Arxiu del mes: setembre 2011

L’energia de la festa

dimecres, 28/09/2011
Dia 23, esmorzar al carrer, als "quatre Cantons". Festes de Santa Tecla. Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Matinades el dia de Santa Tecla, Tarragona. © RLM

Santa Tecla ha quedat enrera. Les coses van tant despresa que només uns dies semblen mesos. En canvi, em fa l’efecte que aquesta ha estat una Santa Tecla especial. Es pot dir que és la primera dins ben be de la crisi. I quan els diaris, ràdios i mitjans sembla que animin a la immolació col·lectiva, aquí ens tornem bojos treien a passejar un braç. Ho reconec, això no te ni cap ni peus (només vam aconseguir el braç incorrupte de la santa), però funciona!

Segur que la crisi és molt greu. No ho nego. Al contrari, precisament per la seva gravetat ens cal ser més optimistes que mai. El setge que va patir Tarragona el 1811 a mans de les tropes franceses, va convertir una ciutat d’uns 10.000 habitants, en una ruïna habitada per menys d’un miler de persones. Només durant els tres dies de saqueig van ser assassinades 5.700 persones. Alló sí que va ser una crisi.

Dos anys després, l’octubre de 1813, just quan els francesos la van abandonar fent volar pels aires bona part del que quedava en peu, hi va arribar un viatger britànic, Edward Hawke Locker, que es confessava sorprès del bon ànim dels tarragonins considerant les enormes desgràcies que havien patit. Locker escriu: ” La ciutat presentava un aspecte molt animat. Malgrat que la meitat de les cases estaven en ruïnes i la majoria de les demès patien els senyals dels projectils dels canons i dels mosquets, els carrers es mostraven alegres, amb tendes provisionals, i els camperols s’afanyaven a vendre els seus productes. Grups de treballadors s’ocupaven d’aixecar de nou les fortificacions. A l’esplanada hi havia tropes allotjades en barracons i soldats disseminats, lluint uniformes de tots colors. La platja estava sembrada de canons de bronze mutilats que l’enemic havia abandonat en la seva retirada. Grups de mariners s’arremolinaven al moll, on les embarcacions descarregaven els pertrets militars provinents dels transports que es trobaven fondejats dins els port destruït. Al fons es veien els vaixells de guerra britànics, ancorats en formació de ruta. La combinació de tots aquests elements produïa un quadre extremadament animat.”

Parlant de britànics, recordo de memòria una frase del sempre genial W. Shakespeare que ve a dir que no són les dificultats allò que fa fracassar els homes, sinó la por. Em fa patir que el pessimisme que comença a instal·lar-se es pugui transformar en por. Amb por no som capaços de raonar i, en canvi, per sortir de la crisi ens fa falta més intel·ligència, esforç i ganes de viure que mai. I parlant de ganes de viure, Santa Tecla —des del cel o des de dins el braç de plata— aconsegueix una comunió especial entre els tarragonins i la vida (poc que s’ho podia imaginar aquesta santa de l’Anatòlia del segle I). Es meravellós trobar els carrers plens de música, somriures, nanos de guants blancs, víbries amb pits, àligues elegants o mulasses esbojarrades.

Suposo que l’energia que transmet Santa Tecla és comuna a la gran majoria de festes. De fet, aquest és una de les grans funcions de la festa. Seria bo saber aprofitar aquest entusiasme, aquesta mobilització per abordar les dificultats que sembla que ens esperen. Soc dels convençuts que se’n sortirem i en sortirem millorats, per varies raons. Per exemple, perquè tenim fills i volem que visquin en un món que probablement no serà tan ric, però que pot ser més feliç, més humà, més lliure. Se’n sortirem perquè creiem en aquesta ciutat (sovint massa aturada però) i en aquest país (acostumat a sortir-se’n), i també en una Europa hereva i bressol dels valors que avui reclama tot el planeta. I se’n sortirem perquè estem convençuts de fer-ho. Val la pena recordar aquella cita de Virgili: “Ho aconseguiren perquè van creure que podien fer-ho“.

Festes, castellers i llibres

dimecres, 21/09/2011

Ja som dins les festes de Santa Tecla i la gent surt —massivament— al carrer per retrobar-se amb músiques, bèsties, balls i foc. M’encanten. És cert que els entesos destaquen aquestes festes com unes de les més riques i interessants de Catalunya i fin i tot de l’Estat però, a banda d’això (que sempre fa de bon sentir, és clar) són les meves, les dels meus fills, família, amics… amb moments exultants i d’altres d’íntims, que sovint fan olor de Chartreuse i pólvora.

Correfoc petit. Festes de Santa Tecla Tarragona, Tarragonès, Tarragona

Correfoc petit, Santa Tecla 2011. Tarragona. © RLM

D’altra banda, acaba de sortir el llibre de Lunwerg Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva. Aquest ha estat el darrer projecte del meu estimat amic Andrés Gamboa, durant molts anys director d’art i ànima de Lunwerg. La idea ve de lluny. L’any 2001, tot just vam acabar el llibre Festes de Catalunya. Una mostra de la diversitat del patrimoni popular, l’Andrés em va explicar la seva idea de fer un gran llibre sobre castells i castellers. La seva mare havia estat una de les primeres nenes de la història en fer d’enxaneta i aquest món el tenia captivat. Finalment, nou anys més tard, va aconseguir convèncer els nous editors  de Lunwerg per tirar endavant el projecte. Malauradament, ens va deixar mentre acabàvem les sessions fotogràfiques. No li perdonaré mai. Això no es fa.

El llibre ha tirat endavant, no sense dificultats (ja se sap que això de fer castells no és cosa fàcil), de la mà de la seva filla Alexandra i de l’equip editorial. L’Andrés és insubstituïble tanmateix, se n’han sortit i el llibre fa molt goig. Segur que els entesos hi trobaran que manca una o altra cosa, més tractant-se de l’exigent i susceptible món casteller. Els llibres perfectes no existeixen, però sí els bons llibres i aquest serà una referència en el tema. Hi trobareu un pròleg de Màrius Carol i textos de Jordi Bertran, Xavier Brotons, Jaume Ayats i Iris Gayete i Joan Beumala. L’extens portafoli fotogràfic és obra de José Carlos León, Lucas Vallecillos i jo mateix. Us convido a unes quantes imatges del reportatge, inèdites (al llibre en trobareu moltes altres). Pinya i amunt!

De pólvora, gegants, àligues, ossos i altra fauna solsonina

dimarts, 13/09/2011

Després de la ressaca de la platja m’ha calgut un temps de descans…uf!  I, sense gaire temps pel mig arriba la festa! D’aquí no res serà Santa Tecla, la festa gran de Tarragona i fa no res que els habitants de Solsona han acabat de celebrar la seva festa Major. L’any passat vaig ser-hi, treballant pel Descobrir Catalunya. De fet, vaig penjar algunes imatges en una entrada del setembre passat al blog . El reportatge en paper el podeu veure ara, en el número d’aquest més de la revista, amb text de Jordi Castañeda. He tingut la sort de viure un bon grapat de festes com a fotògraf i tinc clar que la de Solsona és una de les meves preferides. La barreja entre intensitat, ritual, familiaritat i calidesa és excepcional. Ja se sap que les pàgines de les revistes són limitades i he pensat que podria ser una bona idea compartir algunes imatges que no han pogut ser impreses. Bona festa Major!

Epíleg (la platja robada)

dissabte, 3/09/2011

Probablement, la darrera de les paradoxes que es donen a la platja sigui amb la que acabava el comentari de la darrera entrada: què poc cuidem un espai que hem convertit en tan valuós. Les platges i la costa ens ha acabat agradant tant que, si podem, l’acaben fagocitant. Volem ser-hi tant aprop que l’acabem omplint de ciment i de formigó com si d’una muralla es tractés. Arreu han crescut, en primera línia, hotels, apartament o passejos marítims on no caldria; així com pàrquings nàutics —els ports esportius—, irresponsables, plens sovint de vanitats i capricis, que desvien els corrents que alimentaven de sorra les platges, condemnant-les a regeneracions insostenibles. Ens resulta encara difícil entendre que, en molts llocs, menys és més. Als convençuts en el paradís de la platja no ens toca altra remei que defensar i reivindicar la seva importància.

(Moltes  gràcies a tothom per la bona acollida que ha tingut la sèrie. Espero no haver-me fet gaire pesat. Prometo deixar passar un any fins tornar-hi, per  cert, amb un dels treballs que més m’estimo…)

16. La platja de postal, les platges del Paradís

divendres, 2/09/2011

Per a molts, les platges del Paradís han de tenir palmeres a ran d’aigua, sorra blanca i nadiues amb faldilles de palla i collars de flors per regalar. Reconec que la idea no em sembla malament però… més que el paradís promès m’interessa el paradís real, el conquerit, el defensat. Les platges són lloc molt agraïts. A poc que ens esforcem a mirar de preservar la seva naturalitat, la platja ens ho retorna amb ambients agradables, balsàmics, espais de satisfacció, de plaer, d’aquells que serveixen per tranquil·litzar l’ànima. Sense que calgui viatjar gaire, al sud de Catalunya mateix, encara tenim platges de postal. Algunes potser cal deixar passar la intensitat de l’estiu i saber esperar les llums de tardor i els dies d’hivern per redescobrir-les. Altres, mantenen la seva capacitat de seducció tot l’any. Sorprèn que, amb la importància que ha arribat a tenir la platja a la nostra societat, ens costi tan preservar una costa més amable.

15. La platja eròtica, la de les mirades, per exhibir-se i contemplar

dijous, 1/09/2011

Es prometen paradisos plens de verges i d’altres on s’assegura la contemplació eterna de Déu. A la platja no li calen promeses. La qüestió de les verges és difícil de saber —i irrellevant—, en canvi és irrefutable que, entre el conjunt de mortals que hi van a prendre el sol, s’hi passegen alguns deus i deesses. La platja és per a molts, el premi d’hores i hores de gimnàs o de dietes tiràniques. De què serviria sinó tant sacrifici? (les empreses de fàrmacs i fal·làcies per aprimar-se haurien de subvencionar les dutxes, com a mínim). La platja és la gran passarel·la pels qui els agrada mostrar-se i pels qui els agrada observar (o confessin o no). Al llarg de la història, reputats intel·lectuals com aquell famós arxipreste d’Hita ja van dir-ho: “alegria, alegria, que la vida son dos dies” (i ja en portem un). O en versió mes refinada: carpe diem.