A punt per rondar a ran de mar

dimarts, 14/05/2013 (Rafael López-Monné)

Els camins de ronda són els protagonistes del proper dossier central de la revista Descobrir Catalunya, de l’exemplar de juny. I els plecs ja està entrant a màquines! Aquest número em fa especial il·lusió perquè reflecteix l’esperit del treball que vam realitzar sobre camins de ronda a Catalunya, per encarreg del Museu Marítim de Barcelona i la Xarxa de Museus Marítims. Al començar el projecte ens vam adonar d’una primera paradoxa, els camins de ronda s’han fet molt populars però, en canvi, sabem molt poc d’ells.

D’altra banda, m’agradaria excusar-me amb els seguidors del blog, per aquest dilatat descans. Una altra paradoxa: la causa no té a veure per a res amb el descans, sinó tot el contrari. I ja enyorava teclejar dins la maqueta del WordPress intentant no cometre gaires errors al pujar les fotos, al posar els peus, etc.

Mentre arriba el número del Descobrir, us deixo amb un petit article que vaig escriure per la revista Argos, la del Museu Marítim de Barcelona, parlant d’aquests interessant camins de costa.

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, platja nudista, espai natural protegit de la Punta de la Mora, Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Bosc de la Marquesa i la cala Fonda, des del camí de la Costa, camí de ronda. Tarragona. © RLM

Camins de ronda, noves funcions i nous reptes

El dia 27 juliol de l’any del Senyor de 1576 va ser fatídic per fra Miquel d’Aradiga. Només feia tres dies que havia estat nomenat nou prior del castell de Sant Jordi d’Alfama, bastit a tocar de la costa sud del coll de Balaguer, en els mars de Tortosa, per tal de procurar combatre els continus desembarcament de corsaris barbarescs. El mateix emperador Carles I havia recriminat als mestres de les ordes de Sant Jordi d’Alfama i de Santa Maria de Montesa la manca de vigilància i els deia que “habéis de tener guardas en la fortaleza para que de dia con humo y de noche con fuego dar aviso (…) porque dicen que los vaxeles de cristianos que andan en la mar y los caminantes por la tierra, viendo que la fortaleza no señala, pensando que la costa está segura, pasan sin recelo alguno y los moros salen y los toman al descuido…”

Aquell malaurat dia, fra Miquel d’Aradiga i tretze persones més, sembla que havien sortit de la fortalesa amb intenció d’inspeccionar la costa quan van ser assaltats i capturats per corsaris sarraïns. Fra Miquel va ser portat a Alger i allí va ser comprat per un moro anomenat Caxeta. Sembla que no era gaire amic dels cristians perquè les cròniques parlen que el va martiritzar i que va acabar per cremar-lo viu el 28 de març de l’any següent.

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. GR 92.Costa Brava.Palamós, Baix Empordà, Girona

Ruines del castell medieval de Sant Esteve de Mar i punta de Sant Esteve, al fons el cap Gros. Palamós, Baix Empordà, Girona. © RLM

Els camins de vora mar que ressegueixen les costes de Sant Jordi d’Alfama —i les de tot el litoral català—, guarden aquesta i moltes altres històries de quan la gent no feia cua per estirar-se a la platja i bronzejar-se. Guarden històries que expliquen que els camins ronda servien precisament per això, per fer la ronda i vigilar un mar temut d’on arribava perills i desgràcies. Prova d’això és que els camins importants que connectaven poblacions –els camins rals— sempre que podien s’allunyaven de la costa. Sovint, els camins de ronda no han passat de ser simples corriols, senderes per on hi podien transitar persones, però no cavalleries.

Dos segles després, als vols de 1775, prop del castell de Sant Jordi d’Alfama, a la deserta cala de l’Ametlla, van arribar Joan Baptista Gallart i la seva família, pescadors valencians. A ells el van seguir altres que van anar aixecant el poblet de l’Ametlla de Mar. Els camins de ronda que seguien soldats i pirates, ara els utilitzaven els “caleros” per anar, per exemple, al port de l’Estany, un port natural on deixaven embarcacions. Anant a vela o a rem, era important tenir les barques prop dels caladers i, a més, no sempre es podia tornar al port d’on havies sortit. Els canvis de vent, les tempestes obligaven sovint a buscar refugi en alguna cala i, llavors, es retornava al poble seguint els camins de ronda. I és que, abans que per vigilar, des de temps prehistòrics, els camins vora el mar han servit als habitants de la costa per anar a pescar i trobar aliment.

PLatja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors.
Altafulla Tarragonès, Tarragona

Platja d'Altafulla i botigues de Mar, l'antic barri de pescadors, des del camí de ronda. Altafulla, Tarragonès. © RLM

Els pirates barbarescs van deixar d’arribar a les nostres costes, però la necessitat de vigilar el mar continuava. Calia, per exemple, vigilar el compliment de les quarantenes en els vaixells on s’havia declarat alguna epidèmia. Així trobem camins de ronda anomenats camins de Sanitat, com el de Cambrils. Fins a la darrera Guerra Civil i la postguerra, l’horitzó ha estat vigilat des de la costa per línies defensives, búnquers i canons, i quan no ha estat per divisar l’enemic ha estat —i continua— per tal de vigilar el contraban. No fa tants anys, els carrabiners o guàrdies civils hi tenien barraques o cabanes i encara feien la ronda.

Tanmateix, a partir del segle XVIII i especialment durant el segle XIX, els europeus vam aprendre a veure paisatges on abans només hi havia territori, vam educar els ulls per descobrir les dimensions estètiques i emocionals dels paratges que contemplem i la percepció de la costa va transformar-se radicalment. Les platges ermes, els aiguamolls insalubres plens de malària, els violents penya-segats que provaven irrefutablement l’existència del Diluvi Universal, tot plegat va deixar pas a les postes de sol, a la bellesa del mar embravit, a les passions romàntiques, al gaudi de la tranquil·litat, de la solitud… I vam convertir la costa en un dels espais més desitjats, més valorats probablement per la seva condició d’espai frontera, d’espai d’encontre entre la terra i el mar.

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera.Costa Brava,Begur, Baix Empordà, Girona

Camí de ronda entre la punta de la Creu i la Platja de sa Riera. Begur, Baix Empordà. © RLM

La construcció del camí de ronda de S’Agaró, començat al primer terç, del segle XX, constata clarament la nova funció sorgida d’aquest canvi de percepció de la costa. Rafael Massó va dissenyar-lo específicament per passejar a peu al costat del mar. Tal com defensen nombrosos experts, la percepció i el gaudi del paisatge és més el fruit d’un recorregut que d’una instantània, és més una experiència que una idea i caminar prop del mar s’ha convertit en una experiència molt valorada a hores d’ara. És a dir, els camins de ronda ens ajuden ara a sentir-nos bé, a gaudir de la naturalesa, del patrimoni, a ser una mica més feliços.

Els humans però, som especialistes en devorar allò que tan desitgem i quedar-nos sense. Prova d’això són els processos d’urbanització, transformació radical que ha patit bona part del nostre litoral. Ens cal protegir els camins de ronda que tenim, està clar. Tanmateix, cada cop es fa més urgent abordar seriosament el debat sobre quin caràcter volem que tinguin?, quin grau de transformació estem disposats a acceptar? Sembla evident que les decisions haurien de tenir en compte el paper evocador dels camins de ronda pel que als espais naturals i el patrimoni. Els serà difícil explicar la trista història de fra Miquel d’Aradiga entre fanals, ciment i formigó. Aquest cop, l’absència és plena de significats.

Platja d'Altafulla a l'alçada de la desembocadura del riu Gaià. L'antic poble frotificat de Tamarit al fons.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Platja de Tamarit. Tarragona. © RLM

Déu, polímers i processons

dimecres, 27/03/2013 (Rafael López-Monné)

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Déu Nostre Senyor ha d’estar molt ocupat. Se li acumula la feina amb tants banquers, comptables i polítics penedits, resant tot el dia per no caure en les flames eternes de l’infern. Deu ser per això que no sempre presta atenció a les pregaries dels seus fidels quan li demanen bon temps per les processons de Setmana Santa (o potser no li agrada que li recordin que vam crucificar el seu fill, ves a saber). I el temps és boig i tant pot passar que els pobres penitents es torrin dins les cucurulles, que faci un fred que congeli les avies que se’ls miren o que troni i plogui a bots i barrals.

No és que el portadors dels misteris s’arronsin per quatre gotes, no. I menys els de la Setmana Santa de Tarragona. Però les talles i les robes són prou valuoses per no deixar que la pluja les faci malbé. Llavors, si les oracions fallen i es posa a ploure, se sent algun “mecagonDéu” que no ajuda a millorar la situació, és clar. Tanmateix, ràpidament, de sota els misteris, com per art de màgia, apareixen grans llençols de polietilè de baixa densitat —és a dir, de plàstic— . Els confrares més àgils s’enfilen dalt els passos i, circulant entre creus, apòstols i Mares de Déu, se les empesquen per cobrir-los i protegir-los de l’aigua inoportuna. Sense trencar ni desmuntar res, cosa que no és pas fàcil, per cert.

Llavors, els més sentits se’ls posa cara de pomes agres. I s’entén. Tants dies de feina, de posar-ho tot a punt, sense oblidar els diners gastats en les flors, per exemple, per a que ara la pluja o desllueixi tot. I emprenya, és clar que sí, tant a les germandats com al públic, i també a molts fotògrafs que no podran captar la imatge que esperaven. En canvi però, apareixen d’altres de sorprenents, no exemptes d’un cert surrealisme

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Processó del Sant Enterrament. Divendres Sant, Setmana Santa. Tarragona. © RLM

Pyrenades, Gourdon i gpx

dissabte, 16/03/2013 (Rafael López-Monné)

Tots els qui ens agrada pujar muntanyes, recorre vells camins a peu, o embadalir-se amb les fantasies de les boires matinals, compartim quelcom molt significatiu: som hereus directes d’un canvi revolucionari esdevingut a la cultura europea, no fa tant de temps. Un canvi que ens va ensenyar a mirar les muntanyes d’una manera com mai abans ho havíem fet.

Fossin conqueridors de l’inútil, com va anomenar-los Terray, o aquella colla de sonats, com molts altres pensaven, aquells pioners, que cercaven la bellesa que els poetes cantaven o que els pintors plasmaven, van obrir un camí que encara recorrem a hores d’ara.

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties, vista des d'Arties, Naut Aran, Val d'Aran, Lleida2002.07

El Montardo d'Aran (2.833 m) i la vall de Valarties des d'Arties, Val d'Aran. © RLM

Què va succeir? Què va provocar que les “muntanyes horribles”, rebutjades per la gent es convertissin en indrets, admirats, somiats, capaços d’atreure a milers i milers de persones? I per què ara, que poden arribar en cotxe pràcticament a tot arreu, hi ha tanta gent que vol caminar? Coneixeu la íntima relació que existeix entre un track (gpx, plt o kmz, és igual) i els calendaris amb el paisatge de la Heidi, que regalava la botiga de pollastres de la cantonada?

Provarem d’esbrinar-ho i parlarem de tot plegat la setmana que ve, el diumenge 24, en un lloc molt especial, en el refugi Rosta de Salardú. El mateix on es va allotjar, per exemple, Maurice Gourdon, l’explorador dels cims aranesos. I ho farem dins un festival que em sembla fantàstic, Pyrenades, que aquest any es celebraran del 23 al 30 de març.

D’entrada, els cartells del festival són preciosos i un bon preludi de la sensibilitat d’aquest esdeveniment. Pyrenades és un festival sobre el Pirineisme, és a dir, el moviment cultural que va portar al mirar, recórrer i difondre el Pirineu amb els nous ulls que va adquirir la cultura europea. Així com la descoberta dels Alps —i l’alpinisme— ha estat un fenomen àmpliament difós, en el cas del pirineisme, encara resta molta feina per fer.

El festival té un format molt interessant: excursions i passejades pel matí, xerrades i conferències al vespre i cicles de pel·lícules a la nit. I exposicions. La d’enguany és especialment interessant: “El Pirineu en profunditat”. Elaborada amb fons propis, està dedicada a la fotografia estereoscòpica i 3 D. El festival compta també amb música tradicional, un ingredient més que col·labora a crear aquells ambients que fan sentir-se a gust, amb vetllades que voldries que no s’acabessin mai.

A3 triptico_2 [1600x1200].jpg

Com sempre passa, tot això té un secret: el Manel Rocher i la Mari Àngels. Ells són l’ànima de les jornades i del refugi, és clar. I és que aquest refugi és excepcional, però no sols pel seu passat i perquè conserva admirablement la mateixa l’estructura arquitectònica i el caràcter des de fa més de cent anys. La clau de la seva singularitat, en aquests moments, està en la mentalitat dels qui el dirigeixen.

Davant els reptes que plantegen els estàndards actuals de la hoteleria, l’opció més habitual hagués estat una completa remodelació interior (és a dir, tirar-ho tot a terra) i mantenir la façana. Ells, en canvi, van optar per conservar i revaloritzar l’ambient centenari de l’hostal. I van anar més lluny, l’han convertit en el Pyrenmuseu, el museu del Pirineisme, sense deixar de ser un hostal. En efecte, avui podeu dormir a la mateixa cambra que ho va fer Gourdon i reviure una època — i tocar-la— sense que calguin gaires virtualitats. Tot un luxe. Moltes gràcies Manel i Maria Àngels!

postal rosta.jpg

L'hostal Rosta. © Pyrenmuseu

Podeu descarregar-vos l’entrevista que va fer-los Josepmaria Rispa per El Portarró, el butlletí del Parc Nacional d’Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici.

“…et in pulverem reverteris”

diumenge, 10/02/2013 (Rafael López-Monné)

Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir: “recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs”. Sí, sí, però mentre tant….

El porfoli de Sitges és, de fet, un test que mesura la capacitat de supervivència davant la crisi. Si heu somrigut: bé, patireu però se’n sortireu. Si descaradament heu xalat (això ho diem els de Tarragona): fantàstic! no només se’n sortireu sinó que Déu nostre Senyor us ha encomanat la missió de treure’ns a tots endavant. Si us heu ofès: malament, teniu un problema (a més del de la crisi). La teràpia és una mica agressiva però funciona. Robeu el tanga de la veïna del segon i desfileu el dimarts per Sitges. I ha perill d’agafar una galipàndria, és cert, però xatos, viure restrets tota la vida que us quedi és pitjor. Apa, sort!

Si voleu recuperar entrades passades al blog sobre el carnaval de Sitges: “… i arriba l’Extermini (de les plomes)“, “El carnaval, la crisi i la mare que els va parir“.

Caramels termals

dijous, 31/01/2013 (Rafael López-Monné)

Dissabte passat, mentre jeia endormiscat al sofà després de dinar —mig en aquest món, mig en un altre— va sonar el mòbil: —És vostè Rafael López-Monné? Li comuniquem que acaba de guanyar el premi Pica d’Estats, que convoca la Diputació de Lleida, en la modalitat de fotografia, pel reportatge fotogràfic “Pirineu termal“, publicat a la revista Descobrir Catalunya.

Sortosament ningú no va fer una foto de la meva cara d’idiota. La sorpresa va ser majúscula perquè, per començar, van ser els meus companys de la revista els que van presentar-me al concurs…i jo no sabia res.

Deixeu-me que aprofiti aquesta bona ocasió per felicitar-los a ells, agrair-los la seva bona tasca i, sobretot, l’amabilitat i com de fàcil resulta treballar amb ells. En aquests moment de dificultats, les relacions humanes tenen més importància que mai.

No exagero quan dic la revista Descobrir s’han convertit en un patrimoni per a tots els que ens agrada la fotografia i el periodisme de viatges (i no m’imagino un país independent que no tingui un mitja on explicar relats sobre el seu territori, els seus paisatges, la seva gent).

D’altra banda, tinc molts deutes pendents amb tots els que vam ajudar-me durant el reportatge. A tots, moltes gràcies per la vostra paciència i suport.

L’octubre passat vaig publicar una entrada parlant d’aquest dossier central amb el títol “T’agrada que et cuidin?”, on trobareu algunes de les imatges que no van cabre a la revista. A més, podeu veure una selecció de les imatges publicades a la galeria que han preparat al web de la revista: Pirineu termal, banys d’aigües càlides entre muntanyes.

Relaxeu-vos…

Somriures i plomes contra la crisi

divendres, 25/01/2013 (Rafael López-Monné)

Els carnavals estan a punt d’arribar i, a Tarragona, és fa festa gran.  Ja he confessat altres cops la meva debilitat per aquesta festa. A l’entrada “El Carnaval ha mort, visca el Carnaval” hi trobaren les raons principals que em fan defensar-la apassionadament. Cada cop hi crec més. Crec més en el valor del treball conjunt de les colles, en el teixit social que això ajuda a construir, i cada cop crec més en les coses que tenen un punt d’insensatesa, d’atreviment, de manca d’estricta racionalitat.

No es pot negar que desfilar mig vestit, mig despullat, en ple més de febrer és una insensatesa. És veritat, aparentment no té ni solta ni volta. Però només aparentment. Ara mateix, la majoria dels poders volen que ens resignem que ens tornem més grisos, que ens apaguem, que obeïm, que siguem raonables, prudents… Ara mateix, omplir-se de plomes o  disfressar-se de granota,  tan se val, o d’arquebisbe (amb un fulard amb els colors de la bandera gay) és un acte de supervivència. Serveix, fonamentalment, per respirar. Uns trien la crítica directa, punyent, desvergonyida. Fantàstic! Altres decideixen les lluentors, les plomes, per revelar-se contra una quotidianitat que pot resultar profundament alienant; per revelar-se contra la dictadura d’un glamour mediàtic prohibit per a la majoria de la gent. Ambdues opcions —la satírica i la de lluïment— tenen més en comú del que podria semblar.

El carnaval és higiènic, saludable, balsàmic. I podem remuntar-nos com a mínim a l’època romana per trobar-ne els orígens. Desfilar, ocupar el carrer, provocar, seduir i riure, sobretot riure. És bo recordar-nos l’enorme poder desmitificador, i per tant alliberador, que té el riure. Tothom sap que el dimecres de cendra arribarà. I n’hi haurà un de definitiu. I què? Com deia aquell savi, l’important no és saber si hi ha vida després de la mort. L’essencial és saber si n’hi ha abans de la mort.

El de Tarragona, segons els entesos, és un dels carnavals més rellevants de l’Estat, si bé no dels més coneguts. La seva seqüència ritual és molt rica i la festa s’enriqueix encara més amb actes tan divertits com “La baixa del Pajaritu“, un descens pels carrers de la part Alta amb andròmines i molt, molt bon humor (aquí teniu el programa d’enguany).

Us deixo amb algunes imatges del Concurs de la Disfressa d’Or i de la rua de l’any passat. Pels qui tinguin gana de més, podeu donar un cop al recull maquetat del Carnaval de Tarragona que he penjat a Issuu … i comenceu a somriure!

 

Recordant l’Enric Aguadé, el “Doctor”

dimecres, 16/01/2013 (Rafael López-Monné)

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

“…I quan veia que algú desapareixia de la vista, ho anotava. Això volia dir que allí hi havia una trinxera”. Això m’explicava Enric Aguadé quan recordava la feina de cartografiar les defenses feixistes de l’altra banda de l’Ebre, que li havia encomanat el comandament republicà mesos abans de la famosa batalla. Soldats que tinguessin nocions de cartografia i topografia no en devien haver gaires. Aquell jovenet de Reus, de la Quinta del Biberò —havia nascut el dia de Nadal de 1920—, resultava que era excursionista i que els mapes l’apassionaven.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

De fet, el mapes el van acompanyar tota la seva vida. Els apreciava molt perquè li mostraven els seus estimats camins. Ara farà deu anys, quan en tenia 82, vaig entrevistar-lo pel Vivir en Tarragona de La Vanguardia. Recordo que vaig preguntar-li si era imprescindible comptar amb camins senyalitzats per poder caminar. Em va contestar: ” És clar que no. Facilita les coses, però allò veritablement important són el mapes. Gràcies a ells hem pogut realitzar excursions fantàstiques, com la Reus-Lurdes, sempre a peu per camins de muntanya. Recordo molt bé la cara d’alguns pagesos francesos quan descobrien que haviem arribat a un o altre lloc seguint un camí antic —Però si fa més de vint anys que ningú no el seguia!— ens deien”.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920), lleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baixa Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Aquest metge de professió, enamorat del caminar, és especialment recordat per ser el gran impulsor dels senders de Gran Recorregut —els GR— a Catalunya i, per extensió, a Espanya. És cert que no va estar sol, que molts altres van fer pinya per arrencar i senyalitzar els primers grans recorreguts, però també és cert que el carisma del “Doctor” era enorme. Quan li van lliurar la medalla de Sant Jordi, Jordi Pujol va preguntar-li què havia fet per mereixer-la. “Enganyar a més de tres-cents catalans per a que treballessin gràtis” va contestar-li, en referència als voluntaris que havia convençut per mantenir les rutes senyalitzades.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa seva el 16.02.1999.Reus, Baix Camp, Tarragona

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Era difícil resistir-se davant l’energia que contagiava. També era difícil portar-li la contraria. A tot deia “si, si, si…” però finalment acabava fent el que tenia pensat. El recordo sempre somrient, tranquil, asserenat. Algun cop vaig preguntar-li per les disputes i enveges personals que —com a tota empresa humana— també existien entre excursionistes en relació als GR i PR. Em va contestar que no valia la pena enfadar-se per unes marques de pintura. Que allò veritablement important era la salut, la família i la professió de cadascú.

El vaig conèixer el 1987. Jo tenia 22 anys i em tocava organitzar  i dirigir un parell de camps de treball. Un era per pintar els GR que travessen el Montsant i el segon per  senyalitzar la Ruta del Carrasclet (el PR-C 88). Va ser llavors que em va regalar el meu primer podall i, anys després, em va ajudar, i molt, en la investigació de la meva tesi de llicenciatura (Senderisme: camins i senyals. Activitats recreatives i turístiques en espais rurals i naturals. Arola Editors 1999); especialment en tot el que fa al naixement dels Senders de Gran Recorregut. De fet, a ell està dedicat el llibre que recull la investigació.

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) davant els participants d'un Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé, davant els participats del Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. Antiga rectoria de la Morera de Montsant. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé i Ramon Quadrada durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920) caminant amb Ramon Quadrada.Camp de Treball per pintar GR al Montsant. Antiga rectoriaLleva del bibero, metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. La Morera de Montsant, Priorat, Tarragona1987.07

Enric Aguadé durant el Camp de Treball que va repintar GR al Montsant, juliol de 1987. © RLM

 

Aquest passat dilluns el “Doctor” ens va deixar. Estic segur que som més de tres-cents els qui el recordarem amb gratitud, emoció  i un gran respecte. Enric Aguadé és de les persones que han marcat la meva vida. D’ell vaig aprendre moltes coses, com per exemple la voluntat de tirar endavant projectes, la necessitat d’engrescar i sumar esforços i, molt especialment, un sensacional testimoni d’estimació pels camins. De fet, és un deute que em cal mirar de pagar transmetent una mica de la seva il·lusió a d’altres.

Per acabar aquella entrevista vaig preguntar-li quin era el secret per arribar tan lluny com ell havia arribat. “No tenir pressa. Caminar per no cansar-se, sense fer carreres, sense voler arribar el primer. Al final acabes atrapant als que corrien”. Vaig comentar que semblava tota una filosofia de vida, i va dir: “En efecte, sí que ho és”.

(El web de Desnivel publica una nota ben interessant i un apunt biogràfic escrit per Lluís Simó. D’altra banda, si us interessa, podeu descarregar-vos aquí l’entrevista que vaig fer-li el 1999 per a la revista Grandes Espacios.)

 

Enric Aguade i Sans (Reus, 1920). Lleva del bibero,metge i excursionista, introductor dels GR a Catalunya i Espanya. Fotografiat a casa sevaReus, Baix Camp, Tarragona1999.02.16

Enric Aguadé i Sans (Reus, 1920-2013). Fotografiat a Reus, a casa seva, el febrer del 1999. © RLM

 

Foc i festa, festes de foc

dimecres, 9/01/2013 (Rafael López-Monné)

Aquest Nadal, els reis botargues, m’han portat un llibre exquisit: Calendari de festes amb foc, de Manel Carrera i Escudé. És clar que a mi m’interessen les festes i m’entusiasma el foc, però estic segur que no soc pas l’únic.

portadacalendarifestesfoc.jpg

El llibre fa referència als territoris de llengua catalana i tal com explica l’autor, té un triple objectiu: donar a conèixer l’extraordinària riquesa i diversitat de celebracions festives que tenen el foc com a protagonista; mostrar la bellesa plàstica que el foc té quan s’utilitza en contextos festius; i aportar dades per aprofundir en el coneixement del simbolisme associat al foc com a fet cultural i dels múltiples significats que se li atorguen.

En Manel està convertint-se en un dels experts en festes tradicionals més rellevants del país. És un gran documentalista, però dels de veritat, dels que van als llocs, dels que hi arriben aviat, dels que busquen la conversa franca amb la gent i dels que prenen nota, llegeixen i comparteixen amb rigor i generositat el que han aprés. Per certificar-ho només cal entrar en el web de festes.org. Una pàgina extraordinàriament important per a la cultura del nostre país (en serio).

En Manel, a més a més, s’ha convertit en un excel·lent fotògraf. Té bon ull, composa molt bé però, sobretot, sap què fotografia, sap què vol explicar. I això és fonamental. I això es pot comprovar en cada fotografia. És un narrador amb imatges, un reporter vaja. L’ús del flash és escassíssim i sempre molt suau. La pràctica totalitat de les fotografies que apareixen al llibre estan festes sense. Això complica el treball però, en canvi, ens regala aquella atmosfera tant especial que crea el foc. En definitiva, són imatges escrites amb un llenguatge que conec, que comparteixo plenament. Són imatges que m’agradaria signar. De fet, és un llibre que m’agradaria signar.

La impressió és molt bona, i això que no resulta fàcil reproduir fotos amb tant negre. El disseny és net, elegant, respira bon gust i sensibilitat. Tanmateix, encara que sigui per donar més validesa als elogis enumerats, discrepo de l’opció d’incorporar text dins les imatges. En la majoria d’aquest casos, la imatge es converteix en un fons merament decoratiu. La impressió del número de pàgina (i la línia que l’acompanya) dins la fotografia em sembla un error. Les imatges són narracions que expliquen històries. Introduir elements que dificultin la lectura neta i nítida del que tenen que dir em sembla  difícilment justificable. El disseny ha buscar afavorir sempre la narració tant dels textos com de les imatges. Mai ha d’estar per sobre. En tot cas però, aquest detall no desmereix gens ni mica el llibre ni la immensa feina feta per l’autor i el dissenyador (només que soc un “tiquis-miquis” irrecuperable).

El llibre és una realitat gràcies al micromecenatge. Moltes gràcies a tots els que l’heu fet possible. De veritat. Es ven principalment per internet. Es pot demanar a l’adreça info@botarga.cat i val 30 €, despeses d’enviament incloses. Tot i això, també hi ha algunes llibreries que el tenen: Gaudí de Reus, Cu-cut de Torroella de Montgrí i Arola de Molins de Rei. Properament també el tindran a La Capona de Tarragona. També l’ofereix el web Productes de la Terra.

Bones festes i el millor per un 2013 que promet emocions!

dimarts, 25/12/2012 (Rafael López-Monné)

Torre dels Escipions, monument funerari al costat de la Via Augusta, a uns 6 km de Tàrraco, segle l dC.,  a la façana apareixen dues figures que representen Atis(divinitat associada al culte funerari) erròniament identi-ficades amb els germans Escipió, Patrimoni UNESCO.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

És fantàstic que la gent regali bons desitjos durant aquests dies. No soc un il·lús (no més del necessari per sobreviure, crec) però penso que el primer que fa construir realitats són els pensaments. És clar que després calen els fets. Sinó, ja se sap, el vent…

Aquestes festes posen en evidència les nostres contradiccions, és cert. Però també suposen un moment per agafar forces, per fer una pausa, perquè per uns instants, el més important del món és una sopa de galets o la cara dels teus fills quan desemboliquen un regal. M’encanta.

Bon Nadal i un millor 2013 (que ve carregat d’esperances!)

i algunes de les felicitacions que he rebut:

 

 

 

Balleu, balleu …

dimarts, 18/12/2012 (Rafael López-Monné)

Fa uns dies vaig fotografiar la mula del Dominik i del Jaume Sabater —la Frida—  llaurant un coster al Priorat.  Al cap de no res, em va tocar fotografiar ballarins glamurosos al XIV Spanish Open Salou, una reputada competició internacional de ball esportiu (m’encanta la meva feina).  Les dues sessions suposaven un repte. No tinc gaires ocasions per fotografia mules treballant com fa un segle i, d’altra banda, mai havia fotografiat una competició de ball.

La mula és ferma, es mou bé per terrenys difícils i té caràcter. No es fàcil guanyar-se-la ni fer-la seguir el ritme, però en Jaume i el seu fill saben com fer-la ballar. I ballen, i ballen. És veritat però, que el bast li falten algunes lluentors. En canvi, els vestits de les participants de l’Open de Salou  són tot menys discrets. I com ballen! A mi em sembla impossible tanta coordinació, tanta energia.  Com els admiro. De fet, ells defineixen l’activitat com “ball esportiu” i realment són atletes.

He de confessar que tenia algun prejudici respecte a aquesta activitat. Em costa entendre aquesta vessant competitiva del ball. Tinc associat el ball a la sensualitat, l’alegria, espontaneïtat…En general, la perfecció no m’atreu. Sol ser freda. El preu que cobra el diable per atorgar-la, sovint és l’ànima de l’inconscient que vol aconseguir-la a tot preu.

Després d’aquest primer contacte directe amb el món del ball esportiu, si fa o no fa continuo pensant el mateix pel que fa al fet de la competició. No m’interessa el més mínim qui guanya (tots em semblen boníssims). I a més, no puc suportar el número que porten a l’esquena els ballarins (es com menjar gambes amb Coca-cola). Suposo que és imprescindible, però representa un sacrilegi estètic. Tanmateix, el treballar des de la primera línia m’ha permès copsar la vessant més humana d’aquesta activitat. I el ball és ple d’una humanitat especialment intensa. Cares, mirades, rialles, tensió, esforç, complicitats, alegria… Sensacional! Us deixo amb algunes imatges (poseu vosaltres la música).