Ja ha sortit el número d’abril del Descobrir. El dossier central de la revista està dedicat als pagesos i pescadors del Camp de Tarragona amb el títol “Sabors del Camp, productes de terra i mar per assaborir les comarques de Tarragona“. Hi trobareu històries personals amb gust d’oli verge, calçots acabats d’arrencar, vins generosos i gambes vermelles per llepar-se els dits!
Josep Pla la va encertar de ple amb aquella frase de “la cuina és el paisatge posat a la cassola”. Ara bé, a hores d’ara, els paisatges que veig a la cassola no sempre m’agraden gaire. És clar que, afortunadament, n’hi ha de magnífics i que tota una colla de gent arreu del país treballa intensament per reivindicar sabors i productes (llegiu, per exemple, el text de la Cristina Serret quan parla amb el Berna Rios i la recuperació de l’Embotada).
Tanmateix, a Catalunya en general, encara hi ha massa restaurants on trobes a la taula olis molt justets, més si tenim en compte que aquí produïm alguns dels millors olis del món. Hi ha, per exemple, excessives cartes amb arròs de llamàntol (arribats en avió des del Canadà) i, en canvi, costa trobar un bon arròs de sardines, de crancs, de peix de roca… I no parlem de les paelles precuinades que inunden els nostres bars i que posen de manifest la més absoluta absència de cap escrúpol culinari, de cap respecte per allò que és (o que havia estat) la cuina del país. Quan veig els turistes menjant-se-les m’agafa una profunda tristor. Quasi que m’estimo més els barrets mexicans.
Som un país amb una riquesa vinícola excepcional. Només les comarques de Tarragona i l’Ebre compten amb sis denominacions d’origen (Tarragona, Conca de Barberà, Terra Alta, Priorat, Montsant i Penedès). Tanmateix, la seva presència a les cartes dels restaurants, si bé ha millorat, encara és lluny de la que hauria de ser en un país orgullós dels seus productes i dels seus pagesos.
La darrera epidèmia que està assolant la gastronomia més bàsica, la més quotidiana —i per això absolutament fonamental— és el nou costum d’utilitzar tomàquet ratllat per fer el pa amb tomàquet. Ho trobo una veritable abominació! Amb aquest sistema, l’aigua del tomàquet mulla el pa i en destrueix completament la seva textura. Avui mateix, en el bar de la cooperativa d’un petit poble, que a més fa propaganda de preparar cuina casolana, he demanat el pa només amb oli… Que trist!
No puc entendre que permetem que es faci això amb el producte probablement més identitari de la nostra gastronomia. No diu res de bo de nosaltres com a país. De res serveix tenir un Ferran Adrià si no podem menjar un entrepà digne.
Sortosament hi ha motius d’esperança. Als reportatges d’aquest número del Descobrir en trobareu alguns. Si podeu, no deixeu de fer un vermut al bar El Safareix de Valls (us ho explica la Gemma Casalé) o tastar algun dels vins naturals que trobareu al restaurant Almosta, a Tarragona, amb verdures i carns ecològiques (la Cristina Serret en parla). Si passeu pel Serrallo de Tarragona i voleu menjar peix, deixeu-vos aconsellar pel Xavier Veciana, un antic pescador que respecta i estima la cuina marinera (a l’article de l’Isaac Albesa).
Com sempre, els bons productes estan lligats a persones honestes, orgulloses de la feina que fan. Ho entendreu bé a l’excel·lent article de l’Esteve Giralt, on coneixereu l’Alejandro Llauradó (fixeu-vos en el cognom). Coneixeu els enciams del Negre? L’article parla fonamentalment de l’oli, però jo tinc gravat a la memòria del plaer el gust d’un enciam que mai no havia tastat. Increïble!
Us deixo amb algunes de les imatges que no van poder entrar en el reportatge en paper.
Acabo de llegir el llibre Marges, de Roger Vilà, i m’ha encantat (Editorial Barcino, 2013). No havia llegit comentaris a favor o en contra, sols la recomanació d’una bona amiga i ja en tenia prou. És un llibre que parla només d’un petit poble, Margalef, i una mica de la comarca on es troba, el Priorat. No se si això li haurà valgut l’etiqueta d’autor local, però no m’estranyaria. Ves quina bajanada. Com si no ho fossin locals tots els autors (d’un lloc o altre vull dir). Com si la qualitat d’una obra depengués des d’on es publica. En canvi, llegint Marges, la universalitat del missatge és ben palesa (em fa pensar en Jesús Montcada).
Rafael López-Monné (Tarragona, 1964) és geògraf i fotògraf, li agrada mirar i explicar allò que veu. Les muntanyes formen part dels seus paisatges més viscuts. Actualment combina les tasques de fotògraf, redactor d’articles i consultor especializat en turisme a peu, amb la docència a l'Escola de Turisme i Oci de la Universitat Rovira i Virgili.
