Tarragona- Descobrir.cat

Entrades amb l'etiqueta ‘Tarragona’

Sabors del Camp de Tarragona

diumenge, 2/04/2017

Ja ha sortit el número d’abril del Descobrir. El dossier central de la revista està dedicat als pagesos i pescadors del Camp de Tarragona amb el títol “Sabors del Camp, productes de terra i mar per assaborir les comarques de Tarragona“. Hi trobareu històries personals amb gust d’oli verge, calçots acabats d’arrencar, vins generosos i gambes vermelles per llepar-se els dits!

Josep Pla la va encertar de ple amb aquella frase de “la cuina és el paisatge posat a la cassola”. Ara bé, a hores d’ara, els paisatges que veig a la cassola no sempre m’agraden gaire. És clar que, afortunadament, n’hi ha de magnífics i que tota una colla de gent arreu del país treballa intensament per reivindicar sabors i productes (llegiu, per exemple, el text de la Cristina Serret quan parla amb el Berna Rios i la recuperació de l’Embotada).

Tanmateix, a Catalunya en general, encara hi ha massa restaurants on trobes a la taula olis molt justets, més si tenim en compte que aquí produïm alguns dels millors olis del món. Hi ha, per exemple, excessives cartes amb arròs de llamàntol (arribats en avió des del Canadà) i, en canvi, costa trobar un bon arròs de sardines, de crancs, de peix de roca… I no parlem de les paelles precuinades que inunden els nostres bars i que posen de manifest la més absoluta absència de cap escrúpol culinari, de cap respecte per allò que és (o que havia estat) la cuina del país. Quan veig els turistes menjant-se-les m’agafa una profunda tristor. Quasi que m’estimo més els barrets mexicans.

Som un país amb una riquesa vinícola excepcional. Només les comarques de Tarragona i l’Ebre compten amb sis denominacions d’origen (Tarragona, Conca de Barberà, Terra Alta, Priorat, Montsant i Penedès). Tanmateix, la seva presència a les cartes dels restaurants, si bé ha millorat, encara és lluny de la que hauria de ser en un país orgullós dels seus productes i dels seus pagesos.

La darrera epidèmia que està assolant la gastronomia més bàsica, la més quotidiana —i per això absolutament fonamental— és el nou costum d’utilitzar tomàquet ratllat per fer el pa amb tomàquet. Ho trobo una veritable abominació! Amb aquest sistema, l’aigua del tomàquet mulla el pa i en destrueix completament la seva textura. Avui mateix, en el bar de la cooperativa d’un petit poble, que a més fa propaganda de preparar cuina casolana, he demanat el pa només amb oli… Que trist!

No puc entendre que permetem que es faci això amb el producte probablement més identitari de la nostra gastronomia. No diu res de bo de nosaltres com a país. De res serveix tenir un Ferran Adrià si no podem menjar un entrepà digne.

Sortosament hi ha motius d’esperança. Als reportatges d’aquest número del Descobrir en trobareu alguns. Si podeu, no deixeu de fer un vermut al bar El Safareix de Valls (us ho explica la Gemma Casalé) o tastar algun dels vins naturals que trobareu al restaurant Almosta, a Tarragona, amb verdures i carns ecològiques (la Cristina Serret en parla). Si passeu pel Serrallo de Tarragona i voleu menjar peix, deixeu-vos aconsellar pel Xavier Veciana, un antic pescador que respecta i estima la cuina marinera (a l’article de l’Isaac Albesa).

Com sempre, els bons productes estan lligats a persones honestes, orgulloses de la feina que fan. Ho entendreu bé a l’excel·lent article de l’Esteve Giralt, on coneixereu l’Alejandro Llauradó (fixeu-vos en el cognom). Coneixeu els enciams del Negre? L’article parla fonamentalment de l’oli, però jo tinc gravat a la memòria del plaer el gust d’un enciam que mai no havia tastat. Increïble!

Us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar en el reportatge en paper.

Etiquetes: agricultura, Almosta, calçots, Camp de Tarragona, gambes, gastronomia, Maspujols, món rural, Muller, oli, Serrallo, Tarragona, Valls, vi, vinyes
Publicat a món rural, paisatges | 2 comentaris »

La platja regeneradora

divendres, 19/08/2016

M’agradaria saber quins són els ingredients que fan que una ciutat sigui reivindicativa, que sigui contestatària amb el poder, especialment quan aquest cedeix a la comoditat de les butaques, quan es fa covard per triar entre els diferents futurs possibles, quan es fa irresponsable davant la història. Comptar amb col·lectius compromesos i incomodes és una garantia de democràcia i un revulsiu per a la millora d’una classe política que, d’altra banda, arreu del país mostra una manca de visions realment alarmant.

Per les raons que siguin, la meva ciutat no es distingeix per la capacitat reivindicativa de la seva societat civil. Ara mateix, estem a les envistes d’organitzar uns Jocs del Mediterrani que no semblen il·lusionar a ningú (em puc equivocar), que a hores d’ara pràcticament ningú no creu que serveixin de res, que resulten ser una franquícia del segle XX completament caducada i que, aparentment, no s’inscriuen en cap estratègia de ciutat basada en l’esport o quelcom similar. A més a més, la manca de finançament amenaça d’arruïnar tota una generació de tarragonins. Paradoxalment però, ningú no sembla reaccionar davant el que em sembla intuir que pot passar.

Em venen al cap reflexions del filòsof César Renduelles quan assegura que la mercantilització de tots els àmbits de la existència humana ens ha portat a un escepticisme que ens tenalla, que ens incapacita per veure les possibilitats de canvi, i que ens a convertit en uns veritables cínics de la realitat. Aquest és, segons ell, el gran triomf del capitalisme.

Tanmateix espero que tot siguin paranoies meves. Segurament em manca informació i la cosa no deu ser tant greu com imagino. Vull creure que els nostres dirigents són gent responsable, preocupada pel bé comú i que, si cal, sabran prendre decisions valentes en comptes de caure en la temptació de les fugides endavant, cegues i suïcides per a la ciutat.

En tot cas, Tarragona compta amb algunes excepcions a l’apatia més generalitzada i una de les més destacades és la defensa de la platja Llarga. Aquest és, de fet, un dels escassos fronts de reivindicació activa d’un model alternatiu de ciutat. Fa ja uns anys que la mobilització popular va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que semblava dat i beneit. La visió que es defensava anava molt més enllà del passeig i plantejava una qüestió fonamental encara per resoldre: quina ha de ser la relació de la ciutat amb el seu litoral i amb el patrimoni natural, històric i cultural que atresora?

Platja Llarga des de la Punta de la Creueta. Espai natural del Bosc de la Marquesa.Tarragona, Tarragonès, Tarragona

La Llarga és una platja escassament urbanitzada que, al seu extrem nord, enllaça amb l’espai natural protegit del Bosc de la Marquesa: un veritable tresor. Per a demà dissabte 20 d’agost hi ha prevista una cadena humana per tal de reivindicar que cal continuar els esforços per recuperar tant com sigui possible el seus valors naturals.

No se si estic al 100% d’acord amb tots els punts del manifest que han redactat, però tenen tot el meu suport. D’entrada, admiro profundament l’esforç de les persones compromeses amb aquesta causa, i el que és més important: comparteixo els valors de respecte ver el territori, aquesta visió d’una ciutat i un litoral més amable on els ciutadans puguin gaudir dels efectes balsàmics que ofereix la naturalesa, que ofereix, per exemple, la contemplació de l’horitzó.

Estic convençut que aquesta és una aposta de futur; que les ciutats exitoses del segle XXI seran les que apostin per la civilitat, per la cultura, pel respecte entre persones i pel respecte amb l’entorn. I això no ve mai donat ni s’aconsegueix amb campanyes de publicitat.

Etiquetes: platges, Platja Llarga, reivindicacións, Tarragona
Publicat a paisatges | Deixa-hi un comentari »

Vuitanta cobres, una mòmia i un cadàver

dimarts, 17/05/2016

Egipte, el Nil, els faraons… la fascinació per aquest món és ben antiga. Els nostres avantpassats romans ja van quedar atrapats per Kemet, la terra negra —el nom amb que els antics egipcis identificaven el seu país—, i no va ser només la personalitat de Cleòpatra allò que els va captivar. L’edició d’enguany del festival cultural TARRACO VIVA aborda les relacions entre aquestes dues grans cultures mediterrànies per acabar mostrant com —per a sorpresa de molts— alguns trets de la nostra personalitat provenen precisament de la vora del Nil. Al web del festival es trobar informació sobre la programació i descarregar el programa-catàleg.

El festival és ple de propostes molt interessants i, entre aquestes, estic esperant amb moltes ganes les representacions “MÒMIA. El viatge al més enllà” i “SOPANT A LES PORTES DEL DUAT. El banquet funerari”. Aquests mesos previs he pogut seguir d’aprop els preparatius dels grups que les portaran a terme (Argos i MV Arte), i estic ben encuriosit. Puc assegurar-vos que aquella fascinació per tot el que té a veure amb Egipte i la mort continua ben present. Podeu veure’n un tastet en aquest vídeo que ha preparat la fotògrafa Gabriella Nonino.

Celebrar una nova edició del festival, tal com estan les coses, és un motiu d’alegria i d’optimisme (al com diu el lema de la família d’Ernest Shakelton: “resistir és vèncer”). Necessitem més que mai la cultura, la reflexió, el coneixement, però també ara més que mai costa convèncer els governants que la cultura és un element estratègic fonamental, precisament per poder superar la crisi amb èxit i construir un futur millor.

Permeteu-me transcriure la cita de Gregorio Luri amb la que es presenta enguany el festival. L’he trobat sensacional.

A començaments de la Segona Guerra Mundial l’armada americana va decidir ocupar els edificis del Saint John’s College d’Annapolis, a Maryland, per tal d’ampliar les instal·lacions de la seva acadèmia naval, la qual cosa feia impossible l’activitat a les aules en un moment en què les autoritats acadèmiques volien posar en marxa un ambiciós pla d’estudis centrat en els grans llibres de la humanitat. Com a últim recurs, el rector va enviar a Washington el professor que havia dissenyat el pla d’estudis perquè s’entrevistés amb James Forrestad, secretari de Marina, que el va rebre d’una manera intimidatòria: «Té exactament un minut per a convèncer-me de per què no hem d’utilitzar els seus edificis per a ajudar l’acadèmia naval en temps de guerra.» El professor va treure la seva pipa i la seva petaca. Va atacar el tabac a la seva cassoleta i la va encendre. Va fer una pipada. Va comprovar que tirava bé. Havien transcorregut cinquanta-cinc segons. Aleshores li contestà: «Perquè sense el que el Saint John’s intenta fer, ara aquest país no estaria lluitant contra els nazis.»

Aquest professor era Jacob Klein, un filòsof jueu especialista en Plató que, fugint de la bogeria nazi, havia trobat refugi als Estats Units. El 1949 va ser nomenat rector del Saint John’s.

A continuació, algunes imatges del muntatge de l’exposició “KEMET, la terra negra”.

Etiquetes: arqueologia, Egipte, festivals, mort, policromia, Tarraco Viva, Tarragona
Publicat a arts i exposicions, divulgació històrica | Deixa-hi un comentari »

Palla, es necessita més palla

dijous, 4/02/2016

La Baixada del Pajaritu és, sens dubte, un dels actes més divertits i esbojarrats del Carnaval de Tarragona. Com explicava a l’anterior entrada del blog, es tracta d’un acte que ha vingut sent organitzat directament des d’associacions ciutadanes, la Colla Pajaritu i la Pipel Entertaiment. Enguany, és la XI edició. A més de les inscripcions, el finançament necessari s’ha aconseguit a partir d’un Verkami. És una mostra fantàstica del millor humor i dinamisme d’aquesta ciutat.

Es tracta d’un cursa d’andròmines i disfresses que es celebra el dissabte de Carnaval. És completament oberta a la imaginació i atreviment de tothom, infants i adults. La diversitat és la norma, també amb la velocitat. Atenció amb els espitats! Si a casa us sobra una bala de palla, porteu-la, segur que farà servei. Enguany la cursa es previst que acabi amb una paella (a la qual no es descarta que hi acabin posant rodes).

Etiquetes: andròmines, Carnaval, disfresses, festes, Tarragona
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari »

Lluentors, focus i ungles mossegades

dimecres, 3/02/2016

Ja és a punt una nova edició del concurs La Disfressa d’Or, un dels actes més esperats del Carnaval de Tarragona, especialment per part dels milers de persones que formen les comparses a la ciutat. Per a molts, és el moment de la veritat, el moment de pujar d’alt un escenari i mostrar el resultat d’hores i hores de feina. Hores i hores tallant, cosint, pintant, assajant… Ho he dit molts cops, aquesta és la dimensió que més em fascina d’aquesta festa, l’esforç personal i col·lectiu i l’ambició per millorar cada any.

Darrerament, aquesta ciutat no va sobrada d’ambició i això encara posa més en valor els esforços del Carnaval. I no sols pel que fa als vessants de més lluentors i plomes, també és el cas de la divertidíssima Baixada del Pajaritu (espero dedicar-hi una propera entrada al bloc). La crisi va ajudar a que fos la ciutadania la que s’espavilés per tirar endavant aquests actes del Carnaval. Fantàstic! No se m’acut un esperit mes carnavaler que aquest. És com si entreguessin que la diversió carnavalera és una cosa massa seriosa com per deixar-la en mans dels representants polítics.

Tant la Disfressa d’Or com la Baixada del Pajaritu són esdeveniments organitzats de manera privada per empreses i associacions. Les entrades són la font de finançament del primer esdeveniment (a la venda aquí), mentre que el segon ha optat enguany per un Verkami. En el cas de la Disfressa d’Or, l’ambició de la que parlàvem va portar els organitzadors (Abril Producciones – Music From Tamarit) a canviar l’antic recinte firal per la TAP, la Tarraco Arena Plaça, la antiga plaça de toros. No ha de ser fàcil, no. Tanmateix, en la primera edició a la TAP, els organitzadors se’n van sortir molt bé. Felicitats!

Al recordar-la, em venen al cap algunes reflexions i aspectes que m’atreveixo a compartir per si poden ser d’alguna utilitat (des d’una profunda humilitat i respecte, està clar, i sabent que, des de fora, les coses són molt diferents que vistes des de la responsabilitat de l’organització).

Per començar, als fotògrafs ens anava molt bé el fet que hi haguessin diverses sessions. Entenc però, que això queda fora de lloc donades les dimensions de la nova ubicació. D’altra banda però, la il·luminació, tot i correcta, va ser excessivament plana. Vaig enyorar, i molt, el joc de llums i colors darrera dels personatges d’altres edicions, que aportaven unes possibilitats plàstiques sensacionals. Això, sumat al fet d’haver de treballar des de molta distància durant pràcticament tota la gala va condicionar molt el tipus de fotografies que es podien obtenir.

Un podria pensar que l’aposta per un nou escenari i una major “espectacularitat” hauria d’haver repercutit una també en una millora de les possibilitats fotogràfiques de relatar l’esdeveniment. Malauradament no ha estat així sinó, més aviat, el contrari.

L’augment de les dimensions de l’escenari i de l’espai comporta cert riscos. Allò més gran no sempre és millor (els artistes saben bé que la bellesa es troba en la proporció i l’equilibri). Omplir un escenari no és fàcil i segons la mida que tingui, pot no estar a l’abast de totes les comparses.

També vaig trobar a faltar bona part de l’escalfor que generava la proximitat de participants i public, tot i els esforços i bon ofici del presentador. Tampoc hi va ajudar l’exagerada rivalitat entre el públic que, a l’hora d’animar o reconèixer l’esforç de les actuacions, em va semblar que només ho feia vers la pròpia comparsa .

De tota manera, el balanç de tot plegat és absolutament positiu i engrescador. L’espectacle és ple de il·lusió, d’imaginació i d’esforç i a hores d’ara, mentre els muntadors i tècnics ultimen els detalls, segur que hi han mans amb ungles molt i molt retallades. Bona sort a tothom!

Podeu veure una selecció més àmplia i a pantalla complerta! al nou espai per a exposicions virtuals que ha inaugurat el web de Tarragona Turisme amb el nom de Tarragona ara!

Etiquetes: Carnaval, disfresses, espectacles, festes, Tarragona
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari »

Com buscar el futur dins un bikini

dimarts, 26/01/2016

Recorden les postals de platges dels anys 50 i 60 del nostre segle XX? Recorden les senyores que encara es posaven el casquet al cap per banyar-se? També hi apareixen homes que passejaven amunt i avall amb pantalons llargs i samarreta imperi. A Tarragona, bona part de les imatges de les postals van ser captades per Ramon Segú Chinchilla i el seu pare Ramon Segú Palau. És tracta d’un “tresor” documental que, des de fa uns anys, resta dipositat a l’Arxiu Municipal.

Els arxius poden servir només per guardar documents, però en mans de bons gestors es converteixen en una font inesgotable per a la divulgació del passat. Fruit d’aquesta mentalitat i de la col·laboració amb el Patronat de Turisme de la ciutat, va néixer la iniciativa de realitzar una exposició que comparés l’evolució de les platges a partir de les postals de mitjans de segle. Platges de Tarragona 50 anys després ha estat el títol triat i un servidor ha tingut la sort de rebre l’encarreg de capturar la imatge actual.

L’exposició restarà oberta fins a finals de gener a l’Espai Turisme, al capdamunt del carrer Major. Després és previst que s’instal·li a l’Arxiu Municipal. Val a dir que ha tingut un molt bon èxit de públic (La Vanguardia o TV3, entre altres, van recollir la notícia). Suposo perquè ens agrada això de mirar al passat i al present alhora i comparar (és una mica com aquells entreteniments de trobar les diferències entre dos dibuixos, oi?).

Tal com s’explica a l’exposició “moltes coses han canviat en els últims cinquanta anys. La població de Tarragona ha augmentat de 57.428 a 136.689 habitants. El turisme també ha registrat un creixement meteòric i ha passat dels gairebé 30.000 visitants als més de dos milions de visitants a l’any, 400.000 dels quals pernocten a la ciutat. La Tarragona subdesenvolupada econòmicament d’inicis dels anys seixanta s’ha transformat en una de les àrees industrials i turístiques més dinàmiques de Catalunya”.

I les platges? com han canviat? El cert és que els tarragonins podem considerar que hem sortit prou ben parats dels anys de desarrollisme i dels somnis de Miami Beach d’alguns alcaldes. Tanmateix, també és cert que no n’em sortit indemnes. L’enorme pifiada de formigó de la platja del Miracle —que les males llengües asseguren va ajudar a omplir moltes butxaques i no precisament de sorra—, va arruïnar en bona mesura la platja més urbana, més propera a la ciutat.

D’altra banda, la preservació de la platja Llarga i l’aturada del projecte de passeig marítim es va aconseguir gràcies a la mobilització popular (que és el mateix que dir, gràcies a la tossuderia i coratge d’un petit grup de gent que, alhora, va ser capaç de convèncer a una bona part de la ciutadania). És curiós, en una ciutat molt poc avesada a les mobilitzacions ciutadanes, han estat les platges allò que més l’ha sacsejat. Un bon exemple de com la ciutadania se les estima.

Personalment m’encanten aquests exercicis de mirar el passat i el present alhora. Si es va més enllà de l’anècdota, poden convertir-se en sensacionals catalitzadors de reflexions i de plantejaments pel futur. Més enllà dels casquets de banys i bikinis, l’exposició pot ajudar a percebre que la preservació de les platges de la ciutat ha estat més una qüestió de casualitats —la via del tren, per exemple— i de voluntats populars, que no pas de visions meditades i models compartits (i això encara és així).

Per exemple, no sabem que fer amb l‘antic preventori de la Savinosa perquè no ens fem les preguntes correctes (els interessats trobareu dues entrades al blog dedicades a aquest indret 1 2). Al meu entendre, abans que pensar en què fer, cal respondre a qüestions essencials com ara: quin litoral ens agradaria tenir? quina relació vol establir la ciutadania amb les seves platges? com ens imaginem la costa d’aquí vint-i-cinc o cinquanta anys? Són les visions allò que ordena i dona sentit i coherència a les idees i els projectes. En canvi, les “grans” idees desconnectades poden resultar acabar sent enormes pífies (els tarragonins en tenim bona experiència d’això: el parking Jaume I o el mercat municipal, per exemple; i a l’horitzó els Jocs del Mediterrani…).

L’estada de l’exposició a l’Espai Turisme clourà d’una manera interessant, agradable i esperançadora. El dissabte 30 de gener, a les 7 del vespre, tindrà lloc la xerrada “Rieres, conreus, arenals, aiguamolls… Història de Platja Llarga i els seus voltants” a càrrec de la plataforma Cuidem la Platja Llarga. I si l’hivern continua com ara, encara podrem acabar banyant-nos a la platja.

Etiquetes: fotografia, paisatges, platges, postals, postals antigues, Tarragona
Publicat a arts i exposicions, fotografia, paisatges | Deixa-hi un comentari »

Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!

dimarts, 29/09/2015

Setembre ja es a les acaballes i això vol dir que l’olor de pólvora de Santa Tecla és a punt de desaparèixer. Com a totes les festes arrelades i viscudes, les persones acabem generant les nostres pròpies litúrgies. A banda de treure a pasejar el braç de la Santa, la festa gran de Santa Tecla deixa moments per al gust de tothom (i també pel disgust). Precisament, en això d’emprenyar, el Ball de Diables de Tarragona té ofici i tradició. Un dels moments més adients per tocar els nassos és, sens dubte, la lectura dels versots, en tornar d’Ofici el dia 23. És costum que es llegeixin sota el balcó de l’Ajuntament, on, els polítics aguanten —amb millor o pitjor cara— l’estracanada verbal dels diables malcarats.

Des de fa un parell d’anys que bufen aires atrevits i renovadors. I s’agreix. Sense deixar l’estructura tradicional, la posada en escena és més satírica que mai, i alguns comentaris afilats punxen de debò (a banda que algunes caracteritzacions poden acabar cremant retines sensibles).

Enguany els versots han girat al voltant dels Jocs del Mediterrani. Sens dubte, la natació sincronitzada és, també a Tarragona, una de les disciplines que generen més expectació. I és que, quan hi ha glamur… D’altra banda, les incerteses i els costos d’oportunitat que s’albiren prometen, em temo, més d’una edició monogràfica de versots dedicada als Jocs. “Ai, diables, quina vergonya sentir com blasmeu Tarragona!” Ai! Sant Miquel, perseguidor de blasfems i irresponsables, em temo que se us gira feina.

Els mes curiosos, després de les imatges, podreu llegir el text complert dels versots d’aquesta Santa Tecla 2015.

VERSOTS SANTA TECLA 2015

LLUCIFER
(Al públic)
El nostre Ball de Diables
ja ha tornat al carrer
per dir-vos les veritats
d’aquest món tan mentider.

Jo sóc el gran Llucifer,
i de l’infern he vingut
per poder-vos demostrar
que sóc el més gran banyut.

M’he passat l’estiu sentint
la tabarra que heu muntat
sobre aquests collons de Jocs
que ha d’aguantar la ciutat…

I encara heu muntat un ple
per si s’han de fer o no!
Però l’únic que està clar
és que no hi ha pavelló

ni calaix per fer les obres.
No patiu, tarragonins,
acabem amb la incertesa
que us rosega a tots per dins:

Comencem, ara i aquí,
aquests Jocs Mediterranis:
amb la selecció Infernal
“matxacarem” els foranis!

I no patiu pels calés,
que a l’Infern n’estic sobrat,
amb la trepa de corruptes
que han caigut al meu forat!

La Trompeta del Judici
em sembla que estic sentint
i, sense més protocol
aquests Jocs ja vaig obrint.

Música! Que soni l’himne!
(Ritual d’inauguració dels Jocs Mediterranis 2015.)

(Als diables.)
Alerta, diables meus!
Pareu molta atenció,
que els núvols del Cel s’apropen!
D’aquí en sento la remor!

Serà nostra la victòria
si no ens falten els tabals;
aquests són els nostres Jocs
i els dels focs infernals!

(Als timbalers.)
Timbalers, doneu l’alarma!

(Els timbalers donen un cop de baquetes.)
Més!

(En donen un altre.)
Bé!

TIMBAL
(A Llucifer, sense moure’s de la formació.)
Si tan fort maneu tocar
però guerra no veiem,
perquè triomfem millor
a degolla tocarem!

A tots els altres atletes
ja els vénen totes les pors
en escoltar el fort repic
d’aquests infernals tambors!
(Repic de timbals…)

LLUCIFER
(Assenyalant Mascaron amb el dit estès, el qual es quadra sense moure’s de la seva posició.)
A tu, astut Mascaron,
et nomeno capità,
de la nostra selecció
que a sant Miquel vencerà.

Amb la força que jo et dono,
encendràs el peveter
i amb la sageta de foc
tu triomfaràs primer!

MASCARÓN
(Avançant-se cap a Llucifer.)
En donar-me el teu poder
en aquesta gran empresa,
el triomf i les medalles
no ens vindran pas per sorpresa.

(Dirigint-se a les tropes.)
Amb foc infernal cremeu
els pavellons de Miquel!
Bona serà la notícia
de la derrota del Cel!

Fem tots junts foc a l’instant
en combat sense defensa!
Set rajos i set ballestes
al Cel llancem amb ofensa!
(Mascaron i els set diables que representen els set pecats capitals criden a cor.)

La medalla ja és nostra!

(Mascaron es retira a l’esquerra de Llucifer. Tot seguit, cadascun dels set diables recitarà per torn el seu parlament, amb la maça sobre l’espatlla dreta, després d’haver entrat en escena tirant una carretilla. Mentrestant, els timbalers han començat a tocar i ho fan fins que esclata cada carretilla; hi tornen quan se n’encén una altra, i així successivament.)

DIABLE PRIMER: LEVIATAN
Sóc el primer i més altiu,
el més esvelt i enginyós;
em faig dir Leviatan:
com jo, no en trobareu dos!

Aquest any, a Tarragona,
estic de molt mala sort:
cada dia, a alguna platja,
m’he trobat, a l’aigua, un mort.

Canvio mar per piscina
i ara vaig allà al Serrallo,
però al cap de tres braçades
amb les jaies ja em barallo.

Ballesteros, espavila
millorant els pavellons
que, en piscines tan petites,
no m’hi caben ni els collons!

Per fer la sincronitzada
aniré al Palau firal,
ho faré a porta tancada
i serà un èxit total!

DIABLE SEGON: MATMONA
Potser us sembla malament,
però a mi em diuen Matmona.
Sóc garrepa i sols m’excito
quan la meva bossa sona.

Morenés vol enviar
cavalleria espanyola
per impedir, als catalans,
que anem a la nostra bola…

Que vinguin a saltar obstacles
a la plaça de la Font
quan les terrasses són plenes:
Serà el seu pitjor malson!

I si envia la Invencible,
ho tindrà igual de pelut,
per esquivar les pasteres
que vénen de l’est i el sud!

DIABLE TERCER: ASMODEUS
Asmodeus és el meu nom
i, de banyes, en tinc tres:
tres de llargues i aixecades…
Suposo que m’heu entès!

Amb lo que porto entre cames,
jo sóc més de salt de perxa;
compte, nena, quan em giri,
(Assenyalant alguna mossa del públic.)
no fos cas que et deixi guerxa.

Guanyo medalla, segur,
no tinc pas competidor,
un que em feia ombra, els Mossos
va i me’l tiren pel balcó!

El vaig avisar mil cops:
«Vés alerta, amic Mor Sylla,
que les Mosses es trastornen
quan treus el pot de Nocilla!»
(Assenyalant-se el paquet.)

Però m’he venjat com cal
i, per l’acte d’obertura,
m’he tatual a la polla:
«La poli mata… i tortura!»

DIABLE QUART: BELFEGOR
Belfegor sóc jo, el més gras,
i sóc golafre de mena:
quan m’afarto sóc feliç
i no em domina cap pena.

Campió d’Halterobirra
aixecant bidons a barra,
amb el cul doblego bigues
i, amb la polla, la “xatarra”.

M’han prohibit sopar al carrer
assegut amb les veïnes,
a mi, que esmorzo senglar
i m’esnifo proteïnes!

Ja em teniu fins als collons,
amb les vostres ordenances,
us envio a tots a Síria
perquè hi passeu les vacances.

Allà es pot sopar al carrer
sense dir ni una paraula;
ja parlo jo amb els de l’Isis,
perquè us vagin parant taula.

DIABLE CINQUÈ: BARIT
Si faig cara d’emprenyat
és perquè em diuen Barit:
la mala llet em rosega
i l’ira em té consumit

A mi no em falten espàrrings,
per “liar-me” a mastegots:
m’entreno al Saló de Plens,
que està ple d’estaquirots!

La cara com un sant cromo,
li he fotut, a l’Abelló;
el Ricomà em suplicava:
«Junts pel sí, però tant no!»

A l’Argaño i a l’Estrada
els toca du el cartellet
i entre “rounds”, les feministes,
que remenin el culet!

I pel final, tots els fatxes:
PP, PSOE i Ciutadans…
De tant de repartir estopa,
se m’han rebentat els guants!

DIABLE SISÈ: BELZEBUB, príncep
Se’m coneix per Belzebub
i també per un desfici:
envejar allò que no és meu,
ho faig per gust i per vici.

Si la Floría es va endur
al Highland la Sindriada,
jo hi posaré, a l’escenari,
la meva espasa esmolada,

que l’esgrima és cosa fina
i no es pot fer allà al Miracle,
amb el cony de passarel·la…
Quina merda d’espectacle!

I quan m’hagi fet petar
la resta de contrincants
aniré per la Begoña,
perquè tasti els meus encants:

Li faré sagnar la ullera
abans que se’n vagi a casa
i només podrà triar:
amb la cigala o l’espasa?

DIABLE SETÈ: ASTAROT, gran duc
Sóc el gran duc Astarot,
i pertanyo a la noblesa.
M’agrada no fotre brot,
i d’això en diuen peresa.

Jo em dedico a la petanca,
que per córrer, ja no estic.
Jugo amb el Pujol i el Núñez
a la presó “Mas d’Enric”.

La Pantoja ens fa concerts,
que li organitza el Millet;
‘nava a venir Lina Morgan,
però es veu que ha fet el pet…

M’ha sortit de puta mare:
jubilació daurada!
Us deixo, que vaig amb Messi
a ocultar la morterada.

SANT MIQUEL
(Entrant en escena per l’espai del Cel, pel qual evoluciona.)
Silenci, dracs infernals
que preteneu derribar
el poder de l’únic Déu:
preparats per tremolar!

MASCARON
(S’avança. Burleta.)
Tremolar al davant teu?
Si tens el poder del Cel,
jo tinc el foc de l’infern.
Angelet, et caurà el pèl!

BEEMOT
(Anant a trobar Mascaron i dirigint-se a sant Miquel.)
Miquel, la festa que fem,
tu no la pots adorar.
En cas que et vegis batut,
a l’infern t’has d’entregar!

SANT MIQUEL
Prova les armes i mira
el poder d’aquesta creu!
(Li ensenya la creu de l’escut.)
Totes les vostres esquadres,
aviat us rendireu!

LLUCIFER
(Acudeix en ajut de Mascaron i Beemot. To sarcàstic.)
Prova les armes i mira…!
Si a la terra has arribat
en nom de l’Ésser Suprem,
ja ho tens quasi tot guanyat!

(Mentrestant, Mascaron i Beemot s’han retirat a la seva posició.)

(To amenaçador.)
El poder et ve del Cel
però, guerra contra guerra,
jo tinc tot el de l’infern
per llençar sobre la terra!

DIABLESSA
(S’ha anat avançant cap a Llucifer, a qui es dirigeix amb to burleta.)No t’espantis, Llucifer,
que sempre seré ta guia;
mai no et desempararé,
en la meva companyia.

Al teu costat estaré
unida com a mestressa
i, en aquest ball de diables,
jo faré de Diablessa.

(Als diables.)
Deixeu-se de collonades
i d’imitar els sociates,
perdent el temps i els calés
en Jocs i “bronques” barates!

Amb això us volen distreure
del que importa de debò,
ja ho veureu aquest diumenge:
Catalunya serà un tro!

Ho juro pels meus ovaris,
que serem independents,
a cagar els unionistes
i tots els fatxes presents!

(Dirigint-se a sant Miquel.)
Ja saps que sóc la supèrbia
i indigna de tu, Miquel;

(Es gira momentàniament cap a Llucifer.)
de tu, Llucifer, amiga,
i destructora del Cel!

Sóc més forta que Samsó,
sóc dona i saps que ho faré:
amb aquest ganivet curt,
el cervell et llevaré!

(Dient això, la Diablessa es treu el punyal i l’alça contra sant Miquel en actitud amenaçadora. Sant Miquel es treu l’espasa i, aixecant-la, amenaça la Diablessa, que recula un pas.)

SANT MIQUEL
Enrere, dona infernal!
Que des de dalt he baixat
per destruir Mascaron
i Llucifer, el malvat!

Aquesta espasa que porto
és el meu Déu qui la inspira;
dona perversa i cruel:
d’on l’has treta, tanta ira?

DIABLESSA
(Amb el punyal alçat amenaçant sant Miquel.)
Diables meus!

(Tots els diables bramen:)
Eh!!!

(Redoble de timbals; els diables adopten la figura d’ELSA: tots s’agenollen formant un cercle al centre de l’escenari amb el cap cot en direcció a la Diablessa, demostrant-li submissió.)

DIABLESSA
(Brandant el punyal per damunt del cap.)
Ei, fills meus, Llucifer meu,
per res cal que us espanteu,
que si el punyal no em falta,
en la guerra no perdreu!

(La Diablessa s’agenolla, l’Arcàngel puja damunt dels genolls de dos diables i, apuntant al Cel amb l’espasa, recita solemne.)

SANT MIQUEL
Jo sóc l’Arcàngel Sant Miquel,
que del Cel aquí us ha vingut
per matar tots aquests banyuts.
Ai, diables, quina vergonya
sentir com blasmeu Tarragona!
Prou ja d’aquestes indecències!
No us poseu amb els capellans
i estimeu petits, joves, grans…!
Santa Tecla, nostra patrona,
acaba amb tots aquests diables,
que són uns grans irresponsables!

Visca Tarragona!!

(Contesten els diables, vençuts.)
Visca!

Visca la Festa Major!!

(Tornen a contestar els diables.)
Visca!

(L’Arcàngel surt d’escena. Els diables s’aixequen i encenen una carretillada en rodó, al centre de la qual evolucionen Llucifer i la Diablessa; un cop acabada, abandonen l’escenari.)

Etiquetes: diables, festes, Santa Tecla, sàtira, Tarragona, versots
Publicat a festes | Deixa-hi un comentari »

Tres racons

dimecres, 17/06/2015

Quins són els tres racons que triaríeu de la vostra ciutat, del vostre poble? Potser l’elecció us resulta fàcil i de seguida us han vingut al cap. Quina sort! A mi m’ha costat una mica més.

La proposta porta el nom de #BlogosferaTGN i sorgeix de l’entremaliada i inquieta gestora del bloc de Tarragona cultura, la Rosa Comes, que ha estat capaç d’enredar prop d’una trentena de veïns vinculats amb la cultura i els blogs, per tal de confeccionar un mapa de la ciutat a partir de les seves recomanacions (és a dir, un mapa emocional). I aquesta setmana em toca a mi fer les propostes i ser presentat al blog (una de les presentacions més boniques que m’han fet mai; moltes gràcies Rosa!).

Els que ara veureu no són els únics racons que m’han vingut al cap. La llista d’indrets que m’estimo d’aquesta ciutat —que a voltes engegaria a fer punyetes, però que em té captivat— és prou més llarga. Tampoc tinc clar que siguin els millors, però sí que en aquest moment són indrets que m’inspiren i m’emocionen.

El fragment del mur del tèmenos —el recinte sagrat de Tàrraco— que fa relativament pocs anys es va descobrir darrera el claustre de la catedral de Tarragona. Recordo que el primer cop que el vaig veure em va impressionar moltíssim. Em va deixar bocabadat les dimensions dels carreus, de les finestres i el misteri que encara envolta l’indret. La imaginació va fer la resta. Només s’hi pot accedir amb visita guiada. Podeu triar entre un bon grapat de bones empreses de guiatge que hi han a la ciutat al web de Tarragona Turisme. Posats a recomanar però, n’hi han dues conduïdes per excel·lents guies que a més són bons amics meus i amb els que col·laboro habitualment: Nemesis i Argos.

La punta de la Creueta, és al final de la platja Llarga, una de les platges més estimades pels Tarragonins. De fet, aquesta platja va originar un dels pocs moviments ciutadans reivindicatius potents que he conegut a la meva ciutat i que va aconseguir aturar un projecte de passeig marítim que ja estava dat i beneït. Recordo una tertúlia amb l’alcalde on argumentava que el passeig serià “tou” i que havia de servir per frenar l’ocupació de terrenys públics per part d’un càmping costaner. Malgrat reconèixer aquesta bona intenció, vaig ser incapaç de convèncer-lo que en mig de tanta costa transformada, el més valuós de l’indret era precisament que no hi havia res, que la platja ja era el passeig de tots nosaltres, que menys és més… Per sort, la pressió popular sí ho va aconseguir. No us perdeu l’excel·lent documental “La platja Llarga” d’Ariadna Costa que recentment va emetre TV3.

Allí on acaba la platja, a la punta de la Creueta, comença el bosc de la Marquesa. Platja i bosc formen ja un tot indestriable, un tresor extremadament valuós per una ciutat com la nostra. Per acabar-ho d’adobar, en aquest punta rocallosa hi trobareu una petita pedrera romana molt interessant que passa desapercebuda per a molts visitants. El camí de la Costa, el camí de ronda que recorre aquest tram, és veritablement sensacional. Si voleu més informació sobre camins i rutes podeu recuperar l’entrada d’aquest mateix blog: A peu per Tàrraco: la guia.

La darrera imatge correspon a un tram de la séquia Major en desús que ha estat recuperada per a passejadors, corredors, ciclistes… i incorporada a la Xarxa de camins de Tarragona. Aquesta era la principal conducció d’aigua que regava els horts del riu Francolí i arribava a la part baixa de la ciutat. Circular dins aquest veritable túnel de vegetació, al costat del riu, i prop de la ciutat és realment sorprenent i molt agradable. La seva recuperació com a camí va ser una proposta que vam transmetre als responsables de la Brigada municipal, davant la necessitat de trobar una alternativa a la desaparició progressiva del camí habitual per efectes de l’erosió del riu. Així doncs, és un indret que em recorda que les coses són possibles si se sumen les sensibilitats i les voluntats que calen.

Etiquetes: arqueologia, caminar, camins, ciutats, costa, espais naturals, pedreres, platges, romanitat, senderisme, sequies, Tarragona
Publicat a camins, divulgació històrica, turisme a peu i senderisme | 1 comentari »

Tarraco Viva, les rotondes i el salami

diumenge, 3/05/2015

Arriba el maig i també el festival Tarraco Viva. Un any més. I van disset. Els catàlegs (en català i castella) i la programació dia a dia, es poden consultar i descarregar del web del Festival. Si us ve de gust, una petita recerca dins el blog, us portarà a diverses entrades d’anys anteriors dedicades aquest singular festival.

Probablement, la majoria pensaran que, amb disset edicions i un progressiu augment d’espectadors —més de 100.000— es tracta d’un festival plenament consolidat. Potser sí, però jo no ho acabo de veure clar. En les actuals circumstàncies, municipals, catalanes, europees i més enllà, res està tant en risc com la cultura. Anys de crisi i unes elits tramposes, que han saquejat el sistema i han socialitzat les pèrdues, ens han deixat un panorama no gaire encoratjador que se suma a canvis més profunds.

La idea que la cultura és quelcom prescindible, quelcom de més a més, ha anat calant. L’augment de l’IVA al 21% és un bon exemple, però no l’únic. El repartiment de pressupostos ho deixa molt clar a tots els nivells de l’administració. Per exemple, podem gastar-nos el que no tenim en infraestructures, en formigó; en canvi, els pressupostos en cultura han quedar reduïts a un tall transparent de salami, i de no gaire bona qualitat.

Amb més infraestructures, amb més trens d’alta velocitat, per exemple, guanyarem uns minuts per arribar a la feina, per anar de vacances… i? No em malinterpretin, no dic que no calguin millorar les carreteres, les comunicacions. Són importants i ens fan la vida més còmoda, és cert però, les rotondes ens fan més feliços? (en una prop de casa meva s’han gastat més de 50 milions d’euros, segons tinc entès). La cultura, els valors, el pensament, l’art, són el grans instruments que hem creat els humans per donar sentit al món, per donar sentit a la nostra existència. I això no és poca cosa. Per exemple, són els valors nascuts de la nostra cultura els que ens han portat a organitzar una sanitat pública com la que tenim. Els diners són necessaris, és clar, però no és una qüestió de diners.

Malauradament però, el problema amb la cultura va més enllà d’un o altre alcalde, d’un o altre govern. En un recent article de diari l’Ara titulat L’agonia de la classe creativa cultural, el seu director es feia ressò del llibre Culture crash: the killing of creative class, de Scott Timberg; un assaig amb “un punt de depriment per realista” on es fa “una descripció de com la crisi, els canvis socials i la tecnologia estan matant de gana els creadors culturals“. És un clam, una alerta vers un procés que crec que molts estem constatant dia a dia. Jo sovint parlo de l’afebliment del múscul cultural i considero la gratuïtat com una veritable arma de destrucció massiva.

En una recent entrada en aquest blog (Seduccions primaverals en boscos atlàntics), expressava els meus dubtes i pressentiments en relació amb el futur dels professionals de la fotografia de natura. El tema va motivar uns excel·lents comentaris de lectors que van enriquir el debat. El que està passat però, va molt més enllà del paper que puguin tenir els nous productes turístics pensats per a l’observació d’aus en llibertat, els quals, val la pena subratllar-ho, habitualment són molt escrupolosos pel que fa a minimitzar els impactes que pugin tenir sobre la fauna observada.

El repte, com assenyala Timberg, és la desaparició dels professionals creadors de continguts culturals. Realment creiem que podem prescindir d’escriptors, de músics, de fotògrafs, de pensadors, d’artistes… de bons periodistes? Què no passarà res? De veritat creiem què tenim prou amb els continguts fabricats i controlats pels grans imperis mediàtics? No cal ser gaire llest per saber on porta aquest camí, tant a nivell individual com a col·lectiu. I en el nostre cas, no podem oblidar les dimensions del nostre país.

El valor d’un festival cultural com Tarraco Viva va més lluny del seu contingut directe. Va molt més enllà i té a veure amb la gent que relaciona, amb el pensament i les reflexions que provoca, amb les atmosferes que genera, o, per exemple, amb les propostes que a partir d’ell comencen a sorgir per tal de generar una veritable indústria cultural a la ciutat, basada en la divulgació de la història,. Sense adonar-nos, molts dels milers de persones que hi han assistit i participat s’han emportat alguna cosa del festival dins seu. Potser és el gaudi d’una bona estona viscuda, el plaer d’experiències que busquen tenir sentit i allunyar-se de la banalitat. Potser són reflexions que, inconscientment, motivaran decisions futures que resultaran transformadores.

La cultura ja ho té això, ens humanitza i canvia realitats. Tanmateix, sembla que arriben temps que ens exigiran major compromís en els valors que considerem fonamentals. Com deia aquell pensador, si creiem que invertir en cultura resulta car, esperem a veure el preu de la incultura. Ens cal estar disposats a pagar i defensar la cultura, a exigir un major pes dins l’acció dels nostres governants i ens cal també recuperar el prestigi que dona invertir-hi per aconseguir més mecenatges que mai.

Com diu el lema del festival, esperem que el passat ens permeti descobrir nous futurs. Us deixo amb algunes imatges de l’any passat i amb el convenciment que fruireu molt d’aquesta nova edició de TARRACO VIVA!

Etiquetes: festivals, Tarraco Viva, Tarragona
Publicat a festes, jornades | 2 comentaris »

T’agraden les gambes?

dilluns, 23/03/2015

Pocs aliments tenen el poder de seducció i l’atractiu de les gambes. Segur que si cada dia en mengéssim un quilo la cosa canviaria però, no és el cas precisament. A Tarragona tenim la sort de pescar-les davant de casa. I la qualitat és altíssima. De fet, no només a Tarragona sinó al conjunt del Mediterrani les gambes solen ser exquisides. Donada la seva fragilitat, el repte de la qualitat de les gambes rau en com es tracten un cop pescades (en l’absència o no de conservants per a que puguin viatjar, per exemple).

Des de 13 de maig al 29 es celebren les primeres Jornades gastronòmiques de la Gamba de Tarragona, una excusa excel·lent per tastar-les de la ma dels cuiners de la ciutat. Els organitzadors van confiar en el Rafa Pérez i amb mi per a l’obtenció de les imatges per a la campanya i la gravació del vídeo promocional. Totes i les advertències, vam decidir embarcar-nos amb els pescadors de L’avi Victoriano per compartir una jornada de pesca. Ja se sap, a l’hivern, les possibilitats de “pescar” un mal dia s’incrementen. Sense ser dels pitjors, ens va tocar un de força “mogudet” i ja teniu a dos fotògrafs —que presumien de no haver-se marejat mai— absolutament K.O. només sortir del port, a les 6 del matí, amb tot el dia pel davant (vaig poder experimentar per primer cop la sensació d’un estomac volen sortir per la boca). Uf, uf!

Treballar en aquestes condicions no és fàcil, i menys després de perdre’s el magnífic esmorzar que van preparar. Val a dir però, que va ser magnífica l’amabilitat dels germans Orts —el Quico, el Rafel i el Victoriano— i del Joan i el Juan Antonio. Treballar amb ells va ser molt agradable. Moltíssimes gràcies! Finalment, em quedo amb una sensació: el gust de menjar una gamba crua acabada de pescar. Indescriptible!

Aquí teniu una selecció d’imatges i els dos curts que vam preparar. Bon profit!