Camí de Riqüerna, camí de ferradura a la Vall Fosca, Cabdella, Pallars Jussa. © RLM

Déu n’hi do l’enrenou  desfermat per la Llei Òmnibus. Pel que fa a la modificació de la Llei d’accés al medi natural, un article aparegut a La Vanguardia el dimarts 7 de juny titulava: “Pista lliure a la muntanya. El govern permetrà circular per vials de menys de quatre metres“. Una mitja veritat també és una mitja mentida i, sobre tot, afegeix confusió en comptes d’informar, alhora que no ajudar als lectors a formar-se una opinió fonamentada. És veritat que l’interior de l’article explica el detall de la norma, però el titular i la redacció predisposen a una idea errònia.

La modificació proposada no liberalitza de manera generalitzada la circulació motoritzada per camins de menys de 4 m, tal com la majoria de gent ha entès. El text és molt clar:

“6.3 Es permet la circulació motoritzada per les pistes i els camins delimitats en xarxes o itineraris establerts pel Departament competent en matèria de medi natural. La delimitació d’aquests vials, que podran tenir amplada inferior a quatre metres i diversos tipus de ferms, s’efectuarà mitjançant Ordres del conseller competent en matèria de medi natural, en les quals es podran establir condicions especifiques de circulació i característiques dels vials, i haurà de ser incorporada a l’inventari comarcal corresponent.”

És a dir, la modificació només afectarà xarxes i itineraris que es puguin establir. Una altra cosa és cóm es dissenyaran aquestes xarxes i itineraris. Sorprèn, d’entrada, la discrecionalitat del paper reservat al conseller. Tanmateix, el fracàs a dia d’avui dels inventaris comarcals que era prevists realitzar segons la Llei d’accés al medi natural del 1995, no augura un desenvolupament senzill d’aquesta nova norma.

Camí vell de Vilaplana a la Mussara, camí de ferradura a la serra de la Mussara, Baix Camp. © RLM

Algunes manifestacions oficials en els mitjans parlen de l’establiment de circuits utilitzant pistes forestals privades que comportessin el pagament per utilitzar-los i compensacions als propietaris. La idea sembla molt interessant. De fet, les pràctiques esportives motoritzades al medi natural haurien de quedar circumscrites dins de circuïts fixats. La xarxa pública de camins difícilment pot conciliar un trànsit obert i un d’esportiu basat en la velocitat. Això mateix passa  amb les carreteres on quasi tothom comença a tenir clar que els qui els agrada córrer ho han de fer en circuits o proves regulades.

És a dir, si s’arriba a aprovar la modificació que recull la Llei Òmnibus, continuarà estant prohibit el trànsit motoritzat per camins de menys de 4 m a la immensa majoria de la xarxa de camins i… molt probablement, continuarà incomplint-se la llei de manera generalitzada en molts territori. Això, malgrat els esforços dels agents rurals i sense tenir en compte el hipotètic “efecte crida” que pugui tenir la interpretació que s’ha fet d’aquesta modificació.

Camí de Bausen a la vall de Carlac, camí de ferradura, Val d'Aran. © RLM

D’altra banda, no crec que el govern hagi triat un bon camí. Les modificacions proposades no afronten el veritable problema de fons: tenim una mala llei d’accés motoritzat al medi natural. Es un llei molt difícil d’aplicar i que no ajuda a gestionar els problemes. Com ha demostrat abastament Xavier Campillo (El llibre dels camins), basar les limitacions en les amplades dels camins ha estat un error (cap legislació dels principals països europeus ho ha fet). Probablement la majoria trobaríem exemples de camins de més de 4 m que caldria tancar i altres de 3 que perfectament podrien estar oberts a un trànsit responsable. De fet, l’anterior govern havia iniciat el procés de consultes amb els agents implicats per canviar la llei i existeix un primer esborrany redactat.

Camí del Barranc de Biniaraix, camí de ferradura a la serra de Tramuntana, Mallorca. © RLM

El debat encetat però, ens deixa, com a mínim, dues constatacions clares i de signe oposat. La primera:  pràcticament resta absent del debat els impactes de la circulació motoritzada sobre els camins tradicionals. Es parla dels impactes sobre el medi natural, els boscos, el soroll, la seguretat, però no pas del valor patrimonial dels antics camins. En una entrada anterior en aquest mateix blog vaig argumentar la idea que els camins tradicionals, els que no van ser pensats pel transit motoritzat, haurien de quedar al marge d’aquesta utilització. La circulació amb vehicles a motor per aquests camins hauria de ser assimilable a la prohibició expressa de circular fora pista.

Per exemple, la fragilitat dels camins de ferradura sota les rodes d’una moto d’enduro és més que evident. Ahir mateix vaig tornar a comprovar-ho. Davant meu, tres motos van enfilar al recte una baixada, pou malmesa, saltant-se i destruint les giragonses que una brigada havia marcat laboriosament amb pedres. No es tractava de motoristes mal educats i ni especialment salvatges. Senzillament, no es poden manipular rellotges amb guants de boxa. Malauradament, estem immersos en procés gravíssim de pèrdua de patrimoni viari, de patrimoni històric, cultural —també de recursos econòmics— que les generacions futures lamentaran. Els costarà entendre perquè ho vam permetre.

La segona és una clara manifestació de la “majoria silenciosa”, la que no té un lobby industrial al darrera, ni un representant clar, però que té opinió. A la “Pregunta del dia” del Matí de Catalunya Radio sobre facilitar el trànsit de motos en espais naturals, el 80 % dels participants van dir no.

Camí de la Llena, camí de ferradura de Tivissa, Ribera d'Ebre. © RLM