Probablement recordareu una entrada al blog del dissabte 22 de maig (Lliçons des de Suïssa) on parlava l’anunci que han fet a Suïssa per promocionar el turisme a peu (no us el perdeu!). Bé, tinc un bon amic suís —el Ueli—, que prop de casa seva, a l’estació de Chur (la capital de Grischun), fa uns dies es va trobar aquests individus i la pedra.
Estació de Chur, Suïssa. © Ueli Redman
Aquest passat divendres va aparèixer a La Vanguardia un article d’en Xavier Bru de Sala parlant del Priorat en termes francament positius. Val a dir que hi surto citat, així com les meves guies i la feina d’Arola Editors. Em fa l’efecte que l’article té alguna cosa a veure amb la darrera experiència prioratina de l’autor. Fa uns mesos vaig trucar-lo per demanar-li si voldria escriure el pròleg de la guia A peu per les Comarques de Tarragona. Vol. VI, la darrera que recull els articles que van aparèixer a La Vanguardia, a les pàgines del suplement desaparegut “Vivir en Tarragona”. La guia havia de sortir per Sant Jordi, però l’atabalament de les feines editorials prèvies a aquesta data van aconsellar, finalment, endarrerir la publicació per poder garantir prou temps per revisar-la i acabar-la com cal. Ara mateix està enllestida, a punt per entrar a màquines i esperem tenir-la a les mans abans de l’agost.
Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM
La resposta d’en Bru de Sala al meu oferiment va ser immediata, afirmativa, i el text va arribar puntual a les dates previstes. Ens va semblar que una bona manera d’agrair la feina i la seva amabilitat podria ser convidar-lo, precisament, a caminar i a recórrer un dels camins tradicionals recuperats al Priorat, concretament l’antic camí ral de Falset a Gratallops, un dels meus favorits. Amb l’ànim resolutiu que el caracteritza, va acceptar l’oferiment de seguida. Va arribar la data fixada i vam enxampar un dia nuvolat, fred, amb imminent risc de pluja. Vaig pensar “vaja, l’hem ben encertat”, però l'”equip expedicionari” format per l’intrèpid articulista, els dos editors —l’Alfred i el Fèlix—, el Llorenç Brell i jo mateix, vam decidir continuar amb l’excursió prevista. Val a dir que el camí estava preciós, el bosc exhalava frondositat, una fertilitat exagerada.
Camí ral de Falset a Gratallops, camí de ferradura, Xarxa de camins del Priorat. © RLM
Més endavant però, a meitat de camí, vam trobar un Siurana que baixava ben alegre (de vegades és quasi un simple rajolí). No ens vam acovardir i el vam travessar amb aigua ben a sobre dels genolls. Llavors sí que vaig pensar que aquell bon home no voldria tornar a saber mai més res de nosaltres. Ja havia arribat una mica constipat i, caram! entre l’aigua gelada i el fred que feia… Però el fet és que, segurament gràcies als bons vins de l’August Vicens o al saborós dinar que ens va preparar la Roser Vernet a casa seva, es va acomiadar agraint una jornada, certament, poc convencional. De fet, els meus editors no són gens convencionals i el Priorat tampoc.
Camí ral de Falset a Gratallops, Xarxa de camins del Priorat. © RLM
A l’article, en Bru de Sala parla de moltes coses (no es pot qüestionar que no hagi trepitjat el terreny) tanmateix, al meu entendre, un dels elements fonamentals és, precisament, l’article en ell mateix. En Bru de Sala és —o a mí m’ho sembla— un dels escassos intel·lectuals, amb dimensió mediàtica, que sap mirar al sud, que coneix el sud i, quan en parla, d’entrada aconsegueix l’agraïment de molts de nosaltres per fer-nos una mica més “visibles”. Un exemple d’aquesta invisibilitat és el programa de tertúlia “Els matins de Catalunya Radio”, que tan brillantment està conduint Manel Fuentes. Val la pena però, fixar-se d’on provenen els tertulians i les localitzacions geogràfiques a les que habitualment fan referència. Si algun estudiant americà analitzés el programa com a treball antropològic, podria arribar a la conclusió que les comarques de Tarragona, de l’Ebre i les terres de Lleida són aragoneses, allò que s’anomena la “franja”, potser.
A Olot, els proper dies 17 i 18 de juny, es celebraran les V Jornades Culturals Euroregionals amb el títol “Nous Turismes Culturals“. L’objectiu és debatre com resoldre la tensió entre el turisme i la cultura, com acosseguir que els nous productes de turisme cultural satisfacin, per una banda, el manteniment de l’autenticitat i la qualitat del recurs cultural i, per l’altra, les demandes de rendibilitat comercial del sector turístic. Els organitzadors m’han convidat a participar en una de les taules rodones (moltes gràcies), concretament la que abordarà la creació de discursos a partir dels recursos culturals.
Programa de les jornades Nous Turismes Culturals
Pintures que decoren les finestres tapiades de l'Hostal de Sant Salvador de Bianya, La Vall de Bianya, Garrotxa. © RLM
Pels qui poden estan interessats en pintures murals araneses (en vaig parlar el 27 del mes passat a l’article “Color, color, color…”), el Conselh Generau d’Aran i l’Institut per el Desenvolupament i Promoció de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) organitzen a Salardú unes Jornades del patrimoni i turisme al Pirineu dedicades precisament a la “Pintura mural gòtica i renaixentista del segle XV al segle XVIII a l’Aran. La valorització turística del patrimoni“.
Les pintures murals araneses són extraordinàries perquè, a banda del seu gran valor artístic i històric, la major part es poden veure en el lloc on van ser creades. Detesto cada cop més anar a veure obres d’art als museus. Concretament en el cas de les pintures murals, soc conscient que en un determinat moment històric va ser la millor opció per salvar-les, per protegir-les; ara bé, mancades del seu entorn, del seu context, no expliquen ni aconsegueixen transmetre allò pel qual van ser creades. M’estimo més una bona reproducció al lloc que un original en un museu (cada cop els museus em recorden més els zoològics).
Programa de les jornades Pintures Aran
Església de Santa Eulàlia d'Unha. Pintures murals gòtiques (finals del s. XV o inicis del s. XVI) que fan referència a la vida de Sant Germà d'Auxerre, un sant del primers temps del cristianisme, que va cristianitzar part de la Gal·lia i de Bretanya. Unha, Naut Aran, Val d'Aran. © RLM
Sant Marcel de Planés, església romànica construïda a finals del segle XI, Planoles, Ripollès © RLM
Seguim treballant en la guia d’excursions que ha d’evocar el mon medieval dels Pirineus catalans que van viure el bons homes, els anomenats càtars, pels seus perseguidors. Es tracta d’una iniciativa impulsada pel Consell Regulador del Camí dels Bons Homes. No és tracta però, d’una altra ruta de senderisme per etapes sinó d’un conjunt de propostes excursions a peu de mitja jornada o de jornada sencera, algunes fins i tot per fer amb nens, i que abasta un àmbit que va més enllà dels territoris per on passa la ruta clàssica que uneix Berga i Montsegur.
Cim del Pla de Pujals (2.055m ) serra de Montgrony, vista des del vessant est del Pedra Picada; davant, el coll del Remoló; muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM
Un dels itineraris transcorre per la muntanya de Nevà, al Ripollès i està relacionat amb el món dels pastors transhumants. A la vall de Toses hi ha noticies històriques de presència càtara i, d’altra banda, es sabut que l’expansió d’aquesta religió herètica—segons l’església catòlica, és clar— va tenir molt a veure amb les rutes transhumants de l’època. Val a dir que la importància de la ramaderia va ser enorme durant aquells segles. Era una de les grans activitats econòmiques del país, no pas però pel plaer de degustar costelletes de corder sinó per raó de la llana, el material bàsic amb que es vestia la immensa majoria d’europeus de llavors.
Acabo de preparar les fotos de la sortida i, mentre es cuina la guia, us faig un tastet (moltes gràcies Xavier per una excursió i una companyia tan agradable).
Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM
Ramats al coll del Remoló, muntanya i pastures de Nevà, Toses, Ripollès © RLM
Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM
Ramats prop del coll de la Bona conduïts per Marton Jov, pastor rumanès, muntanya de Nevà, Toses, Ripollès © RLM
Camí ramader del coll de la Bona, plans de Nevà, senyals de la xarxa de camins Itinerània, Toses, Ripollès © RLM
Sant Cristòfol de Toses, església romànica segle XI, Toses, Ripollès © RLM
Campanar de Sant Víctor de Dòrria, Toses, Ripollès © RLM
Passeig de Llevant, Cambrils, Baix Camp. © RLM
Com això dels blogs entenc que és un instrument per compartir, em ve molt de gust de recomanar-vos un autor que sempre és un plaer llegir i que, a més, tinc el gust de conèixer. De fet, probablement molts l’haureu llegit. Es tracta de Joan Nogué, geògraf i catedràtic de Geografia Humana a la Universitat de Girona. A més de la bona feina al capdavant de l’Observatori del Paisatge, al meu entendre, el Joan Nogué és una de les veus més lúcides, il·lustrades i clares del pensament sobre paisatge i territori a casa nostra. Destaca no sols per les idees, per les reflexions que fa, sinó també per l’habilitat en transmetre-ho, en comunicar-ho. D’aquesta tasca divulgadora en destaquen els articles publicats a La Vanguardia, especialment al suplement “Culturas”. Pels qui els vulguin llegir o rellegir, va sortir publicat l’any passat un llibre que els recull amb el títol Entre paisajes (Àmbit editorial), que ha estat recentment traduït al italià.
El pont del passeig que creua la riera de Maspujols, Cambrils, Baix Camp. © RLM
Un dels articles que hi trobareu porta el títol “El arte de pasear” i pels qui ens agrada el fet de caminar resulta especialment interessant. L’autor comença fent notar que viatjar i passejar no és exactament el mateix i destaca precisament l’escassa velocitat com una de les diferències fonamentals. Molt sovint el passeig es fa a peu, amb bicicleta, a cavall, mitjans que permeten precisament gaudir de ritmes pausats.
Buscant a la història, el Joan Nogué ens explica que l’interès pel passeig va créixer de manera molt destacada a partir de les reflexions de personatges com Jean-Jaques Rousseau (Las ensoñaciones de un paseante solitario, 1776-1778) o Goethe (Werther, 1802) i molt especialment de l’aparició de l’obra El arte de pasear de Karl Gottolb Schelle.
Parc de la Llosa Cambrils, Baix Camp. © RLM
La relació entre la conquesta cultural de la idea de paisatge per part dels europeus i el passeig té una relació més estreta que no pas podríem imaginar. A partir de finals del s. XVIII i inicis del XIX, “el paisatge será más el fruto de un recorrido que de una instantánia, más una experiencia que una cosa o una idea” (p. 36). Aquesta reflexió em sembla fonamental, cabdal. Els pensadors de l’època argumentaven que el paisatge no pot apreciar-se ni descobrir-se sense l’estat d’ànim receptiu que genera el passeig. Així, el passeig esdevé una experiència estètica i una manera d’aprehendre, de capturar, d’abastar el territori, que també pot incloure dosis de denúncia i de crítica social explícita o implícita (p. 39).
Passeig Llevant, al fons les Muntanyes de Vandellòs Cambrils, Baix Camp. © RLM
L’article acaba citant a l’artista i poeta Perejaume amb unes paraules ben evocadores: “con los años, los seres humanos nos hemos perfeccionado como sujetos e instrumentos de camino, como paseantes, en definitiva. Quizás sea verdad, entonces, que es en el camino y actuando como paseantes donde mejor podemos reconocer aquello que nos hace humanos”. (p. 41)
Passeig de Llevant prop de la riera de Maspujols Cambrils, Baix Camp. © RLM
Aquestes fotografies les vaig fer pel llibre Cambrils, espais per a la calma, d’Arola Editors, amb text de Roser Guasch Bea. Va ser un encàrrec de l’ajuntament que buscava una publicació que parlés dels seus parcs (val a dir que conec pocs alcaldes amb tanta sensibilitat pels llibres i la cultura). Des de l’editorial els vam proposar un llibre que no es centrés en recollir parcs sinó que anés dirigit a subratllar precisament el valor dels espais amb que compta Cambrils per passejar, per gaudir de la calma, els espais per trobar-se amb el paisatge, per retrobar-se amb un mateix.
Cambrils, per exemple, és un municipi de costa on es possible recórrer a peu o en bicicleta absolutament tot el seu litoral —que no és poca cosa—, acompanyat pels horitzons de la Mediterrània i de les muntanyes del Camp. I de tant en tant, bancs que inviten a seure davant el mar. Potser no s’adonem, però acceptar aquesta invitació és un acte profundament cultural.
Passeig marítim de Ponent, platja Horta de Santa Maria Cambrils, Baix Camp. © RLM
La Maria Faura i el José Luís Ordovás al camí dels Empedrats, Parc Natural del Cadí-Moixerò, Berguedà © RLM
Estic acabant de tractar les darreres imatges del proper reportatge central de la revista Descobrir Catalunya (vaig de bòlit!). El número estarà dedicat a rutes per fer a peu: els Estels del Sud als Ports, el Brogit de la Vall a les Muntanyes de Prades, els Camins del Bisbe i de l’Abat Oliva al Bages, Osona i el Ripollès, el Camin Reiau a l’Aran, la Ruta de l’Óssa per Andorra. Sembla que el viatge a peu va deixant de ser una opció reservada a minories d’excursionistes esforçats i patidors i poc a poc es consolida com una veritable opció pels qui volen conèixer territoris a poc a poc, lentament, però de manera intensa; tot canviant la quantitat de coses a veure per la intensitat de la vivència que proporciona el caminar.
El Josep Artigues i el José Luís Ordovàs dalt el cim de la Picossa, Ribera d'Ebre © RLM
M’agradarà compartir algunes de les impressions que aquest reportatge m’ha deixat pel que fa a les rutes i els paisatges. Tanmateix, fins que enllesteixi la feina, us proposo que conegueu el blog d’un amic meu. El seu títol —m’encanta— és tota una declaració de principis “Todo se andarà”. El José Luís Ordovás és un aragonès que un bon dia va seguir Ebre avall fins arribar a Mora d’Ebre. És un caminador sensible i meticulós, que gaudeix amb cada pam de camí i que comparteix a través del blog les seves excursions. Te una mirada afinada, ben educada i al blog ens regala imatges delicioses, a més dels recorreguts georeferenciats (traks) molt ben ajustats (jo li dec uns quants —bastants— favors en aquests aspecte). Ell, el Josep i el Josep Maria formen un equip excel·lent on es barreja la passió pels antics camins, per descobrir el propi país, amb les ganes i l’habilitat per explicar-ho. Els que busquin excursions ben escollides pel sud de Catalunya agrairan, de ben segur, les seves propostes. Us deixo en bones mans.
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
