 400 anys de pau…no és broma. Algú s’imagina com podria ser el país si, aproximadament des del descobriment d’Amèrica —en comptes de dedicar-nos a degollar-nos i cremar-ho tot— ens haguéssim dedicat a viure?
D’altra banda, també he comprovat que els italians, com a mínim en aquesta zona, no estan a l’alçada del seu patrimoni (i alguns visitants tampoc). Segur que hi ha gent fantàstica, però la gestió Pompeia deixa molt que desitjar. I fora de les excavacions, no costa gaire comprovar que aquell territori té més d’un problema. Sap greu admetre-ho, però la desgracia dels altres fa que valoris més allò que aquí hem aconseguit i, a mi em passa que retorno amb més ganes de lluitar per defensar-ho, per apostar per la cultura, per la civilització (per cert, d’allò de Las Vegas, ni en broma).

Pel amants del caminar… i la lectura

dimecres, 29/02/2012 (Rafael López-Monné)

scan10107-1000.jpgElogio del caminar es el títol d’una petita delícia que molts amants del caminar devoraran amb avidesa. L’autor és David Le Breton, un antropòleg francès, professor de la Universitat d’Estrasburg i… un devot caminador. L’obra ha estat traduïda al castellà i publicada per  l’editorial Siruela dins la col·lecció “La Biblioteca Azul serie mínima”. Cal agrair a aquesta editorial la tasca de recerca i divulgació d’assajos d’interès (és llavors quan les editorials es converteixen en quelcom més que una empresa).

Probablement, el llibre no us descobrirà res que no sapigueu però, en canvi, la construcció de les reflexions i la seva profunditat molt probablement us captivarà des del començament. Personalment, idees que fa temps que defenso i que procuro divulgar, les he trobat expressades amb talent i elegància i amb el suport d’un ric conjunt de cites d’autors diversos, des de Rousseau  a Stevenson, de Chatwin a Leigh Fermor, de Matthiessen a Thoreau.

Permeteu-me uns de fragments:

“…caminar és una evasió de la modernitat, una forma de burlar-se d’ella, de deixar-la plantada, una drecera en el ritme desenfrenat de la nostra vida i una manera de distanciar-se, de aguditzar els sentits.”

“Caminar és obrir-se al mon. Restitueix en l’home el feliç sentiment de la seva existència. El submergeix en una forma activa de meditació que requereix una sensorialitat plena. (…) El caminar és, sovint, una marrada per retrobar-se amb un mateix”.

“El caminar, fins i tot si només es tracta d’una modesta passejada, deixa en suspens temporalment les preocupacions que aclaparen l’existència apressada i inquieta de les nostres societats contemporànies. Ens retorna a la sensació del jo, a l’emoció de les coses, tot restablint una escala de valors que les rutines col·lectives tendeixen a retallar. Despullat davant el món, al contrari que els automobilistes o que els usuaris dels transport públic, el caminant se sent responsable dels seus actes, està a l’alçada de l’ésser humà i difícilment pot oblidar la seva humanitat més elemental.”

El llibre dels camins coberta.jpgDonat  que parlem de llibres, permeteu-me compartir la ressenya que va aparèixer al número 53 d’Investigaciones Geográficas. Es tracta d’una revista acadèmica que publica l’Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d’Alacant, i la ressenya ve signada pel geògraf Pablo Giménez Font (moltes gràcies!) i està dedicada al nostre El llibre dels camins. Manual per esvair dubtes, desfer mites i reivindicar drets.

El llibre va sortir a finals del 2010, publicat  per una altra editorial valenta, Arola Editors, i del qual ja vaig parlar en una entrada anterior. No és habitual una ressenya tan treballada, no senyor.

 

El carnaval de Tarragona… amb bona salut!

divendres, 17/02/2012 (Rafael López-Monné)

Tot i estar matxacadet i convalescent d’una visita d’aquests simpàtics virus que roden amunt i avall, ahir al vespre no vaig poder-me estar de baixar a veure l’espectacle de la Disfressa d’Or que es fa els Dijous de Carnaval a Tarragona.

Excel·lent! El nivell de les coreografies i la qualitat de tot plegat em va semblar que estava en la línia i millorava algunes coses de la passada edició. És que no hi ha crisi?  Ja provaré d’esbrinar el secret però, d’entrada, ja vaig veure la implicació d’empreses privades en l’organització i en la esponsorització. L’entrada no era gratuïta, valia 5 € i de dues sessions es va passar a 3, i van omplir! Fantàstic!

Mentre preparo les fotos d’enguany, us deixo un portfoli, amb imatges de l’any passat, del Carnaval de la meva ciutat, un dels més destacats de Catalunya i de l’Estat segons alguns entesos. Aquí el teniu:

Carnaval de Tarragona 2011

Rua del Carnaval de Tarragona, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Concubina reial a la rua del Carnaval de Tarragona. © RLM

El carnaval, la crisi i la mare que els va parir

dimecres, 15/02/2012 (Rafael López-Monné)

Carnaval de Sitges. Rua de l'Extermini.Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM

Ja tenim aquí el Carnaval! Amb la que ens està caient, podria pensar-se que no és temps de ximpleries, de frivolitats. De fet, a molts els agradaria que la gent es quedés a casa, treballant, estalviant per poder salvar bancs… D’altres pensen que el millor es esperar que algú ens vingui a salvar. Abans era “la gran fàbrica”, ara són Las Vegas, l’Ikea, una etapa del Tour de França o unes olimpíades del Mediterrani que ens han de portar dotzenes de grans inversors desitjosos d’ajudar-nos.

No soc pas cap expert, però intueixo que hem de guanyar-nos el futur a partir del que som, del que tenim (que no és poc), pencant de valent, amb coherència, intel·ligència, ambició i ganes de viure. Ningú no ens vindrà a treure les castanyes del foc. Hem de començar a pensar d’una altra manera.

Entre les sentències que arriben d’un pensament cada vegada més únic, m’emprenya especialment sentir a dir que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. És mentida! Estic convençut que seran més feliços, amb menys diners segurament, però més feliços. Si us plau, quantes cantants famoses més s’han d’ofegar en una banyera per recordar que l’èxit i els diners no porten la felicitat. Si ens aturéssim a pensar els moments de veritable felicitat que hem viscut, ens adonaríem que la felicitat continua, més que mai, a les nostres mans.

Hem de reaccionar i lluitar contra la grisor i el pessimisme que alguns fomenten. Si ens contagien, haurem perdut. Sempre dic que no es pot combatre els problemes des de l’abatiment, des de la frustració.

Carnaval de Sitges. Rua de l'Extermini.Sitges, Garraf, Barcelona

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM

 

Sempre m’ha interessat el Carnaval i he defensat la seva dimensió transcendent (per a mi, més que la Setmana Santa). Ara, a més a més, em sembla que pot ser viscut com una fantàstica ganyota a la crisi. En les disfresses, en les plomes, en els somriures jo hi llegeixo “No aconseguireu que ens oblidem de viure!”

L’any passat ja vaig parlar d’Haro (La Rioja) i  el seu Carnaval del Vino Enguany s’han tornar a atrevir i sembla que serà un èxit de participació i projecció de la ciutat i del seu sector vinícola. Jo hi tornaré a ser contractat per fer-ne el reportatge fotogràfic. Un plaer. Us deixo un enllaç on podreu veure un porfoli de l’edició passada:

El Carnaval del Vino de Haro 2011

LO_RLM4137BX.jpg

Carnaval del Vino de Haro, 2011. © RLM

Pels que els agradi emocions més fortes, mes disbauxades, us deixo un altre enllaç on poder veure imatges de la passada rua de l’Extermini del Carnaval de Sitges:

Carnaval de Sitges 2011

Bon Carnaval i recordeu, no us oblideu de viure!

B17_RLM5834BX.jpg

Rua de l'Extermini, Carnaval de Sitges, 2011. © RLM