12. La platja de les multituds, de les gernacions

Tothom vol tastar alguna vegada el Paradís. És clar. I, com és lògic, hi ha molts que repeteixen. Hi ha molts que coincideixen en anar-hi al mateix temps (i abans de les convocatories del facebook). Déu meu si els nostres avantpassats de fa un o dos segles veiessin les nostres platges al juliol i l’agost. S’han tornat bojos! sentenciarien sense pensar-s’ho gaire. De fet però, es pot arribar a entendre si considerem els atractius que presenta la platja per la nostra cultura i si considerem l’evident instint gregari dels humans (costa entrar en un restaurant vuit, oi?). Personalment, en segueix costant això de diluir-me dins les multituds (més aviat les evito) però, amb els anys, reconec que he comprés part del atractiu que exerceixen (els humans ens necessitem, no sabem viure sols). A la platja, em fascina com els sorrals, que històricament i durant la major part de mesos es troben pràcticament vuits, s’omplen de colors, de tovalloles, para-sols, banyadors, pilotes de Nivea (encara en fan?) i humans mig despullats, congregats per adorar el sol i l’aigua (amb la cervesa o coca cola com a comunió, és clar).

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús